Partit Comunista Italià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Partit Comunista Italià
President Antonio Gramsci
Palmiro Togliatti
Enrico Berlinguer
Fundació 21 de gener de 1921
Dissolució 3 de febrer de 1991
Seu Via delle Botteghe Oscure,
00186 Roma
Publicació oficial L'Unità
Ideologia Comunisme

El Partit Comunista Italià (PCI) era un partit polític italià, fundat en el 1921 i que va desaparèixer com a tal el 3 de febrer de 1991. Al costat del Partit Comunista Francès i del Partit Comunista d'Espanya, va seguir la línia de l'eurocomunisme en la segona meitat del segle XX. D'aquesta manera, es va allunyar de les directrius del Partit Comunista de la Unió Soviètica. Les seves joventuts eren la Federazione Giovanile Comunista Italiana (Federació Juvenil Comunista Italiana). Va ser el partit comunista més gran d'un país capitalista.

Ideologia[modifica | modifica el codi]

Va néixer com un Partit Comunista pertanyent a la Internacional Comunista. Els seus primers objectius eren: derrocar l'estat burgès, abolir el capitalisme i realitzar el comunisme; seguint l'exemple dels comunistes russos de Lenin, és a dir, mitjançant la Revolució i la dictadura del proletariat. En la segona meitat del segle XX va abandonar progressivament les tesis soviètiques i va crear una pròpia línia política, l'eurocomunisme, al costat d'altres partits comunistes europeus.

Historia[modifica | modifica el codi]

Fundació i prohibició[modifica | modifica el codi]

El PCI fou fundat el 21 de gener de 1921 pel corrent d'extrema esquerra del Partit Socialista Italià (PSI). Els líders d'aquest corrent eren Amadeo Bordiga i Antonio Gramsci, que van abandonar la sala del Teatre Goldoni, on se celebrava el XVII Congrés socialista, convocant un congrés constituent al costat del teatre San Marco. Aquest desencontre va ser causat per la negativa de la majoria dels congressistes del PSI a unir-se a la Internacional Comunista. La seva primera denominació fou Partit Comunista d'Itàlia (secció italiana de la Internacional Comunista). El 5 de novembre del 1925 el Partit Comunista d'Itàlia és prohibit pel règim de Mussolini. No obstant això, el partit és reconstituït en la clandestinitat, en part romanent a Itàlia, en part emigrant a l'estranger, sobretot a França i l'URSS. D'acord amb el PCUS, participa en la guerra d'alliberament juntament amb els aliats i les altres forces que formen part de la resistència italiana.

Del PCdI al PCI[modifica | modifica el codi]

El 15 de maig del 1943, al dissoldre's la Internacional Comunista, el PCdI assumeix definitivament la denominació de Partit Comunista Italià (PCI) i al setembre del mateix any va participar en els comitès d'alliberament nacional contra el feixisme i l'ocupació nazi, al costat dels altres partits de centre i d'esquerra. En la primera etapa de la nova república italiana, el lideratge del PCI ve donat per Palmiro Togliatti, qui sostenia la consigna del poder democràtic de la mà del proletariat i estreta llaços amb el PCUS. Fins als anys 70, el PCI romandria sempre en l'oposició al govern nacional, malgrat ser el segon partit més votat en la majoria de les eleccions italianes.

Luigi Longo i Palmiro Togliatti
Sessió del PCI el 1962

"Compromesso storico"[modifica | modifica el codi]

El compromís històric italià va ser ideat per Enrico Berlinguer, secretari del PCI, en 1973. Berlinguer exigia la unitat de tots els partits polítics nacionals en un govern d'emergència per a pal·liar la crisi social que travessava Itàlia en els anys 70. Va haver un primer intent en 1977, amb la mediació del comunista moderat Giorgio Amendola i Ugo La Malfa, polític centrista. Aquest intent va fracassar pel desacord democristià i socialdemòcrata. Aquesta situació va canviar a partir de 1978, gràcies al propi Berlinguer, a Bettino Craxi, líder socialdemòcrata, i a Aldo Moro, dirigent democristiano. En Març de 1978, neix un govern democristià liderat per Giulio Andreotti. Aquest govern havia de ser donat suport pel PCI, encara que els comunistes no participarien en el govern. No obstant això, Berlinguer va decidir retirar aquest suport a l'incloure's en el govern anticomunistas declarats, com Antonio Bisaglia. La situació va tornar a canviar quan, el dia que havia de votar-se una moció de confiança, Aldo Moro va ser raptat (i posteriorment assassinat) per les Brigades Roges. El PCI decideix llavors abstenir-se en la votació, com resposta a l'atac fet per les brigades al pacte planejat entre comunistes i democristians. Així, el PCI seguiria mantenint el compromís històric encara que amb moltes reserves.

Tornada a l'oposició[modifica | modifica el codi]

Després de la tràgica mort de Moro el PCI va retornar a l'oposició. La causa va derivar de la dimissió del president Giovanni Leone. Se suposava, que al nomenar un nou president, el primer ministre Giulio Andreotti dimitiria. Sandro Pertini va ser nomenat president per una amplíssima majoria en el parlament, ja que agradava a tots els sectors polítics. L'elecció de Pertini entusiasmà Enrico Berlinguer, però aquest entusiasme va decaure aviat, car no només Andreotti no va dimitir, sinó que va tallar les relacions amb el PCI. D'aquesta manera s'acaba amb l'etapa del compromís històric i el PCI no tornaria a participar en cap govern.

Dissolució del PCI i el naixement del PDS[modifica | modifica el codi]

L'endemà passat l'altre de la caiguda del mur de Berlín, el nou secretari comunista, Achille Occhetto anuncià a Bolonya la voluntat de la direcció del partit d'iniciar un acostament del partit a la socialdemocràcia europea. Observant la crisi de l'URSS, Occhetto veié oportú convocar un congrés per a donar vida a un nou partit. Esclatà una gran polèmica entre els militants comunistes, molts d'ells distanciats del projecte del seu secretari general. Tanmateix, el projecte ja s'havia iniciat i conclouria el 3 de febrer de 1991, en la conclusió del XX Congrés nacional. Es decideix per la dissolució del partit i la promoció del Partito Democratico della Sinistra. Aquesta decisió no agrada als militants de l'ala esquerra del partit i a altres agrupacions d'esquerra, que formen el Partito della Rifondazione Comunista. Posteriorment va haver una escissió en la "Rifondazione Comunista", creant-se el Partit dels Comunistes Italians (Partito dei Comunisti Italiani) les joventuts dels quals mantenen les mateixes sigles que les de l'extint Partit Comunista.

Resultats electorals[modifica | modifica el codi]

Resultats del PCI en eleccions legislatives (percentatges):

1946 1948 1953 1958 1963 1968 1972 1976 1979 1983 1987
18,9% 30,0%* 22,6% 22,7% 25,3% 26,9% 27,2% 34,4% 30,5% 29,9% 26,6%
  • En 1948 es va presentar com Front Democràtic Popular amb en PSI i altres.

Resultats electorals del PCI (i comparança amb el PSI i la Democràcia Cristiana-DC) en les eleccions regionals (regions d'estatut ordinari):

1970 1975 1980 1985 1990
PCI 27,9 33,5 31,5 30,2 24
PSI 10,4 12 12,7 13,3 15,3
DC 37,8 35,3 36,8 35 33,4


Resultats electorals del PCI (i del PSI i la DC) a les eleccions provincials:

1951-52 1956 1960 1964 1970 1975 1980 1985 1990
PCI 24,5 26 26,8 32,7 31,1 29,9 23,8
PCI-PSI 35,7 35,1
PSI 14,4 11,3 11,1 12,7 13,3 13,7 15,7
DC 39,2 38,9 40,3 37,3 37,2 34,7 35,9 33,5 31,6

Resultats electorals del PCI, PSI i DC en les eleccions comunals en les capitals de província i municipis superiors (majors de 10,000 habitants fins a 1964, i majors de 5,000 des de 1964):


1956 1960 1964 1970 1975 1980 1985 1990
PCI 25,9 26,7 25,8 25 31,3 30 28,5 21,4
PSI 16,6 16,3 11,4 11,4 13,3 14,1 14,9 17,8
DC 37,7 40,7 37,2 36,8 34,2 35,5 33,9 33,9

Secretaris generals del PCI[modifica | modifica el codi]

Congressos[modifica | modifica el codi]

  • I Congrés - Livorno, 21 gener 1921
  • II Congrés - Roma, 20-24 març 1922
  • III Congrés - Lione, 20-26 gener 1926 [a l'exili]
  • IV Congrés - Colònia, 14-21 abril 1931 [a l'exili]
  • V Congrés - Roma, 29 desembre 1945 - 6 gener 1946
  • VI Congrés - Milán, 4-10 gener 1948
  • VII Congrés - Roma, 3-8 abril 1951
  • VIII Congrés - Roma, 8-14 desembre 1956
  • IX Congrés - Roma, 30 gener - 4 febrer 1960
  • X Congrés - Roma, 2-8 desembre 1962
  • XI Congrés - Roma, 25-31 gener 1966
  • XII Congrés - Bologna, 8-15 febrer 1969
  • XIII Congrés - Milà, 13-17 març 1972
  • XIV Congrés - Roma, 18-23 març 1975
  • XV Congrés - Roma, 30 març - 3 abril 1979
  • XVI Congrés - Milà, 2-6 març 1983
  • XVII Congrés - Firenze, 9-13 abril 1986
  • XVIII Congrés - Roma, 18-22 març 1989
  • XIX Congrés - Bologna, 7-11 març 1990
  • XX Congrés - Rimini, 31 gener - 3 febrer 1991

Militants[modifica | modifica el codi]

  • 1945 - 1.770.896
  • 1946 - 2.068.272
  • 1947 - 2.252.446
  • 1948 - 2.115.232
  • 1949 - 2.027.271
  • 1950 - 2.112.593
  • 1951 - 2.097.830
  • 1952 - 2.093.540
  • 1953 - 2.134.285
  • 1954 - 2.145.317
  • 1955 - 2.090.006
  • 1956 - 2.035.353
  • 1957 - 1.825.342
  • 1958 - 1.818.606
  • 1959 - 1.789.269
  • 1960 - 1.792.974
  • 1961 - 1.728.620
  • 1962 - 1.630.550
  • 1963 - 1.615.571
  • 1964 - 1.641.214
  • 1965 - 1.615.296
  • 1966 - 1.575.935
  • 1967 - 1.534.705
  • 1968 - 1.502.862
  • 1969 - 1.503.816
  • 1970 - 1.507.047
  • 1971 - 1.521.642
  • 1972 - 1.584.659
  • 1973 - 1.623.082
  • 1974 - 1.657.825
  • 1975 - 1.730.453
  • 1976 - 1.814.262
  • 1977 - 1.814.154
  • 1978 - 1.790.450
  • 1979 - 1.761.297
  • 1980 - 1.751.323
  • 1981 - 1.714.052
  • 1982 - 1.673.751
  • 1983 - 1.635.264
  • 1984 - 1.619.940
  • 1985 - 1.595.281
  • 1986 - 1.551.576
  • 1987 - 1.508.140
  • 1988 - 1.462.281
  • 1989 - 1.421.230
  • 1990 - 1.264.790

Fonts i Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • http://parties-and-elections.de
  • http://istcattaneo.org
  • "Historia de Europa Contemporánea desde 1945" Giuseppe Mammarella, ed. Ariel
  • "Historia General del Socialismo. De 1945 a nuestros días" sota direcció de Jacques Droz Destino libro, vol 236.
  • Paolo Spriano: Storia del Partito Comunista Italiano - Einaudi, Torino, 1967-1975 - 5 volumi
  • Aldo Agosti: Storia del Partito comunista italiano 1921-1991. Roma-Bari: Laterza, 1999
  • Giorgio Galli: Storia del Pci. Milano: Kaos edizioni, 1993
  • Luciano Barca: Cronache dall'interno del vertice del Pci. Rubbettino editore, 2005

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Comunista Italià