Il signor Bruschino

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Il signor Bruschino
Rossini-by-Friedrich Lieder-1822.jpg
Gioachino Rossini per Friedrich Lieder (1822)
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giuseppe Maria Foppa
Llengua original italià
Font literària La fils par Hasard (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry
Època composició 1813
Gènere farsa
Actes un
Durada 75'
Estrena absoluta
Data estrena 27 de gener de 1813
Escenari Teatro San Moisè de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya agost de 1964 als jardins de Senya Blanca de S'Agaró
Personatges i creadors
Instrumentació

Il signor Bruschino, ossia Il figlio per azzardo és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, amb llibret de Giuseppe Maria Foppa, basat en La fils par Hasard (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry. S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 27 de gener de 1813. A Catalunya es va estrenar l'agost de 1964 als jardins de Senya Blanca, a S'Agaró.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Rossini va fer els primers passos importants per l'òpera en un petit teatre, el San Moisè de Venècia, per al qual va escriure de 1810 a 1813 cinc farses: La cambiale di matrimonio (1810), L'inganno felice (1812), La scala di seta (1812), L'occasione fa il ladro (1812) i Il signor Bruschino (1813). Aquests tipus de peces curtes eren populars a Venècia a finals del segle XVIII i principis del XIX. Les peces eren íntimes, amb un elenc de cinc a vuit cantants, sempre incloent una parella d'amants, aquí Sofia i Florville, almenys dues parts còmiques, aquí Bruschino pare, Gaudenzio i Filiberto, i un o dos papers menors, aquí Marianna, Bruschino fill i un policia. L'estil exigia molta comèdia visual improvisada pels intèrprets, i sovint un "tic" lingüístic compulsiu. Aquí, Bruschino fill sovint repeteix la frase Oh, és tan càlid!. Les farses de Rossini tenen també un significatiu element sentimental. En general, s'ha descrit com una comèdia musical vivaç i ràpida, amb una partitura graciosa que revela rastres encara de Cimarosa i fins i tot de Mozart.[2]

El llibret, basat en l'obra de teatre francès Le fils par hasard, ou Ruse et folie (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry, és del llibretista italià Giuseppe Maria Foppa, un versàtil i prolífic escriptor a Venècia que va escriure alguns centenars de llibrets. Per Rossini va escriure els llibrets de les tres farses, llavors populars a Venècia, i el llibret per al drama Sigismondo per a La Fenice.[3]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Il signor Bruschino es va estrenar el 27 de gener de 1813 sent un fiasco, i va ser reemplaçada immediatament per Ser Marcantonio de Stefano Pavesi. Potser el llenguatge instrumental, cada vegada més dens, va sorprendre el públic, així com l'expressió sentimental ja molt propera al Romanticisme. Els espectadors es varen posar segurament nerviosos ja des de l'obertura amb la novetat rítmica que ofereixen els violins picant sobre la llauna dels llums d'oli, actuant com a instrument de percussió. I en general, als venecians, els va poder disgustar el realisme còmic utilitzat per Rossini, amb uns personatges que representen una veritable sàtira dels costums de la vida burgesa de l'època.[4]

Posteriorment l'òpera només va ser realitzada dues vegades durant el segle XIX, el 2 de juny de 1844 al Teatro Canobbiana a Milà i 28 de desembre de 1857 al Théâtre des Bouffes-Parisiens a París com Monsieur Brusquino dirigida per Jacques Offenbach.

L'òpera va tornar a aparèixer amb produccions esporàdiques al segle XX a partir del centenari de la mort de Rossini (1968), que va marcar un sensible auge del renaixement de les representacions rossinianes que s'havia iniciat ja a tot Europa alguns anys abans.[5]

Argument[modifica | modifica el codi]

La trama transcorre al castell de Gaudenzio a França al segle XVIII.[6] Sofia i Florville estan enamorats, però el seu guardià, Gaudenzio, s'oposa al matrimoni. El pare de Florville i Gaudenzio són antics enemics. El pare de Florville mor, amb el que queda eliminat un obstacle, però Gaudenzio ja ha estat d'acord amb casar Sofia amb el fill del seu antic amic, Signor Bruschino. Sofia mai ha conegut al seu promès, ja que s'han promès per correspondència. En el seu camí per conèixer Sofia, el jove Bruschino s'atura en una taverna, gasta una factura elevadíssima i és detingut per ser incapaç de pagar. Captant l'oportunitat, Florville pretén ser Bruschino fill de manera que es pugui casar amb Sofia. Les complicacions sorgeixen quan Bruschino fill arriba a la casa de Gaudenzio. Afortunadament, però, al final es veu obligat a acceptar Florville com el seu propi fill. En un juganer trio, Florville (com Bruschino fill) demana al seu "pare" el perdó, mentre que Gaudenzio censura al vell Bruschino per la seva falta de simpatia paternal.

Estructura[modifica | modifica el codi]

  • simfonia
  • 1 Introducció Deh, tu m'assisti, amore (Florville, Marianna, Sofia)
  • 2 Duet Io danari vi darò! (Florville, Filiberto)
  • 3 Cavatina Nel teatro del gran mondo (Gaudenzio)
  • 4 Trio Per un figlio già pentito (Gaudenzio, Bruschino, Florville)
  • 5 Recitatiu i Ària Ah, donate il caro sposo (Sofia)
  • 6 Ària Ho la testa o è andata via? (Bruschino)
  • 7 Duet È un bel nodo (Gaudenzio, Sofia)
  • 8 Final Ebben, ragion, dovere (Gaudenzio, Bruschino, Florville, Sofia, Marianna, Filiberto, Bruschino figlio)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

En primer lloc cal citar la famosa obertura, en la qual Rossini va fer servir els violins com a instruments de percussió en fer-los picar rítmicament sobre les pantalles dels seus llumets. En total són trenta-dos copets que han passat a la història. L'anècdota fou recollida per primera vegada pel primer gran rossinià de la història, Stendhal, que amb la seva inexactitud habitual situà aquest detall instrumental a l'obertura de La scala di seta.[7]

De totes les farses juvenils de Rossini, aquesta és sens dubte la més enrevessada, trepidant i divertida.[5]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Gaudenzio, Sofia, Bruschino pare, Marianna, Florville
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell [8]
1991 Samuel Ramey,
Kathleen Battle,
Claudio Desderi,
Jennifer Larmore,
Frank Lopardo
Ion Marin,
English Chamber Orchestra
(Enregistrat al Henry Wood Hall, Londres, Maig)
Àudio CD: DG
Cat: 477 5668 & 000875102
1988 Bruno Praticò,
Patrizia Orciani,
Natale de Carolis,
Katia Lytting,
Luca Canonici
Marcello Viotti,
Orchestra dei Filarmonici di Torino
Àudio CD: Claves CD 50-8904/05 (reissued on Brilliant Classics)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
  2. Osborne, Charles 1994, p. 28
  3. Anderson, Keith. «Ressenya del disc». Naxos.
  4. La Gran Ópera. Barcelona: Planeta-De Agostini. ISBN 84-395-1304-6. 
  5. 5,0 5,1 Alier, Roger. Guía Universal de la ópera. Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001, p. 186. ISBN 84-95601-19-2. 
  6. Osborne, p. 26
  7. Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 102. ISBN 9788475963570. 
  8. Enregistraments de Il signor Bruschino a operadis-opera-discography.org.uk

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]