Partit Comunista Italià

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióPartit Comunista Italià

(it) Partito Comunista Italiano
Logo Italian Communist Party.png
Dades
Nom curt PCI
Tipus partit comunista
Ideologia política comunisme i eurocomunisme
Alineació política esquerra
Forma jurídica
Reemplaça Partit Comunista d'Itàlia
Creació 15 maig 1943
Dissolució 3 febrer 1991
Reemplaçat per Partit Democràtic de l'Esquerra
Activitat
Àrea d'operació Itàlia
Membres1.264.790 (1990)
Organització i govern
Seu 
Presidència Luigi Longo (1972–1980)
Alessandro Natta (1989–1990)
Aldo Tortorella (1990–1991)
Secretari general Palmiro Togliatti (1943–1964)
Luigi Longo (1964–1972)
Enrico Berlinguer (1972–1984)
Alessandro Natta (1984–1988)
Achille Occhetto (1988–1991)
Òrgan de premsa L'Unità
Joventuts Federació Juvenil Comunista Italiana
Part de Comitè d'Alliberament Nacional (1943–1947)
Kominform (1947–1956)
Front Democràtic Popular (1947–1956)
Grup Comunista i Aliats (1973–1989)
Modifica les dades a Wikidata

El Partit Comunista Italià (PCI) era un partit polític italià, fundat en el 1921 i que va desaparèixer com a tal el 3 de febrer de 1991. Al costat del Partit Comunista Francès i del Partit Comunista d'Espanya, va seguir la línia de l'eurocomunisme en la segona meitat del segle XX. D'aquesta manera, es va allunyar de les directrius del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Les seves joventuts eren la Federazione Giovanile Comunista Italiana (Federació Juvenil Comunista Italiana). Va ser el partit comunista més gran d'un país capitalista.

Ideologia[modifica]

Va néixer com un Partit Comunista pertanyent a la Internacional Comunista. Els seus primers objectius eren: derrocar l'estat burgès, abolir el capitalisme i realitzar el comunisme; seguint l'exemple dels comunistes russos de Lenin, és a dir, mitjançant la Revolució i la dictadura del proletariat. En la segona meitat del segle XX va abandonar progressivament les tesis soviètiques i va crear una pròpia línia política, l'eurocomunisme, al costat d'altres partits comunistes europeus.

Història[modifica]

Fundació del Partit Comunista d'Itàlia[modifica]

El 21 de gener de 1921 es va celebrar el XVII Congrés del Partit Socialista Italià al teatre Carlo Goldoni de Liorna. Una minoria de delegats que hi participaven van abandonar el Congrés i es van reunir al teatre San Marco, on van fundar el Partit Comunista d'Itàlia.[1] Els líders d'aquest corrent eren Amadeo Bordiga i Antonio Gramsci. Aquesta desavinença va ser causat per la negativa de la majoria dels congressistes del PSI a unir-se a la Internacional Comunista.

Prohibició del Partit Comunista d'Itàlia[modifica]

El 5 de novembre del 1925 el Partit Comunista d'Itàlia és prohibit pel règim de Mussolini. No obstant això, el partit és reconstituït en la clandestinitat, en part romanent a Itàlia, en part emigrant a l'estranger, sobretot a França i l'URSS. D'acord amb el PCUS, participa en la guerra d'alliberament juntament amb els aliats i les altres forces que formen part de la resistència italiana.

Del PCd'I al PCI[modifica]

El 15 de maig del 1943, al dissoldre's la Internacional Comunista, el PCdI assumeix definitivament la denominació de Partit Comunista Italià (PCI) i al setembre del mateix any va participar en els comitès d'alliberament nacional contra el feixisme i l'ocupació nazi, al costat dels altres partits de centre i d'esquerra. En la primera etapa de la nova república italiana, el lideratge del PCI ve donat per Palmiro Togliatti, qui sostenia la consigna del poder democràtic de la mà del proletariat i estreta llaços amb el PCUS. Fins als anys 70, el PCI romandria sempre en l'oposició al govern nacional, malgrat ser el segon partit més votat en la majoria de les eleccions italianes.

Luigi Longo i Palmiro Togliatti
Sessió del PCI el 1962

"Compromesso storico"[modifica]

El compromís històric italià va ser ideat per Enrico Berlinguer, secretari del PCI, en 1973. Berlinguer exigia la unitat de tots els partits polítics nacionals en un govern d'emergència per a pal·liar la crisi social que travessava Itàlia en els anys 70. Va haver un primer intent en 1977, amb la mediació del comunista moderat Giorgio Amendola i Ugo La Malfa, polític centrista. Aquest intent va fracassar pel desacord democristià i socialdemòcrata. Aquesta situació va canviar a partir de 1978, gràcies al mateix Berlinguer, a Bettino Craxi, líder socialdemòcrata, i a Aldo Moro, dirigent democristià. En Març de 1978, neix un govern democristià liderat per Giulio Andreotti. Aquest govern havia de rebre el suport del PCI, encara que els comunistes no participarien en el govern. No obstant això, Berlinguer va decidir retirar aquest suport a l'incloure's en el govern anticomunistes declarats, com Antonio Bisaglia. La situació va tornar a canviar quan, el dia que havia de votar-se una moció de confiança, Aldo Moro va ser raptat (i posteriorment assassinat) per les Brigades Roges. El PCI decideix llavors abstenir-se en la votació, com resposta a l'atac fet per les brigades al pacte planejat entre comunistes i democristians. Així, el PCI seguiria mantenint el compromís històric encara que amb moltes reserves.

Tornada a l'oposició[modifica]

Després de la tràgica mort de Moro el PCI va retornar a l'oposició. La causa va derivar de la dimissió del president Giovanni Leone. Se suposava, que al nomenar un nou president, el primer ministre Giulio Andreotti dimitiria. Sandro Pertini va ser nomenat president per una amplíssima majoria en el parlament, ja que agradava a tots els sectors polítics. L'elecció de Pertini entusiasmà Enrico Berlinguer, però aquest entusiasme va decaure aviat, car no només Andreotti no va dimitir, sinó que va tallar les relacions amb el PCI. D'aquesta manera s'acaba amb l'etapa del compromís històric i el PCI no tornaria a participar en cap govern.

Dissolució del PCI i el naixement del PDS[modifica]

L'endemà passat l'altre de la caiguda del mur de Berlín, el nou secretari comunista, Achille Occhetto anuncià a Bolonya la voluntat de la direcció del partit d'iniciar un acostament del partit a la socialdemocràcia europea. Observant la crisi de l'URSS, Occhetto veié oportú convocar un congrés per a donar vida a un nou partit. Esclatà una gran polèmica entre els militants comunistes, molts d'ells distanciats del projecte del seu secretari general. Tanmateix, el projecte ja s'havia iniciat i conclouria el 3 de febrer de 1991, en la conclusió del XX Congrés nacional. Es decideix per la dissolució del partit i la promoció del Partit Democràtic de l'Esquerra. Aquesta decisió no agrada als militants de l'ala esquerra del partit i a altres agrupacions d'esquerra, que formen el Partito della Rifondazione Comunista. Posteriorment va haver una escissió en la "Rifondazione Comunista", creant-se el Partit dels Comunistes Italians (Partito dei Comunisti Italiani) les joventuts dels quals mantenen les mateixes sigles que les de l'extint Partit Comunista.

Resultats electorals[modifica]

Eleccions europees[modifica]

Any Vots % Escons
1979[2] 10.361.344 29,57
24 / 81
1984[3] 11.714.428 33,33
27 / 81
1989[4] 9.598.369 27,58
22 / 81

Eleccions nacionals[modifica]

Any Candidatura Cambra dels Diputats[n. 1] Senat de la República
Vots % Escons Vots % Escons
1921[5] Partit Comunista d'Itàlia 304.719 4,61
15 / 535
1924[6] Partit Comunista d'Itàlia 268.191 3,74
19 / 535
1946[7] Partit Comunista Italià 4.356.686 18,93
104 / 556
1948[8][9] Front Democràtic Popular 8.136.637 30,98
183 / 574
6.969.122 30,76
72 / 237
1953[10][11] Partit Comunista Italià 6.120.809 22,60
143 / 590
4.910.077 20,21
52 / 237
1958[12][13] Partit Comunista Italià 6.704.454 22,68
140 / 596
5.700.952 21,80
59 / 246
1963[14][15] Partit Comunista Italià 7.767.601 25,26
166 / 630
6.933.310 25,24
84 / 315
1968[16][17] Partit Comunista Italià[n. 2] 8.551.347 26,90
177 / 630
8.585.601 30,00
101 / 315
1972[18][19] Partit Comunista Italià[n. 2] 9.068.961 27,15
179 / 630
8.312.828 27,60
91 / 315
1976[20][21] Partit Comunista Italià 12.614.650 34,37
228 / 630
10.637.772 33,83
116 / 315
1979[22][23] Partit Comunista Italià 11.139.231 30,38
201 / 630
9.855.951 31,46
109 / 315
1983[24][25] Partit Comunista Italià 11.032.318 29,89
198 / 630
9.577.071 30,81
107 / 315
1987[26][27] Partit Comunista Italià 10.250.644 26,58
177 / 630
9.181.579 28,33
101 / 315

Altres eleccions[modifica]

Resultats electorals del PCI (i comparança amb el PSI i la Democràcia Cristiana-DC) en les eleccions regionals (regions d'estatut ordinari):

1970 1975 1980 1985 1990
PCI 27,9 33,5 31,5 30,2 24
PSI 10,4 12 12,7 13,3 15,3
DC 37,8 35,3 36,8 35 33,4

Resultats electorals del PCI (i del PSI i la DC) a les eleccions provincials:

1951-52 1956 1960 1964 1970 1975 1980 1985 1990
PCI 24,5 26 26,8 32,7 31,1 29,9 23,8
PCI-PSI 35,7 35,1
PSI 14,4 11,3 11,1 12,7 13,3 13,7 15,7
DC 39,2 38,9 40,3 37,3 37,2 34,7 35,9 33,5 31,6

Resultats electorals del PCI, PSI i DC en les eleccions comunals en les capitals de província i municipis superiors (majors de 10,000 habitants fins a 1964, i majors de 5,000 des de 1964):

1956 1960 1964 1970 1975 1980 1985 1990
PCI 25,9 26,7 25,8 25 31,3 30 28,5 21,4
PSI 16,6 16,3 11,4 11,4 13,3 14,1 14,9 17,8
DC 37,7 40,7 37,2 36,8 34,2 35,5 33,9 33,9

Notes[modifica]

  1. A les eleccions de 1921 i 1924 es van elegir els diputats de la Cambra dels Diputats del Regne d'Itàlia. A les eleccions de 1946 es van elegir els diputats de l'Assemblea Constituent de la República Italiana. Del 1948 en endavant es van elegir els diputats del Parlament de la República Italiana, format per la Cambra dels Diputats i el Senat de la República.
  2. 2,0 2,1 Al Senat, Partit Comunista Italià - Partit Socialista Italià d'Unitat Proletària.

Referències[modifica]

  1. Agosti, 1999, p. 3.
  2. «Archivio storico delle elezioni: Europee 10/06/1979» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  3. «Archivio storico delle elezioni: Europee 17/06/1984» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  4. «Archivio storico delle elezioni: Europee 18/06/1989» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  5. Statistica delle elezioni generali politiche per la XXVI legislatura (15 maggio 1921) (en italià). Roma: Ministeri d'Economia d'Itàlia, 1924, p. XLII. 
  6. Statistica delle elezioni generali politiche per la XXVII legislatura (6 aprile 1924) (en italià). Roma: Ministeri d'Economia d'Itàlia, 1924, p. XXXVIII. 
  7. «Archivio storico delle elezioni: Assemblea costituente 02/06/1946» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  8. «Archivio storico delle elezioni: Camera 18/04/1948» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  9. «Archivio storico delle elezioni: Senato 18/04/1948» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  10. «Archivio storico delle elezioni: Camera 07/06/1953» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  11. «Archivio storico delle elezioni: Senato 07/06/1953» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  12. «Archivio storico delle elezioni: Camera 25/05/1958» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  13. «Archivio storico delle elezioni: Senato 25/05/1958» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  14. «Archivio storico delle elezioni: Camera 28/04/1963» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  15. «Archivio storico delle elezioni: Senato 28/04/1963» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  16. «Archivio storico delle elezioni: Camera 19/05/1968» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  17. «Archivio storico delle elezioni: Senato 19/05/1968» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  18. «Archivio storico delle elezioni: Camera 07/05/1972» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  19. «Archivio storico delle elezioni: Senato 07/05/1972» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  20. «Archivio storico delle elezioni: Camera 20/06/1976» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  21. «Archivio storico delle elezioni: Senato 20/06/1976» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  22. «Archivio storico delle elezioni: Camera 03/06/1979» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  23. «Archivio storico delle elezioni: Senato 03/06/1979» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  24. «Archivio storico delle elezioni: Camera 26/06/1983» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  25. «Archivio storico delle elezioni: Senato 26/06/1983» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  26. «Archivio storico delle elezioni: Camera 14/06/1987» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].
  27. «Archivio storico delle elezioni: Senato 14/06/1987» (en italià). Ministeri de l'Interior d'Itàlia. [Consulta: 21 setembre 2019].

Bibliografia[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Comunista Italià Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Agosti, Aldo. Storia del PCI (en italià). Roma, Bari: GLF Editori Laterza, 1999. ISBN 884205965X. 
  • Barca, Luciano. Cronache dall'interno del vertice del PCI (en italià). Rubbettino Editore, 2005. ISBN 9788849812572. 
  • Droz, Jaques. Histoire générale du socialisme. Tome 4 (en francès). Presses Universitaires de France, febrer 1997. ISBN 978-2-13-048120-1. 
  • Galli, Giorgio. Storia del PCI (en italià). Milà: Kaos, 1993. ISBN 8879530305. 
  • Mammarella, Giuseppe. Storia d'Europa dal 1945 a oggi (en italià). Roma, Bari: GLF Editori Laterza, 1992. ISBN 8842040339. 
  • Spriano, Paolo. Storia del Partito Comunista Italiano (en italià). Torí: Einaudi, 1976.