Torvaldo e Dorliska

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Torvaldo e Dorliska
Famous Composers and their Works v1 028.jpg
Gioachino Rossini
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Cesare Sterbini
Llengua original italià
Font literària La Lodoiska (1796), un llibret de Francesco Gonella per a l'òpera de Simon Mayr
Època composició 1815
Gènere opera semiseria
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 26 de desembre de 1815
Escenari Teatro Valle de Roma
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 1818, Teatre de la Santa Creu, Barcelona[1]
Personatges i creadors
Instrumentació

Torvaldo e Dorliska és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Cesare Sterbini, basat en La Lodoiska (1796), un llibret de Francesco Gonella per a l'òpera de Simon Mayr. S'estrenà al Teatro Valle de Roma el 26 de desembre de 1815.

Torvaldo e Dorliska no va reeixir del tot en el retorn de Rossini al gènere d'òpera de rescat, després de l'aclamada en el mateix gènere, L'inganno felice (Venècia, 1812). Per estrany que sembli, el treball del mateix equip va donar com a resultat vuit setmanes més tard l'oferiment al món d'El barber de Sevilla, l'òpera més famosa del compositor.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

L'octubre de 1815, Rossini havia debutat amb èxit al Teatro San Carlo de Nàpols amb Elisabetta, regina d'Inghilterra. En aquest moment ja existia des de feia uns mesos un acord amb Roma, com es desprèn d'una carta de Rossini al llibretista Angelo Anelli datada de maig de 1815.[2] Rossini demana a Anelli, amb qui havia col·laborat a L'italiana in Algeri, per un text per a una òpera còmica. Anelli es va mostrar moderadament interessat i li va oferir un vell llibret al qual s'havia de donar un nou escenari, però Rossini el va declinar. En els aspectes financers tampoc van arribar a cap acord i així Rossini es van replegar al jove escriptor romà Cesare Sterbini, que, en aquest punt, no tenia molta experiència com a llibretista. La col·laboració, però, sembla haver pres un curs positiu, ja que molt aviat va escriure el text d'Il Barbiere di Siviglia, per al qual Rossini va donar preferència enfront del més experimentat de Jacopo Ferretti, posterior llibretista de La Cenerentola. La qüestió de quan, per qui i per què es va prendre la decisió de triar una òpera semiseria en lloc d'una òpera bufa, només pot ser objecte d'especulació.[3]

Filippo Galli, per a qui Rossini va escriure el paper del Duca d'Ordow

La trama de Torvaldo e Dorliska remunta originalment a la novel·la francesa de 1790 Vie et amours du chevalier de Faiblas de Jean-Baptiste de Coudray i va ser en el seu moment de coneixement general a través de diverses òperes, entre d'altres la de Luigi Cherubini. El llibret Lodoïska de Francesco Gonella, musicat el 1796 per Giovanni Simone Mayr, pot ser pres com el precursor immediat de la versió de Rossini.[3]

Torvaldo e Dorliska pertany a la categoria, d'influència francesa, de l'òpera de rescat, anomenada així pel patró bàsic de l'argument que és comú a aquestes peces, entre elles La gazza ladra del mateix Rossini o Fidelio de Beethoven. El protagonista, sense ser culpable de cap mal, cau en perill de mort, sobretot a través de les intrigues d'un malvat, i acaba sent rescatat en l'últim moment.[3]

En aquesta estrena participarien intèrprets de renom, com Filippo Galli a la part del malvat duc d'Orlow o Domenico Donzelli interpretant l'enamorat Torvaldo. Tot i el bon repartiment, l'òpera no va obtenir l'èxit esperat i, encara que no va resultar ser un fracàs, a poc a poc va anar caient en l'oblit, desapareixent del panorama cap a 1839.

Representacions[modifica | modifica el codi]

El Teatro Valle de Roma, on es va veure per primera vegada

Torvaldo e Dorliska va tenir la seva primera actuació el 26 de desembre de 1815 al Teatro Valle de Roma, per l'estrena de la temporada de carnaval. La direccó del relativament petit Teatro Valle va poder proporcionar per a aquesta ocasió un repartiment de la més alta qualitat, en primer lloc, els dos baixos més importants del moment[4] Filippo Galli i Ranieri Remorini en els papers del Duca d'Ordow i de Giorgio, i el celebrat tenor Domenico Donzelli i la jove soprano amb gran reputació Adelaida Sala en els altres dos papers importants.[3]

Domenico Donzelli, creador del rol de Torvaldo

Tot i els bons cantants de l'estrena, l'òpera no va poder aconseguir l'èxit que s'esperava a Roma d'una nova obra de Rossini, un compositor molt conegut i estimat allà. Els aspectes semiserio de l'òpera no van ser apreciats per l'audiència.[5] Es desprèn de les crítiques de la primera actuació que el públic va descobrir que Torvaldo no era prou alegre per a l'obertura de la temporada de carnaval. Sterbini va saber escriure en un bon vers, però no va saber portar el riure, es va dir una revista. La primera actuació, però, no va ser una gran fallida i el públic va agrair molt la presència de Filippo Galli que, per primera vegada en la seva reeixida carrera d'uns quinze anys, apareixia en aquest teatre. Rossini tenia una idea molt exacta de la veu de Galli quan va escriure Torvaldo, ja que ell havia fet a mida per a Galli el paper del Conte Asdrubale a La pietra del paragone, de Selim a Il turco in Italia, i de Mustafà a L'italiana in Algeri. Més tard seguiria componen rols apropiats com el de Fernando a La gazza ladra, el paper titular de Maometto II i el paper d'Assur a Semiramide, fent de Galli el baix definitiu de Rossini.[3]

Poc després de la primera actuació, Torvaldo e Dorliska es va reduir a un sol acte i es va representar en una tarda juntament amb L'inganno felice. Rossini havia escrit aquesta última uns pocs anys abans per al Teatro San Moisè de Venècia i en aquesta ocasió va col·laborar per primera vegada amb Galli, qui en l'estrena va prendre el paper de Batone, però en actuacions posteriors en altres ciutats va fer el de Tarabotto, que pel seu caràcter pot ser vist com el predecessor de Giorgio a Torvaldo. L'inganno felice va ser una de les òperes favorites de Galli i així es pot suposar que la combinació amb aquest treball va tenir el seu origen en una iniciativa de Galli.[3]

El 1818 es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona amb el mateix Filippo Galli en el paper principal i amb Ramon Carnicer a la direcció.[6] Es va representar a París el 1825, amb el debut de Marietta Garcia, la futura Malibran.[4] Es va presentar a La Scala de Milà els anys 1818, 1824, 1825 i 1838.[7]

L'òpera restaria completament oblidada fins a la plena instauració del Renaixement rossinià. El 1976 l'òpera ressuscitaria a Milà de la mà d'Alberto Zedda amb un repartiment que unia noms tan rossinians com Lella Cuberli, Enzo Dara i Lucia Valentini Terrani, amb altres força allunyats de l'òptica belcantista com és Sigmund Nimsgern. L'any del bicentenari rossinià va ser fonamental per a Torvaldo i Dorliska: la RTSI va programar de nou aquesta òpera amb un repartiment que incloïa a Ernesto Palacio i Fiorella Pediconi en els rols principals al costat de Stefano Antonucci a la part del Duc i a Mauro Buda com el seu criat Giorgio. Dirigia Massimo de Bernart. El 1995, aquesta obra reapareix a Viena amb un repartiment extraordinari: Raúl Giménez i Alexandrina Pendatchanska donaven vida al matrimoni titular, Stefano Antonucci repetia com a Duca i Natale De Carolis s'encarregava de Giorgio. Una llavors joveníssima Laura Polverelli donava vida a la simpàtica Carlotta. A la batuta, Giancarlo Andretta. El 2003 l'òpera arriba al Festival Rossini de Wildbad amb Huw Rhys-Evans i Paola Cigna com a parella protagonista, Mauro Utzeri com a Giorgio i Michele Bianchini a la part del Duc, dirigits per Alessandro de Marchi, gravació que avui dia comercialitza Naxos. La història contemporània d'aquesta òpera culmina de moment el 2006 amb la seva presentació a Pesaro, de la mà de Darina Takova i Francesco Meli com a protagonistes, Michele Pertusi com Duc i Bruno Pratico a la part de Giorgio, dirigits per Víctor Pablo Pérez i amb la seva posada en escena signada per Daniele Abbado.

Torvaldo e Dorliska és obra que avui dia passa bastant desapercebuda però que resulta força interessant d'escoltar per la frescor de la seva música i per la delimitació psicològica dels personatges que formen el drama.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Bosc rus proper al castell d'Orlow. S'acaba de fer de dia. Giorgio, que espera la tornada del seu senyor, passeja inquiet per la zona. I és que el duc d'Orlow sempre està enfadat, pel que dóna per fet que arribarà de mal humor. No obstant això ell sempre manté el cap fred i sap lluitar bé amb el noble (cavatina: E un bel dir che tutto il pelo). Un grup de soldats arriba i Giorgio els pregunta si la seva recerca ha resultat satisfactòria. Sembla que busquen una dona perduda pel bosc però el fet de no haver estat trobada fa que Giorgio temi encara més el caràcter amb què arribarà el seu amo.

Al cap de poc fa la seva aparició el duc, que entra molt pensatiu i sense fer cas a ningú. Pensa en l'home a qui ha donat mort i en la seva esposa, que adora però que es troba fugitiva al bosc. Ell és perseverant i ordena a Ormondo i als seus soldats que es preparin per fer una nova exploració. Els militars obeeixen i s'endinsen de nou al bosc (cavatina: Dunque inva i perigli).

Giorgio i el seu senyor es queden sols i el duc comença a recordar l'última batalla esdevinguda la passada nit: ell mateix va lluitar cara a cara amb Torvaldo i va aconseguir donar-li mort, però quan va ser a la recerca de la seva esposa Dorliska ja havia aconseguit escapar. Potser s'ha dirigit a la ciutat pensa. El noble pren la determinació de realitzar una recerca pel seu compte, ja que si en la cort es fessin eco dels seus malvats plans, podria costar-li seriosos disgustos, i jura que tindrà la jove entre els seus braços abans del vespre. Després d'amenaçar de mort el seu criat si explica alguna cosa, es retira. Giorgio entra al castell.

L'escena queda solitària. Ja ha vesprejat i apareix la dissortada Dorliska molt descurada. Durant tota la nit ha estat vagant a la intempèrie i busca un lloc on arrecerar-se. La noia albira el castell d'Orlow i, sense imaginar que allà resideix el seu pitjor enemic, s'hi encamina per demanar ajuda (ària: Tutto è va, niun m'ascolta). Obre Carlotta i en veure el deplorable aspecte en el qual es troba Dorliska la convida a passar. Les dues dones entren al castell.

En l'interior del castell, Giorgio arriba a la sala en la qual es troben Carlotta i Dorliska. La seva germana el fa saber que aquesta dona va ser assaltada la passada nit al bosc i Dorliska continua explicant que ahir mateix es va casar amb el seu espòs. Després del banquet nupcial van ser atacats per un enemic que en innombrables ocasions va pretendre la seva mà. Naturalment Giorgio es va adonant del fet que aquesta dona és a la que busca el seu amo i informa Dorliska que es troba al castell del seu enemic. Ella pretén fugir però ja és massa tard: el duc acaba de tornar i l'ha vist. Ordena als seus criats que marxin i es dirigeix a ella amb tendres paraules però Dorliska li respon amb menyspreu, que fa enfadar el noble. La jove intenta escapar però és inútil: les portes són tancades i barrades. Veient que la fugida és impossible pregunta al duc pel seu marit però rep una tremenda resposta: està mort. La indignació de Dorliska és evident i insulta l'inic duc, però ell, més dur que mai, jura matar-la si no calla. Encegada per la tristesa, la noia corre cap a una altra habitació i el duc la tanca amb clau (duo: Ella, oh ciel!).

Ormondo torna al castell i el duc li ordena que cessi la recerca de la dona: el que ara urgeix és trobar el cadàver de Torvaldo i enterrar-lo perquè ningú no descobreixi el crim. Ormondo accepta l'ordre de mala gana i es retira. A continuació crida Giorgio i li demana que entre Carlotta i ell s'encarreguin de vigilar Dorliska i recordar-li els sentiments que sent per ella. El criat jura complir l'ordre i el seu senyor marxa.

Giorgio es queda sol i ens descobreix un meravellós pla que té entre mans. El noble té oprimida a tota la població del seu ducat i, entre tots els habitants, han decidit enderrocar-lo del poder. Per a això Giorgio ha estat nomenat líder del moviment contra el duc, ja que és la persona més propera a ell. Dia rere dia Giorgio va anotant en una carta totes les irregularitats que comet el seu amo però l'assassinat de Torvaldo ha estat la gota que ha vessat el vas: ja hi ha proves més que suficients per acusar el duc de criminal. Giorgio decideix fer-li arribar la carta a un amic que al seu torn la portarà a la cort.

Ens traslladem de nou als exteriors del castell. El dia ha tornat a despuntar i apareix Torvaldo que en realitat no va morir. Sap que la seva esposa es troba presonera al castell, així que decideix anar en la seva cerca. Per a això es disfressarà de vilatjà i, amb l'ajuda d'una carta, aconseguirà salvar-la (ària: Fra un istante a te vicino).

Una vegada disfressat truca a la porta del castell i surt Giorgio a rebre'l. Torvaldo li diu que és un llenyataire que ha de lliurar una carta a certa senyora que va arribar a aquest castell la passada nit. Giorgio li respon que l'única senyora que hi ha al castell és la seva germana Carlotta i el militar se'n lamenta mentre pronuncia el nom de la seva esposa. Giorgio, en escoltar-ho, s'alarma i li ofereix la seva ajuda. Torvaldo li ho agraeix, revela el seu verdader nom i narra el que realment va succeir: efectivament va lluitar contra el duc però va ser ferit greument. El seu enemic, donant-lo per mort, va marxar i el va deixar allà però un pastor el va trobar i va aconseguir curar-lo. El seu pla és lliurar a Dorliska una carta suposadament escrita abans de la seva mort amb què aconseguirà salvar-la. Giorgio atén atentament totes les explicacions de Torvaldo i li fa saber que Dorliska efectivament és presonera al castell.

En aquest moment arriba el duc i Giorgio demana al noi que li segueixi el corrent. El criat informa el noble que pot alegrar-se i, després d'arrabassar-li al jove la carta de les mans, la lliura al seu amo. Torvaldo passa a relatar-li que fins a la seva cabanya va arribar un cavaller moribund que, abans d'expirar, va redactar aquesta carta i li va demanar que se la lliurés a la seva esposa. El duc passa a llegir la carta: «Dorliska meva, et perdo per sempre. Dins de poc la meva mortal ferida truncarà els meus dies. Aquell que et lliuri aquesta carta podrà revelar-te els meus últims moments. Perdono al meu assassí: perdona'l tu també. On vulguis que estiguis, et demano, t'ordeno, que et resignis a la teva sort». El noble es congratula per la notícia mentre que Giorgio i Torvaldo sospiren alleugerits per l'èxit amb què s'està desenvolupant el pla. A continuació li ordena al presumpte llenyataire que es presenti davant de Dorliska per informar-lo de tot. El jove se n'alegra, ja que dins de poc podrà tornar a veure la seva esposa, igual que Giorgio, que confia a veure el seu amo a les mans de la justícia abans del vespre. Els tres s'encaminen a la recerca de la noia (tercet: Ah qual raggio di speranza).

Ormondo torna al castell totalment esgotat: ha recorregut deu milles i no ha aconseguit trobar el cadàver de Torvaldo, així que dirà al duc que se l'han emportat. El soldat es lamenta de la seva mala sort i es retira a descansar (ària: Sopra quell'albero).

Ens trobem ara a la cel·la de Dorliska. Allà hi ha la jove al costat de Carlotta, que intenta consolar-la en va. Arriben Torvaldo, Giorgio i el duc, que ordena, al primer que lliuri la nota a la noia. Quan la jove llegeix la carta es desmaia però Torvaldo intenta reanimar-la, amb tanta mala sort que Dorliska reconeix la seva veu i a punt està de cridar-lo pel seu nom: «Déu meu!... Aquesta veu... Ah, Tor...» murmura. El seu marit la fa callar però desgraciadament el duc ho ha escoltat tot. A Torvaldo no li queda més remei que descobrir-se i és capturat tot seguit per Ormondo i els seus soldats. Torvaldo intenta defensar-se amb la seva espasa però Giorgio li diu furtivament que li lliuri l'arma i que confiï en ell. Finalment el militar és desarmat i, en la consternació general, culmina l'acte I (final: Oh, via, signora mia!).

Acte II[modifica | modifica el codi]

Sotanos al castell d'Orlow. Ha vesprejat. Apareix Giorgio amb un grup de criats del duc, que informa que urgeix alliberar els dos presoners que actualment hi ha al castell. El grup de criats es posen a la seva disposició per a tot el que sigui necessari (introducció: Bravi, bravi, qua venite).

Torvaldo ha escapat de la seva cel·la i arriba al soterrani explorant el lloc. En veure el grup s'alarma però Giorgio el tranquil·litza i passa a relatar-li que a trenc d'alba tindrà lloc la revolta. Quan la campana del castell toqui a sometent tota la població s'alçarà contra el duc, cosa del que Dorliska ja ha estat informada. Torvaldo queda alleugerit i Giorgio li ofereix la seva protecció. El militar, abans de partir, demana al bondadós criat que vagi a veure la seva esposa i que li transmeti uns missatges d'amor de la seva part (ària: Dille che sol a lei).

L'escena es trasllada ara a una dependència del castell. El duc reflexiona sobre l'odiat que és al poble, però això a ell no li importa: el que vol és conquerir el cor de Dorliska. Crida Giorgio i li ordena que porti la dona davant d'ell. El criat obeeix i la porta al moment. El noble li ofereix la llibertat del seu espòs a canvi de què s'uneixi a ell per sempre, però ella nega rotundament l'oferta i li fa saber que l'únic que desitja d'ell és la mort (ària: Ferma, costante, immobile).

Dorliska marxa i el duc es queda pensatiu. Abans de partir ordena a Giorgio que li digui a Ormondo que es presenti davant d'ell quan el vegi i que sota cap concepte no li doni les claus de la presó a ningú sota pena de decapitació. Giorgio accepta l'ordre i el seu senyor marxa.

Dorliska torna acompanyada per Carlotta. La jove desitja anar a la cel·la del seu marit per abraçar-lo però és necessari que Giorgio li deixi les claus un moment. Ell no pot acceptar-ho perquè si el duc el descobreix, l'embolic seria enorme. Entre les dues dones aconsegueixen convèncer-lo i Giorgio li dóna les claus a la seva germana però amb la condició que tornin com més aviat millor. Dorliska s'alegra per això i Carlotta la conforta assegurant-li que les seves penes acabaran molt aviat (ària: Una voce lusinghiera).

Les dues noies es retiren però el duc torna abans del previst. El noble ha pres la determinació de matar Torvaldo perquè els seus problemes no vagin en augment, així que exigeix a l'aterrit Giorgio les claus de la cel·la. El criat titubeja i intenta escapar de la situació com pot però li és totalment impossible i acaba confessant que les té la seva germana. La ira del duc és irrefrenable i es dirigeix veloçment cap a la presó de Torvaldo mentre empeny al seu criat amb violència (duo: Ah, non posso! Invan lo spero!).

Ens trobem ara a la presó de Torvaldo. El militar i la seva esposa s'abracen emocionats abans de separar-se (duo: Quest'ultimo addio). Carlotta s'encarrega de vigilar la porta de la cel·la però es porta un ensurt de mort quan veu aparèixer a Giorgio empès pel duc amb cara de molt pocs amics.

Efectivament l'amo arriba fet una fúria i jura venjar-se de tots. El primer que farà serà separar per sempre Dorliska del seu espòs. Torvaldo intenta evitar-lo però l'escena emmudeix pel repicar d'una campana. Giorgio s'alegra i dedueix que la revolta ja ha començat. Ormondo i un grup de soldats arriben a la presó molt alterats: tota la regió demana la mort del duc, en els exteriors del castell està tenint lloc una ferotge batalla i cent soldats ja han aconseguit entrar a la fortalesa (quintet: Alme ree! Tremate inva!).

El duc, molt sorprès, decideix anar a defensar tot seguit el seu honor però no arriba gaire lluny, ja que un grup de camperols que estaven a l'aguait l'empresonen al moment. El noble no pot suportar la situació i comença a delirar (ària: Ah, qual voce d'intorno rimbomba).

Mentre tots demanen la seva mort és portat fora del castell. Per fi tot el ducat ha estat alliberat de l'opressió i el matrimoni tornarà a ser feliç. L'alegria general posa la guinda final a l'òpera (final: Grazie al destin pietoso).

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Rossini no va tractar d'importar les noves iniciatives musicals i dramàtiques de la seva òpera de Nàpols, Elisabetta, regina d'Inghilterra, a Roma; més aviat va presentar una estructura tradicional amb recitatius intercalats entre els números musicals.[2]

La partitura, menys precipitada del que podria semblar per la peremptorietat amb què la va compondre, ofereix alguns passatges de notable interès, especialment la cavatina del primer acte de Dorliska Tutto e vano, que anuncia el nou estil romàntic.[8]

Cal destacar un fet curiós. Rossini a la seva infantesa havia sigut castigat a treballar en una ferreria per haver-se negat a estudiar i havia suplicat ser alliberat immediatament del suplici d'aquell soroll, molt molest per una orella sensible. En diverses obres (per exemple ho torna a fer al sextet de El barber de Sevilla), però en aquesta es fa més evident, Rossini "castiga" a l'espectador a compartir una bella música amb els cops rítmics del martell sobre l'enclusa. Durant tot el final del sextet del segon acte, Rossini castiga l'orella de l'espectador durant un minut i mig.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Dorliska,
Torvaldo,
Il Duca d’Ordow,
Giorgio, Carlotta
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell [9]
1992 Fiorella Pediconi,
Ernesto Palacio,
Stefano Antonucci,
Mauro Buda,
Nicoletta Marani
Massimo de Bernart,
Orquestra i cor de la RadioTelevisione Svizzera Italiana
i el Gruppo Vocale Cantemus
Àudio CD: Arkadia,
Cat: CDAK 123-2;
Agorá,
Cat: AG 073.2
2003 Paola Cigna,
Huw Rhys-Evans,
Michele Bianchini,
Mario Utzeri,
Annarita Gemmabella
Alessandro De Marchi
Czech Chamber Soloists i l'ARS Brunensis Chamber Choir
Àudio CD: Naxos
Cat: 8.660189-90
2006 Darina Takova,
Francesco Meli,
Michele Pertusi,
Bruno Praticò,
Jeannette Fischer
Victor Pablo Pérez,
Orchestra Haydn di Bolzano e Trento i el Prague Chamber Chorus
(Enregistrament d'una actuació al Rossini Opera Festival, Pesaro)
Àudio CD: Dynamic
Cat: CDS 528/1-2

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. José Subirá. Variadas versiones de libretos operísticos. Editorial CSIC - CSIC Press, 1973, p. 115. ISBN 978-84-00-03807-6. 
  2. 2,0 2,1 Farr, Robert J. «Ressenya del disc dirigit per Alessandro de Marchi». musicweb-international.com.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Grempler, Martina. «Ressenya del disc ditrigit per Alessandro de Marchi». Naxos.
  4. 4,0 4,1 Henry Sutherland Edwards. The Life of Rossini, 1869, p. 114. 
  5. Giorgio Bagnoli. The La Scala Encyclopedia of the Opera. Simon and Schuster, 1993, p. 343. ISBN 978-0-671-87042-3. 
  6. Gioacchino Rossini. Torvaldo e Dorliska: dramma semiserio. Giovanni Dorca, 1818*. 
  7. Lodovico S. Silvestri. Della vita e delle opere di Gioachino Rossini: Notizie biografico, artistico, aneddotico, critiche. a spese dell'autore, 1874, p. 115. 
  8. Alier, Roger. Gioacchino Rossini. Barcelona: Daimon, 1986, p. 57. ISBN 84-231-2852-0. 
  9. Enregistraments de Torvaldo e Dorliska a operadis-opera-discography.org.uk

Bibliografia[modifica | modifica el codi]