Il signor Bruschino

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgIl signor Bruschino
Rossini-by-Friedrich Lieder-1822.jpg
Gioachino Rossini per Friedrich Lieder (1822)
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Giuseppe Maria Foppa
Llengua original Italià
Font literària La fils par Hasard (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry
Època composició 1813
Gènere Farsa
Actes Un
Durada 75'
Estrena absoluta
Data estrena 27 de gener de 1813
Escenari Teatro San Moisè de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya Agost de 1964, als jardins de la Loggia de Senya Blanca de S'Agaró
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Il signor Bruschino, ossia Il figlio per azzardo és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, amb llibret de Giuseppe Maria Foppa, basat en La fils par Hasard (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry. S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 27 de gener de 1813. A Catalunya es va estrenar l'agost de 1964 als jardins de la Loggia de Senya Blanca, a S'Agaró.[1]

Última farsa d'un acte de les cinc que va compondre Rossini -composicions considerades durant molt de temps «menors» i només recentment reavaluades com a petites perles de la composició-, Il signor Bruschino és un clàssic de la comèdia d'errors, amb la confusió d'identitats, disputes familiars, baralles entre noies, i agnició final, preludi del final feliç inevitable. Escrit, com els altres quatre, per al Teatro Sant Moisè, aquesta es va veure afavorida per una magnífica primera simfonia.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Rossini va fer els primers passos importants per l'òpera en un petit teatre, el San Moisè de Venècia, per al qual va escriure de 1810 a 1813 cinc farses: La cambiale di matrimonio (1810), L'inganno felice (1812), La scala di seta (1812), L'occasione fa il ladro (1812) i Il signor Bruschino (1813). Aquests tipus de peces curtes eren populars a Venècia a finals del segle XVIII i principis del XIX. Les peces eren íntimes, amb un elenc de cinc a vuit cantants, sempre incloent una parella d'amants, aquí Sofia i Florville, almenys dues parts còmiques, aquí Bruschino pare, Gaudenzio i Filiberto, i un o dos papers menors, aquí Marianna, Bruschino fill i un policia. L'estil exigia molta comèdia visual improvisada pels intèrprets, i sovint un "tic" lingüístic compulsiu. Aquí, Bruschino fill sovint repeteix la frase Oh, és tan càlid!. Les farses de Rossini tenen també un significatiu element sentimental. En general, s'ha descrit com una comèdia musical vivaç i ràpida, amb una partitura graciosa que revela rastres encara de Cimarosa i fins i tot de Mozart.[3]

La farsa en un acte va reunir un gran èxit entre 1797 i 1813 a Venècia, on es conreava assíduament als teatres «menors» com el San Moisè, el San Benedetto i el San Luca. Amb l'excepció evident de Rossini i Donizetti, la resta d'autors d'aquest gènere operístic actualment només són coneguts per l'estret cercle d'especialistes: entre els noms que es repeteixen són recordats Giovanni Simone Mayr, Ferdinando Paer, Giuseppe Farinelli, Pietro Generali o Giuseppe Nicolini, Van destacar entre els llibretistes Giuseppe Foppa i Gaetano Rossi.[4]

Retrat de Maurice Ourry, coautor de l'obra de teatre Le fils par hasard, ou Ruse et folie, en la qual es basa el llibret

Les farses, sovint basades en peces ja representades a l'altre cantó dels Alps, se centraven en curts i repetitius nuclis dramàtics òbviament de temes candents com els conflictes generacionals, la recerca de noves formes de la moralitat i l'equilibri social i econòmic. De fet, aquestes breus obres constituïen un moment molt important en l'experimentació de noves sensibilitats al segle XIX. Se les solia fer en general en parelles (una de les dues farses podia substituir-se per un acte extrapolat d'un dramma giocoso en dos actes) i en general eren interrompudes per dos balls, un a la meitat i un altre al final de l'espectacle, i algunes vegades eren reemplaçats per concertoni o interludis corals. Sovint, sobretot per carnaval, l'espectacle s'allargava fins i tot amb tómboles i improvisacions poètiques.[4]

És en aquest context en què va néixer Il signor Bruschino, cinquena i última de la sèrie de les farses de Rossini, i de lluny la més coneguda. Va ser encarregada per Antonio Cera, empresari intel·ligent i perspicaç, que es va afanyar a proposar a Rossini un contracte per tres farses després de l'acollida festiva de L'inganno felice el gener de 1812.[4]

El llibret, basat en l'obra de teatre en francès Le fils par hasard, ou Ruse et folie (1809) de René de Chazet i Maurice Ourry, és del llibretista italià Giuseppe Maria Foppa, un versàtil i prolífic escriptor a Venècia que va escriure alguns centenars de llibrets. Per Rossini va escriure els llibrets de les tres farses, llavors populars a Venècia, i el llibret per al drama Sigismondo per a La Fenice.[5]

Representacions[modifica | modifica el codi]

La sala, que de Rossini ja havia acollit L'occasione fa il ladro, La cambiale di matrimonio i L'inganno felice, era petita i central, menyspreada pels músics de sòlida fama, de vegades tan grans com Cimarosa, però també cobejada per compositors menors com Mayr, per al debut o per fer proves que no arrisquessin les seves fortunes.[6] Il signor Bruschino es va estrenar el 27 de gener de 1813 i va ser un fiasco tan gran que va ser reemplaçada després de la segona execució[4] per Ser Marcantonio de Stefano Pavesi.

Potser el llenguatge instrumental, cada vegada més dens, va sorprendre el públic, així com l'expressió sentimental ja molt propera al Romanticisme. Els espectadors es varen posar segurament nerviosos ja des de l'obertura amb la novetat rítmica que ofereixen els violins picant sobre la llauna dels llums d'oli, actuant com a instrument de percussió. I en general, als venecians, els va poder disgustar el realisme còmic utilitzat per Rossini, amb uns personatges que representen una veritable sàtira dels costums de la vida burgesa de l'època.[7] El públic va reaccionar immediatament, i diuen, amb violència, sense tolerar en particular aquesta peça obertament descarada pel moment de la història.[6]

Loggia de Senya Blanca de S'Agaró, on es va estrenar a Catalunya l'any 1964

Una de les crítiques més dures de Bruschino va aparèixer al Giornale dipartimentale dell'Adriatico el 30 de gener de 1813, el crític, defensa al llibretista i a l'empresari («que es mereixia molt més») i dóna tota la culpa al compositor que es va posar en «estranyeses intolerables», sobretot en la simfonia fent servir els llumets d'oli com a instruments de percussió.[4]

Després de deu dies, el 6 de febrer de 1813, Rossini hauria aterrat al teatre venecià més gran, La Fenice, amb Tancredi, i poc més de tres mesos més tard al Teatro San Benedetto L'italiana in Algeri (22 de maig), dues obres mestres que sí que van tenir reconeixement.[4]

Posteriorment l'òpera només va ser realitzada dues vegades durant el segle XIX, el 2 de juny de 1844 al Teatro Canobbiana a Milà i el 28 de desembre de 1857 al Théâtre des Bouffes-Parisiens a París com Monsieur Brusquino, dirigida per Jacques Offenbach. L'òpera va tornar a aparèixer amb produccions esporàdiques al segle XX a partir del centenari de la mort de Rossini (1968), que va marcar un sensible auge del renaixement de les representacions rossinianes que s'havia iniciat ja a tot Europa alguns anys abans.[1]

L'agost de 1964, es va representar als jardins de la Loggia de Senya Blanca, a S'Agaró.

Argument[modifica | modifica el codi]

La trama transcorre al castell de Gaudenzio a França al segle XVIII.[8] Sofia i Florville estan enamorats, però el seu guardià, Gaudenzio, s'oposa al matrimoni. El pare de Florville i Gaudenzio són antics enemics. El pare de Florville mor, amb el que queda eliminat un obstacle, però Gaudenzio ja ha estat d'acord amb casar Sofia amb el fill del seu antic amic, Signor Bruschino. Sofia mai ha conegut al seu promès, ja que s'han promès per correspondència. En el seu camí per conèixer Sofia, el jove Bruschino s'atura en una taverna, gasta una factura elevadíssima i és detingut per ser incapaç de pagar. Captant l'oportunitat, Florville pretén ser Bruschino fill de manera que es pugui casar amb Sofia. Les complicacions sorgeixen quan Bruschino fill arriba a la casa de Gaudenzio. Afortunadament, però, al final es veu obligat a acceptar Florville com el seu propi fill. En un juganer trio, Florville (com Bruschino fill) demana al seu "pare" el perdó, mentre que Gaudenzio censura al vell Bruschino per la seva falta de simpatia paternal.

Estructura[modifica | modifica el codi]

  • simfonia
  • 1 Introducció Deh, tu m'assisti, amore (Florville, Marianna, Sofia)
  • 2 Duet Io danari vi darò! (Florville, Filiberto)
  • 3 Cavatina Nel teatro del gran mondo (Gaudenzio)
  • 4 Trio Per un figlio già pentito (Gaudenzio, Bruschino, Florville)
  • 5 Recitatiu i Ària Ah, donate il caro sposo (Sofia)
  • 6 Ària Ho la testa o è andata via? (Bruschino)
  • 7 Duet È un bel nodo (Gaudenzio, Sofia)
  • 8 Final Ebben, ragion, dovere (Gaudenzio, Bruschino, Florville, Sofia, Marianna, Filiberto, Bruschino figlio)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

En primer lloc cal citar la famosa obertura, en la qual Rossini va fer servir els violins com a instruments de percussió en fer-los picar rítmicament sobre les pantalles dels seus llumets. En total són trenta-dos copets que han passat a la història. L'anècdota fou recollida per primera vegada pel primer gran rossinià de la història, Stendhal, que amb la seva inexactitud habitual situà aquest detall instrumental a l'obertura de La scala di seta.[9]

De totes les farses juvenils de Rossini, aquesta és sens dubte la més enrevessada, trepidant i divertida.[10] El misteri del fracàs roman, especialment tenint en compte la qualitat d'aquesta música, sempre amb alts pics d'excel·lència com la bella simfonia, la divertida cavatina, l'ària de Sofia (Ah! donate il caro sposo), que traspua l'aura del Romanticisme ja a la porta, i el final enginyós, útilment complexo i ric de sorpreses. Rossini ara estava llest per convertir-se en el geni de l'òpera aclamat a tots els teatres del món.[4]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Gaudenzio, Sofia, Bruschino pare, Marianna, Florville
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[11]
1991 Samuel Ramey,
Kathleen Battle,
Claudio Desderi,
Jennifer Larmore,
Frank Lopardo
Ion Marin,
English Chamber Orchestra
(Enregistrat al Henry Wood Hall, Londres, Maig)
Àudio CD: DG
Cat: 477 5668 & 000875102
1988 Bruno Praticò,
Patrizia Orciani,
Natale de Carolis,
Katia Lytting,
Luca Canonici
Marcello Viotti,
Orchestra dei Filarmonici di Torino
Àudio CD: Claves CD 50-8904/05 (reissued on Brilliant Classics)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Alier, 2001, p. 185.
  2. «Ressenya de l'òpera» (en anglès). La Fenice. [Consulta: 30 octubre 2015].
  3. Osborne, 1994, p. 28.
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 Ruffin, Gianni. «Il signor Bruschino in breve» (en italià). La Fenice. [Consulta: 30 octubre 2015].
  5. Anderson, Keith. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 25 octubre 2015].
  6. 6,0 6,1 Gazzaniga, Arrigo. «Da un Fils par hasard a un Bruschino azzardato» (en italià). La Fenice. [Consulta: 30 octubre 2015].
  7. García Pérez, 1989, p. 11.
  8. Osborne, 1994, p. 26.
  9. Alier, 1992, p. 102.
  10. Alier, 2001, p. 186.
  11. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]