L'italiana in Algeri

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La italiana a Alger
Títol original L'italiana in Algeri
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Angelo Anelli
Llengua original Italià
Gènere dramma giocoso
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 22 de maig de 1813
Escenari Teatro San Benedetto de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 29 d'agost de 1815, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 23 de desembre de 1869
Personatges i creadors
Instrumentació

L'italiana in Algeri és una òpera en dos actes de Gioachino Rossini sobre un llibret italià d'Angelo Anelli. Es va estrenar al Teatro San Benedetto de Venècia el 22 de maig de 1813 i fou un èxit notable.

Després d'haver-la encertat de ple amb l'òpera seriosa Tancredi, Rossini va tornar a donar en el blanc amb aquesta òpera bufa, hilarant, exagerada, molt còmica, en la que es repeteix la història de El rapte en el serrall de Mozart però amb les condicions canviades: és una dona la que ha d'anar a salvar al seu amant, presoner a l'Alger.[1]

Composició[modifica | modifica el codi]

Rossini va compondre L'italiana in Algeri quan tenia 21 anys i uns mesos després d'haver estrenat Tancredi. Ho va fer amb només un mes, alguna font creu que en menys dies i el mateix Rossini havia dit que en només 18 dies. Rossini va confiar la composició dels recitatius, així com l'ària Le femmine d'Italia a un col·laborador anònim.[2] En actuacions posteriors durant els següents dos anys, a Vicenza, Milà i Nàpols, hi va introduir diversos canvis. L'òpera és notable per la barreja que fa Rossini dels estils d'òpera seriosa i l'òpera còmica.

Quan Gioachino Rossini va estrenar la farsa còmica en un acte La cambiale di matrimonio (Venècia, Teatro San Moisè, 3 de novembre de 1810), comptava amb només divuit anys i va conèixer la bona rebuda del públic. La sèrie de dotze representacions celebraven el debut d'un jove compositor que, en els seus inicis, manifestava els trets d'un geni que no trigaria a afirmar-se. La inefable intuïció teatral, el savi tractament de les veus (les cròniques recorden que des de la seva infantesa Rossini va ser un magnífic cantant), l'àgil dinàmica dramàtico-musical i certs hàbits que van delinear la seva personalitat com a compositor, ja estaven presents. A aquest èxit van seguir les estrenes de L'equivoco stravagante (Bolonya, Teatro del Corso, 29 d'octubre de 1811), L'inganno felice (Venècia, San Moisè, 8 de gener de 1812), Ciro in Babilonia (Ferrara, Teatre Municipal, 14 de març de 1812; primera incursió, no massa feliç, en l'òpera seriosa), La scala di seta (Venècia, San Moisè, 9 de maig de 1812), Demetrio e Polibio (Roma, 1812, la partitura, composta abans de La cambiale, data de 1808) i, com a coronació d'un període tan prolífic, La pietra del paragone (Milà, Teatro alla Scala, 26 de novembre de 1812). La fama s'estenia ràpidament i Venècia, ciutat providencial per a aquesta jove i brillant carrera, s'entestava a rebre més fruits del seu estimat Rossini. El 1813 van arribar L'occasione fa il ladro, Il signor Bruschino (ambdues per al San Moisè, mes de gener) i Tancredi (La Fenice, 6 de febrer; nova incursió en l'òpera seriosa, aquesta vegada recompensada amb l'èxit).[3] Finalment, per encàrrec del Teatre San Benedetto, la nit del 22 de maig es va oferir L'italiana in Algeri.

El llibretista Angelo Anelli

La facilitat amb què Rossini va posar-se a treballar suggereix que la iniciativa d'escriure aquesta òpera, completament lliure d'autoplagi, va venir del mateix compositor en haver-li agradat el llibret de L'italiana in Algeri, escrit pel conegut autor de comèdies Angelo Anelli i a qui havia conegut a Milà. D'aquesta manera no hi havia la necessitat de comptar amb un nou llibret escrit en un temps increïblement curt, sinó per contra, una bona excusa per fi poder amb música a un llibret de qualitat. Dos anys més tard, quan Rossini estava buscant un llibret adequat per al seu debut a Roma, Rossini va sol·licitar a Anelli un llibret amb les mateixes prestacions i caràcter que L'italiana: "Estic escrivint pel carnaval de Roma i el que m'agradaria de tu és un llibret humorístic ple d'espectacle, entens? [...] Si ja tens a mà un vell llibret, llavors simplement adapta'l, només ha de ser divertit. Finalment, però no menys important, el que us demano és alguna cosa que sigui extravagant per les seves idees, pel tema, pels versos i l'acció, etc."[3]

Efectivament, L'italiana in Algeri té el seu antecedent immediat en una òpera homònima de Luigi Mosca, estrenada a La Scala de Milà]] el 16 d'agost de 1808. A l'estrena d'aquesta creació, oblidada que va conèixer un fugaç èxit de públic, van seguir 35 representacions. Encara en aquesta època hi havia el costum, tan estès al segle XVIII, que un llibret fos emprat per més d'un compositor, així que no ha de sorprendre que Mosca i Rossini haguessin musicat el mateix text. Es podria deduir que Rossini estava a l'aguait tant de l'òpera que ja havia estat escrita amb aquest text, per Luigi Mosca, com de la partitura que estava a l'arxiu del copista de la Scala Giovanni Ricordi, i que ell probablement hauria pogut estudiar. En certa mesura, també les ganes d'enfrontar-se amb els seus col·legues probablement hauria jugat un paper.[3]

Una comparació de les dues versions del llibret mostra clarament que es van fer molts canvis respecte al de Mosca. Encara que l'estructura de l'òpera no es va canviar, l'èmfasi es va desplaçar, sobretot en relació amb el personatge principal d'Isabella. Per tal que ella pugui començar la segona escena (el vaixell segrestat a la platja d'Alger) es va suprimir una ària de Taddeo per tal de complementar l'actuació d'Isabella de la cavatina amb una cabaletta contundent. Una segona ària de Lindoro hauria simplement retardat el primer final i per tant va ser tallada. En el segon acte, Isabella hauria cantat el duet d'amor amb Lindoro però va ser considerat superflu, pel que va ser substituït per una nova ària de Lindoro, de manera que la prima donna podria entrar al seu torn amb una ària addicional en el següent número. Així que ara Isabella té tres àries, en lloc de dues, mentre que les dues àries de Lindoro estan millor distribuïdes. Mustafà conserva els seus números, però la seva aparició en la introducció, així com la seva ària, són completament noves, amb la finalitat de donarl Bey un caràcter masclista, que contrasta encara més amb la seva caiguda. Els dos grans números de conjunt, el final de l'acte I i el quintet de l'acte II, es van afegir o modificat, per donar la deguda importància als conjunts d'alguns passatges.[3]

Hereva de la tradició buffa napolitana, l'òpera còmica italiana va conèixer un moment culminant amb Giovanni Paisiello (1740-1816) i Domenico Cimarosa (1749-1801). Amb la prestesa que caracteritzava els compositors del primer Ottocento i amb lleus modificacions en el llibret original, la partitura de L'italiana in Algeri va estar acabada en 27 dies. És un mostrari de geni i vitalitat que per als estudiosos del músic va representar una pràctica inusual, capaç de treure al gènere de l'estat d'estancament que travessava. Gràcies al seu domini de l'orquestració, que evidencia un profund coneixement de Mozart i Haydn, Rossini crea una varietat de timbres, matisos i ritmes que juguen un paper important en el desenvolupament de la intriga. L'orquestra no només compleix amb la funció d'acompanyar els cantants: crea expectativa, provoca riure, complementa les paraules que ens transmeten els enamorats, o porta a l'extrem les situacions més absurdes. Llargs passatges amb variacions en la seva dinàmica, que desenvolupen una tensió envoltant, capaç de transportar a l'acció cap als seus propis límits, formen el típic ingredient de l'estil rossinià: el crescendo.

L'italiana in Algeri torna a aquella variant tan conreada en el segle XVIII, que evidencia una marcada predilecció per l'exotisme, en aquest cas l'anomenada "òpera turca": el temut invasor otomà, sempre a l'aguait del territori europeu, era ridiculitzat en aquestes comèdies que el convertien en objecte de burla. Rossini va voler reeditar l'èxit amb Il turco in Italia (1814), però el resultat no va ser el mateix.

L'argument, que té una certa similitud amb la d'El rapte en el serrall de Mozart, però amb les situacions canviades: Isabella és una italiana que se'n va a Algèria per aconseguir la llibertat del seu amant, Lindoro, esclau de Mustafa, un algerià molt poderós. Isabella també intenta millorar la relació matrimonial entre Mustafa i la seva dona, Elvira. És una gran farsa concebuda amb un criteri més modern: desapareix el vell sistema de parelles amoroses i hi ha una jerarquització clara dels cantants, amb el tenor i la mezzosoprano com a protagonistes, juntament amb el baix buf, una seconda donna, complementats per un terzo buffo i una terza donna. El públic ja s'estava aficionant a l'actuació del cor, i en aquesta òpera Rossini li dóna una presència molt vistosa que acaba d'arrodonir l'obra.[4]

Per a què un argument com aquest pogués prosperara a la Itàlia dels primers anys del segle XIX, controlada per la censura, el primer requisit és que Isabella no viatgés sola, havia de ser acompanyada per un home que assegurés la seva integritat, encara que perquè no hi hagués dubtes respecte al seu objectiu, havia de quedar que era un vell babau.[1]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Marietta Marcolini, creadora del paper d'Isabella
El tenor Serafino Gentili, que va crear el paper de Lindoro

L'èxit de L'italiana in Algeri va ser imparable i Stendhal, rossinià, recordava que "mai una ciutat (Venècia) havia gaudit tant d'un espectacle tan afí al seu caràcter". Per al compositor, gestar la nova òpera va ser en certa manera un entreteniment. Els reiterats bisos i estrepitoses ovacions amb què va ser rebuda el van desconcertar i el van fer reflexionar: "Ara estic tranquil. Els venecians estan més bojos que jo". L'estrena va tenir lloc al Teatro San Benedetto el 22 de maig de 1813, el mateix dia que Wagner va arribar al món a la ciutat saxona de Leipzig.

L'òpera va conèixer un bon èxit i podem dir que és l'obra que afermaria l'estil únic i inimitable del seu compositor, amb un savi tractament de les veus, precioses melodies i una intuïció teatral superlativa.[5] El repartiment de l'estrena va estar encapçalat per la cantant florentina Maria Marcolini (Isabella), gran col·laboradora i inspiradora del mestre des dels temps de L'equivoco stravagante, i principal model del qual amb els anys es coneixeria com a "contralt rossiniana". El tenor Serafino Gentili (Lindoro) i els baixos Filippo Galli (Mustafà) i Paolo Rosich (Taddeo) van completar els altres papers principals.

La vivacitat de les situacions, la gràcia de la música i el ritme agitat i brillant que va imprimir Rossini a les escenes, fan comprendre l'èxit immeditat de L'italiana in Algeri.[4] Des d'aquella primera sèrie de representacions venecianes, la comèdia va recórrer les altres ciutats de la península. Va arribar a Roma el 1815, on la va rebatejar com Il naufragio felice. En pocs anys va ser rebuda a Barcelona, Munic, Madrid, París, Viena, Londres, Praga, Mèxic, Berlín, Buenos Aires, Sant Petersburg, Santiago de Xile i Rio de Janeiro, entre altres ciutats. Però després d'haver conegut tants èxits, va començar a ser desplaçada per la més popular de les creacions del mateix compositor: El barber de Sevilla (Roma, Teatre Argentina, 20 de febrer de 1816), i per altres òperes de diversos autors que van passar a convertir-se en favorites del repertori.

Tanmateix, amb el pas del temps, els canvis estètics de l'òpera varen aconseguir que aquesta òpera i tot el seu enginy musical i rítmic quedés completament oblidat. Avui sorprèn que tot això pogués quedar quasi seixanta anys sense aparèixer pels grans teatres europeus. I no va passar dels seixanta anys d'oblit gràcies a director Vittorio Gui i a la càlida veu i coloratura de la mezzosoprano Conxita Supervia, que va passejar aquesta òpera per tota Europa[1] i va començar una revolució per tornar els papers rossinians a la seva tessitura original per a mezzosoprano i deslliurar-los de virtuosismes artificials. A partir d'aquest moment, l'òpera va passar a comptar entre els títols més representats de Rossini.

Altres exhumacions importants foren la del Metropolitan de Nova York el 5 de desembre de 1919, amb Gabriella Besanzoni (Isabella), Adam Didur (Mustafà), Charles Hackett (Lindoro) i Giuseppe De Luca (Taddeo), dirigits per Gennaro Papi.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Estança al palau del bei Mustafà, a Alger. Elvira es lamenta per l'abandonament del bei, mentre Zulma i els custodis de l'harem tracten de consolar-la. Decidit a desfer-se d'ella, el poderós senyor li encarrega al seu capità Haly que li aconsegueixi una nova esposa: una italiana bella i vivaç, com aquelles que amb admiració refereixen els que han viatjat per Itàlia. A continuació, Mustafà decideix donar-li a Elvira per esposa a l'esclau italià Lindoro, el seu favorit, però Haly li recorda que les lleis de l'Islam ho prohibeixen. Entra l'italià, que lamenta la seva sort i recorda a una estimada noia del seu país. És interromput per Mustafà, que li comunica que ha decidit donar-li una esposa. L'esclau tracta en va de dissuadir-lo.

Una platja a la costa d'Alger. Isabella, l'enamorada de Lindoro, ha decidit rescatar-lo i emprèn la recerca en companyia de Taddeo, un molest pretendent. La nau que els va conduir va naufragar davant les costes algerianes. Apareix Haly, que obeint les pretensions del seu senyor, anuncia a la italiana que es convertirà en la favorita de l'harem del bei Mustafà. Taddeo, que es fa passar per l'oncle de la dona, es mostra inquiet, però ella, entusiasmada per l'aventura, el tranquil·litza: en introduir-se en el palau, trobarà la manera de rescatar a Lindoro.

Sala al palau del bei. Mustafà comença a concretar la forma d'alliberar-se d'Elvira. La jove es lamenta i entra Haly amb l'anunci que va buscar a la bella italiana. Mustafà s'il·lusiona, ordena a Elvira que abandoni Alger i es disposa a rebre la dama estrangera.

Isabella és conduïda davant de la presència de Mustafà, que queda admirat per la seva bellesa. Isabella decideix capitalitzar les coses a favor seu i accepta ser la seva esposa. Mentrestant, tindrà temps de trobar Lindoro i donar-li una esposa. L'esclau tracta en va de dissuadir-lo.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Estada al palau del bei. Elvira, Zulma, Haly i els eunucs custodis de l'harem comenten la figura ridícula que fa Mustafà com a conquistador, i destaquen l'astúcia d'Isabella, que fa amb ell el que li plau. El bei li anuncia a la seva italiana que l'espera per beure cafè, mentre Lindoro s'assabenta que el propòsit de la seva estimada és rescatar-lo i tornar a Itàlia. Mustafà, en agraïment a la seva nova dona, nomena "kaimakan" a Taddeo. Es tracta d'un important càrrec i la cerimònia de nomenament es converteix en una situació còmica.

Una altra estada al palau. Isabella, vestida "a la turca", sedueix a Mustafà i fa participar del pla a Elvira, per ajudar a recuperar l'amor del seu marit. Enlluernat, el bei fa tot el que diu la italiana. A més, Isabella fingeix estimar Taddeo, per assegurar el seu pla. Haly fa un elogi de les dones d'Itàlia.

Una sala petita del palau. Continuant amb el pla de burlar Mustafà, Lindoro i Taddeo li comuniquen que Isabella ha decidit atorgar-li la distinció de "Pappataci": un marit que entre carícies s'ha de limitar a dormir, menjar, beure i callar. Altament complagut, Mustafà accepta el designi d'Isabella.

Una presó. Isabella vol alliberar els mariners italians que van sobreviure al naufragi del vaixell. Exalta els sentiments patris, d'honor i de deure.

Davant del mar. Mustafà es prepara per rebre el títol de "Pappataci", que Isabella li atorga secundada per Taddeo i Lindoro. Tots els guàrdies i servents s'emborratxen i els italians poden fugir. Taddeo i Mustafà s'adonen de la burla d'Isabella: el primer renúncia al seu amor, i el segon tracta de detenir-la en va. Torna a unir-se a Elvira i sentència que no tornarà a admetre italians en el seu regne.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Com va dir el seu antic mestre Stanislao Mattei, en aquesta òpera Rossini va "buidar el sac" de la inventiva; els seus brillantíssims concertants són diferents de tot el que s'havia vist fins aleshores,[1] començant pel primer i seguint amb el trepidant final. Rossini, com faria sempre amb les òperes bufes, comença la partitura amb un concertant, i després de l'ària sentimental de Lindoro, Languir per una bella, on a la melodia encara cimarosiana s'hi afegeixen uns solos de trompa decimonònics.[4]

El septet del concertant final, el de les onomatopeies en la que tots expressen els sons que creuen sentir al cap com a exemple del seu atordiment, és un grandiós finale, dividit en els temps típics de l'escena, és a dir, introducció, septet i cabaletta del septet, havia de causar un impacte inenarrable.[1]

Moments més cèlebres[modifica | modifica el codi]

Els cantants han de ser molt hàbils i volubles: té especial dificultat el duo de Mustafa i Lindoro, Se inclinassi a prender moglie i la tessitura del paper que canta Elvira, en la introducció i al final del primer acte. L'obra conté també boniques àries, com la d'Isabella, Cruda sorte! Amor tiranno!, i la de Lindoro, Languir per una bella. L'obertura també té una qualitat destacable.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001, p. 191. ISBN 84-95601-19-2. 
  2. Corghi, Azio. Prefaci a l'edició completa de Ricordi. Fondazione Rossini Pesaro, 1981. ISBN 88-7592-818-5.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Müller, Reto. «Ressenya del disc». Naxos.
  4. 4,0 4,1 4,2 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 106. ISBN 9788475963570. 
  5. Torrents, Jordi. «Una dona amb empenta». Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: L'italiana in Algeri Modifica l'enllaç a Wikidata