Il viaggio a Reims

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El viatge a Reims
Títol original Il viaggio a Reims
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Luigi Balocchi
Llengua original Italià
Font literària Corinne, ou L'Italie de Madame de Staël
Gènere Dramma giocoso
Actes Un
Estrena absoluta
Data estrena 19 de juny de 1825
Escenari Salle Louvois del Théâtre des Italiens de París
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 9 de novembre de 2006 (estrena a Catalunya)
Personatges i creadors

Il viaggio a Reims, ossia l'Albergo del Giglio d'Oro és una òpera en un acte del gènere dramma giocoso composta per Gioachino Rossini segons un llibret italià de Luigi Balocchi, basat en part en Corinne, ou L'Italie de Madame de Staël. Va ser estrenada a la Salle Louvois[1] del Théâtre des Italiens de París, el 19 de juny de 1825[2] amb Giuditta Pasta com a Corinna. Fou l'última òpera de Rossini en idioma italià (totes les seves obres posteriors van ser en francès).

Com a obra de circumstàncies, el tema que tracta ens proporciona una perspectiva històrica i política interessant alhora que divertida. L'obra és la història d'un grup de convidats de diferents països d'Europa que assistiran a la catedral de Reims per la coronació de Carles X com a rei de França, i coincideixen en un balneari en el seu camí a Reims. Per diversos motius, no poden emprendre la marxa, però organitzen una festa en homenatge a la família reial, cada un amb l'estil característic de la seva nació d'origen.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Il viaggio a Reims sorgeix arran d'un encàrrec realitzat a Rossini el 1825 -llavors recentment nomenat director musical i escènic del Teatre Italià de París- amb motiu de la coronació com a rei de França, a la catedral de Reims, de Carles X, l'últim Borbó francès.[3] Atès que l'òpera va ser escrita per a aquesta ocasió específica, amb una trama sobre aristòcrates europeus, oficials -i una poetessa- de camí per a unir-se a les festivitats, Rossini mai va pretendre que tingués una vida més enllà d'unes poques representacions a París. El compositor més tard va reutilitzar una bona part de la música per a Le comte Ory.[4] Es considerava que no tenia la consistència dramàtica d'una òpera, ja que amb catorze cantants solistes se la va concebre més aviat per al lluïment dels principals intèrprets de l'època davant el nou monarca.[3]

El llibret, de Luigi Balocchi, és un dels més ximples i complicats, però realment enginyosos, que va utilitzar Rossini. I el compositor va respondre amb un torrent d'inspiració que és totalment apropiat per al vertigen de la història.[5] La trama és una al·legoria del programa polític del rei Carles X, qui tenia la intenció de portar la pau a tot el món a través de la unió de les diferents monarquies europees, després de l'Imperi Napoleònic.[3] Peculiaritats, virtuts i defectes dels respectius països s'encarnen en els nombrosos personatges hàbilment caracteritzats per Luigi Balocchi, l'autor del llibret. Així, el deliri per la moda francesa o per les antiguitats, el misticisme poètic, el militarisme alemany o l'orgull espanyol apareixen còmicament retratats i musicalment ironitzats en el més pur estil rossinià.[6]

L'obra narra la trobada, en un balneari de Plombières, d'un grup de personatges que s'encaminen a Reims per a la coronació de Carles X. Entre ells es troben una frívola comtessa parisenca embogida per la moda, una poeta, un antiquari italià, un almirall espanyol que flirteja amb una vídua polonesa o un general rus de caràcter impetuós. Madama Cortese, la propietària del balneari, es multiplica per atendre tota aquesta beautiful people que es dedica al culte del massatge, el bany i la cura del cos mentre propostes romàntiques, gelosia i amors s'entrecreuen, amb l'excusa d'estar a l'espera del transport que els traslladarà a Reims.[6]

Representacions[modifica | modifica el codi]

L'estrena es va dur a terme a la Salle Louvois de París el 19 de juny de 1825. L'èxit va ser enorme i Rossini hagués pogut omplir qualsevol teatre parisenc de la seva elecció durant els dies que ell volgués però només va voler fer-ne tres representacions. Només va estar d'acord amb una quarta, funcionament de la caritat del pròxim mes de setembre després de molta pressió per part dels funcionaris del govern. En l'esdeveniment, Rossini va interpretar el rondinaire.[1]

Rossini va utilitzar fragments de la seva música per a la seva penúltima òpera, escrita en francès: Le Comte Ory, i va quedar en l'oblit la partitura original.[3] L'invent el van presentar com a "cantata escènica" i es va interpretar, només, en versió de concert.[4] És una òpera exigent, amb 14 solistes (tres sopranos, un contralt, dos tenors, quatre barítons, i quatre baixos), i és per això que no es representa freqüentment.

L'òpera va ser rescatada l'any 1848 durant algunes sessions i el 1854 a Viena.[7] I ja mai més es va poder sentir-la fins que el 1977 es van trobar les diferents parts del manuscrit, i el 1984 es va tornar a muntar després de la seva reconstrucció feta per Philip Gossett i Janet Johnson[1] i posada en escena pel Rossini Opera Festival de Pesaro, sota la batuta de Claudio Abbado i la direcció escènica de Luca Ronconi. En aquest reestrena va participar el tenor mexicà Francisco Araiza.[3] Des de llavors, ha anat passant pels grans centres lírics del món. Al principi (Milà, Viena i París) de la mà de la producció de Pesaro, firmada per Luca Ronconi i amb decorats i vestuari de Gae Aulenti, i després a través de les lectures d'altres dramaturgs, com Dario Fo (Hèlsinki, gener del 2003), que fins i tot va arribar a afegir text propi al llibret. El Liceu, va confiar el mateix any en Sergi Belbel.[8]

Argument[modifica | modifica el codi]

Al balneari Al Giglio d'Oro (al·lusiu a la flor de lis, símbol reial dels Borbons)[7] coincideixen viatgers de diferents nacionalitats que es dirigeixen a Reims per assistir a la solemne coronació del rei Carles X de França. La propietària de l'establiment, Madama Cortese, s'ocupa que tots els clients siguin atesos amb la màxima atenció. Un accident ha destrossat l'equipatge de la Comtessa de Folleville, segons li comunica el seu cosí el jove Luigino. La coqueta dama es nega a anar a Reims si no pot lluir les seves últimes gales... però, afortunadament, el seu barret s'ha salvat.

Mentre el baró de TrombonoK s'ocupa de les gestions per traslladar al grup a Reims, arriba Don Álvaro, un grande espanyol, que es presenta en companyia d'una dama polonesa, la marquesa Melibea. El general rus Libenskof se sent traït per la seva acompanyant, la marquesa, i l'acusa d'infidelitat. Però la rivalitat no arriba a desencadenar el duel perquè intervé Corinna, la poetessa, que fascina a tots amb el seu cant sobre l'amor fratern, que interpreta acompanyada per una arpa.

D'altra banda, la poetessa ha conquistat el cor del cavaller Belfiore que la importuna amb les seves propostes amoroses. Mentrestant, el criat Gelsomino fa gestions per aconseguir uns cavalls que no aconseguirà reunir, pel que finalment caldrà cancel·lar el viatge. Però no tot s'ha perdut, doncs Madama Cortese consola els viatgers oferint una celebració al seu hostal. El gran banquet es costeja amb els fons per al viatge. El comte Libenskof fa les paus amb la marquesa Melibea, en al·lusió al fet que Rússia i Polònia signen un tractat de pau. I com en tota celebració o banquet que es preï, fan la seva aparició uns ballarins contractats en l'últim moment per Trombonok per iniciar la festa. Un brindis de cada un dels convidats a la manera del seu país i l'elogi de Carles X, rei de França posen fi a aquesta divertida òpera.[6]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

L'argument és gairebé un pretext sobre el qual Rossini elabora una magistral partitura de gran bellesa i originalitat, proporcionant l'oportunitat als intèrprets de mostrar les seves habilitats vocals. Destaca aquesta òpera, entre d'altres del compositor, per la quantitat de concertants que reuneix, fent gala d'un extraordinari domini de l'escriptura polifònica en jugar amb ni més ni menys que tres sopranos, una contralt, dos tenors, quatre barítons i quatre baixos. Un elenc que resulta ser tot un rècord.[6]

En aquesta òpera, Rossini segueix la tradició belcantista que el públic aplaudia, però la transforma amb un ritme trepidant que es converteix en hilarant. Utilitza a fons el recurs retòric del "còmic heroic", en subratllar la desproporció entre la grandiloqüència del discurs -àries pròpies de personatges heroics en situacions tràgiques- i la banalitat de l'anècdota a què s'aplica: com per exemple que la Contessa Di Folleville canti una cabaletta d'una extraordinària pirotècnia vocal perquè ha trobat, per fi, el seu barret. Il viaggio satiritza el que pretén elogiar, mostrant l'entusiasme dels aristòcrates pel nou monarca i per la pau recobrada després de les guerres napoleòniques, però és, de fet, una paròdia de les dues coses.[4]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Osborne, Richard. «Claudio Abbado’s Gramophone Recording of the Year: Rossini's Il viaggio a Reims» (en anglès). Gramophone, Gener 1986. [Consulta: 19 abril 2016].
  2. ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «La Ópera de Bellas Artes estrenará en México El viaje de Reims de Rossini» (en castellà). inba.gob. [Consulta: 18 abril 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 Pla, Ramon. «Rossini. Reposteria selecta». La Vanguardia, 9 de març de 2003.
  5. Eddins, Stephen. «Ressenya del disc d'Abbado» (en anglès). Allmusic. [Consulta: 18 abril 2016].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Domínguez, Isabel. «Guia didàctica» (en castellà). Teatro Real. [Consulta: 18 abril 2016].
  7. 7,0 7,1 Alier, 2007, p. 227.
  8. Cararach, Joan Anton. «Il viaggio a Reims, un triple debut al Liceu». El Periódico, 12 de març de 2003.