Armida (Rossini)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Armida
Armide.JPG
Retrat d'Armida
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giovanni Schmidt
Llengua original Italià
Font literària Jerusalem alliberada (1575), de Torquato Tasso
Època composició 1817
Gènere Opera seria
Actes Tres
Estrena absoluta
Data estrena 11 de novembre de 1817
Escenari Teatro San Carlo de Nàpols
Director Nicola Festa
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Armida és una òpera en tres actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Giovanni Schmidt, basat en Jerusalem alliberada (1581), de Torquato Tasso. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols l'11 de novembre de 1817.

Composta especialment per la que havia de ser la seva dona, Isabella Colbran, és una obra mestra vocal, fins i tot per sobre i més enllà de les exigències habituals del compositor. Colbran aparentment tenia una veu de contralt natural que va anar guanyant notes més altes a mesura que anava madurant i en aquesta òpera es requereixen més de dues vuitenes, de pianissimo a fortissimo, així com una agilitat fenomenal i una gran facilitat amb la coloratura.[1] L'òpera té un altre problema que dificulta el repartiment: té sis papers escrits per a tenor i almenys tres d'ells han de ser de primer ordre, amb les mateixes qualitats que la soprano. Dos baixos s'afegeixen a la barreja que fa que la textura d'aquesta òpera sigui tan especial.[2]

Un exèrcit de soldats cristians i una exòtica i bella fetillera. Diables i nimfes. Un bosc terrible i un jardí encantat. No menys de sis papers de tenor i un títol d'heroïna imponent. Armida de Rossini combina la màgia visual amb desafiaments musicals. Isabella Colbran va crear el paper principal, que és un dels més llargs i difícils de Rossini, amb passatges de coloratura compromesos durant tota l'obra. El més notable és D'amore al dolce impero del segon acte, els duos entre Rinaldo i Armida, i parts del final del tercer acte.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Armida és la vint-i-dosena òpera escrita per Rossini de les trenta-nou compostes en dinou anys, del 1810 al 1829. És la quarta òpera escrita per a Nàpols, totes el 1817, immediatament després de La Cenerentola i de La gazza ladra. El 1817 va ser un any intens, ja que encara estrenaria una altra obra a finals d'any: Adelaide di Borgogna.

Entre 1815 i 1822, Gioachino Rossini va compondre nou òperes serioses per al Teatro San Carlo i el Teatro del Fondo de Nàpols. Durant la major part d'aquest període, Rossini es va exercir com a director musical dels teatres napolitans, una posició que li va donar l'estabilitat per desenvolupar les seves idees artístiques amb gran llibertat. La qualitat de l'orquestra, el cor i els cantants reunits per l'empresari Domenico Barbaia van assegurar a Rossini les forces capaces per respondre a les demandes inusuals que el compositor va col·locar en ells. Només a Nàpols, Rossini va poder comptar amb aquesta estructura de professionals. Només a Nàpols va poder tenir un major control sobre el calendari de representacions, i per tant un període més tranquil per a la composició. Només a Nàpols podia estar segur de tenir el temps suficient per als assajos.[3]

Torquato Tasso, l'obra del qual Jerusalem alliberada va inspirar al llibretista

Malgrat alguns elements més aviat ridículs, aquesta òpera no és una comèdia. La història d'Armida es basa en una de les creacions literàries èpiques del Renaixement, l'epopeia del segle XVI Jerusalem alliberada del poeta italià Torquato Tasso, una monumental història de la Primera Croada (1095-1099), que va ser considerada com l'equivalent de les majors obres mestres literàries europees fins que la seva reputació es va esvair considerablement a mitjans del segle XIX. La història comença en el "món real" dels soldats i les batalles i després es trasllada a un món de màgia que no té paral·lel en altres obres del compositor.[3] Ens parla d'una bruixa seductora que atrau els soldats cristians a la presó en què es troba en una illa, expressant que el seu tron ha estat usurpat pel seu malvat oncle Idraote, per la qual cosa sol·licita ajuda i protecció. En el procés, ella s'enamora del seu líder, Rinaldo. El porta a un bosc infernal, que es transforma en un palau d'esbarjo. Encara que darrere d'aquest malèvol pla s'amaga una altra veritat. Armida i el seu oncle planegen debilitar les forces armades dels croats, convertint en esclaus als seus millors homes. Ells es delecten en els seus plaers fins que dos dels seus soldats apareixen i li recorden el guerrer que una vegada va ser.

Retrat d'Isabella Colbran, creadora del paper i primera esposa de Rossini

El poema de Torquato Tasso era familiar per al públic d'òpera de l'època, ja que el poema havia servit d'inspiració a innombrables artistes.[3] S'havia pogut escoltar a Rinaldo de Händel, Armida de Haydn i Armide de Gluck. Ja molt més tard, Dvořák també va compondre una Armida, el 1904. La versió de Rossini és la més dura en les seves demandes de belcanto per als cantants.[4]

L'explicació de com Rossini va arribar a compondre la seva versió comença dos anys abans. El 1815 l'empresari Domenico Barbaia, que dominava l'escena de Nàpols i que tenia força nas pel talent, va temptar al compositor d'òpera més important de l'època, per ser el director musical dels Teatres Reials de Nàpols. El contracte requeria que el compositor havia d'escriure dues òperes cada any tot, encara que li permetia escometre la feina en altres llocs. Barbaia havia reunit un formidable desplegament de cantants com la soprano coloratura Isabella Colbran, coneguda pel seu rang i habilitats dramàtiques. També havia reunit una gran varietat de tenors incloent Andrea Nozzari i Giovanni David, amb una extensió vocal tan famosa com el de la Colbran.

Rossini es va aprofitar de les disposicions del seu contracte i després de l'estrena de la seva primera òpera per al San Carlo, Elisabetta, regina d'Inghilterra, el 4 d'octubre 1815 es va traslladar a Roma. En aquesta ciutat va compondre i va presentar Torvaldo e Dorliska el 15 de desembre i Il Barbiere di Siviglia dos mesos després. A continuació, va tornar a Nàpols per presentar La gazzetta al setembre de 1816 i Otello al mes de desembre. Després d'aquest temps agitat, Rossini va marxar de nou per la presentació de La cenerentola a Roma, un mes més tard, i La gazza ladra a Milà, el 31 de maig de 1817.

Durant aquesta última absència, la nit del 13 de febrer de 1816, un incendi va destruir una part gran de Teatro Sant Carlo.[5] Sembla que els diners no eren un problema i el teatre va ser reconstruït amb els millors mitjans tècnics de l'època. Per obrir el teatre reformat, Barbaia volia una òpera excepcional que trenqués amb les convencions imperants. Per sobre de tot, volia un treball que utilitzés les noves instal·lacions en termes d'efectes escènics i de la dansa. Rossini va compondre un ballet de catorze minuts, una pràctica habitual per a les posteriors òperes de Rossini a París, però en aquell moment era una innovació. De fet Rossini va produir la seva òpera més romàntica i opulent incloent tres llargs duets d'amor entre Armida i Rinaldo. Un violoncel i un violí, respectivament, fou l'únic acompanyament per al segon i el tercer dels duets.

El llibret fou escrit per una escenificació luxosa, incloent-hi el palau d'Armida i el jardí encantat. Calien moltes aparicions i desaparicions, així com balls de nimfes, querubins i dracs. Els amants d'Armida i Rinaldo descendeixen en un núvol que es converteix en el seu carro i, mentre agita la seva vareta, es converteix en el seu castell.[6]

Representacions[modifica | modifica el codi]

El Teatro San Carlo després de la reconstrucció del 1817

Armida va ser escrita per a estrenar-se en el Teatre San Carlo de Nàpols, l'11 de novembre 1817, i celebrar l'obertura del teatre d'òpera reconstruït després de patir un incendi l'any anterior. Isabella Colbran va cantar el paper protagonista, que és un dels més llargs i exigents que Rossini va escriure, amb passatges de coloratura difícils de tot tipus durant tota l'òpera. Les més notables són les que es troben a D'amore al dolce impero, durant el segon acte, i en els duets entre Armida i Rinaldo, i en algunes parts del final del tercer acte. Composta per glorificar a la Colbran, la soprano que primer va ser amant i després esposa de Rossini, l'estrena va representar un esdeveniment prodigiós. Però la diva estava ja en el descens de les seves qualitats vocals, i l'òpera, també amb un tema una mica antiquat, va merèixer només una modesta acollida i va restar completament oblidada.[7]

El 5 de novembre de 1818 es va representar al Teatro San Benedetto de Venècia amb Nicola Tacchinardi i l'11 de desembre de 1821 es va poder veure una versió en alemany al Theater an der Wien.

La primera posada en escena moderna va tenir lloc al Teatre Comunale de Florència el 26 d'abril de 1952, durant el Maggio Musicale Fiorentino, amb Maria Callas i Francesco Albanese en els papers principals i Tullio Serafin en la direcció.[7] Més recentment, s'han fet actuacions a Ais de Provença el 1988, amb June Anderson, Rockwell Blake, i Raúl Giménez, sota la direcció de Gianfranco Masini, i al Rossini Opera Festival dels anys 1993, amb Renée Fleming i Gregory Kunde, sota la direcció de Daniele Gatti, i el 2014 amb la valenciana Carmen Romeu i amb la direcció i producció de Luca Ronconi.[8]

Argument[modifica | modifica el codi]

Data: Les Croades
Lloc: als voltants de Jerusalem[9]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Goffredo, comandant de les forces cristianes, consola i reanima als soldats francs, que estan de dol per la recent mort del seu líder. Una noble apareix i es presenta com la regenta dels damasquins. Declara que el seu tron ha estat usurpat pel seu oncle, Idraote i demana ajuda i protecció. En realitat la dona és la bruixa Armida i està associada amb Idraote, que l'acompanya disfressat. El seu pla és debilitar les forces croades esclavitzant alguns dels seus millors soldats. Els homes que queden fascinats per la seva bellesa, convencen Goffredo perquè l'ajudi. Goffredo decideix que els francs han de triar un nou líder, el qual escollirà deu homes per acompanyar-la. Escullen a Rinaldo, un dels millors soldats, despertant la gelosia d'un altre croat, Gernando (Non soffrirò l'offesa). Armida i Rinaldo ja s'havien trobat en una altra ocasió, i ella està secretament enamorada d'ell. Ara ella s'enfronta a ell i li recorda com li va salvar la vida en aquest moment. Quan ella l'acusa d'ingratitud, ell admet que està enamorat d'ella (Duo: Amor ... possente nome!). Gernando els veu junts i increpa Rinaldo i l'acusa de ser un seductor davant dels altres homes. Es baten a duel i Rinaldo mata Gernando. Horroritzat pel que ha fet, escapa amb Armida abans que Goffredo el pugui castigar.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Astarotte, una de les princeses de l'infern, ha portat al bosc a un grup de dimonis per ajudar a Armida. Ella arriba amb Rinaldo, que està completament encantat per ella (Duo: Dove son io!). Fins i tot quan ella li explica el pla que ha concebut amb Idraote, ell no es rebel·la en contra. Meravellat, Rinaldo veu com Armida converteix el bosc en un palau de plaers. Armida medita sobre el poder de l'amor (D'Amore al dolce impero) i li ofereix diversió a Rinaldo amb una pantomima sobre un guerrer seduït per un grup de nimfes. Rinaldo, que ha perdut tot el sentit de l'honor militar, es lliura als encants d'Armida.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Dos dels antics camarades de Rinaldo, Ubaldo i Carlo, han estat enviats per rescatar-lo. Quan arriben als jardins encantats d'Armida, queden fascinats per la seva bellesa, tot i que saben que és sobretot una il·lusió. Amb l'ajuda d'una vara màgica d'or, es protegeixen de les nimfes que tracten de seduir, i s'amaguen quan apareixen Rinaldo i Armida. Rinaldo encara està captivat per la bruixa, però quan es queda tot sol, Ubaldo i Carlo l'enfronten. Quan li mostren el seu reflex en un escut adamantí descobreix horroritzat que no reconeix l'honorable guerrer que va ser alguna vegada (Trio: In quale aspetto imbelle). Encara esquinçat pel seu amor per Armida, Rinaldo prega per tenir forces i marxa amb els seus companys. Armida invoca els poders de l'infern per recuperar el seu estimat, però tot és inútil. Armida surt a la recerca dels homes.

Armida aconsegueix atrapar-lo abans que embarquin. Ella li demana a Rinaldo que no l'abandoni i fins i tot s'ofereix a acompanyar-lo en la guerra. Ubaldo i Carlo contenen a Rinaldo, tractant de donar-li forces i finalment apartant-lo del seu poder. Armida es debat entre l'amor i el desig de venjança (Dove son io! ... Fuggì!). Ella decideix venjar-se, destrueix el palau i marxa enfurismada.[10]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I
  • 1 Introducció Lieto, ridente (Cor, Gernando)
  • 2 Cor Quell'astro mattutino
  • 3 Quartet Sventurata! Or che mi resta? (Armida, Goffredo, Idraote, Eustazio, Cor)
  • 4 Ària Non soffrirò l'offesa (Gernando)
  • 5 Duet Amor! Possente nome (Rinaldo, Armida)
  • 6 Final primer Se pari agli accenti (Rinaldo, Gernando, Cor, Armida, Goffredo)
Acte II
  • 7 Cor Alla voce d'Armida possente
  • 8 Cor Di fiamme e ferro cinti
  • 9 Duet Dove son io? (Rinaldo, Armida)
  • 10 Final segon D'amor al dolce impero (Armida)
Acte III
  • 11 Duet Come l'aurette placide (Ubaldo, Carlo)
  • 12 Cor Qui tutto è calma
  • 13 Duet Soavi catene (Rinaldo, Armida)
  • 14 Trio In quale aspetto imbelle (Rinaldo, Carlo, Ubaldo)
  • 15 Final tercer Se al mio crudel tormento (Armida, Rinaldo, Carlo, Ubaldo, Cor)[11]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Armida és instantàniament reconeixible com a una obra de Rossini a qualsevol que estigui familiaritzat amb les seves òperes més famoses gràcies a la seva escriptura vocal i al flux efervescent de la melodia.[3] Alhora, algunes de les característiques individuals de l'òpera són úniques dins de l'obra del compositor. L'element de la fantasia crea extraordinàries oportunitats musicals: una part important del segon acte està dedicat a un ballet, amb tocs musicals exòtics (com per exemple el cor de nimfes acompanyat per una arpa) que evoquen tant terres llunyanes com un ambient eròtic. Forma part d'aquesta atmosfera el gran solo d'Armida, D'Amore al dolce impero, en la qual demostra el seu poder de seducció. Es considera una de les àries més difícils que mai va compondre Rossini, és espectacularment detallada, així com seductorament bella i tècnicament enlluernadora. En lloc de seguir l'estructura tradicional de lent a ràpid de l'època, l'ària és un exemple vocal de "tema i variacions" que sempre torna a la melodia original. Un cor de dimonis obre aquest acte, seguit d'un duo d'amor (amb les dues veus connectades només per un lànguid violoncel), un cor de nimfes, i l'ària d'Armida, i acaba amb un ballet.[3]

El primer acte, situat al campament dels croats, està més fermament arrelada en la realitat: els guerrers Goffredo i Gernando, dos tenors, tan sols expressen l'esperit marcial. Els dos mons xoquen en el tercer acte: l'intent dels guerrers per atraure Rinaldo lluny del paradís d'Armida prepara el famós trio de tenors, un moment únic en l'òpera.[3]

És una òpera amb un únic personatge femení gairebé únic que s'enfronta a sis tenors. També hi ha dos papers de baix. Els papers de tenor es poden dividir en tres de coloratura i tres de lírics, amb dos que apareixen només en el primer acte i uns altres dos, diferents, al tercer acte. Això va permetre que alguns tenors tinguessin més d'un paper a l'estrena. Rossini es va aprofitar de la situació per compondre una escena estesa i un trio dels tenors en el tercer acte, que és sens dubte únic i vocalment emocionant.

Les opinions sobre Armida són divergents. Els biògrafs de Rossini generalment la consideren una obra d'èxit, tot i no pertànyer als èxits més grans del compositor. Rossini la va fer a corre-cuita i no a tot arreu va tenir una bona inventiva. També torna a carregar les gestes virtuoses de cant dissenyades per a Isabella Colbran i tres grans tenors: Nozzariego, Bonoldiego i Ciccimary. Els cors canten convencionalment, i la música de ballet no és molt interessant. No obstant això, hi ha excel·lents passatges en l'òpera, com duos d'amor. Es pot veure un major progrés en la factura tècnica: particularment interessant és la sorprenent originalitat d'harmonia d'Armida. Un nou llenguatge musical únic caracteritza un fragment del tercer acte, en el qual Armida davant la notícia de la fugida de Rinaldo es desmaia. L'impacte turbulent d'una vegada i una altra de la mateixa nota durant 19 cops semblen reflectir batecs del seu cor, i el compositor utilitza fins a cinc acords diferents per harmonitzar el so.[12]

Armida també aporta una gran quantitat d'innovació en termes de forma. L'obertura ja està adequada al tipus modern de preludi de l'òpera, en la qual el compositor abandona la sonata per una introducció lenta, donant al conjunt una forma de fantasia lliure. Desafiant les convencions existents, Rossini dimiteix finalment de la «prescrita» aria di bravura del personatge principal, i l'òpera acaba amb un cor de dimonis estimulats per la recerca de la venjança d'Armida amb Rinaldo.[12]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Armida, Rinaldo, Goffredo, Gernando, Carlo, Ubaldo) Director[13]
1952 Maria Callas, Francesco Albanese, Alessandro Ziliani, Mario Filippeschi, Gianni Raimondi, Mario Filippeschi Tullio Serafin
1970 Cristina Deutekom, Pietro Bottazzo, Ottavio Garaventa, Eduardo Gimenez, Ottavio Garaventa, Eduardo Gimenez Carlo Franci
1985 Katia Ricciarelli, Curtis Rayam, Raul Gimenez, Mario Bolognesi, Vito Gobbi, Iorio Zennaro Gabriele Ferro
1988 June Anderson, Rockwell Blake, Yohishiya Yamaji, Raul Gimenez, Raul Gimenez, Yohishiya Yamaji Gianfranco Masini
1991 Cecilia Gasdia, Chris Merritt, William Matteuzzi, Bruce Ford, William Matteuzzi, Bruce Ford Claudio Scimone
1993 Renée Fleming, Gregory Kunde, Donald Kaasch, Jeffrey Francis, Bruce Fowler, Iorio Zennaro Daniele Gatti
2010 Renée Fleming, Lawrence Brownlee, John Osborn, Barry Banks, Barry Banks, Kobie van Rensburg Riccardo Frizza

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Riggs, 2003, p. 37.
  2. Levine, Robert. «Ressenya del disc» (en anglès). arkivmusic.com. [Consulta: 27 gener 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Programa de la representació de l'obra al Met, Temporada 2009-2010. 
  4. Clyde T. McCants. Opera for Libraries: A Guide to Core Works, Audio and Video Recordings, Books and Serials. McFarland, 28 febrer 2003, p. 130. ISBN 978-0-7864-1442-0. 
  5. «Història del Teatro San Carlo» (en anglès). teatrosancarlo.it. [Consulta: 27 gener 2016].
  6. Farr, Robert J. «Ressenya del disc» (en anglès). [Consulta: 27 gener 2016].
  7. 7,0 7,1 Patiño Restrepo, 2000, p. 105.
  8. «Armida al festival de 2014» (en anglès). rossinioperafestival.it. [Consulta: 27 gener 2016].
  9. Osborne, 1994, p. 76—77.
  10. «Sinopsi del Metropolitan Opera House de Nova York» (en anglès). [Consulta: 27 gener 2016].
  11. «Estructura de l'òpera» (en anglès). Presto Classical. [Consulta: 24 gener 2016].
  12. 12,0 12,1 Sandelewski, 1980, p. 130.
  13. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 gener 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Armida (Rossini) Modifica l'enllaç a Wikidata