L'equivoco stravagante

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El malentès extravagant
Rossini-portrait-0.jpg
Gioachino Rossini per Vincenzo Camuccini
Títol original L'equivoco stravagante
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Gaetano Gasbarri
Llengua original Italià
Època composició 1811
Gènere Dramma giocoso
Actes dos
Durada 150'
Estrena absoluta
Data estrena 26 d'octubre de 1811
Escenari Teatro del Corso de Bolonya
Director Giuseppe Boschetti
Personatges i creadors
  • Ernestina, filla de Gamberotto, amant de la literatura (contralto) - Marietta Marcolini
  • Gamberotto, granger enriquit (Baix bufo) - Domenico Vaccani
  • Buralicchio, jove ric i simple, promès d'Ernestina (bufo) - Paolo Rosich
  • Ermanno, jove tímid i pobre, amant d'Ernestina (tenor) - Tommaso Berti
  • Rosalia, servent d'Ernestina (mezzosoprano) - Angiola Chies
  • Frontino, servent astut de Gamberotto i confident d'Ermanno (tenor) - Giuseppe Spirito
  • Cor masculí camperols, escriptors, soldats i servents
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

L'equivoco stravagante és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret en italià de Gaetano Gasbarri. S'estrenà al Teatro del Corso de Bolonya el 26 d'octubre de 1811. Combina elements de la comèdia buffa, els colors d'una pastoral i la intriga romàntica,[1] va ser la segona òpera estrenada de Rossini i la primera amb dos actes.[2]

Un enamorat sense diners, Ermano, aconsegueix desplaçar al seu rival, el ric i fatu Buralicchio, convencent-lo que la jove a qui tots dos pretenen, la bella Ernestina, és en realitat un eunuc disfressat de dona.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Rossini fou contractat pel Teatro del Corso de Bolonya per a la temporada de tardor de 1811 com a professor de clavicordi.[4] Quan Rossini va estrenar L'equivoco stravagante, construït sobre un llibret mediocre,[4] tenia dinou anys i només comptava amb l'experiència d'haver triomfat a Venècia amb la seva primera òpera, la farsa en un acte La cambiale di matrimonio. No obstant això, l'atenció que va merèixer aquell dramma giocoso a la ciutat adoptiva del compositor de Pesaro, no es va deure a la qualitat de la seva música sinó a l'estranyesa del text redactat per Gaetano Gasbarri, que va indignar cert públic benpensant de l'època davant les situacions plasmades a l'escenari, una d'elles massa cridanera.[5]

L'obra és en part una sàtira social i en part una opera buffa. Per l'edat del compositor, L'equivoco stravagante és una peça molt ambiciosa i mostra que Rossini ja estava preparat per canviar les convencions acceptades. Ell li dóna un major protagonisme als conjunts reduint els solos i els recitatius secco, amb diversos elements barrejats de tal manera que es convertiria en un segell distintiu de les seves composicions.[6]

La música de Rossini fou composta en un parell de setmanes. Si bé el llibret de Gaetano Gasbarri no és el més brillant als quals el compositor s'enfrontarà, aquest està trufat de cites i inspiracions. Les més evidents, de Molière, Gamberotto fa pensar inevitablement amb Le bourgeois gentilhomme, alhora que Ernestina seria una il·lustració perfecta de Les Précieuses ridicules.[7]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Marietta Marcolini, creadora d'Ernestina

L'equivoco stravagante es va estrenar el 26 d'octubre de 1811 al teatre de la ciutat natal de Rossini. Malgrat l'èxit de l'estrena, es van demanar bisos de diverses àries i Rossini va haver de sortir a saludar,[8] tan sols es van realitzar tres representacions, ja que els divertits i escabrosos equívocs provocats per la falsa convicció de tots que la protagonista femenina era un castrat, varen acabar la paciència, mai excessiva, dels censors, que la van prohibir.[9] Per aprofitar-les i salvar-les de l'oblit, i tal com seria habitual en el compositor, Rossini va incloure diverses idees, o seccions senceres, en algunes de les seves òperes posteriors com La pietra del paragone el 1812.[7]

Altres autors opinen que l'òpera no va tenir continuació en la seva estrena a causa de la mateixa trama, poc adequada als gustos i costums de l'època.[10]

La primadonna de l'estrena, que cantava el paper d'Ernestina, fou Maria Marcolini, una jove esvelta amb cabells rossos, amb una magnífica presència escènica[8] -especialment en el seu rol de "travesti"-, una contralto de coloratura amb una àmplia gamma, i examant del germà de Napoleó, Lucien Bonaparte. Maria estava a punt de caure en els braços de Rossini i aquest dels seus.[8] Encara que L'equivoco fos prohibida, Rossini va continuar a Bolonya per dirigir un cert nombre d'òperes.[2] Durant l'assaig general de Trionfo di Quinto Fabio de Domenico Puccini (avi del famós Puccini) va esclatar una disputa amb el cor sobre una ària que Rossini va compondre per la Marcolini, fent una entrada espectacular des de la llotja muntant un cavall[8] en l'escena final.[2] La disputa va arribar a les mans i fins i tot Rossini va acabar a la presó.[2] Aquest fou un dels motius pels quals el compositor va tornar a Venècia, on pel carnaval de l'any següent estrenaria L'inganno felice.

Fos com fos, després de l'estrena, L'equivoco va gaudir d'escassa difusió. Es va escoltar el 1825 a Trieste, amb argument canviat, i després va romandre increïblement en un sagnant anonimat fins al 1964 a Siena (molt manipulada) i després el 1974 quan es va ocupar d'ella, més seriosament, la RAI napolitana, que va comptar per a l'ocasió amb un repartiment excel·lent que reunia a Sesto Bruscantini, Rolando Panerai, Elena Zilio i Margherita Guglielmi, dirigits per Bruno Rigacci.[5]

A partir del 2000, l'obra comença la seva resurrecció amb possibilitats d'instal·lar-se al repertori a partir de les representacions de Bolonya, Bad Wildbad (amb Alberto Zedda) i indubtablement al Rossini Opera Festival, al qual va arribar el 2002 en un muntatge d'Emilio Sagi.[5] L'òpera va ser produïda per primera vegada als Estats Units (en la traducció a l'anglès com The Bizarre Deception) per la Bronx Opera al gener de 2004.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Itàlia, principis del segle XIX. L'acció transcorre en un antic castell propietat del nou ric Gamberotto, i tracta de la trama ordida pels criats de Gamberotto per impedir les noces de la seva filla Ernestina amb el babau Buralicchio, elegit pel seu pare, i aconseguir que es casi amb Ermanno, el jove preceptor i professor de filosofia de la jove. Per a això llancen la mentida que Ernestina és en realitat un castrat, que es fa passar per dona per deslliurar-se de l'exèrcit, produint escenes molt divertides per part de Buralicchio, que es convenç de l'autenticitat de l'enredada. Finalment, tot s'aclareix en un final feliç per als joves enamorats.[10]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I
  • 1 Introducció:
    • Trio Si cela in quelle mura (Ermanno, Frontino, Rosalia)
    • Cor Allegri, compagnoni
    • Cavatina Mentre stavo a testa ritta (Gamberotto)
    • Stretta Se mi destina un tanto onore (Gamberotto, Ermanno, Frontino, Rosalia)
  • 2 Cavatina Occhietti miei vezzosi (Buralicchio)
  • 3 Duet Ah, vieni al mio seno
  • 4 Cor i cavatina Oh come tacita - Nel cuor un vuoto io provo (Ernestina)
  • 5 Cor Andrem, vedrem
  • 6 Quartet Ti presento a un tempo istesso (Gamberotto, Ernestina, Ermanno, Buralicchio)
  • 7 Ària Parla, favella, e poi (Gamberotto)
  • 8 Ària Quel furbarel d'amore (Rosalia)
  • 9 Duet Sì, trovar potrete un altro (Ermanno, Ermanno)
  • 10 Final I
    • Tercet Volgi le amabili (Gamberotto, Buralicchio, Ernestina)
    • Quartet Che vedo, oh stelle! (Ermanno, Frontino, Rosalia, Ernestina)
    • Stretta Alme infide! (Buralicchio, Gamberotto, Ermanno, Ernestina, Rosalia, Frontino, Cor)
Acte II
  • 11 Introducció Perché sossopra (Cor, Frontino)
  • 12 Ària Vedrai fra poco nascere (Frontino)
  • 13 Duet Vieni pur, a me t'accosta (Ernestina, Buralicchio)
  • 14 Recitatiu i Ària E mi lascia così? - Sento da mille furie (Ermanno)
  • 15 Quintet Speme soave (Ernestina, Ermanno, Rosalia, Gamberotto, Buralicchio, Cor)
  • 16 Ària Il mio germe (Gamberotto)
  • 17 Cavatina D'un tenero ardore (Ermanno)
  • 18 Escena i rondó amb cor Il periglio passò - Se per te lieta torno - Vicina al termine (Ernestina, Cor)
  • 19 Final Scapperò, questo mi pare (Buralicchio, Frontino, Gamberotto, Ermanno, Ernestina, Cor)[11]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La figura de Rossini està molt unida a la ciutat de Venècia, especialment en els seus anys de joventut. Aquí va ser on va estrenar la seva primera òpera, La cambiale di matrimonio, i aquí va ser on va estrenar unes quantes de les seves anomenades farses abans de triomfar definitivament amb Tancredi. L'inganno felice és la tercera de les seves òperes -en ordre d'estrena- i segueix a una altra farsa, que és L'equivoco stravagante, aquesta estrenada a Bolonya.

Rossini va utilitzar més tard algunes de les que va considerar millors peces d'aquesta òpera per a construir altres partitures, seguint un costum que era molt general fins al Romanticisme.[12] El començament del duo de Buralicchio i Ernestina de l'acte II és molt semblant al començament de l'ària de Batone a L'inganno felice. En certs moments de l'ària de Gamberotto de l'acte I la música s'assembla al duo de Germano i Giulia de La scala di seta. El quintet d'Ernestina, Ermanno, Rosalia, Gamberotto i Buralicchio de l'acte II és similar al de Clarice, Giocondo, Aspasia, Macrobi i el Conde d'aquest mateix acte a La pietra del paragone. Cal notar a més que la distribució vocal és la mateixa (dos mezzos, un tenor i dos barítons). També guarden certa similitud els finals de l'acte I de tots dos títols. Els rondós d'Ernestina i Clarice en l'acte II de tots dos títols són semblants. De la mateixa manera, la melodia del tercet entre Ernestina, Buralicchio i Gamberotto al final de l'acte I de L'equivoco és similar al final de l'acte II de La pietra, guardant també força similitud amb el final de Torvaldo e Dorliska. El començament del cor amb què comença l'acte II és similar al cor amb el qual comença l'escena del banquet de Ciro in Babilonia i al cor amb el qual comença el final I de Tancredi.

D'altra banda, també hi va incloure alguna peça anterior, com l'elegant, graciosa i molt breu obertura, amb tots els detalls i elements de la típica obertura rossiniana, incloent un petit crescendo, peça que havia sigut un exercici escolar titulat Sinfonia a più strumenti, composta el 1809 al Liceo Musicale de Bolonya.[12]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Cast:
Gamberotto,
Ernestina,
Buralicchio,
Ermanno
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[13]
1974 Sesto Bruscantini,
Margherita Guglielmi,
Rolando Panerai,
Giuseppe Baratti
Bruno Rigacci,
Orquestra de la RAI, Nàpols
(Enregistrament d'una emissió del 8 de gener de 1974)
Àudio CD: Bongiovanni "The Golden Age of Opera" series,
Cat: GOA 154-155
2001 Marco di Felice,
Petia Petrova,
Marco Vinco,
Vito Martino
Alberto Zedda,
Czech Chamber Soloists and Chorus
Àudio CD: Naxos Opera Classics
Cat: 8.660087-88
2008 Bruno de Simone,
Marina Prudenskaja,
Marco Vinco,
Dmitry Korchak
Umbero Benedetti Michelangeli,
Orchestra Haydn di Bolzano e Trento
(Enregistrat al Rossini Opera Festival)
DVD: Dynamic
Cat: 33610

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Tommasini, Anthony. «Crrítica al New York Times» (en anglès). New York Times, 16 de gener de 2004. [Consulta: 30 octubre 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Osborne, 2007, p. 355. Error de citació: Invalid <ref> tag; name "FOOTNOTEOsborne2007355" defined multiple times with different content Error de citació: Invalid <ref> tag; name "FOOTNOTEOsborne2007355" defined multiple times with different content Error de citació: Invalid <ref> tag; name "FOOTNOTEOsborne2007355" defined multiple times with different content
  3. Vitoux, 1986, p. 141.
  4. 4,0 4,1 Tagliabue, Maurizio. «Ressenya de l'òpera» (en idioma). La Magia dell'Opera. [Consulta: 30 octubre 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 Fraga, Fernando. «Ressenya del disc dirigit per Michelangeli» (en castellà). La Quinta de Mahler. [Consulta: 30 octubre 2015].
  6. Farr, Robert J. «Ressenya del disc d'Alberto Zedda» (en anglès). musicweb-international.com. [Consulta: 30 octubre 2015].
  7. 7,0 7,1 «Programa de la representació a Lieja» (en francès). operaliege.be. [Consulta: 30 octubre 2015].
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 Servadio, 2015.
  9. «Teatro Arriaga de Bilbao lleva a escena 'L'equivoco stravagante'» (en castellà). Europa Press, 8 d'octubre de 2014. [Consulta: 30 octubre 2015].
  10. 10,0 10,1 Irurzun, José M. «L’Equivoco Stravagante. Rossini. Bilbao» (en castellà). Opera World, 16 d'octubre de 2014. [Consulta: 30 octubre 2015].
  11. «Dades de l'òpera» (en italià). rossinigesellschaft.de. [Consulta: 30 octubre 2015].
  12. 12,0 12,1 Alier, 1986, p. 27.
  13. Capon, Brian. «Discrografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]