Semiramide

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Semíramis
La reina Semiramis en una il·lustració del segle XVIII
La reina Semiramis en una il·lustració del segle XVIII
Títol original Semiramide
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Gaetano Rossi
Llengua original italià
Font literària Sémiramis de Voltaire
Gènere Melodramma tragico
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 3 de febrer de 1823
Escenari Teatro la Fenice de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 17 de maig de 1826, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 20 d'abril de 1854
Personatges i creadors
  • Semiramide, reina de Babilònia, vídua del rei Nino (soprano) - Isabella Colbran
  • Arsace, fill de Semiramide (contralt) - Rosa Mariani
  • Assur, cap de la guàrdia de Semiramide (baix) - Filippo Galli
  • Idreno, príncep indi (tenor) - John Sinclair
  • Oroe, Gran sacerdot del temple de Baal (baix) - Luciano Mariani
  • Azema, princesa, filla de Semiramide (soprano) - Matilde Spagna
  • Mitrane, capità de la guàrdia de Semiramide (tenor) - Gaetano Rambaldi
  • Fantasma de Nino (baix) - Natale Ciolli
  • Cor de sàtrapes, mags, babilonis, prínceps, músics de cítares, dames, guàrdia reial, ministres del temple, egipcis, esclaus.
Modifica dades a Wikidata

Semiramide és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini sobre un llibret de Gaetano Rossi, basat en Sémiramis de Voltaire (1748). S'estrenà al Teatro la Fenice de Venècia el 20 d'abril de 1823, sense entusiasmar.[1] A Catalunya es va estrenar al Teatre de la Santa Creu de Barcelona el 17 de maig de 1826.[2]

Semiramide, l'òpera més llarga que fins al moment havia escrit Rossini,[3] és una de les seves òperes que més reptes vocals planteja. Alhora, és un exemple clar del belcantisme d'una impecable factura orquestral i vocal. És l'òpera de l'adéu a Itàlia de Rossini com a conseqüència de la tèbia acollida que els venecians van dispensar a aquesta obra que potser és la més completa del catàleg rossinià i la que més demostra la naturalesa dramàtica del seu autor.[4]

Amb una estructura molt complexa i amb aproximadament quatre hores de durada -alguna escena supera els vint minuts-, Rossini va arribar amb Semiramide a una perfecció només comparable a La donna del lago. Fruit d'un grau de maduresa al qual va arribar després de diversos anys d'innovació a Nàpols, on escrivia peces més senzilles i en només dues setmanes. Constitueix l'última obra mestra escrita per Rossini a Itàlia, ja que el compositor es va traslladar després a París, on va fer òperes noves i va revisar-ne altres per adaptar-les al gust francès.[5]

Bona part de la trama dramàtica de Semiramide recau en un greu malentès: la reina de Babilònia creu que Arsace l'estima i aquest pensa que Semiramide li vol donar la mà de la seva estimada Azema. I això, abans de descobrir que, en realitat, són mare i fill.[6]

La bellesa de la música rossiniana a Semiramide explica la reacció del jove Bellini quan, encara estudiant, coneix l'obra i exclama: «Val la pena escriure més música?»[7]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Gioachino Rossini, el compositor

Amb els èxits triomfals que va gaudir Rossini amb Zelmira a Viena el 1822, la carrera internacional havia començat i va donar lloc a planificar viatges a Londres i París. Un cop acabat el contracte amb el San Carlo de Nàpols, és molt possible que Rossini veiés les negociacions del seu contracte amb La Fenice de Venècia, que va dirigir des de Viena, com un cessament temporal de la seva carrera italiana. Rossini va deixar Viena el 22 de juliol de 1822, després d'una estada de tres mesos aproximadament. Com a comiat va escriure una cançó Addio ai vienessi que es va interpretar en un banquet «oficial» de comiat. Sens dubte, l'estada a la capital austríaca havia donat bons fruits en termes d'acceptació i econòmics. Després d'anys de treball i tensions, sembla que Rossini podia encarar el futur amb una relativa tranquil·litat.[8] En el viatge de tornada a Bolonya va voler parlar personalment amb l'administració del teatre de la ciutat expressant els seus requisits que passaven per a la participació de la seva esposa Isabella Colbran com a prima donna i, per a si mateix, la direcció musical d'una de les seves òperes anteriors, així com la composició d'una nova òpera, per a la temporada de Carnaval de 1823.

El 13 d'agost de 1822, Rossini va signar un contracte, que en l'actualitat es considera perdut, i del qual se sap que, entre altres coses, va permetre que la partitura de la nova òpera passés a ser propietat del teatre. En les obres anteriors, la partitura de Rossini era considerada de la seva propietat i per tant havia de tractar de controlar directament la propagació de l'obra i ell mateix s'havia d'ocupar-se de negociar amb teatres i editors. Amb el contracte per Semiramide i la venda dels seus drets, Rossini va deslliurar-se d'aquesta tasca complicada, però alhora també va renunciar a percebre la part dels beneficis posteriors. El fet que el preu acordat pels drets fos molt alt, estimulava la difusió de la seva música per rendibilitzar la compra.[9]

S'instal·là a casa dels seus pares prop de Bolonya, a Castenaso, i va iniciar la composició de Semiramide per La Fenice de Venècia. El 9 d'octubre va convocar al llibretista Gaetano Rossi a Castenaso per començar a treballar en pau i tranquil·litat en la nova òpera, que Rossini va escometre amb mestria suprema. La monumentalitat i la perfecció del treball realitzat mostra que el seu geni creatiu tornava a estar en un punt àlgid.[9]

Voltaire va escriure Sémiramis, obra en la que es va basar el llibretista

Rossini va optar per la mateixa fórmula del Tancredi que l'havia fet guanyar al mateix teatre un èxit molt notable: el mateix llibretista -Gaetano Rossi-, la mateixa base literària -una tragèdia neoclàssica de Voltaire- i una mateixa fórmula musical, la de l'òpera seriosa amb una rígida estructura, les àries da capo, els severs arguments basats en la història antiga i el canto fiorito.[1] L'escriptor i filòsof francès havia utilitzat una llegenda que havia tingut una certa projecció en els teatres d'òpera. La mateixa Colbran ja havia interpretat el personatge de la reina assíria moltes vegades en la seva carrera en altres òperes de Portogallo (La morte di Semiramide, que va immortalitzar la cèlebre soprano Angelica Catalani), Nasolini i Mayr, que tractaven la mateixa trama.[10] Entre les 70 òperes, aproximadament, que s'han compost sobre l'argument de Semiramide, des d'Aldrovandini (1701) fins a Respighi (1910), cap arriba a la categoria de la de Rossini, tot i que altres compositors com Vivaldi, Hesse, Paisiello o Cimarosa també li van dedicar la seva música. El mateix Meyerbeer havia treballat aquest mateix tema a Semiramide riconosciuta quatre anys abans que Rossini.[7]

L'obra de Voltaire tracta sobre un vellíssim mite sobre l'esposa del rei d'Assíria, Xamxi-Adad V (800 aC). Quatre-cents anys després, les llegendes al voltant del personatge van ser recollides per Ctèsies, del qual passen -corregides i augmentades- a Diodor de Sicília. El primer any de l'era cristiana s'escriu la novel·la egípcia Nino; tenim després una versió armènia de Moisès de Khoren. Ens trobem a l'eròtica sobirana a la Divina comèdia, a l'infern i entre els castigats per pecats de luxúria.[7]

Pel que sembla, la primera vegada que el tema es converteix en drama representable és el 1593, amb l'obra La Semiramide de l'italià Muzio Manfredi.[11] Després s'hi sumen a la relació La gran Semiramide, de Cristóbal de Virués (1609), o La hija del aire (1653), de Calderón, a més d'una peça de Lope de Vega. I així es podria perseguir el tema fins al mateix Hugo von Hofmannsthal, el cèlebre col·laborador de Richard Strauss, que va deixar entre els seus papers pòstums una Semiramide incompleta.[7]

Amb tot, l'aurèola més gran i la permanència del mite es deu, com en altres ocasions, al seu ingrés a l'òpera, principalment a través del llibret de Pietro Metastasio i, sobretot, per l'existència d'una partitura de la talla de la de Rossini, que curiosament no es basa en la de Metastasio.

Rossi i Rossini van treballar en la nova òpera durant tot el mes d'octubre, abans de desplaçar-se a Verona, on eren esperats pel príncep Metternich per assistir al Congrés de la Santa Aliança i realitzar diverses cantates i òperes.[9] El compositor va escriure quatre cantates de lloança: Il vero omaggio, La Santa Alleanza, L'Augurio felice, i Il Bardo. La primera va ser executada en públic, les altres tres van ser ofertes en audicions privades per als dignataris del Congrés.[12] Al congrés, Rossini fou rebut amb tots els honors i Metternich el va presentar a la flor i nata d'Europa: l'emperador d'Àustria Francesc I, el tsar Alexandre I, el duc de Wellington, representant de Gran Bretanya.[13]

Des de Verona van anar directament a Venècia, on van arribar el 4 de desembre de 1822. Allà varen representar Maometto II, en una versió amb un final feliç que va obrir la temporada, i Ricciardo e Zoraide per a la Fenice.[9]

És curiós que el llibretista Rossi anés a buscar a Voltaire com a font de la seva modesta creació, tenint en compte el precedent molt més obvi de la Semiramide de Metastasio. La qual cosa demostra que si bé Rossini i els seus col·laboradors havien abraçat definitivament el conservadorisme musical, no ho van fer pas en l'aspecte teatral. La història de Voltaire ens parla de l'evolució posterior del personatge de Semiramis, reina de Babilònia, que ha matat al seu espòs, el rei Nino, amb l'ajuda del malvat Assur. Però la moda dels finals feliços va fer que s'eliminés la mort (accidental) de la reina, implícitament perdonada dels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.[2]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Isabella Colbran, creadora de Semiramide

Els assajos de Semiramide van començar el 13 de gener 1823[9] i l'òpera va ser estrenada el 3 de febrer de 1823 al Teatro la Fenice de Venècia, i va arribar a tenir 28 funcions, fins al 10 març. Les altes expectatives del públic i de la premsa per a la nova òpera de Rossini van ser satisfetes en gran mesura, però les actuacions gairebé diàries d'aquesta monumental obra, de gairebé quatre hores de música, i amb les seves exigències extenuants, van sotmetre els cantants a un recorregut gairebé massa exigent per les seves forces.[9]

Portada del primer llibret per La Fenice de Venècia el 1823

Més tard, a Nàpols i Viena, va tenir una acollida triomfal.[14] També a París, que fins i tot es va arribar a fer una versió francesa (traduïda per Joseph Méry) en 4 actes sota el títol Semiramis, que s'estrenà al Théâtre impérial de l'Opéra el 9 de juliol de 1860.[15]

Montserrat Caballé cantant Semiramide al Festival d'Ais de Provença el 1980

El desplegament de mitjans per portar a terme l'òpera és considerable i demanda cinc protagonistes al més alt nivell.[10] Amb el temps, alguns números es van quedar sovint fora (com l'ària de Idreno de l'Acte I), o amb certa freqüència (la primera ària d'Arsace i el seu duet amb Semiramide), mentre que altres es van escurçar de tant en tant, o bé ometre completament d'acord a la condició vocal dels cantants. Això va donar lloc a algun descontentament entre el públic, de manera que en alguna ocasió la policia, que temia per l'ordre públic, va intervenir i, en alguns casos, en contra del consell mèdic, van obligar els cantants a cantar-la completa. Alguna vegada el pragmàtic Rossini va permetre els talls, però quan es tractava de la producció de l'òpera a Londres va ser inflexible.[9]

Després de 1895, Semiramide va passar a l'oblit quasi general, encara que fou representada de nou en el Maggio Musicale Fiorentino del 1940. L'enregistrament fet per Marilyn Horne i Joan Sutherland el 1966, fou decisiu per recuperar el prestigi rossinià, que va quedar coronat per les representacions de Montserrat Caballé, Horne i Samuel Ramey en el Festival d'Ais de Provença del 1980.[2]

Però el resultat no va ser ben bé el mateix i Rossini va decidir instal·lar-se a París, per la qual cosa va ser la seva darrera òpera italiana i també la darrera seriosa. Malgrat que el cant florit de Semiramide, que no sobreposa l'ornamentació a la melodia sinó que la converteix en una densa i extensa substància melòdica, el gènere de l'òpera seriosa agonitzava i aquest va ser el seu cant del cigne. Stendhal deia a propòsit dels llibrets seriosos: "Rossini era el primer de burlar-se'n, però quan ja havia acabat de riure deia: 'E pero, in due anni questo si cantera da Barcelona a Pietroburgo'". Al teatre de la Santa Creu va trigar només tres anys a estrenar-se.[1]

Un altre motiu pel qual Rossini va decidir posar fi al seu període italià de creació va ser la decepció pel poc èxit que en la interpretació va obtenir la seva esposa, la contralt Isabella Colbran per a la qual va ser escrita la part de Semiramide. Tretze anys de treball i gairebé quaranta òperes, amb almenys deu d'elles obres mestres, quedaven enrere en el camí a Paris, on el mestre va viure fins a la seva mort.[4]

Si es vol justificar el desdeny de Venècia per Semiramide, pot considerar-se la novetat que va suposar la seva estructura. D'una banda, Rossini va acabar amb la llibertat dels cantants en l'ornamentació de les àries escrivint des de llavors el mateix compositor els ornaments, i per una altra l'aparició dels símptomes més clars de l'evolució rossiniana cap a l'òpera dramàtica, que desenvoluparà en les composicions escrites durant la seva residència a la capital de França i que li van proporcionar celebritat com a compositor dramàtic. En realitat les temptatives d'aquesta evolució s'havien produït ja amb Tancredi, Otello i La donna del lago, tot i que es van manifestar al mateix temps que Rossini perfeccionava l'òpera còmica heretada.[4]

Argument[modifica | modifica el codi]

L'acció es desenvolupa en Babilònia.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escenografia d'Alessandro Sanquirico per a Milà, 1824. Acte I, escena 1 - Interior del temple de Belo

Oroe declara el dia consagrat a Baal i crida a la reina Semiramide, reina de Babilònia, perquè triï un successor per al tron d'Assíria. El príncep Assur espera ser elegit i quan ella invoca Nino, el seu espòs mort, sona un gran tro i s'apaga el foc sagrat de l'altar. Arsace, el capità de l'armada, torna requerit per la reina i ansiós espera poder reunir-se amb la seva estimada Azema. Abans de morir, el seu pare li va dir que lliurés certs objectes al gran sacerdot i quan ho fa, aquest els reconeix immediatament i li revela que el seu pare va ser assassinat per Assur, dada que ningú més coneix.

Assur està furiós pel retorn d'Arsace a la capital, ja que pretén casar-se amb Azema i amb ell es disputa el seu amor. Semiramide s'enamora d'Arsace i creu, segons prediu un oracle, que els seus sofriments acabaran quan aquest es casi. El nomena després, com el seu rei i marit, davant les protestes d'Assur, i dóna a la princesa Azema en matrimoni a Idreno. Un terratrèmol indica la fúria dels déus, Nino surt del sepulcre i ordena a Arsace venjar la mort del seu pare.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Escenografia d'Alessandro Sanquirico per a Milà, 1824. Acte II, escena 8 - Zona remota adjacent al mausoleu de Nino

Assur recorda a Semiramide que ella va barrejar el verí que ell li va subministrar al rei Nino. Ella té esperances en Arsace, i Assur jura venjar-se. Oroe revela a Arsace que ell és Ninias, fill de Nino i per tant Semiramide és la seva mare. Arsace revela a la seva mare la veritat i davant les seves súpliques, ell la perdona. Idreno anhela l'amor de Azema, però és rebutjat. Els sàtrapes, lleials a Assur, l'adverteixen que ha estat exposat al perill per Oroe, i aquest decideix matar Arsace quan entra a la tomba de Nino. Un poder invisible el reté i l'aterreix. Després, ja recuperat, ignora l'advertència i baixa a la tomba de la mateixa manera que Oroe, Semiramide i Arsace i aquest, davant l'avís de ferir i en la foscor, mata Semiramide creient que és Assur. La veritat es revela i Arsace, aclamat pel poble, es casa amb Azema.[16]

Estrucura[modifica | modifica el codi]

  • Simfonia

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció Sì, gran Nume, t'intesi (Oroe, Cor, Idreno, Assur, Oroe, Azema, Mitrane, Semiramide)
  • 2 Recitatiu i Cavatina: Eccomi alfine in Babilonia - Ah! quel giorno ognor rammento (Arsace)
  • 3 Duet: Bella imago degli dei (Arsace, Assur)
  • 4 Ària: O, me felice! - Ah dov'è, dov'è il cimento (Idreno)
  • 5 Cor de dones i Cavatina: Serena i vaghi rai - Bel raggio lusinghiero (Semiramide)
  • 6 Duet: Serbami ognor sì fido (Semiramide, Arsace)
  • 7 Final I Ergi omai la fronte altera (Cor, Semiramide, Assur, Arsace, Idreno, Oroe, Azema, Mitrane, Ombra di Nino)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 8 Duet: Se la vita ancor t'è cara (Semiramide, Assur)
  • 9 Cor, Escena i Ària: In questo augusto soggiorno arcano - Ebben, compiasi omai - In sì barbara sciagura (Arsace)
  • 10 Ària amb Cor: La speranza più soave (Idreno)
  • 11 Duet: Ebbene...a te... (Semiramide, Arsace)
  • 12 Escena, Cor i Ària: Il di già cade - Ah la sorte ci tradì - Deh ti ferma... ti placa... perdona (Assur)
  • 13 Final II: Un traditor, con empio ardir (Cor, Arsace, Oroe, Assur, Semiramide)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

A part de Guillaume Tell (1829), que amb cinc actes i ballet estava sotmesa a les demandes de l'Òpera de París, Semiramide és l'òpera més llarga de Rossini. Compta amb gairebé quatre hores de música i el primer acte, amb més de dues hores de durada, és probablement el més llarg en la història de l'òpera. No obstant això, l'òpera en si té només tretze números i una obertura. Els números de conjunt es limiten als grans blocs de la gran introducció (núm. 1) i el primer final (7) com la seva contrapart, així com el segon final (13). Per contra, predominen els números solistes amb sis àries (dos sense (2 i 4), i quatre amb cor (5, 9, 10 i 12) i quatre duets (3, 6, 8 i 11). Els tres personatges principals competeixen entre si en duets -un amb l'altre, i després un altre més de la mare i el fill- en els quals totes les seves emocions arriben a la plena expressió; les tres veus que dominen l'òpera -soprano (Semiramide), contralt (Arsace) i baix (Assur)- canten junts per primer cop al segon final en el trio L'usato ardir.[9]

Eugène Giraud - Caricatura de Marietta Alboni com a Semiramide al Théâtre Italien el 1902

En aquest món de l'ideal de bellesa, l'heroi viril, Arsace, és cantat per una veu de contralt, que en aquesta estètica encara barroca era considerat ni més natural ni més desconcertant que si el paper l'hagués portat a terme un home. El tenor (Adreno) funciona només com a farcit vocal en els conjunts i amb les seves dues àries ofereix als protagonistes un moment per descansar les seves veus. L'ús de coloratura com a eina expressiva assumeix una importància considerable, i condueix a un dinamisme mai abans escoltat, al mateix temps també transmetre una veritat dramàtica sense cap opció a l'artifici. El batec de les veus es converteix en un llenguatge que ho abasta tot per a l'expressió dels sentiments com ara l'alegria, la por, el desig, la ràbia, la desesperació i l'esperança. Per mitjà d'aquest recurs estilístic, Rossini aconsegueix elevar als seus personatges, sense cap reducció del drama, en els regnes del sublim i per tant porta al bel canto a la seva perfecta expressió.

Rodolfo Celletti, musicòleg que en la seva Storia del belcanto (1983) va qualificar Semiramide de l'última òpera barroca

El musicòleg Rodolfo Celletti va escriure que Semiramide «en el pas de la tragèdia de Voltaire al llibret de Gaetano Rossi, va adquirir de forma curiosa certes estructures i característiques de l'òpera veneciana de finals del segle XVIII, com la grandiositat de les escenes, l'espectacularitat del vestuari, el personatge principal llegendari, els successos fantàstics, l'evocació de les ombres dels morts, l'ambivalent passió de Semiramide cap a Arsace, el retrobament entre mare i fill, la contralt transvestida que recorda algunes inflexions del contralt castrat. I en aquest context, l'afinitat de Rossini cap a la transfiguració i l'al·legoria vocal va resplendir com mai abans ho havia fet. Així, mentre d'una banda el desenvolupament del seu geni indicava que amb el temps prendria noves direccions, d'altra banda Semiramide va ser alguna cosa més que el resum de tota l'òpera italiana que havia compost. Va ser l'última òpera a la gran tradició barroca: la més bella i imaginativa, potser la més completa; però també, irremeiablement, l'última».[17]

Rossini també assenyala el camí cap al futur amb una escena que es podria qualificar de verista, l'escena en què Assur embogeix (12), l'angoixa plena, vacil·lant i suplicant a la declamació adopta una expressió que és completament realista que, per exemple, ha d'haver influït fins i tot a Verdi en el seu Macbeth.[9]

Els deu anys de distància en la composició entre Tancredi i Semiramide marquen una etapa gloriosa de l'art rossinià que aquesta última tanca, abans de la marxa de Rossini a París, amb un esclat enlluernador. Aquest melodramma tragico consta només de sis àries i quatre duos, als quals s'ha d'afegir una introducció i els dos finals d'acte. A l'hora de la veritat, Semiramide és un triomf absolut d'arquitectura musical, on la dilatació de les formes convencionals fins a extrems monumentals respon més a la pura lògica musical que a les necessitats dramatúrgiques. Sense descuidar l'escriptura orquestral, i atorgant al cor un paper rellevant, Semiramide representa, per sobre de tot, el triomf de la veu humana, l'exaltació dels més eixelebrats recursos virtuosístics que es poden demanar a un cantant, l'apoteosi de la floritura, de l'ornament no com a mer afegit sinó en la raó de ser.[6]

Semiramide representa la quinta essència monumental d'una carrera de deu anys en la qual Rossini va revitalitzar dràsticament el melodrama italià. Després de les seves experimentals òperes napolitanes i les quals començava a construir llargues escenes sense interrupcions, Semiramide mostra de nou una estructura clàssica, en la qual els números musicals estan clarament separats per recitatius, però això sí, va escriure per primera vegada uns recitatius d'una manera més completa i d'una manera encara més magistral que abans. La sofisticació instrumental és evident no només, com sempre amb Rossini, en el seu ús deliciós dels instruments de vent, sinó sobretot creant un tapís de so que, amb la seva coloració sovint fosca dels sons greus, evoca l'atmosfera misteriosa d'aquesta òpera. Els cors també contribueixen a aquest estat d'ànim, tant per raons dramàtiques com per raons de sonoritat, especialment en els misteriosos cors dels sacerdots, en els que Rossini afavoreix els tenors i els baixos.[9]

Rossini la va escriure després de la seva estada a Viena, encara afectat pel moviment romàntic que acabava de conèixer a través de El caçador furtiu. Aquest descobriment va produir el trontoll dels conceptes clàssics de Rossini. La influència del món fantàstic de l'òpera de Weber va determinar el gir rossinià cap a plantejaments romàntics de llegenda, advertibles a Semiramide per exemple quan l'esperit de Nino -assassinat per la seva esposa Semiramide- adquireix valor escènic i produeix un sentit de la dramatúrgia, que tot i que queden ocults per moltes pàgines de bravura vocal, hi ha en els passatges evocadors de l'assassinat. L'obertura, amb els seus temes utilitzats en precisos moments escènics, és un exemple del nou estil.[4]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudio[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Semiramide, Arsace, Assur, Idreno) Director Segell[18]
1962 Joan Sutherland, Giulietta Simionato, Wladimiro Ganzarolli, Gianni Raimondi Gabriele Santini Arkadia
1966 Joan Sutherland, Marilyn Horne, Joseph Roleau, John Serge Richard Bonynge Decca
1992 Cheryl Studer, Jennifer Larmore, Samuel Ramey, Frank Lopardo Ion Marin Deutsche Grammophon
Iano Tamar, Gloria Scalchi, Michele Pertusi, Gregory Kunde Alberto Zedda Fonit Cetra
1998 Edita Gruberova, Bernadette Manca di Nissa, Ildebrando D'Arcangelo, Juan Diego Florez Marcello Panni Nightingale Classics
2011 Myrtò Papatanasiu, Ann Hallenberg, Josef Wagner, Robert McPherson Alberto Zedda Dynamic
2012 Alex Penda, Marianna Pizzolato, Lorenzo Regazzo, John Osborn Antonino Fogliani Naxos Records

Vídeo[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Semiramide, Arsace, Assur, Idreno) Director Segell
1990 June Anderson, Marilyn Horne, Samuel Ramey, Stanford Olsen James Conlon Arthaus
2011 Myrtò Papatanasiu, Ann Hallenberg, Josef Wagner, Robert McPherson Alberto Zedda Dynamic

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Pla, Ramon. «Rossini. El cant del cigne de l'òpera seriosa». La Vanguardia, 18 de novembre de 2005.
  2. 2,0 2,1 2,2 Alier, 2007.
  3. Alonso, Gonzalo. «"Semiramide" necesita unas tijeras» (en castellà). La Razón. [Consulta: 14 abril 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 Arnau, Joan. «Gran Teatre del Liceu : "Semiramide", de Rossini, en versió de concert.», 28 de desembre de 1985. [Consulta: 15 abril 2016].
  5. «El melodrama 'Semiramide' de Rossini torna al Liceu un segle després». Vilaweb. [Consulta: 17 abril 2016].
  6. 6,0 6,1 Cester, Xavier. «Apoteosi de la floritura». Avui, 23 novembre 2005. [Consulta: 14 abril 2016].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Franco, Enrique. «De Isabel Colbran a la diva catalana» (en castellà). El País. [Consulta: 17 abril 2016].
  8. García Pérez, 1989, p. 55.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 9,6 9,7 9,8 9,9 Müller, Reto. «Rossini’s Musical Cathedral» (en anglès). Naxos. [Consulta: 15 abril 2016].
  10. 10,0 10,1 Iberni, Luis G. «Anàlisi de l'obra» (en castellà). El Cultural. [Consulta: 17 abril 2016].
  11. Ginguené, Pierre Louis; Salfi, Francesco Saverio. Storia della letteratura italiana. Dalla tipografia Daddi, 1826, p. 82–. 
  12. Roberts, 2015, p. 121.
  13. García Pérez, 1989, p. 56.
  14. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Radio Clásica. [Consulta: 14 abril 2016].
  15. «Dades de l'òpera» (en francès). data.bnf.fr. [Consulta: 14 abril 2016].
  16. «Argument de l'òpera» (en castellà). Radio Clásica. [Consulta: 16 abril 2016].
  17. Celletti, 1983, p. 92.
  18. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 14 abril 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]