Il turco in Italia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El turc a Itàlia
Gioacchino Rossini portrait (9603783027).jpg
Gioachino Rossini
Títol original Il turco in Italia
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Felice Romani
Llengua original Italià
Font literària llibret homònim de Caterino Mazzolà
Gènere dramma buffo
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 14 d'agost de 1814
Escenari La Scala de Milà
Director Alessandro Rolla
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 9 de juny de 1820, Teatre de la Santa Creu (Barcelona)
Estrena al Liceu 18 de maig de 2013[1]
Personatges i creadors
  • Selim, turc viatger, abans amant de Zaida i després encapritxat amb Fiorilla (baix) - Filippo Galli
  • Fiorilla, dona capritxosa però honesta, esposa de Don Geronio (soprano) - Francesca Maffei Festa
  • Geronio, home feble i poruc (baix) - Luigi Pacini
  • Narciso, cavaller galant de Donna Fiorilla, home gelós i sentimental (tenor) - Giovanni David
  • Prosdocimo, poeta a la recerca de material, conegut de Geronio (baix) - Pietro Vasoli
  • Zaida, abans esclava i promesa de Selim, després gitana; dona tendra i afectuosa (soprano) - Adelaide Carpano
  • Albazar, inicialment confident de Selim, després gitano i sequaç i amic de Zaida (tenor) - Gaetano Pozzi
  • Cor: amics de Fiorilla, gitanos i gitanes, turcs i màscares.

Il turco in Italia és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini sobre un llibret en italià escrit per Felice Romani, basat al seu torn en un llibret amb el mateix títol que Caterino Mazzolà va escriure pel compositor alemany Franz Seydelmann el 1788. S'estrenà a La Scala de Milà el 14 d'agost de 1814.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

El 1788 el compositor alemany Franz Seydelmann, des del 1772 empleat a la cort de Dresden, va compondre una òpera sobre un llibret en italià de Caterino Mazzola, Il turco in Italia, que volia continuar l'èxit obtingut en la seva anterior òpera, una exploració sobre l'exotisme amb el mateix llibretista Il mostro ossia Da gratitudine amore. Mazzola, qui havia conegut tant a Casanova com a Lorenzo Da Ponte a Venècia, va ser nomenat poeta de la cort de Dresden el 1780, on va ser acompanyat per un temps per Da Ponte. Va col·laborar amb Salieri a Viena i el 1791 hi va treballar breument, potser al costat de Mozart, a qui potser va influir per a que elegís el llibret de La flauta màgica, basada en el llibret maçònic de Mazzolà Osiride. Va ser, en tot cas, Mazzolà el qui va adaptar el llibret de Metastasio de La clemenza di Tito de Mozart, una obra posada en escena a Praga al setembre de 1791. Constanze Mozart va veure la versió de Seydelmann d'Il turco in Italia a Viena el 1789, mentre que el seu marit estava absent en el seu viatge a Potsdam, i el llibret va ser utilitzat el 1794 per l'alumne de Mozart Franz Xaver Süssmayr. Per Rossini i Milà, el llibret original va ser adaptat el 1814 per Felice Romani, que va treballar per a La Scala durant molts anys, escrivint una vuitantena de llibrets, en general, molt elogiat per la seva claredat i l'absència de farciment.[2]

El jove Felice Romani, creador del llibret

Per la nova òpera, Rossini va tenir la sort de comptar amb aquest llibret de Felice Romani, aleshores a punt de començar una il·lustre carrera. Il turco fou la primera òpera bufa de Romani i tan sols el seu cinquè llibret, per la qual cosa és perfectament comprensible la seva dependència de Mazzolà i també probable la intervenció de Rossini..[3] Romani era un autor amb una gran imaginació que estava adquirint una fama creixent de ser el millor del moment i molt superior a la majoria dels seus col·legues.[4] Va escriure per aquesta ocasió un dels llibrets més originals de la història de l'òpera bufa. El més original del llibret és la manera de presentar la trama, amb una fórmula que anticipa conceptes molt més moderns del teatre, el distanciament, la relació entre l'actor i el que representa. El llibretista ens presenta com a personatge central de l'argument a un poeta (Prosdocimo), és a dir, pràcticament a si mateix, preocupat no per escriure un drama bufo com tants que hi havia al mercat, sinó una cosa nova. En comptes de descriure'ns uns amors convencionals, el poeta decideix anar construint l'argument sobre la marxa, unint als diferents personatges d'un poblet a la vora de Nàpols.[4] És a dir, el poeta interfereix en l'argument perquè volia escriure una obra original i pressiona els personatges perquè ho fessin possible. El recurs aconseguia així esquerdar el convencionalisme del gènere i introduïa en la trama una mica d'aire fresc i de sorpresa.[5]

El llibret de Felice Romani es basava en un llibret homònim de Caterino Mazzolà (amb música de Franz Seydelmann), estrenat a Dresden el 1788 i que va arribar a Viena el 1789. El llibretista de Mozart, Lorenzo da Ponte, coneixia Mazzolà i la seva obra, i molts comentaristes han trobat paral·lelismes entre Il turco in Italia i Così fan tutte (1790): el tema de la infidelitat femenina i del penediment, un enverinament fals (a Mazzolà, però no a Romani), parelles entrecreuades que acaben amb la persona adequada i estrangers exòtics (a Così, falsos albanesos). Aquests elements són trets comuns de la comèdia; menys habitual és la figura del manipulador que posa en marxa l'argument (el Poeta a Il turco, Don Alfonso al Così), encara que, en el cas del Poeta, més que provocar les diferents escenes, sovint topa amb elles mentre cerca un argument per a la seva comèdia.[3]

Interior del Teatro alla Scala a l'època en que es va estrenar Il turco in Italia

Dins la moda de les turqueries de la seva època, l'acció se situa a Nàpols, on el poeta Prosdocimo busca un tema literari (per això ha estat considerada prepirandelliana), i narra els amors del príncep turc Selim i la seva concubina preferida, la gitana Zaida, i la frivolitat i passió per plaure que mostra la coqueta Fiorilla, casada amb Don Geronio i amb un devot chevalier servant, Narciso. El turc s'encapritxa de Fiorilla, però finalment, i amb molts equívocs afavorits pels transvestiments dels personatges, tot acaba bé: els enamorats es reconcilien i Fiorilla decideix intentar ser seriosa.[1]

Il turco va arribar gairebé un any més tard d'acabar Aureliano in Palmira. Comparat amb la fecunditat que havia mostrat fins aleshores, aquell fou un any sorprenentment magre per a Rossini. Cap de les dues òperes no va ser ben rebuda. En ambdós casos, el llibretista fou Felice Romani, que s’havia establert a Milà i era, de fet, el llibretista titular de La Scala.[6]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Filippo Galli, creador del paper del turc Selim
Giovanni David, creador del rol de Narciso

Il turco es va estrenar a La Scala durant la temporada de tardor de 1814, amb un elenc estel·lar format per Filippo Galli en el rol del Turc (Selim), Maffei Festa com a Fiorilla, Pacini com a Geronio, Vasoli com el Poeta i ni més ni menys que el tenor Giovanni David en el paper de Narciso. La qualitat d'aquest repartiment fa encara més sorprenent que l'obra fos rebuda amb tanta fredor per la crítica, que s'havia deixat captivar amb massa facilitat pel títol, fins al punt de considerar-la una nova versió de L'italiana in Algeri.[6]

Stendhal, que admirava entusiastament a Rossini, de vegades massa, va escriure en la seva biografia sobre el compositor Vie de Rossini (1823) en el capítol dedicat a Il turco in Italia aquest fragment en què sorprenen la referència a Barcelona:

"La superba veu de Galli es va desplegar amb gran superioritat en la salutació que el Turc, a penes desembarcat, dirigeix a la bella Itàlia: Bell'Italia, al fin ti miro!. L'autor del llibret l'havia preparat amb especial atenció per a Galli, cantant adorat a Milà, que es presentava per primera vegada de tornada de Barcelona, on havia anat a cantar durant un any. Les vibracions de la veu de Galli, semblants a les del tro, van omplir amb força la immensa sala de La Scala; però alguns van opinar que Rossini, que era al piano, no s'havia lluït gaire en aquest duetto. El públic li ho va fer notar cridant sense parar Bravo, Galli!. I ni una sola vegada Bravo, maestro [...]. Cal ser un literat francès per atrevir-se a jutjar una òpera pel mèrit de les paraules. No sabria com descriure d'una manera que s'aproximés a la realitat l'entusiasme del públic quan va arribar l'encantador quartet: Siete Turco, non vi credo [...]. La resposta del turc és bonica com un madrigal de Voltaire. Només Rossini, a tot el món, podia fer aquesta música que descriu la galanteria expirant que es converteix en amor...
Al segon acte, el duetto, tan picant –D'un bell'uso di Turchia– en què el jove turc proposa amb tota naturalitat al marit que li vengui la seva dona, és digne de l'encantador duetto del primer acte. Aquestes paraules s'adaptaven tan bé a la manera de veure les coses de Rossini, que hi donava un cant perfectament dramàtic. És impossible reunir més lleugeresa, més alegria i més gràcia brillant, cosa que ningú no ha sabut aconseguir com el cigne de Pesaro. Aquest duetto pot desafiar sense por totes les àries de Cimarosa i de Mozart; aquests grans homes han fet coses d'un mèrit igual, però no superior. I no han fet res que s'aproximi al to de lleugeresa d'aquesta cantilena. És com la dels arabescs de Rafael a les llotges del Vaticà. Per trobar un rival a Rossini caldria fullejar les partitures de Paisiello."

La infidelitat conjugal de la trama va ser considerada immoral; així, quan l'òpera es va reestrenar a Roma l'any 1815, s'hi van fer alguns retocs per tal d'apaivagar els censors. Fins i tot, el llibret de Roma de 1819 anomena l'òpera La capricciosa corretta. Pocs d'aquests canvis van ser aplicats en la partitura, de manera que el públic llegia les versions "morals" als llibrets mentre escoltava una altra cosa a l'escenari. L'òpera es va revisar per ser representada el 1820 a Nàpols i a París. En el cas de Nàpols, els recitatius van ser substituïts per diàlegs parlats en prosa; s'hi van afegir més gitanos; Don Geronio, en comptes de marit de Fiorilla, esdevé el seu tutor, i la seva part està en dialecte napolità –fet habitual a Nàpols per als rols de baix de les comèdies de Rossini–.[3]

Si tenim en compte que Il turco només va obtenir un èxit relatiu al principi, sorprèn la gran varietat de versions i substitucions que se'n varen fer. Una versió reduïda a un acte va ser produïda el 1826 a París, i també el 1830 a Bolonya, si bé no es disposa de documentació de les mateixes. Amb el pas del temps, Il turco es va anar corrompent amb afegits i abstraccions d'altres òperes. L'enregistrament de Gianandrea Gavazzeni amb Maria Callas fet als anys cinquanta constituïa més o menys un retorn a la versió autògrafa; l'edició crítica és la utilitzada actualment als teatres d'òpera d'arreu del món.[3]

Argument[modifica | modifica el codi]

Temps: segle XVIII
Lloc: L'escena té lloc a prop de Nàpols, en una zona d'estiueig de la costa i a casa de Don Geronio.[7]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Vista del golf de Nàpols de Claude Joseph Vernet

En una platja pròxima a Nàpols un grup de gitanos canta amb alegria, en contrast amb la bella gitana Zaida, que mostra la seva tristesa per l'enyorament del seu estimat, que està en terres llunyanes; mentrestant, el seu amic Albazar intenta consolar-la. Apareix un poeta italià, Prosdocimo, que està buscant un tema per a una comèdia i el cant dels zíngars li suggereix una bona idea per començar. Arriba Geronio, marit ric i complaent de la frívola Fiorilla, que busca una gitana que li digui la bonaventura. Zaida s'ofereix a predir el seu futur i fa al·lusions burlesques als signes del zodíac que porten banyes fins a aconseguir irritar el marit, que fuig davant les burles de tots. Zaida explica la raó de la seva presència a Itàlia: havia estat l'esclava preferida del príncep turc Selim Damelec a la seva cort d'Erzurum, va ser falsament acusada d'infidelitat i en va haver de fugir, però encara l'estima. El poeta li diu que arriba a Nàpols un príncep turc que vol conèixer els costums d'Europa i li recomana que vagi a la festa que es fa en honor d'aquest.

Es presenta Fiorilla, la frívola muller de Geronio, que mostra un caràcter lleuger, mentre arriba un vaixell del qual baixa el príncep turc Selim, acompanyat d'uns remers, i fa una alegre lloança d'Itàlia. Els dos protagonistes inicien un duo galant en el qual cadascun creu haver seduït l'altre. Es presenta Don Narciso, el chevalier servant de Fiorilla, que es mostra molt gelós, i apareix Geronio, indignat perquè ha vist la seva muller amb un turc a qui pretén convidar a casa seva a prendre cafè. El poeta s'adona que Selim és l'amant del qual parlava la gitana, i marit i galant desconfien d'ell.

A casa de Don Geronio, Fiorilla serveix un cafè a Selim, fascinat per l'atractiva nova amiga, que juga amb la previsible desconfiança de la italiana davant un turc que deu tenir un harem. Arriba Geronio i el príncep turc desembeina la daga, però Fiorilla intervé amb gran seguretat i afirma que Geronio ha entrat per fer-li homenatge i demana al marit que besi la capa al turc. Apareix Narciso, escandalitzat pel que veu, i Selim aconsegueix concertar una cita amb Fiorilla a la vora del mar.

Geronio explica al poeta l'escena amb actitud submisa i Prosdocimo el convenç que ha de canviar radicalment la seva estratègia i utilitzar el bastó. Però entra Fiorilla, que resta molt tranquil·la malgrat els retrets del marit –que l'amenaça de tornar-la a Sorrento, d'on la va treure– i aconsegueix capgirar la situació i ser ella qui faci els retrets a un Geronio totalment derrotat. A la platja, ja de nit, on hi ha els gitanos i Zaida, que es declara endevina, arriba Selim a trobar-se amb la seva nova conquesta i demana a Zaida que li digui el seu futur. Ella el reconeix i evoca la figura de Zaida injustament condemnada, tot provocant que Selim la identifiqui i els dos antics amants s'abracen plens d'emoció. Entra Narciso, i després Fiorilla, coberta amb un vel, i finalment Geronio. Selim festeja Fiorilla sense reconèixer-la, que s'indigna i l'insulta mentre es descobreix. Geronio i Narciso s'escandalitzen en reconèixer Fiorilla; Zaida s'indigna de la presència de la seva rival. Les dues dones arriben a les mans i Selim les ha de separar.

Acte II[modifica | modifica el codi]

En una fonda on s'han citat Selim i Fiorilla, el poeta dóna novament consells al desafortunat marit, Geronio, perquè es mostri enèrgic davant la seva frívola muller. Entra Selim, que compadeix Geronio per la fatiga del seu matrimoni amb una dona tan difícil i li proposa, seguint el costum turc, comprar-li la muller. Geronio hi reacciona agressivament i Selim suggereix que raptarà la muller. Fiorilla ens fa saber que espera Selim i que ha fet convidar Zaida per venjar-se'n i demostrar que el príncep la prefereix a ella. Entra la gitana enamorada i després Selim; la italiana el desafia a decidir qui ha de ser la seva estimada, i el príncep resta dubitatiu i confós. Zaida, dolguda, se'n va amb dignitat, però Fiorilla es mostra gelosa dels sentiments del príncep encara que finalment es reconcilien.

El poeta informa Geronio que Selim ha convidat Fiorilla a una festa on espera convèncer-la que se'n vagi amb ell a Turquia i li proposa un pla: Zaida hi anirà disfressada de Fiorilla i Geronio s'ha de disfressar al seu torn de Selim. Don Narciso ho ha escoltat sense ser vist i decideix vèncer els seus dos rivals, Geronio i Selim, i reconquerir així la seva estimada, vestit també de turc. El poeta ajuda Zaida a trobar un vestit adequat com el de Fiorilla per anar a la festa. Apareix Fiorilla, buscant Selim, i apareix Narciso, disfressat de Selim, i tots dos es barregen amb la gent; entra Zaida, disfressada de Fiorilla, seguida de Selim, que també creu en la seva falsa identitat. Arriba Don Geronio, també disfressat de Selim, que resta estupefacte quan veu que entren les dues parelles idèntiques que semblen cadascuna Selim i Fiorilla. Els personatges es dirigeixen l'un a l'altra enganyats per l'equívoc que faciliten les disfresses. Geronio es desespera, els amants intenten seduir la seva parella però no n'encerten la identitat. Fiorilla ataca el seu marit i proposa fugir de la festa. Finalment les dues parelles s'escapoleixen dissimuladament i el marit resta vociferant que només vol recuperar la seva dona.

A la fonda, Albazar, l'amic de Zaida, ens assabenta que Selim està a punt de salpar vers el seu país amb la gitana. El poeta revela a Geronio la relació de Fiorilla amb Narciso –la qual ara està decidida a reconquerir el turc– i li suggereix que parli amb el notari i simuli que ha obtingut el divorci, cosa que obliga la muller a tornar amb els pares a Sorrento. Davant la casa de Don Geronio, Fiorilla s'encara amb el marit, però aquest mostra la seva ira i entra a la casa mentre li tanca la porta als nassos. Ella s'assabenta de la reconciliació entre Selim i Zaida, situació que la humilia profundament, i aleshores un fals empleat del notari li lliura una carta que Fiorilla llegeix amb gran desconsol. El poeta veu en aquest final moralitzant una bona solució de la seva obra i aconsella a Geronio que la segueixi per perdonar-la si és possible i s'ho mereix.

A la platja, amb el vaixell de Selim a punt de salpar, arriba Fiorilla, que ha de pujar a un altre vaixell que la retorni a Sorrento. Geronio i el poeta l'observen i s'adonen del seu penediment. Fiorilla, prou llesta per veure que el marit està entendrit, es proposa decididament a fer-se perdonar. Geronio es deixa seduir i s'abracen amorosament. Arriben els gitanos, Narciso, i Selim i Zaida, que demanen perdó pels seus errors, i tots junts canten amb alegria i felicitat la moral de l'òpera mentre cau el teló.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció Nostra patria è il mondo intero (Zaida, Albazar, Prosdocimo, Coro)
  • 2 Cavatina Vado in traccia d'una zingara (Geronio)
  • 3
    • Cavatina Non si dà follia maggiore (Fiorilla)
    • Cor Voga, voga, a terra, a terra
    • Cavatinetta Bella Italia alfin ti miro (Selim)
    • Duet Serva!" - "Servo" (Fiorilla, Selim)
  • 4 Trio Un marito sciuminto! (Prosdocimo, Geronio, Narciso)
  • 5 Quartet Siete Turchi, non vi credo (Fiorilla, Selim, Geronio, Narciso)
  • 6 Duet Per piacere alla signora (Geronio, Fiorilla)
  • 7 Final I Gran meraviglie (Cor, Zaida, Selim, Prosdocimo, Narciso, Fiorilla, Geronio, Albazar)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 8 Duet D'un bell'uso di Turchia (Selim, Geronio)
  • 9 Cor i cavatina Non v'è piacer perfetto - Se il zefiro si posa (Fiorilla)
  • 10 Duet Credete alle femmine (Selim, Fiorilla)
  • 11 Recitatiu acompanyat i ària Intesi, ah! Tutto intesi - Tu secondo il mio disegno (Narciso)
  • 12 Ària Ah, sarebbe troppo dolce (Albazar)
  • 13 Cor Amor la danza mova
  • 14 Quintet Oh, guardate che accidente! (Geronio, Narciso, Zaida, Selim, Fiorilla, Cor)
  • 15 Recitatiu acompanyat i ària I vostri cenci vi rimando - Squallida veste e bruna (Fiorilla, Cor)
  • 16 Final II Son la vite sul campo appassita (Fioirlla, Geronio, Prosdocimo, Cor, Selim, Zaida, Narciso)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Els personatges d'Il turco in Italia, òpera bufa, són set: tres baixos, dos tenors, una mezzosoprano i una soprano. Com tota òpera del seu gènere, els trets còmics solen estar basats en les veus greus, en aquest cas tres.[8]

A Il turco in Itàlia Rossini fa un ús considerable de conjunts d'un tipus o un altre, i insereix àries, particularment en el segon acte, en benefici dels cantants. Aquestes inclouen una ària de tenor per a Albazar en el segon acte que no és de Rossini. Seguint una pràctica comuna, els recitatius també haurien estat confiats a un altre compositor, i es pensa que la cavatina de Geronio i el final de l'òpera pot ser obra del mestre al clavicèmbal de La Scala Vincenzo Lavigna, un protegit de Paisiello, a qui idolatrava, i el professor de contrapunt de Verdi.[2]

La influència de Haydn i Mozart en el debat sobre Il turco esdevé evident en una seqüència del primer acte. Selim i els seus seguidors entren amb el cor Voga, voga, a terra, a terra; el cor canta aquest vers amb una música idèntica a la de l'arribada del Commendatore a casa de Don Giovanni (Don Giovanni, a cenar teco). La secció central del duo següent està dominada per una escala descendent de cinc notes repetida per l'orquestra, molt similar en tractament (tot i els compassos diferents) a l'inici del quart moviment del Quartet de corda op. 76 núm. 6 de Haydn. El següent número, el trio Un marito scimunito!, s'obre amb quatre notes (clarinets i violes a l'uníson) que són les primeres quatre notes de Così fan tutte, amb les quals Don Alfonso reitera la lliçó que ha ensenyat als seus amics i que després les hi fa repetir, convertint aquest tema en la part del baix, com en el trio de Rossini. El públic de La Scala no escoltaria Don Giovanni fins dos mesos després d'Il turco, però aquella temporada ja havia escoltat Così fan tutte, que s'estava realitzant al mateix teatre mentre Rossini componia la seva òpera, tot i que en una versió molt corrupta.[3]

Un entrevistador no identificat citava Rossini durant la seva estada a Viena el 1822, que deia "els entesos alemanys em demanen que escrigui com Haydn i Mozart. Com si fos ximple! Encara que m'hi trenqués les banyes, no deixaria de ser un Haydn i un Mozart mediocre. Així, doncs, seguiré sent un Rossini. Vulgui dir el que vulgui dir, ja és alguna cosa, i no està malament, perquè ho faig tan bé com puc."[3]

Un home boig, una esposa capritxosa, un amic gelós, una bohèmia descontenta, un turc seductor i un poeta sense inspiració no presenten del tot el millor argument per a una òpera. En canvi, la música i el llibret són tan encantadors un com l'altre. Gioachino Rossini escriu aquesta òpera poc després de L'italiana in Algeri. Justament, el públic va veure una semblança entre ambdues obres, pensant que veien una segona versió. En principi, cal considerar que la música del turc no ha estat presa d'una altra obra, com Rossini en tenia el costum. En canvi, més tard, se servirà del començament de l'obertura per a la seva òpera Otello, ossia il moro di Venezia.

Autopréstecs[modifica | modifica el codi]

A Il turco, Rossini va reutilitzar poc material previ, i, en tot cas, quan ho va fer, va ser com a préstec temàtic en peces d'estructura i de desenvolupament completament diferents. El tema inicial de la Introduzione s'havia emprat en el cor que obre l'acte segon de Ciro in Babilonia i torna a aparèixer a La scala di seta. El ritornello orquestral que acompanya l'entrada del Poeta prové de La cambiale di matrimonio. El tema de l'stretta del terzetto recorda L'occasione fa il ladro, mentre que el tema orquestral del duet de Fiorilla i Geronio havia aparegut anteriorment a Il Signor Bruschino.[3]

En part a causa del poc èxit inicial d'aquesta òpera, en obres posteriors Rossini no va tenir cap remordiment a l'hora de reutilitzar-ne material en un grau gens habitual en ell. La Gazzetta, una òpera que va escriure per a Nàpols l'any 1816, conté diverses peces reciclades d'Il turco. La cavatina Presto dico de Lisetta procedeix de la cavatina de Fiorilla afegida el 1815; també van ser aprofitats un duet, un cor i el quintet. Rossini va adaptar la simfonia per a les òperes napolitanes Sigismondo i Otello.[3]

Moments cèlebres[modifica | modifica el codi]

Entre els fragments més atractius de l'òpera cal destacar, al primer acte, l’ària de Selim Bella Italia, el brillant trio Un marito scimunito i l'stretta final de l'acte –Quando il vento– en què es compara el soroll d'una tempesta amb la baralla de dues dones. I al segon acte, el duo de Selim i Fiorilla Credete alle femmine i l'espectacular quintet Oh! Guardate che accidente» que canten els cinc protagonistes de l'òpera.[5]

També destaquen:

  • Simfonia
  • Non si dà follia maggiore ària de Fiorilla
  • Per piacere alla signora duet de Geronio i Fiorilla
  • D'un bell'uso di Turchia duet de Selim i Geronio
  • Intesi! Ah, tutto intesi ària de Narciso
  • Squallida veste bruna gran scena de Fiorilla

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Cast:
Don Geronio,
Donna Fiorilla,
Selim, Don Narciso,
Zaida
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell [9]
1954 Franco Calabrese,
Maria Callas,
Nicola Rossi-Lemeni,
Nicolai Gedda,
Jolanda Gardino
Gianandrea Gavazzeni,
Orquestra i cor del Teatro alla Scala, Milà
Àudio CD: EMI Classics
Cat: CD 58662
1978 James Billings,
Beverly Sills,
Donald Gramm,
Henry Price,
Susanne Marsee
Julius Rudel,
New York City Opera Orchestra and Chorus
(Gravació de vídeo d'una actuació a la New York City Opera, dirigida per Tito Capobianco, 4 d'octubre)
DVD: Premiere Opera Ltd.
DVD 5148
1981 Enzo Dara,
Montserrat Caballé,
Samuel Ramey,
Ernesto Palacio,
Jane Berbié
Riccardo Chailly,
National Philharmonic Orchestra i Ambrosian Opera Chorus
Àudio CD: CBS “Masterworks”
Cat: CD 37859
2002 Paolo Rumetz,
Cecilia Bartoli,
Ruggero Raimondi,
Reinaldo Macias,
Judith Schmid
Franz Welser-Möst,
Orquestra i cor de la Zürich Opera
(Gravació de vídeo d'una actuació a la Zürich Opera, abril i maig 2002)
DVD: ArtHaus Musik
Cat: 100.369

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 «Ressenya de l'òpera al Liceu».
  2. 2,0 2,1 Anderson, Keith. «Ressenya del disc». Naxos.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Brauner, Charles. «Il turco in Italia. El context». A: Temporada d'òpera 2012-2013. Amics del Liceu. 
  4. 4,0 4,1 Alier, Roger. Gioacchino Rossini. Barcelona: Daimon, 1986, p. 48. ISBN 84-231-2852-0. 
  5. 5,0 5,1 «Full informatiu de l'estrena al Liceu».
  6. 6,0 6,1 Bent, Margaret. «Il turco in Italia. L'amansiment del turc». A: Temporada d'òpera 2012-2013. Amics del Liceu. 
  7. Osborne, Charles, The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini, Portland, Oregon: Amadeus Press, 1994 ISBN 0-931340-71-3, p.30
  8. Subirà, Josep. «Il turco in Italia. Veu i vocalitat». A: Temporada d'òpera 2012-2013. Amics del Liceu. 
  9. Enregistraments d'Il turco in Italia a operadis-opera-discography.org.uk

Vegeu també[modifica | modifica el codi]