Ricciardo e Zoraide

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ricciardo e Zoraide
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Francesco Berio di Salsa
Llengua original Italià
Font literària Il Ricciardetto (1738) de Niccolò Forteguerri
Època composició 1818
Gènere Opera seria
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 3 de desembre de 1818
Escenari Teatro San Carlo de Nàpols
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 11 d'octubre de 1823 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona[1]
Personatges i creadors
Instrumentació

Ricciardo e Zoraide és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Francesco Berio di Salsa, basat en Il Ricciardetto (1738) de Niccolò Forteguerri. S'estrenà al Teatro San Carlo de Nàpols el 3 de desembre de 1818.

L'acció transcorre a la ciutat de l'antiga núbia de Dongola,[2] a l'època de les Croades. El rei nubi Agorante, que està enamorat de Zoraide, ha derrotat el pare d'aquesta i l'ha capturat. Ricciardo, un cavaller cristià i amant de Zoraide, acompanya un emissari per demanar el seu alliberament. La gelosa esposa d'Agorante, Zomira, organitza la captura de Ricciardo, i pretén que els joves amants siguin executats per allunyar Zoraide d'Agorante i així protegir la seva posició com a reina. L'òpera acaba amb un exèrcit de cavallers cristians salvant a Ricciardo i Zoraide i finalment Ricciardo perdona la vida d'Agorante.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

A la primavera de 1815, a l'edat de 23 i amb l'òpera seriosa Tancredi i l'òpera bufa L'italiana in Algeri en el seu haver, Rossini va ser convocat a Nàpols per Domenico Barbaia, l'empresari dels teatres reials d'aquesta ciutat, el Fondo i el poderós San Carlo. Barbaia va contractar Rossini per compondre dues òperes a l'any per a Nàpols. El contracte li permetia, suposadament de tant en tant, compondre obres per altres teatres. La proposta de Barbaria va convèncer a Rossini per diverses raons. La més important fou l'orquestra de la que disposava el San Carlo, a diferència dels teatres de Roma i Venècia.[3] Sota la direcció del primer violinista, Giuseppe Festa, comptava amb uns vuitanta músics professionals. Juntament amb l'orquestra de la Scala de Milà, era la més gran d'Itàlia. Només s'ha de veure la secció de l'andante grazioso de l'obertura, amb els seus exuberants passatges florits per a trompa, clarinet i flauta, per ser conscients de les habilitats que Rossini va veure en els seus instrumentistes virtuosos.[1]

Isabella Colbran, primera Zoraide
El tenor Giovanni David, creador de Ricciardo

Però el San Carlo no només se li va oferir una orquestra de primera classe. Amb Domenico Barbaia, l'empresari de més renom del seu dia, Rossini va poder comptar amb una plèiade de cantants famosos. Així, es va trobar escrivint per a artistes com Andrea Nozzari, Giovanni David, Manuel García i la prima donna que més tard es convertiria en la seva esposa, Isabella Colbran. També el cor es comptava entre els millors d'Europa. Com a director d'escena, tenia al seu càrrec un cèlebre arquitecte, el Cavaliere Antonio Niccolini, i també s'incloïen dissenyadors com Pasquale Canna (que va ser el responsable dels conjunts de Ricciardo e Zoraide), que també va assegurar l'excel·lència de l'espectacle visual.[1]

L'associació de Rossini amb el Teatro San Carlo de Nàpols va començar amb Elisabetta, regina d'Inghilterra el 1815 i va acabar amb Zelmira el 1822, en un fèrtil període de set anys. De fet, durant aquesta etapa d'important activitat creadora de Rossini, la majoria d'obres es van estrenar a Nàpols. Philip Gossett, musicòleg especialista en Rossini, ha afirmat que totes les òperes estrenades fora de Nàpols, amb l'excepció de Matilde di Shabran (Roma, 1821) foren «clarament inferiors en qualitat».[1]

El llibret fou escrit per Francesco Berio di Salsa, que ja havia escrit el d'Otello, i es va basar en dos cants d'un poema heroic èpico-burlesc del poeta i sacerdot del segle XVIII Niccolò Forteguerri, secretari del papa Climent XII.[4] Escrit entre 1716 i 1725, Il Ricciardetto va ser publicat el 1738, tres anys després de la mort del seu autor. Influenciat tant per l'obra còmica Morgante de Luigi Pulci (1432-1484) com per Orlando innamorato de Boiardo (1441-1494) i l'Orlando furioso d'Ariosto (1474-1533), 'Il Ricciardetto explica molts contes cavallerescos entrellaçats de cavallers i infidels en un to que es tenyeix contínuament amb ironia. Sàviament divertida, Forteguerri va subratllar amb picardia les debilitats, les ingenuïtats i les inconsistències dels seus personatges.[1]

El drama no és dominat per Ricciardo (paper de Giovanni David) o Zoraide (escrit per Isabella Colbran) sinó per Agorante, rei de Núbia, el paper d'Andrea Nozzari. Encara que casat amb la formidable Zomira, una invenció de Berio per donar cabuda a Rosmunda Pisaroni, una estrella en ascens en l'empresa de Nàpols, el rei està enamorat de Zoraide, filla d'un cap tribal, i enamorada del cavaller Ricciardo.[5]

Ricciardo e Zoraide estava programat per a la temporada de tardor de 1818, concretament per al 26 de setembre. Se sap que el compositor va tenir el primer acte del llibret en el seu poder des del 15 d'abril, quan va deixar Nàpols per anar a Bolonya i Pesaro. A Pesaro va supervisar una producció de La gazza ladra, va compondre Adina, i va començar a treballar en Ricciardo. En aquest punt, però, va caure malalt, i fins i tot va arribar a Nàpols la notícia de la seva mort. Com a resultat, la nova producció va haver de ser posposada fins a finals de novembre. Tot i així, després del seu retorn a Nàpols, un nou ajornament va ser necessari; en l'assaig general, que va tenir lloc el divendres 27 de novembre, un dia abans de l'estrena prevista, Isabella Colbran va patir una greu caiguda. El dimarts, dia 1 de desembre, va ser el torn de Giovanni David de caure indisposat, però en aquest mateix dia es va anunciar que la primera actuació es duria a terme el dijous 3 de desembre, i que tot i que la «Signora Colbran, no s'ha recuperat de la seva caiguda, actuarà en aquesta òpera el millor que pugui».[1]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Ricciardo e Zoraide es va estrenar al San Carlo el 3 de desembre de 1818, amb un lleuger retard sobre la data prevista, i va recollir un èxit aclaparador.[6] Òbviament, ho va fer amb els solistes de sempre, entre els quals es trobaven Colbran, Nozzari, David o Benedetti, que van contribuir en gran manera al feliç desenvolupament d'una vetllada que, però, no va comptar amb gaires reposicions fora del Regne de Nàpols.[7] Fragments cantabili i virtuosístics, equilibradament distribuïts, van permetre als protagonistes donar el millor de si mateixos, coincidint amb el gust dels espectadors napolitans.[8]

Va ser rebuda pels crítics de l'època com una obra conservadora.[5] En aquesta òpera, que oscil·la entre el gènere serio i semiserio, Rossini va intentar acontentar en part als seus detractors, que el titllaven d'«alemany». Almenys, s'hi observa la intenció de donar més relleu a les veus i de simplificar l'acompanyament. Però tampoc hi manquen les novetats, sobretot pel que fa a la forma de la simfonia de l'obertura i a la presentació dels preludis i postludis instrumentals. També accedeix a una major presència d'àries i cavatines.[6]

L'endemà el Giornale del Regno delle Due Sicilie va anunciar l'esdeveniment en un article que aviat va ser reimprès per tot Itàlia. La crítica d'aquest diari va prendre la forma d'una carta a Rossini signada des dels elisis pel difunt Domenico Cimarosa:[1]

Domenico Cimarosa, amb els seguidors del qual, Rossini sempre va tenir problemes
« Estimat Rossini, la notícia que ahir va delectar molt feliçment l'escena de Nàpols, ens ha arribat fins i tot aquí a l'Elisi; també ens ha arribat que, avergonyit dels costums bàrbars i dels estranys ornaments amb els quals sovint heu portat greus desgràcies sobre vós mateix i sobre nosaltres, us heu finalment consagrat al veritable culte de la divinitat que presideix la música. [...] L'informe, en aquesta ocasió, més que tots els vostres rígids crítics i més que tots els vostres fervents aduladors, ens ha dit que Giovanni [sic] Berio, marquès di Salsa, ha obtingut un gran èxit amb el seu Ricciardo e Zoraide, en despertar-vos el foc que anima la veritable bellesa, en recorda-vos el camí recte, i en induir-vos a renunciar al llibertinatge musical modern. Fins ara donàveu suport als que intenten fer oblidar les òperes a través de les quals la glòria de la nostra Itàlia va pujar al seu punt més alt de satisfacció. Mai lloaré suficientment aquesta noble proposta vostra, sobretot per les esplèndides proves que heu donat del vostre coneixement, de la vena rica i viva del vostre intel·lecte, del vostre gust, i del sublim art amb el qual heu obert el camí cap al cor, i el control de les vostres emocions d'acord al vostre desig. »

La carta prossegueix dir com les ombres de Paisiello i Piccini es van preparar per a realitzar les cançons de Ricciardo e Zoraide en els «racons sagrats» del cementiri; com Durante i Jomelli estan dividits sobre la qüestió de si és millor el primer acte o el segon; i com Metastasio i Bibiena estan preparant una llista d'observacions de totes les peces de la nova òpera, que Cimarosa promet remetre a Rossini. És un homenatge, per tant, amb retrets.[1]

Andrea Nozzari, que va crear Arogante, al final de la seva vida

També va agradar a altres ciutats però no va tenir la longevitat d'altres òperes. L'òpera va continuar sent aplaudida a Nàpols, i les seves melodies es cantaven als carrers i fins i tot va ser reposada el maig de 1819. Va ser àmpliament realitzada també en altres llocs: a tota Itàlia, així com a Viena, Stuttgart, Budapest, Lisboa, Mònaco, Madrid, Dresden, Munic, Graz, Londres i París. Concretament al Teatre Nacional de São Carlos de Lisboa el 13 de juliol de 1821. El 13 d'agost de 1822 té lloc la primera representació al Teatro San Benedetto de Venècia. Al Teatro La Fenice de Venècia, fou el 8 de gener de 1823 amb la Colbran i Filippo Galli (baix), i el 5 juny al Her Majesty's Theatre de Londres amb Lucia Elizabeth Bartolozzi i el 23 d'agost al Teatro alla Scala de Milà amb Brigida Lorenzani i Giovanni Orazio Cartagenova. El 25 de maig de 1824 té lloc la primera funció al Théâtre-Italien de París i el 23 d'octubre de 1830 a la Comédie-Italienne amb Eugenia Tadolini i Nicolas-Prosper Levasseur. El 15 d'agost de 1833 es va dur a terme en el primer Teatro Riccardi (llavors Teatro Donizetti) de Bèrgam amb David. Es va dur a terme als escenaris fins al 1846 -una vida molt més llarga de la que van gaudir la majoria de les òperes serioses de Rossini.[1]

L'obra, que havia sigut famosa, ha desaparegut per complet del repertori, a causa de la trama complicada. Es va dur a terme el 1990 al Rossini Opera Festival amb June Anderson i William Matteuzzi com els dos protagonistes, al costat de Bruce Ford com a Agorante i dirigits per Riccardo Chailly.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Algunes de les partitures més brillants del segle XIX es troben en les nou òperes que Rossini va escriure per al Teatro San Carlo de Nàpols. Ricciardo e Zoraide n'és la cinquena.[1] D'aquesta magnífica sèrie d'òperes que Rossini va crear per Nàpols entre 1815 i 1822, Ricciardo e Zoraide sol ser considerada com la que li correspon la part posterior de la cua. No perquè estigui privada de bona música -de fet té alguns bons moments emorables-, sinó perquè la història, la matèria essencial del drama, és intrínsecament menys interessant que el d'Elisabetta, regina d'Inghilterra, Otello, Armida, Mosè in Egitto, Ermione o La donna del lago, tots elles, d'una manera o altra, gaudeixen de fonts literàries de gran abast.[5]

La tendència ha estat la de culpar el llibretista per tot això: Francesco Berio di Salsa, cavaller ociós i un dels principals homes de lletres de Nàpols. Lord Byron va dir d'ell que havia "crucificat Otel·lo en una òpera". No obstant això, el llibret, com a tal, és prou clar, un treball acurat amb espectaculars i ben dibuixats moments d'infart, alguns dels quals Rossini decideix establir en el que va ser per a ell una nova i expressivament atrevida espècie de recitatiu acompanyat.[5]

L'òpera s'inicia amb una obertura que suggereix estils posteriors de composició en ple Romanticisme. La partitura de l'obertura s'acobla amb la primera escena de l'òpera com Simfonia i Introducció. Un do menor Largo condueix a una secció Marziale, seguit d'un fa major Andante. En l'òpera el Marziale és per retornar a la Introduzione amb el cor.[9]

El poc èxit que va tenir aquesta òpera es pot explicar per la presència d'unes característiques força inusuals en l'obra de Rossini. Aquí va escriure música que es pot reconèixer clarament com preromàntica, minimitzant l'estil del belcanto, el que el públic realment esperava d'ell, reemplaçant-lo per una partitura més emocional que s'apropa al que seria Bellini i Donizetti.[2]

En aquesta òpera, Rossini va voler fer callar als que censuraven el seu germanisme musical i els hi va oferir una òpera de gran espectacle també en la música, amb una obertura de gran efecte en la que s'alternen l'orquestra del fossat i una banda a l'escenari. La partitura, menys irregular que de costum, incloïa notables números de factura nova, com el duet entre Ricciardo i Zoraide Ricciardo! Che veggo!.[10]

Rossini va quedar esgotat en acabar aquesta òpera i es demostra pel fet que va haver de requerir un temps mínim per a produir una nova òpera per a l'estrena a Venècia el 1819, i a més a més va recórrer a muntar un pasticcio en lloc de compondre un nou treball, i va reciclar dinou dels 26 apartats de tres òperes que eren fins ara desconegudes per als venecians: Adelaide di Borgogna, Ricciardo e Zoraide i Ermione. El resultat fou Edoardo e Cristina, que va anotar un gran èxit al Teatro San Benedetto el 24 d'abril de 1819. Pocs pasticci, de fet, han gaudit de tanta popularitat com aquest.[1]

Ricciardo e Zoraide va ser la primera òpera en la qual Rossini va introduir per primera vegada una banda sul palco, una banda a l'escenari. No va ser el primer compositor en la història de l'òpera en fer-ho -tant Mozart i Paisiello en foren precursors- però ell va ser el primer de la seva generació. I estava clarament encantat amb el seu descobriment, ja que la va utilitzar de nou en la revisió de Mosè in Egitto, a La donna del lago i a Semiramide. A més va establir una moda que altres compositors es van afanyar a seguir, sobretot Meyerbeer que, per no ser menys, va introduir dues bandes a Il crociato in Egitto (Venècia, 1824).[1]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Cast:
Agorante, Zoraide, Ricciardo, Zomira
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell:[11]
1990 Bruce Ford,
June Anderson,
William Matteuzzi.
Gloria Scalchi
Riccardo Chailly, Orquestra del Teatro Comunale di Bologna, Prague Philharmonic Chorus VHS Video: Bel Canto Society
Cat: #619
1995 Bruce Ford,
Nelly Miricioiu,
William Matteuzzi,
Della Jones
David Parry,
Orchestra of the Academy of St Martin in the Fields and the Geoffrey Mitchell Choir
Àudio CD: Opera Rara
Cat: ORC 14

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Blythe, Alan. «Ressenya del disc» (en anglès). Opera Rara. [Consulta: 18 febrer 2016].
  2. 2,0 2,1 Giorgio Bagnoli. The La Scala Encyclopedia of the Opera. Simon and Schuster, 1993, p. 306–. ISBN 978-0-671-87042-3. 
  3. Farr, Robert J. «Ressenya del disc de David Parry» (en anglès). musicweb-international.com. [Consulta: 18 febrer 2016].
  4. Gelli; Poletti, 2007.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Osborne, Richard. «Ressenya del disc» (en anglès). Gramophone. [Consulta: 18 febrer 2016].
  6. 6,0 6,1 García Pérez, 1989, p. 44.
  7. Coco, Pedro. «El maestro y la diva (2) Cinco joyas napolitanas (1815 -1818)» (en castellà). Mundoclasico.com. [Consulta: 18 febrer 2016].
  8. García Pérez, 1989, p. 45.
  9. Anderson, Kate. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 18 febrer 2016].
  10. Alier, 1986, p. 95.
  11. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ricciardo e Zoraide Modifica l'enllaç a Wikidata