La gazzetta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La gazzetta
Rossini by Grevedon.jpg
Gioachino Rossini
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giuseppe Palomba
Llengua original italià
Font literària Il matrimonio per concorso de Carlo Goldoni (1763)
Època composició 1816
Gènere opera semiseria
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 26 de setembre de 1816
Escenari Teatro dei Fiorentini de Nàpols
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 20 de juny de 2005 (estrena a Espanya)
Personatges i creadors

La gazzetta és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Giuseppe Palomba, basat en Il matrimonio per concorso de Carlo Goldoni (1763). S'estrenà al Teatro dei Fiorentini de Nàpols el 26 de setembre de 1816 i hi ha desacord crític pel que fa al seu èxit.

Composta entre les dues famoses El barber de Sevilla i La Cenerentola, ambdues per a Roma, La gazzetta fou l'única òpera còmica de Rossini composta per a Nàpols, encara que va escriure diverses òperes serioses pel San Carlo, teatre d'òpera d'aquesta ciutat. Tal com solia fer quan treballava per noves audiències, Rossini va reciclar molta música per aquesta segona òpera napolitana, tal com va fer en la primera, la seriosa Elisabetta, regina d'Inghilterra. Després d'aquestes dues obres, hi ha molt poc d'autopréstec en les vuit següents òperes napolitanes.[1]

L'òpera satiritza la influència dels diaris en la vida de les persones, amb una trama deliciosament complicada que involucra a dues dones joves, els seus amants i els seus pares, tots residents d'un mateix hotel.[2] El text narra la història de dos mercaders italians que aprofiten una visita a París per casar bé les seves filles. Amb aquest fi un d'ells, Don Pomponio, publica un anunci en un diari (la gazzetta del títol). Les noies, però, s'enamoren aviat i, després d'un cúmul de situacions vodevilesques, amb ball de màscares inclòs, faran triomfar l'amor.[3]

El descobriment del quintet perdut va donar un nou impuls per tornar a avaluar aquest treball, amb deu minuts de música original que reequilibren tot el primer acte.[4]

A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu el 20 de juny de 2005.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Enmig d'una explosió sorprenent d'energia creativa, en l'espai de dotze mesos, Rossini va produir una cantata per a un casament i quatre òperes, tres d'elles obres mestres. Igual que l'entreteniment del casament, La gazzetta es basa en gran mesura en la música que havia escrit amb anterioritat a la seva arribada a Nàpols.[5]

El 18 d'octubre de 1815, pocs dies després d'haver-se guanyat als napolitans escèptics amb la seva òpera Elisabetta, regina d'Inghilterra, l'empresari Domenico Barbaia va ser autoritzat pels directors de teatre per a contractar al jove compositor per escriure dues òperes per temporada, una per Pasqua que es faria al Teatro dei Fiorentini i una segona, a la tardor, per al Teatro San Carlo. Rossini va revelar com es va produir la comissió en una carta a la seva mare del 27 d'octubre 1815: «Des de Roma tornaré a Nàpols amb la finalitat d'escriure dues òperes -una còmica per al Teatre del Fondo o Fiorentini i una de tràgica, amb ballet, per al San Carlo».

El compromís de Rossini amb el famós Teatro San Carlo de Nàpols va significar sobretot un àmbit d'activitat en el camp de l'òpera seriosa, i va escriure nou d'aquestes obres entre 1815 i 1822; en canvi va escriure una única òpera còmica per al teatro dei Fiorentini, més petit però popular,[1] que va ser una curiositat i una concessió als napolitans que també volien una òpera bufa original del famós compositor.[6]

El 1816, la Pasqua va caure el 14 d'abril, però Rossini no va tornar de Roma fins a finals de febrer o principis de març, després del seu èxit amb Il Barbiere di Siviglia, com va escriure des de Bolonya el 5 de març: «He estat ben rebut a Nàpols, on la meva tornada a la ciutat ha estat celebrada».[6]

La nit del 13 de febrer de 1816, un gran incendi va destruir gran part del Teatro San Carlo en menys d'una hora. Les úniques parts de l'edifici que van sobreviure al foc van ser els murs de maçoneria exteriors. La restauració es va portar a terme en només set mesos.[7] Per fer temps, va compondre una cantata, Le nozze di Teti e di Peleo, per la cerimònia de celebració del casament de la princesa Maria Carolina amb el duc de Berry. També supervisar una producció seva de Tancredi.[8] La música per a La gazzetta es va haver d'esperar fins a l'obertura de la temporada d'estiu a finals d'agost.[6]

Carlo Goldoni, autor de l'obra teatral Il matrimonio per concorso, en la qual es basava el llibret de Giuseppe Palomba

Els primers assajos aparentment estaven programats per al 14 d'agost. El 29 d'agost, el Giornale va publicar: «Aquesta nit es donarà la primera representació de Tancredi de Rossini [...] Esperem que el senyor Rossini, ara lliure d'aquesta obligació, tindrà la gentilesa de dedicar-se a Il matrimonio per concorso (La comèdia romàntica de Goldoni en què es basa La gazzetta) per al Teatro dei Fiorentini, que ha volgut durant molt temps un nou treball d'ell» En aquest moment Rossini ja devia haver completat l'òpera esperada, tal com li va escriure a la seva mare el 27 d'agost: «L'òpera còmica està llesta i a punt pels escenaris».[6]

Com era habitual quan Rossini componia per a localitats que eren noves per a ell va aprofitar la música ja existent de treballs anteriors, perquè pogués concentrar-se en les demandes especials del seu nou entorn. Al popular Teatro dei Fiorentini existia el repte d'escriure un paper principal en el dialecte napolità. En una carta a la seva mare del 18 de juny, Rossini va escriure: «Jo realment no entenc el dialecte napolità, que proporciona el diàleg i el desenvolupament de l'acció d'aquesta obra. Necessito ajuda del cel». Rossini va compondre el personatge principal de Don Pomponio pensant en el gran actor i cantant Carlo Casaccia,[3] o Casacciello com se'l coneixia afectuosament. Va ser precisament perquè Rossini no es va prendre La gazzetta a la lleugera que la seva finalització es va retardar més i més. L'autògraf dóna testimoni de la cura amb què Rossini es va posar a treballar.[6]

Basada en un dramma in prosa de Goldoni, Il matrimoni per Concorso, escrita a França i estrenada el 31 d'octubre de 1863 al Teatro San Luca de Venècia el 1763.[4] És la història d'un home que vol casar la seva filla amb un bon partit i per això insereix un anunci al diari. És una crítica a la publicitat i als mitjans de comunicació que ningú va entendre quan es va estrenar.[9]

La comèdia de Goldoni ja s'havia sigut adaptada per l'òpera en dues ocasions. Les dues versions van influir segurament en la de Rossini. Il matrimonio per concorso, dramma giocoso de Giuseppe Foppa, amb música de Giuseppe Farinelli, estrenada al San Moisè el 19 d'abril de 1813. Sens dubte, aquesta versió va ser escoltada per Rossini, al mateix temps que va posar en escena L'italiana in Algeri al San Benedetto. L'altra seria Avviso al pubblico, melodramma comico de Gaetano Rossi -amic de Rossini-, amb música de Giuseppe Mosca, estrenada al Teatro alla Scala el 4 de gener de 1814.[4] És probable que Rossini tenia aquest mateix llibret en el seu equipatge quan va arribar a Nàpols l'any següent.[5] Fins i tot es va arribar a parlar de plagi.[6] Aquesta versió va ser vist per Rossini, mentre participava a La Scala amb Aureliano in Palmira. En aquesta ocasió va tenir l'oportunitat d'escoltar Filippo Galli (baix) en el paper de Filippo i posar a prova les possibilitats i la música expressiva d'Andrea Verni (baix buffo) com a Pandolfo, corresponent a don Pomponio. De fet Andrea Verni crearà uns mesos més tard per a La gazzetta el Don Magnifico i li va donar tres àries de dificultat sense precedents per demostrar la seva capacitat. Per un gir del destí, finalment la part de Don Magnifico serà traduït i cantat en napolità per Carlo Casaccia per a l'estrena napolitana.[4]

Tan forta era l'opinió de l'obra de Goldoni pels napolitans contemporanis que van persistir en anomenar a l'òpera de Rossini com a Il matromonio per Concorso. L'òpera va ser popular a Nàpols, però els crítics van trobar el llibret vulgar i la música feble. No ajuda que la història textual de la música és complexa. Trossos significatius del final de l'Acte I no es troben en el manuscrit; possiblement perquè Rossini va eliminar la música quan la va reutilitzar pe a La Cenerentola. Philip Gossett, en la seva edició crítica, va reconstituir una escena que faltava i això inclou l'enregistrament de les escenes restants reconstruïdes per Stefano Piana, utilitzant material de La Cenerentola. Els resultats són més dramatúrgicament consistents.[10]

Rossini era un gran retreballador de material, però sempre anava amb compte per assegurar-se que un mateix material fos reescrit per a diferents llocs. Com La gazzetta va ser la primera òpera (i única) que va escriure per al Teatro dei Fiorentini, era lliure de manllevar a voluntat. Així, alguns trossos són agafats a l'engròs amb noves paraules d'Il turco in Italia i La pietra del paragone, cap de les dues s'havien realitzat a Nàpols. Però la major part del material era revisada per a la nova situació. Els comentaristes moderns encara mostren com un problema la reutilització de material i això ha tingut una mica d'un efecte sobre la reputació de La gazzetta.[10]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Per fi, l'òpera es va estrenar el 26 de setembre de 1816. Va ser un gran èxit de públic, tot i que alguns sectors de la premsa van ser crítics. En una carta a la seva mare del 8 d'octubre, Rossini li va transmetre que s'havia tret un gran pes de sobre perquè l'opera havia funcionat molt bé, fent furor.[11] L'èxit de públic va ser testificat per vint-i-una actuacions. El crític del Giornale delle due Sicilie va elogiar als cantants, però va trobar el llibret vulgar i la música corresponentment feble en algunes parts. Aquest judici negatiu persisteix fins als nostres dies i es va veure agreujada per la confusió dels biògrafs de Rossini concernent a l'autor del text, el napolità llibretista Giuseppe Palomba: el 1864 Azevedo erròniament atribueix l'autoria del text al llibretista Andrea Leone Tottola, que va estar actiu a Nàpols durant el mateix període, i el 1927 Radiciotti va mantenir, sense cap evidència forta, que Tottola havia revisat el llibret de Palomba, fet que Weinstock va acceptar sense control en 1968.[6]

Però el furor de l'estrena no es traduirà en gaire fortuna història, i aviat va desaparèixer del mapa.[11] En vida de Rossini, La gazzetta només es va representar una altra vegada a Palerm.[12] És per aquest motiu que al seu conservatori s'hi ha trobat l'autògraf inèdit de Rossini, amb el quintet del primer acte que mancava.[13]

Van haver de passar gairebé dos segles fins a la seva reestrena el 2001 al Rossini Opera Festival, de Pesaro, interpretada per Stefania Bonfadelli, Pietro Spagnoli e Bruno Praticò. La versió feta pel musicòleg especialista en Rossini, Philip Gosset, el director d'orquestra Maurizio Barbacini i el director d'escena Dario Fo, amb algunes reduccions i també amb la inclusió d'alguns fragments del llibret original i del text goldonià, recitats amb un rerefons rítmic d'aire rossinià. Aquest treball previ és degut al fet que Rossini va recol·locar la música de La gazzetta en altres òperes i algunes parts s'havien perdut. La producció de Fo de Pesaro es va presentar al Gran Teatre del Liceu el 2005. Aquesta producció es va gravar en DVD. També es va representar pel Festival Rossini de Wildbad.[14][15]

A causa que el quintet del primer acte no fos identificat fins la primavera de 2012, pel bibliotecari del Conservatori de Palem, Darío Lo Cicero, totes les altres produccions anteriors a 2013 haurien arreglat en excés el quintet.[16] Les primeres presentacions professionals de l'edició crítica de l'òpera que conté el quintet trobat es van presentar a l'Òpera Reial de Valònia a Lieja, Bèlgica, al juny de 2014.[17] L'òpera també se li va presentar al Royal College of Music de Londres a finals de juny de 2014.[18]

Argument[modifica | modifica el codi]

En uns agradables jardins parisencs, amb fonts i estàtues i quioscos de begudes, on es passeja un públic distingit, el cor de viatgers canta els avantatges de veure món. Alberto, un jove de bona família, explica que ha donat la volta a la Terra sense trobar una muller del seu gust. Parla amb els seus amics Madame La Rose i Monsù Traversen i aviat arriba el venedor de La Gazzetta. Es disputen els exemplars i es posen a llegir les notícies més divertides mentre Alberto reitera la seva mala sort amorosa a la Madame.

Entra Don Pomponio fent ostentació de riquesa i fatxenderia, acompanyat de dos lacais. Ha tingut la insòlita pensada de fer publicar precisament en La Gazzetta un anunci per casar la seva filla Lisetta i imagina que la conseqüència serà una corrua de pretendents. Alberto llegeix en veu alta la ridícula i inacabable sèrie de lloances adjudicades a pare i filla i la convocatòria dels pretendents a la fonda L'Aquila, on s'allotgen.

A la fonda L'Aquila, que regeix Filippo, jove ben plantat i astut, on s'han allotjat igualment els viatgers italians Anselmo i Doralice, també pare i filla. Filippo ens fa saber que Lisetta i ell s'estimen i que els plans del pare de casar-la amb un gran senyor fracassaran costi el que costi. La bella i frívola noia apareix, molt ben vestida, i es mostra preocupada per les conseqüències de l'anunci que el seu pare ha posat en La Gazzetta.

El joc dels equívocs s'inicia amb l'arribada d'Alberto, que resta corprès de Lisetta però que Filippo li fa creure que està casada amb ell. Les discussions, les intrigues i els malentesos continuen, potenciats per un ritme musical típicament rossinià. Finalment, Filippo anuncia l'arribada d'un ric quàquer atret per l'anunci de La Gazzetta, que no és sinó ell mateix disfressat.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció Chi cerca il piacere (Cor, Alberto, Madama, Traversen)
  • 2 Cavatina Co' 'sta grazia e 'sta portata (Pomponio)
  • 3 Quartet Mio signore! (Traversen, Pomponio, Madama, Alberto)
  • 4 Ària Presto, dico (Lisetta; agafada d'una ària alternativa de Il turco in Italia)
  • 5 Quintet Già nel capo un giramento (Lisetta, Pomponio, Alberto, Doralice, Filippo; la part final és semblant al Final de l'acte I de Mi par d'esser con la testa de El barber de Sevilla)
  • 6 Ària Ah, se spiegar potessi (Doralice)
  • 7 Duet Pe' da' gusto alla signora (Pomponio, Lisetta; agafada del duet Per piacere alla signora de Il turco in Italia)
  • 8 Final primer Bondì, te pater (Filippo, Cor, Pomponio, Lisetta, Alberto, Doralice, Madama, Traversen, Anselmo)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 9 Ària Sempre in amore (Madama)
  • 10 Duet In bosco ombroso e folto (Filippo, Lisetta)
  • 11 Recitatiu i ària O lusinghiero amor (Alberto)
  • 12 Trio Primmo fra voi coll'armi (Pomponio, Alberto, Filippo; agafat del trio de La pietra del paragone)
  • 13 Scena i ària Eroi più galanti (Lisetta)
  • 14 Ària Quando la fama altera (Filippo)
  • 15 Cor Amor la danza mova (agafada de Il turco in Italia)
  • 16 Quintet Oh, vedite ch'accidente! (agafada del quintet "Oh! Guardate che accidente" de Il turco in Italia)
  • 17 Final segon Caro padre (Doralice, Alberto, Anselmo, Lisetta, Filippo, Pomponio, Madama, Traversen)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

La gazzetta no va costar un gran esforç a Rossini si tenim en compte que una bona part de la partitura la va construir amb fragments extrets de Il turco in Italia. La part realment original és graciosa però no especialment notable. Sens dubte, el millor és l'obertura, i com que de seguida el compositor va veure que l'òpera no tindria gaire circulació, va aprofitar aquesta peça per a l'òpera bufa La Cenerentola, que preparava per al següent hivern a Roma.[19]

L'obertura és una obra mestra simfònica, i tot i que manlleva un sol tema de Torvaldo e Dorliska segueix sent totalment independent. A tenir en compte les primeres notes pianissimo, sense grans acords, per establir el silenci a la sala del teatre. Cap tema està relacionat amb l'obra, cosa que no passa quan la simfonia introduirà La Cenerentola, on en canvi el crescendo serà comú tant a la simfonia al final que tanca el primer acte.[4]

Autopréstecs[modifica | modifica el codi]

Rossini va prendre fragments melòdics d'algunes de les seves obres anteriors. Aquests inclouen un quintet de l'òpera que més va contribuir, Il turco in Italia (1814), així com altres peces, un trio del segon acte de La pietra del paragone (1812), a més d'un Largo de Torvaldo e Dorliska (1815). Tot hauria estat desconegut per al públic a Nàpols.[8][12]

El musicòleg Philip Gossett, qui va supervisar la preparació de l'edició crítica del 2002 i que, el 2012, va identificar la música trobada a Palerm com a pertanyent a l'òpera (de fet, era el quintet perdut del primer acte) va discutir la preparació per a les estrenes nord-americanes en una entrevista a The Boston Globe:

Respecte al quintet perdut, un examen detallat de la música del quintet obre una finestra al procés creatiu de Rossini. És en tres parts, la primera de les quals sembla haver estat recentment composta per a La gazzetta. La segona i tercera part, totes dues fan ús de la música d'altres òperes, La scala di seta i Il Barbiere di Siviglia, respectivament. No obstant això, en cada cas es torna a treballar i remodelar el material, de manera que la partitura té arrels sonores en les obres anteriors però també un so nou i diferent. El que el quintet mostra, és que fins i tot quan ell saqueja la seva pròpia obra, Rossini no es repeteix mecànicament a si mateix. En canvi, està prestant atenció als detalls d'aquesta particular posada en escena d'aquesta peça. Amb el quintet restaurat, ara es tanca un gran forat a l'òpera, i La gazzetta ara musicalment és completa. Els oients d'avui estan menys preocupats pels autopréstecs, és una òpera que és fàcil per a un espectador d'entendre'ls i apreciar-los. Molt més ara del que va hauria estat al segle XIX.[20]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Storione, Lisetta,
Filipo, Doralice
Director,
Opera House and Orchestra
Segell [21]
2001 Bruno Praticò,
Stefania Bonfadelli,
Pietro Spagnoli,
Marisa Martins
Maurizio Barbacini,
Orchestra Giovanile del Festival di Pesaro i el Prague Chamber Chorus
(Enregistrat al Rossini Opera Festival de Pesaro, agost 2001)
Àudio CD: Rossini Opera Festival
Cat: ROF 10043
2005 Bruno Praticò,
Cinzia Forte,
Pietro Spagnoli,
Marisa Martins
Maurizio Barbacini,
Orquestra i cor del Gran Teatre del Liceu
(Vídeo enregistrat en una actuació del Gran Teatre del Liceu)
DVD:- Opus Arte
Cat: OA 953D
2007 Marco Cristarella Orestano,
Judith Gauthier,
Giulio Mastrototaro,
Rossella Bevacqua.
Christopher Franklin,
Naples San Pietro a Majella Conservatory Chorus, Czech Chamber Soloists.
(Enregistrament d'una actuació al Wildbad Rossini Festival, 2007)
Àudio CD: Naxos
Cat: 8.660277-78[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Philip Gossett. Divas and Scholars: Performing Italian Opera. University of Chicago Press, 15 de setembre de 2008, p. 369. ISBN 978-0-226-30488-5. 
  2. "La Gazzetta: Italian Romanic Comedy", New England Conservatory a necmusic.edu
  3. 3,0 3,1 Cervera, Marta. «Dario Fo exhuma al Liceu una òpera còmica de Rossini». El Periódico, 15 de juny de 2005.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 Tranchida, Fabio. «Speciale: La Gazzetta di Rossini».
  5. 5,0 5,1 «Ressenya del disc de Rossini a Wildbad, per Gramophone».
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 Dades a Naxos
  7. Dades al San Carlo
  8. 8,0 8,1 Holden, pp. 778–779
  9. El Liceu estrena "La gazzetta", òpera pràcticament inèdita de Rossini
  10. 10,0 10,1 Dades a musicweb
  11. 11,0 11,1 Giovanni Carli Balolla. Rossini: L'uomo, la musica. Bompiani, 2013-07-24T11:51:25+02:00, p. 197. ISBN 978-88-587-5809-0. 
  12. 12,0 12,1 Steven Ledbetter, "Rossini Rarity Rediscovered", The Boston Musical Intelligencer 7 April 2013 online at classical-scene.com. Anàlisi i revisió de l'actuació.
  13. Sciortino, Alessandra. «Autografi di Rossini e Donizetti inediti scoperti al Conservatorio di Palermo». http://palermo.repubblica.it, 10 de maig de 2012.
  14. Gossett, Philip. «The New Quintet for La gazzetta». New England Conservatory, 5 de febrer de 2013.
  15. Rossini in Wildbad: Informació del festivaln a rossini-in-wildbad.de
  16. Philip Gossett en un correu a l'editor de Viva-Verdi, 14 de maig de 2013
  17. La gazzetta a la pàgina de l'Òpera de Lieja
  18. Hugill, Robert. «Fizzing with fun: Rossini's La gazzetta». Planet Hugill Blog, 29 de juny de 2014.
  19. Alier, Roger. Gioacchino Rossini. Barcelona: Daimon, 1986, p. 75. ISBN 84-231-2852-0. 
  20. David Weininger, "NEC’s performance of La Gazzetta offers operatic firsts", The Boston Globe, 4 d'abril de 2013.
  21. Enregistraments de La gazetta a operadis-opera-discography.org.uk

Bibliografia[modifica | modifica el codi]