Vés al contingut

Kenzaburō Ōe

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaKenzaburō Ōe
Imatge
(2012) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement31 gener 1935 Modifica el valor a Wikidata
Ōse (Imperi Japonès) Modifica el valor a Wikidata
Mort3 març 2023 Modifica el valor a Wikidata (88 anys)
Tòquio (Japó) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortinfart de miocardi Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de Tòquio Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballActivitat literària Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciónovel·lista, escriptor de ciència-ficció, escriptor, professor universitari, assagista, guionista, narrador Modifica el valor a Wikidata
Activitat1957 Modifica el valor a Wikidata - 2013 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de Princeton
Universitat Lliure de Berlín Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereAssaig Modifica el valor a Wikidata
MovimentExistencialisme Modifica el valor a Wikidata
Influències
Obra
Obres destacables
Família
FillsHikari Ōe Modifica el valor a Wikidata
ParentsJūzō Itami, germà de l'esposa
Mansaku Itami, sogre
Mansaku Ikeuchi, nebot Modifica el valor a Wikidata
Premis
IMDB: nm0644192 TMDB (persona): 1201854 Last.fm: 大江健三郎 Discogs: 2923301 Goodreads (autor): 3439713 Modifica el valor a Wikidata

Kenzaburō Ōe (japonès: 大江 健三郎) (Ōse, 31 de gener de 1935 - Tòquio, 3 de març de 2023)[1] va ser un un escriptor japonès i una figura important de la literatura contemporània al Japó. Les seves novel·les, contes i assajos, fortament influenciats per la literatura i la teoria literària franceses i americanes, tracten temes polítics, socials i filosòfics, com ara les armes nuclears, l'energia atòmica, l'inconformisme social i l'existencialisme. Ōe va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1994 per crear "un món imaginari, on la vida i el mite es condensen per formar una imatge desconcertant de la situació humana actual".[2]

Biografia

[modifica]

Primera vida i educació

[modifica]
Kenzaburo Oe a l'Institut de Cultura Japonesa de Colònia (Alemanya) el 2008

Ōe va néixer a Ōse (大瀬村, Ōse-mura), un poble ara a Utxiko, prefectura d'Ehime, a Shikoku.[3] Tercer de set fills, va créixer escoltant la seva àvia, narradora de mites i folklore, que també va explicar la història oral dels dos aixecaments a la regió abans i després de la Restauració Meiji.[4] El seu pare, Kōtare Ōe, tenia un negoci d'escorça; l'escorça s'utilitzava per fer paper moneda.[3] Després de la mort del seu pare a la Guerra del Pacífic el 1944, la seva mare, Koseki, es va convertir en la força impulsora de la seva educació, comprant-li llibres com Les aventures de Huckleberry Finn i Les meravelloses aventures de Nils, que van tenir una influència formativa en ell.[4]

Ōe va rebre els primers deu anys de la seva educació a les escoles públiques locals.[5] Va començar l'escola durant el pic del militarisme al Japó; a classe, es va veure obligat a manifestar la seva lleialtat a l'emperador Hirohito, que el seu mestre deia que era un déu.[3] Després de la guerra, es va adonar que li havien ensenyat mentides i es va sentir traït. Aquest sentiment de traïció va aparèixer més tard en els seus escrits.[3]

Ōe va anar a l'escola secundària a Matsuyama de 1951 a 1953, on va destacar com a estudiant.[3][5] Als 18 anys va fer el seu primer viatge a Tòquio, on va estudiar durant un any a una escola preparatòria (yobikō).[4][5] L'any següent, va començar a estudiar literatura francesa a la Universitat de Tòquio amb el professor Kazuo Watanabe, especialista en François Rabelais.[4] S'interessà per la literatura de Jean-Paul Sartre.

Carrera

[modifica]

Ōe va començar a publicar contes l'any 1957, quan encara era estudiant, molt influenciat per l'escriptura contemporània a França i als Estats Units.[4] La seva primera obra que es va publicar va ser "Lavish are the Dead", un relat breu ambientat a Tòquio durant l'ocupació estatunidenca, que va aparèixer a la revista literària Bungakukai.[6] Les seves primeres obres es van situar en el seu mateix entorn universitari.[7]

El 1958, el seu conte "Shiiku" (飼育) va ser guardonat amb el Premi Akutagawa.[6] El treball tractava d'un GI negre ambientat per joves japonesos, i més tard es va convertir en una pel·lícula, The Catch de Nagisa Oshima el 1961.[7] Una altra novel·la primerenca, més tard traduïda com Nip the Buds, Shoot the Kids, es va centrar en els nens petits que vivien en les transformacions arcadianes de la pròpia infància rural de Shikoku d'Ōe.[7] Ōe va identificar aquestes figures infantils com a pertanyents a l'arquetip del déu infantil de Jung i Kerényi, que es caracteritza per l'abandonament, l'hermafrodisme, la invencibilitat i l'associació amb el principi i el final.[8] Les dues primeres característiques estan presents en aquestes primeres històries, mentre que les dues últimes característiques passen a primer pla en les històries del nen idiota que van aparèixer després del naixement del seu fill Hikari.[9]

Entre 1958 i 1961 Ōe va publicar una sèrie d'obres que incorporaven metàfores sexuals de l'ocupació del Japó. Va resumir el tema comú d'aquestes històries com «la relació d'un estranger com a gran potència [Z], un japonès que es troba més o menys en una posició humiliant [X] i, entre ambdós, el tercer [Y] (de vegades una prostituta que atén només a estrangers o un intèrpret)».[10] En cadascuna d'aquestes obres, la X japonesa està inactiva, no pren la iniciativa per resoldre la situació i no mostra cap desenvolupament psicològic o espiritual.[9] La naturalesa gràficament sexual d'aquest grup d'històries va provocar una reacció crítica; Ōe va dir de la culminació de la sèrie Our Times: «Personalment m'agrada aquesta novel·la [perquè] no crec que mai escriuré una altra novel·la que estigui plena només de paraules sexuals».[9]

El 1961, les novel·les d'Ōe Disset i La mort d'una joventut política es van publicar a la revista literària japonesa Bungakukai. Tots dos es van inspirar en Yamaguchi Otoya, de disset anys, que havia assassinat el president del Partit Socialista del Japó, Inejirō Asanuma l'octubre de 1960, i després es va suïcidar a la presó tres setmanes després.[11] Yamaguchi tenia admiradors entre l'extrema dreta que es van enfadar per La mort d'una joventut política i tant Ōe com la revista van rebre amenaces de mort dia i nit durant setmanes. La revista aviat es va disculpar amb els lectors, però Ōe no ho va fer,[3] i més tard va ser agredit físicament per un dretà enfadat mentre donava un discurs a la Universitat de Tòquio.[12]

La següent fase d'Ōe es va allunyar del contingut sexual, canviant aquesta vegada cap als marges violents de la societat. Les obres que va publicar entre 1961 i 1964 estan influenciades per l'existencialisme i la literatura picaresca, poblada de canalla més o menys criminal i antiherois la posició dels quals al marge de la societat els permet fer-hi crítiques puntuals.[9]  Es pot dir que l'admissió d'Ōe que Huckleberry Finn de Mark Twain és el seu llibre favorit troba un context en aquest període.[13]

Influència d'Hikari

[modifica]

Ōe va acreditar que el seu fill Hikari va influir en la seva carrera literària. Ōe va intentar donar al seu fill una veu a través de la seva escriptura. Diversos llibres d'Ōe presenten un personatge basat en el seu fill.[14]

Al llibre d'Ōe de 1964, A Personal Matter, l'escriptor descriu el trauma psicològic que implica acceptar el seu fill danyat cerebral a la seva vida.[4] Hikari ocupa un lloc destacat en molts dels llibres elogiats pel comitè Nobel, i la seva vida és el nucli del primer llibre publicat després que Ōe va rebre el Premi Nobel. El llibre de 1996, A Healing Family, és una memòria escrita com a col·lecció d'assajos.[15]

Hikari va tenir una forta influència en Pare, on vas?, Ensenyeu-nos a superar la nostra bogeria i El dia que ell mateix m'eixugarà les llàgrimes, tres novel·les que reelaboren la mateixa premissa: el pare d'un fill discapacitat intenta recrear la vida del seu propi pare, que es va tancar i va morir. El desconeixement del protagonista del seu pare es compara amb la incapacitat del seu fill per entendre'l; la manca d'informació sobre la història del seu pare fa que la tasca sigui impossible de completar, però capaç de repetir sense fi, i, «la repetició es converteix en el teixit de les històries».[9]

2006 a 2008

[modifica]

El 2005, dos oficials militars japonesos retirats van demandar a Ōe per difamació pel seu llibre d'assaigs de 1970, Okinawa Notes, en què havia escrit que membres de l'exèrcit japonès havien coaccionat masses de civils d'Okinawa perquè es suïcidissin durant la invasió aliada de l'illa el 2005. 1945. El març de 2008, el Tribunal de Districte d'Osaka va desestimar tots els càrrecs contra Ōe. En aquesta sentència, el jutge Toshimasa Fukami va declarar: «L'exèrcit estava profundament implicat en els suïcidis massius». En una conferència de premsa després del judici, Ōe va dir: «El jutge va llegir amb precisió el meu escrit».[16]

Ōe no va escriure gaire durant els gairebé dos anys (2006–2008) del seu cas de difamació. Va començar a escriure una nova novel·la, que The New York Times va informar que presentaria un personatge «basat en el seu pare», un acèrrim partidari del sistema Imperial que es va ofegar en una inundació durant la II Guerra Mundial.[17]

2013

[modifica]

Bannen Yoshikishu, la seva última novel·la, és la sisena d'una sèrie amb el personatge principal de Kogito Choko, que es pot considerar l'alter ego literari d'Ōe. La novel·la també és, en cert sentit, la culminació de les novel·les I que Ōe va continuar escrivint des que el seu fill va néixer amb discapacitat mental el 1963. A la novel·la, Choko perd l'interès per la novel·la que havia estat escrivint quan el terratrèmol i el tsunami del Gran Japó oriental van colpejar la Regió de Tōhoku l'11 de març de 2011. En canvi, comença a escriure sobre una època de catàstrofe, així com sobre el fet que ell mateix s'acostava als 70 anys.[18]

Obra literària

[modifica]

La seva vocació literària parteix de la necessitat d'alleujar el desarrelament cultural i recuperar el que anomenà "la mitologia del meu poble". Les seves obres, influenciades fortament per la literatura francesa, estatunidenca i la teoria literària, enganxen amb les idees polítiques, socials i filosòfiques incloent-hi les armes nuclears, el no-conformisme social i l'existencialisme. El seu estil és directe, de frases curtes i contundents, que es nodreix de poderoses imatges poètiques i abundants reflexions metafísiques.

El 1958, rebé el prestigiós Premi Akutagawa per la seva novel·la Shiiku, traduïda al català com La presa per Albert Nolla en Edicions de 1984 (2014),[19] en la qual narra les seves vivències infantils, i el 1967 el Premi Tanizaki per Manen gannen no futtoboru (El crit silenciós).

El 1963, va néixer el seu fill Hikari Ōe ('Llum'), discapacitat per una hidrocefàlia i autista. Aquest esdeveniment es va convertir en l'eix principal de la seva vida i de la seva obra, i títols com Una qüestió personal (1964), Mannen gannen futtoboru (El crit silenciós, 1967) i Warera no kyōki wo ikinobiru michi wo oshieyo (Digues-nos com sobreviure a la nostra bogeria, 1969) giren, en major o menor mesura, al voltant de la malaltia del seu fill.

L'any 1994, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura que amb la força poètica de la seva obra ha creat un món imaginari, en què la vida i el mite es condensen per a formar un quadre desconcertant dels problemes de l'ésser humà en els nostres dies.

Al setembre de 2012, es publicà per primera vegada una traducció catalana d'un llibre d'Ōe, Una qüestió personal, feta per Albert Nolla.[20]

Obra seleccionada

[modifica]

El nombre d'obres de Kenzaburō Ōe traduïdes a altres idiomes continua sent limitat, de manera que gran part de la seva producció literària encara només està disponible en japonès.[21] Les poques traduccions sovint han aparegut després d'un retard important en el temps.[22] Algunes de les seves obres han estat traduïdes català, al francès, al xinès, al i a l'alemany, però la majoria de traduccions estan disponibles en anglès. [23]

Any Títol en japonès Títol traduït Comentaris Ref.
1957 死者の奢り
Shisha no ogori		 Els morts són luxosos Conte publicat a la revista literària Bungakukai [6]
奇妙な仕事
Kimyō na shigoto		 La feina estranya Novel·la curta guardonada amb el May Festival Prize del diari de la Universitat de Tòquio [24]
飼育
Shiiku		 "La captura" Relat curt guardonat amb el premi Akutagawa. Traduït al català per Albert Nolla. Publicat primer en anglès com a "Prize Stock" a "Teach Us to Outgrow Our Madness" (1977) i com a "The Catch" a "The Catch and Other War Stories" (Kodansha International 1981).

Adaptat al cinema el 1961 per Nagisa Oshima i el 2011 pel director cambodjà Rithy Panh.

 [24][25][26][27]
1958 見るまえに跳べ
Miru mae ni tobe		 Salta abans de mirar Conte; el títol és una referència a W. H. Auden [28][29]
芽むしり仔撃ち
Memushiri kōchi		 Talla els brots, dispara els cadells Una de les seves primeres novel·les curtes [30]
1961 セヴンティーン
Sevuntiin		 Seventeen Short novel translated by Luk Van Haute in 1996. The sequel was so controversial that Ōe never allowed it to be republished. [31]
1963 叫び声
Sakebigoe		 Outcries Untranslated [32]
性的人間
Seiteki ningen		 J (published title)

Sexual Humans (literal translation)

 Short story translated by Luk Van Haute in 1996 [31]
1964 空の怪物アグイー
Sora no kaibutsu Aguī		 Aghwee the Sky Monster Short story translated by John Nathan. [33]
個人的な体験
Kojinteki na taiken		 A Personal Matter Awarded the Shinchosha Literary Prize. Translated by John Nathan. [34]
1965 ヒロシマ・ノート
Hiroshima nōto		 Hiroshima Notes Collection of essays translated by Toshi Yonezawa and edited by David L. Swain [35]
1967 万延元年のフットボール
Man'en gan'nen no futtobōru		 The Silent Cry (published title)

Football in the Year 1860 (literal translation)

 Translated by John Bester [36][29]
1969 われらの狂気を生き延びる道を教えよ
Warera no kyōki wo ikinobiru michi wo oshieyo		 Teach Us to Outgrow Our Madness Translated by John Nathan in 1977; title is a reference to W. H. Auden [37][29]
1970 沖縄ノート
Okinawa nōto		 Okinawa Notes Collection of essays that became the target of a defamation lawsuit filed in 2005 which was dismissed in 2008 [16]
1972 鯨の死滅する日
Kujira no shimetsu suru hi		 The Day the Whales Shall be Annihilated Collection of essays including "The Continuity of Norman Mailer" [33]
みずから我が涙をぬぐいたまう日
Mizukara waga namida wo nuguitamau hi		 The Day He Himself Shall Wipe My Tears Away Short novel parodying Yukio Mishima; translated by John Nathan and published in the volume Teach Us to Outgrow Our Madness [29][38]
1973 洪水はわが魂に及び
Kōzui wa waga tamashii ni oyobi		 My Deluged Soul Awarded the 26th Noma Literary Prize. Work has also been referred to as The Waters Are Come in unto My Soul. [4][33][39]
1976 ピンチランナー調書
Pinchi ran'nā chōsho		 The Pinch Runner Memorandum Translated by Michiko N. Wilson and Michael K. Wilson [5]
1979 同時代ゲーム
Dōjidai gēmu		 The Game of Contemporaneity Untranslated [40]
1982 「雨の木」を聴く女たち
Rein tsurī wo kiku on'natachi		 Women Listening to the "Rain Tree" Collection of two short stories and three novellas. Awarded the 34th Yomiuri Literary Prize for novels. [41][42]
1983 新しい人よ眼ざめよ
Atarashii hito yo, mezameyo		 Rouse Up O Young Men of the New Age! Collection of seven short stories originally published in Gunzo and Shincho magazines between 1982 and 1983. The title is taken from the preface to the poem Milton by William Blake. Awarded the 10th Jiro Osaragi Prize. Translated by John Nathan. [43][44][45]
1985 河馬に嚙まれる
Kaba ni kamareru		 Bitten by a Hippopotamus Eight short stories, loosely linked [46]
1986 M/Tと森のフシギの物語
M/T to mori no fushigi no monogatari		 M/T i la Meravella del Bosc [41][40]
1987 懐かしい年への手紙
Natsukashī toshi e no tegami		 Cartes a l’espai-temps dels records entranyables Novel·la autobiogràfica [47]
1988 「最後の小説」
Saigo no shōsetsu		 L’última novel·la Col·lecció d’assaigs [5]
1989 人生の親戚
Jinsei no shinseki		 Parents de la vida (traducció literal; en anglès publicada com a Un eco del Cel) [32]
1990 治療塔
Chiryō tō		 Torres de curació Novel·la publicada per primera vegada a la revista "Hermes"; primera obra de ciència-ficció [48]
静かな生活
Shizuka na seikatsu		 Una vida tranquil·la [49]
1991 治療塔惑星
Chiryō tō wakusei		 El planeta de la torre curadora Novel·la de ciència-ficció emparellada amb Chiryō tō [50]
1992 僕が本当に若かった頃
Boku ga hontō ni wakakatta koro		 Quan jo era realment jove Volum de nou vinyetes, moltes de les quals fan referència a les seves obres anteriors [51]
1993 「救い主」が殴られるまで
'Sukuinushi' ga nagurareru made		 Fins que el Salvador sigui derrotat Part I de La trilogia de l'arbre verd ardent (燃えあがる緑の木 第一部, Moeagaru midori no ki – dai ichibu) [41]
1994 揺れ動く (ヴァシレーション)
Yureugoku (Vashirēshon)		 Vacil·lació (Vacillation) Part II de La trilogia de l'arbre verd ardent (燃えあがる緑の木 第二部, Moeagaru midori no ki – dai nibu) [41]
1995 大いなる日に
Ōinaru hi ni		 Pel gran dia Part III de La trilogia de l'arbre verd ardent (燃えあがる緑の木 第三部, Moeagaru midori no ki – dai sanbu) [41]
曖昧な日本の私
Aimai na Nihon no watashi		 El jo del Japó ambigu Nobel Prize acceptance speech; the title is a reference to Yasunari Kawabata's Nobel acceptance speech, "Japan, the Beautiful, and Myself". In 1995, nine lectures given by Ōe in the 1990s were published in the same volume with this title. [52][53]
恢復する家族
Kaifukusuru kazoku		 Una família recuperant-se Recull d'assajos publicats en sèrie entre 1990 i 1995 a "Sawarabi", una revista sobre medicina rehabilitadora, amb un epíleg i dibuixos de Yukari Ōe. [54]
1999 宙返り
Chūgaeri		 Tombarella [55]
2000 取り替え子 (チェンジリング)
Torikae ko (Chenjiringu)		 El canvi (The Changeling) [56]
2001 「自分の木」の下で
'Jibun no ki' no shita de		 Sota el propi arbre 16 assajos que reflexionen sobre la infància i l'experiència d'Ōe com a novel·lista i pare [57]
2002 憂い顔の童子
Urei gao no dōji		 El nen de la cara trista Novel [58]
2007 臈たしアナベル・リイ 総毛立ちつ身まかりつ
Rōtashi Anaberu Rī sōkedachitsu mimakaritsu		 La bonica Annabel Lee es va sorprendre i va morir Winner of the 2008 Weishanhu Award for Best Foreign Novel in the 21st Century. [59]
2009 水死
Sui shi		 Mort per aigua [60]
2013 晩年様式集(イン・レイト・スタイル)
Bannen Yōshiki shū (In Reito Sutairu) 		A l’estil del final (In Late Style) Última obra. El títol fa referència a l’obra d’Edward SaidOn Late Style. [61]

Referències

[modifica]
  1. ↑ EFE. «Muere el Nobel de Literatura Kenzaburo Oé a los 88 años» (en castellà). La Vanguardia, 13-03-2023. [Consulta: 13 març 2023].
  2. ↑ "Oe, Pamuk: World needs imagination" Arxivat 31 May 2008 a Wayback Machine., Yomiuri.co.jp; 18 May 2008.
  3. 1 2 3 4 5 6 Weston, Mark. Giants of Japan: The Lives of Japan's Most Influential Men and Women. Kodansha International, 1999, p. 294–295, 299. ISBN 1-568362862.
  4. 1 2 3 4 5 6 7 «Kenzburo Oe – Biographical». The Nobel Prize. [Consulta: 14 març 2023].
  5. 1 2 3 4 5 The Georgia Review, 49, 1, Spring 1995, p. 331–334. JSTOR: 41401647. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «The Georgia Review 1995» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  6. 1 2 3 «Nobel-winning Japanese novelist Kenzaburo Oe dies at 88». , 13-03-2023.
  7. 1 2 3 Wilson, Michiko N. The Marginal World of Oe Kenzaburo (en anglès). M. E. Sharpe Incorporated, 1986, p. 12. ISBN 978-0-7656-3564-8.
  8. ↑ Oe, Kenzaburo. Shōsetsu no hōhō (The Method of a Novel) (en japonès). Tòquio: Iwanami, 1978, p. 197.
  9. 1 2 3 4 5 Wilson, Michiko N. The Marginal World of Ōe Kenzaburō: A Study in Themes and Techniques. Armonk, New York: M. E. Sharpe, 1986. ISBN 978-0-87332-343-7.
  10. ↑ Ōe, Ōe Kenzaburō Zensakuhin, Vol. 2 (Supplement No. 3). p. 16.
  11. ↑ Kapur, Nick. Japan at the Crossroads: Conflict and Compromise after Anpo. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 2018, p. 254, 257. ISBN 978-0674984424.
  12. ↑ Jaggi, Maya. «Profile: Kenzaburo Oë». The Guardian, 05-02-2005. [Consulta: 22 novembre 2015].
  13. ↑ «Speaking of Books: Creative Dissertating; Creative Dissertating» (en anglès). The New York Times.[Enllaç no actiu]
  14. ↑ Sobsey, Richard Arxivat 1/7/2009, a Wayback Machine.. "Hikari Finds His Voice," Arxivat 6/6/2007, a Wayback Machine. Canadian Broadcast Corporation (CBC), produced by Compassionate Healthcare Network (CHN). juliol 1995.
  15. ↑ «A Healing Family». Kirkus. [Consulta: 23 juny 2023].
  16. 1 2 «Japanese Court Rejects Defamation Lawsuit Against Nobel Laureate». , 29-03-2008 [Consulta: 15 març 2023].
  17. ↑ Onishi, Norimitsu. «The Saturday Profile: Released From Rigors of a Trial, a Nobel Laureate's Ink Flows Freely». New York Times, 17-05-2008. [Consulta: 9 novembre 2019].
  18. ↑ «Oe's latest novel offers glimmer of hope in a world beset by catastrophe». Arxivat de l'original el 16 desembre 2013. [Consulta: 16 desembre 2013].
  19. ↑ Serrahima, Xavier «Petita gran literatura». Cultura (El Punt Avui), 13-02-2015, p. 19.
  20. ↑ Article a Vilaweb, 16 de setembre de 2012
  21. ↑ Liukkonen, Petri. «Kenzaburo Ōe». Books and Writers (kirjasto.sci.fi). Finland: Biblioteca Pública de Kuusankoski. Arxivat de l'original el 10 febrer 2015.
  22. ↑ Tayler, Christopher «The Changeling by Kenzaburo Oe» (en anglès). The Guardian, 11-06-2010.
  23. ↑ Jing, Xiaolei. «Embracing Foreign Literature». Beijing Review, 13-02-2009. [Consulta: 16 març 2023].
  24. 1 2 «Nobel-winning anti-war author Kenzaburo Oe dies at 88». Asahi Shimbun, 13-03-2023.
  25. ↑ «Kenzburo Oe – Bibliography». The Nobel Prize. [Consulta: 14 març 2023].
  26. ↑ Bingham, Adam «Oshima's Outlaw Sixties». Cineaste, Winter 2010.
  27. ↑ «[Review The Catch]». Variety, 20-11-2011.
  28. ↑ Hillenbrand, Margaret «Doppelgängers, Misogyny, and the San Francisco System: The Occupation Narratives of Ōe Kenzaburō». The Journal of Japanese Studies, vol. 33, 2, Summer 2007, p. 383–414. DOI: 10.1353/jjs.2007.0061. JSTOR: 25064725.
  29. 1 2 3 4 Sakurai, Emiko «Kenzaburō Ōe: The Early Years». World Literature Today, vol. 58, 3, Summer 1984, p. 370–373. DOI: 10.2307/40139376. JSTOR: 40139376.
  30. ↑ Ryan, Marleigh Grayer «'And a Little Child Shall Lead Them': The Agency of the Innocent in an Early Story by Ōe Kenzaburō». World Literature Today, vol. 76, 2, Spring 2002, p. 49–47. DOI: 10.2307/40157259. JSTOR: 40157259.
  31. 1 2 Goff, Janet «Two Novels: Seventeen & J». Japan Quarterly, vol. 44, 1, 1-1997, p. 102–103.
  32. 1 2 Reinsma, Luke M. «The Flight of Kenzaburo Oe». Christianity and Literature, vol. 48, 1, Autumn 1998, p. 61–77. DOI: 10.1177/014833319804800107. JSTOR: 44314194.
  33. 1 2 3 Wilson, Michiko N. «Oe's Obsessive Metaphor, Mori, the Idiot Son: Toward the Imagination of Satire, Regeneration, and Grotesque Realism». The Journal of Japanese Studies, vol. 7, 1, Winter 1981, p. 23–52. DOI: 10.2307/132164. JSTOR: 132164.
  34. ↑ Rodden, John «Team play: Translator John Nathan on Oe Kenzaburo, the 1994 Nobel Prize winner». The Midwest Quarterly, vol. 43, 4, Summer 2002, p. 281–297.
  35. ↑ Treat, John Whittier «Hiroshima Nōto and Ōe Kenzaburō's Existentialist Other». Harvard Journal of Asiatic Studies, vol. 47, 1, 6-1987, p. 97–136. DOI: 10.2307/2719159. JSTOR: 2719159.
  36. ↑ Loughman, Celeste «The Seamless Universe of Oe Kenzaburo». World Literature Today, vol. 73, 3, Summer 1999, p. 417–422. JSTOR: 40154866.
  37. ↑ Sakurai, Emiko «[Review Teach Us to Outgrow Our Madness by Kenzaburo Ōé, John Nathan]». World Literature Today, vol. 52, 2, Spring 1978. DOI: 10.2307/40132987. JSTOR: 40132987.
  38. ↑ Iwamoto, Yoshio «[Review Teach Us to Outgrow Our Madness by Kenzaburô Ôe and John Nathan]». The Journal of the Association of Teachers of Japanese, vol. 14, 1, 4-1979, p. 66–83. DOI: 10.2307/489541. JSTOR: 489541.
  39. ↑ «洪水はわが魂に及び» (en japanese). Kotobank. [Consulta: 15 març 2023].
  40. 1 2 Napier, Susan J. «Marginal Arcadias: Ōe Kenzaburō's Pastoral and Antipastoral». Review of Japanese Culture and Society, vol. 5, 12-1993, p. 48–58. JSTOR: 42800128.
  41. 1 2 3 4 5 Yoshida, Sanroku «The Burning Tree: The Spatialized World of Kenzaburō Ōe». World Literature Today, vol. 69, 1, Winter 1995, p. 10–16. DOI: 10.2307/40150850. JSTOR: 40150850.
  42. ↑ «「雨の木」を聴く女たち» (en japanese). Kotobank. [Consulta: 15 març 2023].
  43. ↑ «新しい人よ眼ざめよ» (en japanese). Kotobank. [Consulta: 15 març 2023].
  44. ↑ Thwaite, Anthony. «Eternity in an hour». The Telegraph, 28-07-2002.
  45. ↑ Nathan, John; Oe, Kenzaburo «A Mythical Topos: A Dialogue». Grand Street, 55, Winter 1996, p. 39–46. DOI: 10.2307/25007957. JSTOR: 25007957.
  46. ↑ Nishi, Kinya «The Dialectics of Realist Imagination: Adorno's Aesthetics and Contemporary Japanese Fiction». Journal of Comparative Literature and Aesthetics, vol. 45, 2, Summer 2022, p. 85–96.
  47. ↑ Yoshida, Sanroku «[Review Natsukashii toshi e no tegami by Ōe Kenzaburō]». World Literature Today, vol. 62, 3, Summer 1988, p. 510–511. DOI: 10.2307/40144480. JSTOR: 40144480.
  48. ↑ Yoshida, Sanroku «[Review Chiryō-tō by Ōe Kenzaburō]». World Literature Today, vol. 65, 2, Spring 1991, p. 368. DOI: 10.2307/40147320. JSTOR: 40147320.
  49. ↑ Morley, John David «Her Brother's Keeper». The New York Times, 17-11-1996.
  50. ↑ Bolton, Christopher; Komatsu, Sakyō; Napier, Susan J.; Tatsumi, Takayuki; Kotani, Mari; Otobe, Junko «An Interview with Komatsu Sakyō». Science Fiction Studies, vol. 29, 3, 11-2002, p. 323–339. DOI: 10.1525/sfs.29.3.0323. JSTOR: 4241102.
  51. ↑ Iwamoto, Yoshio «[Review Boku ga hontō ni wakakatta koro by Ōe Kenzaburō]». World Literature Today, vol. 67, 2, Spring 1993, p. 451. DOI: 10.2307/40149314. JSTOR: 40149314.
  52. ↑ «あいまいな日本の私» (en japanese). Kotobank. [Consulta: 15 març 2023].
  53. ↑ Oe, Kenzaburo «Japan, the Ambiguous, and Myself». The Australian Quarterly, vol. 67, 2, Winter 1995, p. 1–10. DOI: 10.2307/20635813. JSTOR: 20635813.
  54. ↑ Mizenko, Matthew «[Review A Healing Family by Ο̄e Kenzaburο̄ and Stephen Snyder]». Monumenta Nipponica, vol. 52, 2, Summer 1997, p. 266–268. DOI: 10.2307/2385576. JSTOR: 2385576.
  55. ↑ Minor, Kyle «[Review Somersault by Kenzaburo Oe]». The Antioch Review, vol. 61, 3, Summer 2003, p. 582–583. DOI: 10.2307/4614535. JSTOR: 4614535.
  56. ↑ Tayler, Christopher «[Review The Changeling by Kenzaburo Oe]». The Guardian, 12-06-2010.
  57. ↑ Ashby, Janet «Kenzaburo Oe: Bridging the generation gap». The Japan Times, 14-10-2001.
  58. ↑ Bantarō, Seiro; Prichard, Franz «Modern Japanese Literature and 'Don Quixote'». Review of Japanese Culture and Society, vol. 18, 12-2006, p. 132–146. JSTOR: 42800231.
  59. ↑ Jing, Xiaolei «Embracing Foreign Literature». Beijing Review, 13-02-2009.
  60. ↑ Hong, Terry «'Death by Water' takes readers on a wild ride of epic proportions». The Christian Science Monitor, 06-10-2015.
  61. ↑ Pons, Philippe «Kenzaburô Oe : " L'âge n'apporte pas la sérénité "» (en francès). Le Monde, 21-05-2015.

Bibliografia

[modifica]

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Kenzaburō Ōe
  • «Kenzaburō Ōe» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Kenzaburō_Ōe&oldid=37395637»