La pietra del paragone

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La pedra de toc
Rossini-by-Friedrich Lieder-1822.jpg
Gioachino Rossini per Friedrich Lieder (1822)
Títol original La pietra del paragone
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Luigi Romanelli
Llengua original Italià
Gènere Melodramma giocoso
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 26 de setembre de 1812
Escenari Teatro alla Scala de Milà
Director Alessandro Rolla
Personatges i creadors
  • Il conte Asdrubale, senyor ric, aliè a enamorar-se, no per absoluta aversió, sinó per la dificultat de trobar una bona esposa (baix) - Filippo Galli
  • La Marchesa Clarice, vídua brillant, prudent i de bon cor, que aspira a la mà del comte Asdrubale (contralto) - Marietta Marcolini
  • La Baronessa Aspasia (soprano) - Carolina Zerbini
  • Donna Fulvia (mezzosoprano), rivals de la marquesa no per amor, sinó per interessos - Orsola Fei
  • Il Cavalier Giocondo, poeta, amic del comte i modest amant, no correspost, de la Marchesa Clarice (tenor) - Claudio Bonoldi
  • Macrobio, periodista sense experiència, arrogant i venal (buffo) - Antonio Parlamagni
  • Pacuvio, poeta ignorant (buffo) - Pietro Vasoli
  • Fabrizio, majordom i confident del comte, (baix) - Paolo Rossignoli
  • Cor masculí jardiners, hostes del comte, caçadors, soldats
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

La pietra del paragone (La pedra de toc) és una òpera en dos actes amb música de Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Luigi Romanelli. S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 26 de setembre de 1812.

Planteja una història d'embolics amorosos a l'entorn de la prova a què un comte sotmet un grup de dones per trobar una aspirant que sigui digna d'ell. Rossini va compondre La pietra del paragone entre L'equivoco stravagante i L'italiana in Algeri, les tres òperes còmiques creades en l'espai d'un any, que cobreix el període de transició de les òperes fresques de joventut cap a les obres mestres madures.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

L'estiu de 1812 va ser agitat per a Rossini, quan va emmalaltir amb una febre recurrent durant la composició de La pietra del paragone, la primera comissió de Rossini per al teatre alla Scala de Milà, el teatre principal d'un dels principals centres culturals d'Itàlia. El jove compositor ja s'havia guanyat una reputació a Venècia, on L'inganno felice havia estat un èxit esplèndid al gener al Teatro San Moisè. L'empresari del San Moisè immediatament va encarregar tres farses més a Rossini, incloent-hi La scala di seta, i Rossini també va acceptar una comissió del Teatro La Fenice de Venècia d'una òpera seriosa, Tancredi, que s'estrenaria el 6 de febrer de 1813.[2]

El Teatro alla Scala de Milà al segle XIX

Els èxits obtinguts per Rossini en el món de la farsa breu van propiciar que un teatre li encarregués per fi una òpera bufa de dimensions més grans. Seguint la seva carrera ascendent, aquest va ser el primer encàrrec veritablement important, molt superior a les farses i peces breus que fins aleshores havien centrat la seva activitat.[3]

La Scala fou doncs la que es va avançar i el va remunerar amb 600 lliures, una xifra tres vegades més gran que el màxim que Rossini havia cobrat fins aleshores.[4] A Milà, el jove compositor va abandonar per primera vegada la zona geogràfica estreta de Bolonya-Ferrara-Venècia, en la qual la seva vida havia transcorregut fins llavors. D'acord amb l'opinió general, Rossini va ser ajudat per obtenir aquest compromís de Milà per la cantant Marietta Marcolini, que ja havia aparegut en dues estrenes de Rossini, L'equivoco stravagante i Ciro in Babilonia.[1]

Filippo Galli, el baix protagonista

A principis de juliol de 1812, Rossini va arribar a Milà des de Venècia per començar a treballar en La pietra. El llibretista, Luigi Romanelli, era un dels tants poetes prolífics que produïen constants i deficients arguments per als teatres italians.[3] Rossini van començar a treballar com sempre prop de la data d'obertura programada del 19 de setembre. El llibret va ser construït a l'antiga, amb recursos còmics totalment gastats i ensamblat en una estructura feixuga. Seguint la tradició del segle anterior, era una òpera en què tots els personatges tenien una importància similar, amb un nombre semblant d'àries, fet que obligava al compositor a interrompre constantment la trama amb l'ària de cada personatge. L'argument també tenia totes les característiques típiques de les òperes bufes antigues, com les múltiples confusions amoroses o la disfressa d'un dels personatges com a turc per fer por als altres i castigar-los. A La pietra aquest moment del fals turc, que no era altre que l'amo de la casa, es va fer molt famós.[4]

L'11 de juliol Rossini va escriure a la seva mare que havia acabat la introducció del primer acte i la cavatina de Clarice. El 21 d'agost el director delegat de La Scala, Carlo Brentano de Grianty, va informar el govern que el "Signor Romanelli ja havia finalitzat gairebé tot el drama [...] per al compositor Signor Maestro Rossini, i que aquest últim ja l'havia escrit i el va enviar al copista Bordoni per extreure'n les parts".[2] Però la malaltia de Rossini va portar problemes al final. El 10 de setembre encara hi havia sis números, totalment o en part, no escrits. Les altres quatre seccions encara no havien sigut compostes. Per aquesta raó l'estrena va haver de ser posposada un mes.[1]

Marietta Marcolini, creadora de Clarice

Com totes les òperes de Rossini, La pietra del paragone va ser escrita per al repartiment específic que ja estava participant en la temporada del teatre. Aquesta òpera és un bon exemple de la música a la mida dels cantants. Per exemple, les dues seconde donne, la Baronessa Aspasia i Donna Fulvia, van ser cantades a l'estrena per Carolina Zerbini i Orsola Fei. Els dos rols són per a soprano amb rangs similars, però la de Zerbini devia ser una veu menor. A excepció d'un fragment de la introducció, on Rossini sembla haver estat confós sobre quin paper havia de cantar cada cantant, la música que Rossini va escriure per Fulvia és generalment més alta i més exigent en el rang, amb notes altes i sostingudes i fins i tot un breu número en solitari (Pubblico fu l'oltraggio), mentre que per a la Baronessa, que només apareix en els conjunts, es va encarregar de mantenir-li la tessitura sempre per sota de la de Fulvia i no li va exigir un passatge exposat a la part superior del seu rang. La prima donna, Maria Marcolini, la contralt que va crear el paper de Clarice, havia cantat l'heroïna Ernestina a L'equivoco stravagante, que es va estrenar a Bolonya l'octubre de 1811 i que es va haver de retirar per ordre de la censura després de només tres actuacions. A L'equivoco, Ernestina canta el seu final, una ària heroica disfressada d'un capità de l'exèrcit. Marcolini mantindria aquesta ària en el seu repertori, inserint-la com a peça de lluïment en altres òperes, i Romanelli i Rossini li ho haurien consentit integrant-la en La pietra del paragone. La reutilització d'idees musicals importants de treballs anteriors no és un fet estrany que en aquest moment, i els exemples d'autopréstec de Rossini abunden al llarg de la seva carrera.[2]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Alessandro Rolla, director de l'estrena

La pietra del paragone es va estrenar al Teatro alla Scala de Milà el 26 de setembre de 1812 i va comptar amb la direcció de Alessandro Rolla i dels cantants Marietta Marcolini i Filippo Galli (baix). Va ser la primera comissió del compositor de l'important teatre d'òpera i va ser un èxit immediat, que es va reflectir en 53 funcions durant la seva primera temporada,[5] i fins i tot en l'última actuació set números van haver de repetir-se, a petició del públic.[1]

El virrei de Napoleó a Milà, Eugène de Beauharnais, va quedar tan impressionat per l'òpera que va escriure al ministre de l'interior, "has d'aconseguir amablement que el mestre Gioachino Rossini sigui eximit del servei militar. Jo no m'atreveixo a exposar al foc enemic una vida tan preciosa, els meus contemporanis mai em perdonarien. Podem estar perdent un soldat mediocre, però salvem un geni de la nació".[6]

Al Corriere delle Dame va aparèixer un article el dia 3 d'octubre que deia, entre altres coses:

« La música d'aquesta òpera va ser molt aplaudida en les tres primeres nits, de tal manera que són pocs els professors que poden obtenir una glòria semblant. Aquest joveníssim Sr. Rossini si no el pot la vanitat, si estudiés els antics models que dormen polsegosos, podria ser el preconitzat de ressuscitar la glòria veritable de la música italiana. »

Stendhal va dir que l'èxit de La pietra va ser entusiasta:[7]

« el públic va acudir de totes les ciutats a un radi de vint llegües; Rossini es va convertir en el primer personatge del país. »

També el llibretista Romanelli va informar que:[7]

« en l'última de les cinquanta-tres representacions es van haver de repetir fins a set fragments per l'aclamació del públic »

Ara, Rossini s'havia convertit definitivament en un maestro di cartello, és a dir algú amb qui s'ha de comptar per confeccionar la temporada d'òpera.[8]

Il Barbiere di Siviglia, després d'un escàndol excepcional en l'estrena, va aconseguir una sèrie d'èxits als escenaris sense parangó al món, i aquest fet va donar forma al pobre destí de La pietra. També va ser decisiu que la primera actuació fora de Milà, el 1813 en el Teatro San Benedetto de Venècia, no fos reeixida. El fracàs de Venècia no vol dir, però, el final d'aquesta òpera. No obstant això, no es pot comptar entre les òperes de primera fila de Rossini, com demostra el fet que durant gairebé dos segles no va tornar, ni tan sols de forma modesta, a l'escenari. En els anys posteriors a 1962 fins a mitjans de la dècada de 1980 l'òpera va viure, reelaborada per Günther Rennert amb el títol Die Liebesprobe, un veritable renaixement a Alemanya. Aquesta versió es va endur gran part de l'encant de l'òpera original per ser "degradada" en una opereta.

No fou fins al 2001 que hi va haver de nou una realització original, va ser al Rossini in Wildbad Festival amb la direcció de Alessandro de Marchi, que va permetre entendre la complexitat de l'obra.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

La trama es desenvolupa a la casa de camp del comte Asdrubale qui, per aconseguir casar-se amb una dona que l'estimi veritablement, sotmet a proves les tres aspirants disfressant-se de mercader turc i presentant-se com a creditor autoritzat a embargar tots els seus béns, cosa que aconsegueix allunyar els hostes frívols i paràsits i comprovar la veritable amistat de Giocondo i Clarice. Per mitjà d'una altra disfressa, aquesta última aconsegueix assegurar l'amor del comte i arribar així al final feliç. La trama barreja un llenguatge modern amb altres solucions que recorden el teatre de la tradició italiana.[9]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció Non v'è del conte Asdrubale (Cor, Pacuvio, Aspasia, Fulvia, Fabrizio)
  • 2 Duet Mille vati al suolo io stendo (Macrobio, Giocondo)
  • 3 Cavatina Quel dirmi, oh dio! (Clarice)
  • 4 Cavatina Se di certo non sapessi (Asdrubale)
  • 5 Duet Conte io, se l'eco avesse (Clarice, Asdrubale)
  • 6 Ària Ombretta sdegnosa (Pacuvio)
  • 7 Quartet Voi volete e non volete (Clarice, Asdrubale, Giocondo, Macrobio)
  • 8 Ària Chi è colei che s'avvicina? (Macrobio)
  • 9 Cor Il conte Asdrubale
  • 10 Final I Su queste piante incisi (Clarice, Giocondo, Macrobio, Aspasia, Fulvia, Pacuvio, Asdrubale, Fabrizio, Cor)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 11 Introducció Lo stranier con le pive nel sacco (Cor, Aspasia, Fulvia, Macrobio, Conte, Pacuvio, Giocondo)
  • 12 Cor A caccia, mio signore! (Coro, Pacuvio) i tempesta
  • 13 Escena i ària Oh come il fosco - Quell'alme pupille (Giocondo)
  • 14 Quintet Spera se vuoi, ma taci (Clarice, Giocondo, Aspasia, Macrobio, Asdrubale)
  • 15 Ària Pubblico fu l'oltraggio (Fulvia)
  • 16 Trio Prima fra voi coll'armi (Macrobio, Asdrubale, Giocondo)
  • 17 Marxa, escena i ària Se l'Itale contrade (Clarice, Cor)
  • 18 Ària Ah, se destarti in seno (Asdrubale)
  • 19 Final II Voi Clarice? (Asdrubale, Giocondo, Aspasia, Fulvia, Macrobio, Pacuvio, Fabrizio, Clarice, Cor)[10]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

El caràcter arcaic del llibret va impedir que la partitura de Rossini, que tenia moments molts destacats, hagi pogut estar a l'altura de les grans òperes bufes immediatament posteriors com L'italiana in Algeri, El barber de Sevilla o La Cenerentola. La pietra, com les òperes de Haydn, pateix del llast d'unes situacions sense gràcia, agreujades per les reflexions que formen els textos de les àries, que no contribueixen a explicar realment què passa a l'escena.[3]

L'acusada pobresa dramàtica de La pietra es veu alleugerida per la presència d'alguns números característicament rossinians, basats en les repeticions sil·làbiques i mecanismes rítmics típics del compositor, com la cançó de Pacuvio Ombretta sdegnosa del Mississipì, i la primera de la sèrie de tempestes orquestrals que Rossini crearia només per al plaer del seu públic.[4]

Cap altra òpera de Rossini ha estat tan lloada per la crítica i alhora tan rara vegada realitzada com La pietra del paragone. Igual que molts altres malentesos sobre el compositor, això es remunta a Stendhal, que la va descriure com millor obra de Rossini en el gènere de l'òpera bufa. Aquest judici de l'escriptor francès, lamentablement, no es reflecteix en les cartelleres dels teatres d'òpera.[1]

Autopréstecs[modifica | modifica el codi]

  • De L'equivoco stravagante, Rossini en va adaptar el cor dels caçadors A caccia, mio signore!. El quintet del segon acte Speme soave és similar al quintet del segon acte Spera se vuoi, ma taci; cal notar a més que la distribució vocal és la mateixa (dos mezzos, un tenor i dos barítons). L'ària de Clarice Se l'Itale contrade. També guarden certa similitud els finals de l'acte I.
  • El quartet al mig del primer acte Voi volete e non volete, però, és un complex muntatge de seccions de treballs anteriors de La scala di seta i Ciro in Babilonia.
  • La Simfonia va ser escrita des de zero per a aquest treball i, com sovint passa amb Rossini, no té vincles temàtics amb la resta de l'obra. Per això va ser capaç de transferir-la al Tancredi, per delectar les orelles venecianes que no coneixien La pietra, i també formà part de la "tempesta" d'El barber de Sevilla.
  • El tercet del Comte de l'acte II és similar al tercet d'aquest mateix acte a La gazzetta.
  • En certs moments del final de l'acte I, la música s'assembla al quartet de l'acte II d'Adelaide di Borgogna.

Moments cèlebres[modifica | modifica el codi]

  • Mille vati al suolo io stendo duet de Macrobio i Giocondo
  • Quel dirmi, oh Dio! ària de Clarice
  • Ombretta sdegnosa del Missipipì arietta de Pacuvio (que serà famosa després d'haver estat utilitzada per Antonio Fogazzaro a Piccolo mondo antico, que sovint és cantada per l'oncle Piero a la petita Maria)
  • Quell'alme pupille cavatina de Giocondo
  • Se l'Itale contrade cavatina de Clarice

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Asdrubale, Clarice, Giocondo, Macrobio, Pacuvio) Director
1959 Ivo Vinco, Fiorenza Cossotto, Alvinio Misciano, Renato Capecchi, Giulio Fioravanti Nino Sanzogno
1971 John Reardon, Beverly Wolff, Josep Carreras, Andrew Foldi, Justino Diaz Newell Jenkins
1988 Natale De Carolis, Cecilia Bartoli, Luca Canonici, Bruno Praticò, Alfonso Antoniozzi Marcello Viotti
1993 Pietro Spagnoli, Sara Mingardo, William Matteuzzi, José Fardilha, Marco Camastra Bruno Aprea
2002 Marco Vinco, Carmen Oprisanu, Raul Gimenez, Pietro Spagnoli, Bruno de Simone Carlo Rizzi
2007 François Lis, Sonia Prina, José Manuel Zapata, Joan Martin-Royo, Christian Senn Jean-Cristophe Spinosi[11]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Kern, Bernd-Rüdiger. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 30 octubre 2015].
  2. 2,0 2,1 2,2 Brauner, Patricia B. «Feverish Composition: Writing La pietra del paragone» (en anglès). [Consulta: 30 octubre 2015].
  3. 3,0 3,1 3,2 Alier, 1986, p. 33.
  4. 4,0 4,1 4,2 Alier, 1992, p. 110.
  5. Harewood, 1997, p. 654.
  6. William Weaver, notes al CD de Vanguard Classics
  7. 7,0 7,1 Gelli; Poletti, 2007.
  8. Alier, 1986, p. 34.
  9. Marchetti, Magda Ruggeri. Programa al Teatro Real, 2007. 
  10. «Detall de l'estructura» (en italià). librettidopera.it. [Consulta: 30 octubre 2015].
  11. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Barcelona: Empúries, 1992. ISBN 9788475963570. 
  • Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2. 
  • Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 
  • Harewood. Antony Peattie. The New Kobbé's Complete Opera Book (en anglès). Londres: Ebury Press, 1997. ISBN 0-09-181410-3. 
  • Gossett, Philip; Brauner, Patricia. «La pietra del paragone». A: Amanda Holden. The New Penguin Opera Guide (en anglès). Nova York: Penguin Putnam Press, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
  • Osborne, Charles. The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini (en anglès). Portland, Oregon: Amadeus Press, 1994. ISBN 0-931340-71-3. 
  • Osborne, Richard, Rossini (The Dent Master Musicians series, ed. Stanley Sadie). The Orion Publishing Group. Londres 1986. ISBN 0-460-86103-4
  • Gelli, Piero; Poletti, Filippo. Dizionario dell'opera (en italià). Baldini Castoldi Dalai, 2007. ISBN 978-88-6073-184-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]