L'inganno felice

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La decepció afortunada
Famous Composers and their Works v1 030.jpg
Gioachino Rossini
Títol original L'inganno felice
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giuseppe Maria Foppa
Llengua original Italià
Font literària Llibret de Giuseppe Palomba per l'òpera homònima de Paisiello (1798)
Època composició 1811
Gènere farsa
Actes dos
Durada 90'
Estrena absoluta
Data estrena 8 de gener de 1812
Escenari Teatro San Moisè de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 1815, Teatre de la Santa Creu de Barcelona[1]
Personatges i creadors
Instrumentació

L'inganno felice és una òpera en un sol acte composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Giuseppe Maria Foppa, basat al seu torn en el llibret de Giuseppe Palomba per a l'òpera homònima de Paisiello (1798). S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 8 de gener de 1812.

L'inganno felice és considerada un avançament parcial del futur gènere semiserio, per la confluència d'elements còmics i seriosos. Donà el primer autèntic èxit a Rossini i el feu famós en un bon nombre de ciutats italianes.[2] En algun dels passatges d'aquesta obra es poden trobar els primers accents preromàntics.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Poc se sap sobre la gènesi de L'inganno felice. És la tercera òpera de Rossini a estrenar-se i la segona farsa que va escriure per a Antonio Cera, l'empresari del Teatro San Moisè de Venècia. L'èxit obtingut per La cambiale di matrimonio el 1810 havia persuadit Cera a oferir al prometedor jove compositor una altra comissió, aquesta vegada per a la més important temporada de carnaval de 1811-1812. Rossini va tenir poc temps per escriure-la, ja que l'estrena de L'equivoco stravagante s'havia fet només unes poques setmanes abans, a Bolonya.[1] Entre les cinc farses escrites per Rossini a Venècia, L'inganno felice és de lluny la menys coneguda i la menys sovint realitzada actualment. En l'època de Rossini, però, l'òpera es va presentar sovint als escenaris europeus al costat de les dues grans obres d'aquells anys: Tancredi i L'italiana in Algeri.[1]

Portada del llibret de 1812

Giuseppe Foppa va ser un dels llibretistes d'òpera més coneguts de Venècia i es va especialitzar en la farsa, que va escriure per a un gran nombre de compositors. Per a Rossini va escriure els llibrets de La scala di seta i Il signor Bruschino. Alguns autors creuen que el llibret de Foppa està basat en el de Giuseppe Palomba per a l'òpera del mateix nom de Paisiello (1798).[4] Altres autors no ho creuen així i pensen que ni tan sols l'argument és el mateix.[1]

El gènere de la farsa, més que una òpera còmica, s'ha de considerar com un recurs d'un acte que servia de "farciment" entre els actes d'una òpera seriosa, encara que pel temps de Rossini aquest origen havia estat gairebé completament perdut. El Teatro San Moisè es va especialitzar en la farsa i, per regla general, en presentava dues en una sola nit. En qualsevol cas, L'inganno felice no és una òpera còmica, sinó una semiseria d'un sol acte, i és la precursora de Torvaldo e Dorliska i Matilde di Shabran, així com de la seva semiseria més coneguda, La gazza ladra. El terme "semiseria" no ha de ser entès com a "mitjanament seriosa" o "mitjanament còmica" sinó que representa el gènere del melodrama burgès o l'òpera de rescat, el subjecte de les quals es pot resumir així: que els perseguits innocents seran rescatats en l'últim minut. Aquest és el cas de L'inganno felice: l'esposa fidel és acusada injustament de la infidelitat, és repudiada, i finalment és perdonada pel marit després que tot s'hagi resolt. Rossini i el seu llibretista Foppa van tornar a aquest tema de nou en l'òpera Sigismundo, encara que amb molt menys èxit.[1]

Els anys que Rossini passà entre Milà i Venècia foren d'allò més prolífics. Així, el 1812 va estrenar sis òperes. Tot i aquesta imparable producció, s'ha de tenir en compte que, durant quasi tota la seva carrera com a compositor, Rossini aprofitava molt sovint fragments i idees d'obres anteriors per a les òperes noves.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Teresa Belloc-Giorgi, creadora del paper d'Isabella
Filippo Galli, creador de Batone

L'estrena va tenir lloc el 8 de gener de 1812, juntament amb Amor muto de Giuseppe Farinelli,[4] amb un elenc de bons cantants com Teresa Belloc-Giorgi, Luigi Raffanelli i Filippo Galli, i va ser un gran èxit. L'endemà de l'actuació, Cera va escriure un informe entusiasta a la mare de Rossini: "L'inganno felice ha causat una sensació real; el públic s'ha mostrat entusiasmat des de l'obertura fins al final del finale, i hi ha hagut crits constants de 'Quina música bonica!'".[1] El Daily Veneto va escriure Aver non poteva esisto più fortunato (No podia haver tingut més sort), l'11 de gener de 1812.[5]

Al final de l'actuació, el jove compositor va ser cridat a l'escenari entre els aplaudiments tumultuosos. L'empresari Cera va profetitzar a la mare de Rossini que, en pocs anys, el seu fill seria una de les joies d'Itàlia, com si renasqués Cimarosa.[6] Les crítiques als diaris venecians van ser igualment positives. Aquella mateixa nit Cera va oferir a Rossini un contracte per tres farses. L'òpera es va representar fins a catorze vegades fins a l'11 de febrer.[1] L'èxit immediat a Venècia va propiciar no solament representacions en molts teatres italians i estrangers, sinó també la impressió de la partitura, cosa molt estranya en aquell moment.

L'obra es va escampar aviat per importants teatres com el Carignano de Torí (1813) el Teatro dei Fiorentini de Nàpols (1815), la Scala de Milà (1816) o el Théâtre Italien de París (1824).[7]

L'èxit aclaparador de L'inganno felice va comportar incomptables reelaboracions típiques de l'època. La producció de 1821 a Venècia és l'única actuació documentada que s'ajusta gairebé per complet a la versió donada en l'estrena. Altrament, un cor de miners va ser presentat amb freqüència, en substitució dels extres. Les alteracions més o menys extenses de la música van tenir lloc a Lisboa el 1817, quan Filippo Galli va canviar el seu paper de Batone al de Tarabotto i va prendre àries del primer, el que va passar també en noves adaptacions. Els canvis més importants van ser les de l'ària d'Isabella, que va ser substituïda amb freqüència o fins i tot deixada de costat. Sembla probable, però no segur, que Rossini acceptés alguns d'aquests canvis. Se sap, però, especialment en el cas d'ària d'Isabella, que hi ha addicions de composicions desconegudes.[1]

L'inganno felice es va presentar de nou en l'aniversari de la seva estrena al Teatro Sant Moisè, així com a Bolonya i Florència i altres poblacions del nord d'Itàlia. El 1813 va tenir més actuacions que L'italiana in Algeri, una òpera que havia estat un èxit des del principi. El 1814 va ser superada per Tancredi. El 1815 es va convertir en la tercera òpera més representada de Rossini, amb actuacions a vuit òperes diferents. El mateix any, també es va presentar per primera vegada a l'estranger (al Teatre de la Santa Creu de Barcelona) i a l'any següent, per primera vegada a Alemanya (Munic) i a l'Òpera de la Cort de Viena. En 1817 es va organitzar en nou teatres. A Alemanya es va mantenir en el programa a Dresden, Munic i a Viena i altres actuacions van tenir lloc a Lisboa, Lucca i Siena. El 1818, set teatres van programar l'òpera a Alemanya, on es va convertir en el seu principal bastió. El 1819 el nombre de teatres en escena es va elevar a dotze. A la primera dècada de la seva existència es va mantenir al tercer lloc en el nombre d'actuacions (61) de les òperes de Rossini, darrere de Tancredi i L'italiana, però per davant d'Il Barbiere di Siviglia i Otello.[1]

En la següent dècada va ser incapaç de mantenir aquesta posició, però tot i així va tenir més de cent actuacions en teatres d'òpera italians i estrangers. D'aquestes, poc menys d'un quart van tenir lloc a Alemanya, on l'òpera va ser presentada sota el títol Die Getaüschten. En la dècada de 1830 la freqüència de les actuacions de L'inganno va disminuir considerablement, però per llavors l'òpera ja havia viatjat a altres països: a Santiago de Xile (1830), a Veracruz (1831), a Nova York (1833) i Nova Orleans (1837). El 1838 encara es va poder veure en tres teatres, però el 1839, per primera vegada, no n'hi va haver cap funció. En la dècada de 1840 l'òpera gairebé no va ser mai més realitzada i després només de forma molt esporàdica: el 1850 al Teatre Reial Municipal a Berlín, a Milà (1865), a Nàpols (1872), a Florència (1876) i a Madrid (1878).[1]

Si durant el segle XIX va ser la farsa més representada de Rossini, el segle XX va prestar poca atenció a L'inganno felice. El primer renaixement en els temps moderns es va dur a terme a Roma (1953), va seguir Bolonya (1954), Nàpols (RAI, 1964), Palerm (1968), Buenos Aires (1969), Wexford i Birmingham (1970), Nàpols (RAI, 1972), Pesaro (1980), Menton (1991), Narni (1992), Verona i Pesaro (1994). En la dècada de 1990 va tenir una sèrie d'actuacions al nord d'Itàlia, mentre que a Alemanya es realitzà només el 2002 a Karlsruhe i per la reobertura de la Kurtheater a Bad Wildbad el 2005.[1] Al setembre de 2014 es va realitzar a La Fenice de Venècia.[8]

Estructura[modifica | modifica el codi]

  • 1: Simfonia
  • 2: Introducció i Duet Cosa dite! (Tarabotto, Isabella)
  • 3: Ària Qual tenero diletto (Bertrando)
  • 4: Ària Una voce m'ha colpito (Batone)
  • 5: Trio Quel sembiante, quello sguardo (Bertrando, Tarabotto, Isabella)
  • 6: Ària 'Tu mi conosci (Ormondo)
  • 7: Duet Và taluno mormorando (Batone, Tarabotto)
  • 8: Ària Al più dolce e caro oggetto (Isabella)
  • 9: Final Tacita notte amica (Batone, Isabella, Tarabotto, Bertrando, Ormondo)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

En el període comprès entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX es va estendre en els teatres d'òpera italians la farsa còmica en un acte. Aquest tipus d'òperes, que van ser particularment populars a Venècia (especialment als teatres "menors" de la ciutat), va ser de curta durada (fins al 1815) i va ser conreat per autors que avui coneixen sobretot els especialistes, amb la notable excepció de Rossini i Donizetti. Entre els noms dels compositors del gènere cal esmentar Giuseppe Nicolini, Giovanni Simone Mayr, Ferdinando Paer, Giuseppe Farinelli i Pietro Generali i entre els llibretistes cal recordar els venecians Giuseppe Foppa i Gaetano Rossi.[9]

Fou amb la farsa que el jove Rossini va començar la seva carrera com a compositor d'òpera, amb la signatura de cinc títols en tres anys (1810-1813) per al Teatro San Moise de Venècia: La cambiale di matrimonio, L'inganno felice, La scala di seta, L'occasione fa il ladro, Il signor Bruschino. I les cinc obres varen tenir una similitud substancial en l'estructura: sis personatges (cinc a L'inganno felice) per a una forma, a parts dels recitatius, dividida en:

  • 1. simfonia tripartida,
  • 2. introducció (duet, trio i cavatina),
  • 3. duet o ària,
  • 4. ària,
  • 5. concertato,
  • 6-7. duet i ària (o viceversa),
  • 8. finale (en almenys tres parts amb l'stretto, i el tutti habitual).[9]

Rossini va enquadrar la seva òpera com una farsa, encara que com explica Richard Osborne, la seva designació com una farsa és enganyosa a la llum de la seva condició semiseria, com un melodrama romàntic amb elements buffo. En realitat aquesta obra, per la trama i la qualitat del tractament musical, pertany més aviat al gènere semiserio, opina el musicòleg Michele Girardi.[7] Segurament fou el motiu pel qual fos l'única farsa que tingués un èxit durador.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Director Elenc: Segell [10]
Isabella Bertrando Batone Tarabotto Ormondo
1963 Carlo Franci Emilia Cundari Fernando Jacopucci Giorgio Tadeo Paolo Montarsolo Sergio Pezzetti Àudio CD: Arkadia
1992 Fabio Maestri Giorgio Gatti Susanna Rigacci Ernesto Palacio Roberto Ripesi Giuliano Casali Àudio CD: Bongiovanni
1992 Marcello Viotti Amelia Felle Iorio Zennaro Natale De Carolis Fabio Previati Danilo Serraiocco Àudio CD: Claves
1996 Marc Minkowski Annick Massis Raúl Giménez Rodney Gilfry Pietro Spagnoli Lorenzo Regazzo Àudio CD: Erato
1998 Giancarlo Andretta Lorenzo Regazzo Carmela Remigio Luigi Petroni Roberto Scaltriti Paolo Rumetz Àudio CD: Mondo Musica
2005 Alberto Zedda Corinna Mologni Kenneth Tarver Marco Vinco Lorenzo Regazzo Simon Bailey Àudio CD: Naxos

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 Kern, Bernd-Rüdiger. «Ressenya del disc dirigit per Alberto Zedda». Naxos.
  2. La Gran Ópera. Barcelona: Planeta-De Agostini. ISBN 84-395-1304-6. 
  3. Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 95. ISBN 9788475963570. 
  4. 4,0 4,1 Girardi, Michele. «Rossini a Venezia: le farse per il teatro Giustiniani di San Moisè». A: Programa de L'iganno felice. Fondazione Teatro La fenice, 2012. 
  5. «Ressenya de l'òpera». La Magia dell'Opera.
  6. Richard Osborne. Rossini. Oxford University Press, USA, 29 agost 2007, p. 19–. ISBN 978-0-19-972440-6. 
  7. 7,0 7,1 Girardi, Michele. «L'inganno felice, libretto e guida all’opera». A: Programa de L'iganno felice. Fondazione Teatro La fenice, 2012. 
  8. Llistat a Operabase
  9. 9,0 9,1 Ruffin, Gianni. «L’inganno felice in breve». A: Programa de L'iganno felice. Fondazione Teatro La fenice, 2012. 
  10. Enregistraments de L'inganno felice a operadis-opera-discography.org.uk

Bibliografia[modifica | modifica el codi]