Dario Fo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Dario Fo, el 2008
Premi Nobel
Premi Nobel de Literatura
(1997)

Dario Fo (Leggiuno, Itàlia, 1926) és un dramaturg, director teatral i actor italià guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1997 perquè, seguint la tradició dels bufons medievals, manté la dignitat dels oprimits.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 24 de març del 1926 a la població de Leggiuno, ciutat situada a la província de Varese, a la Llombardia. El 1940, es traslladà a la ciutat de Milà, on estudià arquitectura a l'Acadèmia de Belles Arts d'aquesta ciutat. Durant la Segona Guerra mundial, es veié obligat a aturar els estudis i desenvolupà un suport a la resistència antifeixista, així com als aliats, i hagué d'ajudar el seu pare a escapar-se fins a Suïssa. En acabar la guerra, continuà els estudis i s'interessà gradualment pel teatre. El 1950, amb 24 anys d'edat, s'inicià com a actor. El novembre de 2014, va signar el manifest «Deixin votar els catalans», juntament amb altres personalitats internacionals.[1]

Ràdio, televisió i cinema[modifica | modifica el codi]

Des del 1950, conreà la sàtira en programes de ràdio i televisió per a la Radiotelevisió Italiana (RAI). Posteriorment, es traslladà a Roma a treballar com a guionista en diverses produccions de cinema, especialment del productor Dino De Laurentiis.

Teatre[modifica | modifica el codi]

Als anys 50, va formar un grup de teatre amb Franco Parenti i Giustino Durano, coautors i actors d'Il dito nell’occhio i Sani da legare, presentats al Teatre Piccolo de Milà, en què criticaven els interessos dels poderosos mitjançant la sàtira. La censura va obligar a dissoldre's el grup i Fo va continuar escrivint sol.[2]

El 1959, amb la seua esposa, l'actriu Franca Rame, van crear la Compagnia Dario Fo-Franca Rame, que operà fins al 1968. El 1968, a causa del fet que les seues sàtires patien durant la seva emissió en el programa de televisió Canzonissima una abundant censura, van decidir tornar al teatre, i formar la companyia Nuova Scena, una cooperativa teatral associada al Partit Comunista Italià que actuava en fàbriques i clubs de treballadors. El 1969, creà el nou grup teatral anomenat Il Collettivo Teatrale La Comune, establert a Milà.

Estil[modifica | modifica el codi]

La seva obra dramàtica utilitza recursos i tòpics de la Commedia dell'arte per a fer crítica política i social. Utilitza la trapelleria, la mofa i altres mètodes còmics i satírics del teatre popular italià de tota la vida, revestint-lo d'una particular subtilesa còmica. Sovint, hi és present el clàssic personatge del "boig", que també feia servir Shakespeare per a, escudat en la seva bogeria, poder expressar les veritats que considera que d'una altra manera no podrien ser dites.[3][2]

Temàtica[modifica | modifica el codi]

En una entrevista del 1990, Fo explica que considera necessari fer política en el teatre i que, per a ell, tot el gran teatre que ha arribat a l'actualitat, incloent-hi el teatre grec, Shakespeare i Molière, conté sempre un discurs polític i social, i pren partit. La seva obra més presentada, Mort accidental d'un anarquista, està catalogada com un exemple clàssic de teatre explícitament polític. D'ideologia d'esquerres, la seva postura ha estat "mantenir la dignitat dels oprimits", per la qual cosa ha estat guardonat pel premi Nobel. A partir del 1969 i fins al 1974, amb la companyia La Comune, va tenir un cicle de militància política especialment activa, com a resposta a les circumstàncies polítiques que patia el seu país en aquell moment. D'aquesta època, destaquen Mort accidental d'un anarquista (1970), que van veure més d'un milió de persones, i Pum, Pum! Qui és? La policia! (1972), sobre els despatxos d'"assumptes reservats" del Ministeri d'Interior.[3]

El 1974, la política italiana estava més normalitzada i Fo va estrenar Ací no paga ni Déu!, ja tancat el cicle de màxim compromís polític. A partir del 1975, va començar un altre cicle en què centra els seus textos en la condició de la dona.[3]

En general, sempre ha defensat la llibertat de l'individu i els oprimits, per raons de classe social, sexe o ideologia.[2]

Obra seleccionada[modifica | modifica el codi]

  • 1959: Gli arcangeli non giocano a flipper
  • 1960: Aveva due pistole dagli occhi bianchi e neri
  • 1963: Isabella, tre caravelle e un cacciaballe
  • 1964: Settimo ruba un po' meno
  • 1967: La signora è da buttare
  • 1969: Mistero buffo
  • 1970: Morte accidentale di un anarchico
  • 1971: Tutti uniti, tutti insieme, ma scusa quello non è il padrone?
  • 1972: Pum, Pum! Qui és? La policía!
  • 1973: Il Fanfani rapito
  • 1974: Non si paga, non si paga!
  • 1983: Coppia aperta, quasi spalancata
  • 1989: Il papa e la strega
  • 1991: Johan Padan a la descoberta delle Americhe
  • 1997: Il diavolo con le zinne
  • 1998: Marino libero, Marino è innocente Luigi Calabresi
  • 2003: L'anomalo Bicefalo

Entre d'altres, han estat traduïdes al català les obres: Els arcàngels no juguen a les màquines de petaca (1959), Mort accidental d'un anarquista (1970), Ací no paga ni Déu! (1974), País de faula (2005) i Lucrècia Borja, la filla del papa (2014).[4]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Tom Behan, Dario Fo: Revolutionary Theatre. Pluto Press, 2000. ISBN 9780745313573 (anglès).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Dario Fo i Noam Chomsky, entre les quinze noves personalitats internacionals en favor del 9-N». VilaWeb, 7 novembre 2014. [Consulta: 7 novembre 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 DarioFo Maria Bosom, publicat a la revista Visat, número 9, abril de 2010. (català)
  3. 3,0 3,1 3,2 Pròleg de Carla Matteini a una nova versió revisada de la traducció en castellà, feta per ella mateixa: Dario Fo, Muerte accidental de un anarquista, 2001. ISBN 8489753776 (castellà)
  4. Aisa, Ferran. «La increïble vida de Lucrècia Borja». Cultura (El Punt Avui), 23 gener 2015, p. 16.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dario Fo Modifica l'enllaç a Wikidata