Aureliano in Palmira

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aureliano in Palmira

L'última mirada a Palmira Zenòbia pintura de Herbert Schmalz
L'última mirada a Palmira Zenòbia

pintura de Herbert Schmalz
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Felice Romani
Llengua original italià
Font literària Zenobia in Palmira (1789) de Gaetano Sertor
Època composició 1813
Gènere dramma serio
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 26 de desembre de 1813
Escenari Teatro alla Scala de Milà
Director Alessandro Rolla
Personatges i creadors
Instrumentació

Aureliano in Palmira és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Felice Romani. La història es basa en el llibret de Gaetano Sertor per a l'òpera Zenobia in Palmira (1789) i se centra en la rivalitat entre l'emperador romà Aurelià i príncep Arsàcides de Pèrsia sobre la bella Zenòbia, reina de Palmira. S'estrenà al Teatro alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1813.

Aureliano in Palmira és la segona comanda de la Scala per a Rossini després de La pietra del paragone. Tot i que no va convèncer ni a la crítica ni al públic milanès, Posteriorment, el compositor va tornar a utilitzar trossos de la partitura a Elisabetta, regina d'Inghilterra i a la famosa El barber de Sevilla, ara amb èxit.[1]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Amb vint-i-un anys, Rossini va compondre aquesta història d'amor i guerra ambientada a la Roma imperial el 1813, un any que també va veure l'estrena de Il signor Bruschino, L'italiana in Algeri i Tancredi. Els crítics van veure en Aureliano una òpera menor -especialment en comparació amb el Tancredi rebut amb entusiasme- i va caure en l'oblit a partir de 1830, fins al renaixement del 1980, a Gènova. El declivi d'aquesta òpera també es va veure accelerat per l'èxit d'Il Barbiere di Siviglia, en la qual Rossini recicla parts significatives d'Aureliano, més notablement l'obertura, que sembla que s'ajusti molt millor a una comèdia estrident que a un dramma serio ambientada a l'antiga Roma.[2]

El llibret en el qual el llibretista va ser acreditat només portava les inicials "G. F. R.". El llibret ha estat generalment atribuït al prolífic Giuseppe Felice Romani,[3] però de vegades al desconegut Gian Francesco Romanelli.[4], poeta principal del teatre la Scala abans del nomenament de Romani. En tot cas, Felice Romani va proporcionar els llibrets per a les tres comissions de Rossini per a La Scala, les altres dues serien Il turco in Italia (1814), i Bianca e Falliero (1819). Romani fou molt conegut i apreciat pels seus molts llibrets per a Donizetti i Bellini. La majoria dels llibrets de Romaní van ser establerts per diversos compositors, encara que els tres llibrets que va escriure per Rossini només van ser per ell.[2]

Aureliano in Palmira va ser la segona comissió de la Scala per a Rossini. Es va obrir la temporada de carnaval del teatre amb el famós castrat, Giovanni Battista Velluti com a Arsace. Fou l'únic paper que Rossini va escriure per a la veu de castrato. Originalment havia escrit el paper d'Aureliano per a Giovanni David, un dels tenors més reconeguts de l'època, però per problemes de coll durant els assajos van portar David a retirar-se de la producció, i Luigi Mari va prendre el seu lloc.[5] La popular soprano, Lorenza Correa, va cantar el paper de la reina Zenobia. L'orquestra en l'estrena va ser dirigida per Alessandro Rolla, amb la posada en escena dirigida per Alessandro Sanquirico.[6]

Rossini no descansava, malgrat que aquest any 1813 ja va començar a agafar-se la feina amb més tranquil·litat, segurament perquè la seva situació econòmica ja havia millorat, així com la dels seus pares, als quals estimava molt.[7] Tot i així, va escriure Aureliano en uns mesos, aquesta vegada utilitzant el gènere serio. Seria l'última òpera que Rossini escriuria en aquest estil antic i passat de moda, amb uns personatges de l'antiguitat clàssica incapaços de despertar ja cap emoció a l'auditori.[7]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Lorenza Correa, creadora del paper de Zenoba

Aureliano in Palmira fou l'òpera escollida per l'obertura de la temporada de carnaval del Teatro alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1813 i va tenir una freda rebuda. El director de l'estrena fou un dels mentors del virtuós Niccolò Paganini, Alessandro Rolla, que va dirigir una important orquestra en la posada en escena que presentava els decorats del genial arquitecte Alessandro Sanquirico.[8]

A la Scala Rossini ja havia estrenat La pietra del paragone, molt diferents d'aquesta. Després de la mala recepció, l'obra va guanyar una mica de popularitat i va acabar amb quinze funcions en aquella temporada. Si tenim en compte que a partir de dotze funcions es considerava satisfactòria, l'èxit doncs va ser mitjà.[7] Probablement la manca d'èxit es va deure en part als cantants. El personatge principal, Aureliano, escrit per al reconegut tenor napolità que després cantaria en la següent obra rossiniana i en moltes altres, Giovanni David, per culpa d'una afecció laríngia. Va comptar amb Luigi Mari, i segons les crítiques de l'època, nasalitzava i la seva actuació fou fluixa. Zenobia va ser cantada per una gran soprano malaguenya (tot i que s'ha dit que provenia de Lisboa), Lorenza Correa, de qui sabem que posseïa una dolça i agilíssima veu, ideal per a aquest personatge. Però tampoc va deixar gaire empremta segons diuen les cròniques de l'estrena. El famós castrato Giovanni Battista Velluti, per al que Rossini va escriure el paper d'Arsace, que no va estar a l'altura de la seva fama.[8]

Rossini va creure en la validesa de la música, i la recuperà per Elisabetta, regina d'Inghilterra, que gràcies a una millor trama dramàtica i la bona companyia de cantants, va ser un enorme èxit. En particular, l'obertura simfònica, després d'aprofitar-la per Elizabeth va arribar a Il barbiere di Siviglia, convertint-se en una de les peces més famoses del compositor.

El 26 de desembre de 1817 va arribar al Teatre Regio de Torí amb Benedetta Rosamund Pisaroni, 7 de juny de 1820 al Teatro Comunale de Bolonya amb Carolina Bassi i el 23 de setembre al Teatro San Giovanni Grisostomo de Venècia també amb la Bassi. El 19 de juny 1821 es va dur a terme al primer Teatro Coppola de Catània i el 24 d'agost de 1822 al Teatro Carlo Ludovico (llavors Teatro San Marco) de Liorna amb la Bassi. El 10 d'octubre de 1824 es va veure per primera vegada al Teatre Nacional de São Carlos de Lisboa i el 28 d'abril de 1827 va inaugurar el Teatro delle Muse a Ancona. L'1 de juny de 1830 es va estrenar al Teatro della Canobbiana de Milà amb Clorinda Corradi i Giovanni Battista Verger i la següent, el 8 de setembre al Teatro Metastasio de Prato. L'òpera va tenir circulació fins a finals de la dècada del 1830, gràcies a Velluti que va desenterrar el seu paper d'Arsace diverses vegades, per després caure en l'oblit.

La primera actuació en els temps moderns es va dur a terme el 1980 a Gènova, amb Luciana Serra com a Zenobia, flanquejada per Helga Müller-Molinari en el paper d'Arsace i Paolo Barbacini com a Aureliano. Posteriorment es van fer representacions el 1991 a Lucca (amb Denia Mazzola i Luciana d'Intino), el 1996 a Bad Wildbad, el 2011 a Martina Franca i el 214 al Rossini Opera Festival.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

La reina Zenòbia per Edward Poynter (1878)

La reina Zenobia, el seu amant Arsace i els sacerdots ofereixen sacrificis al temple d'Isis i preguen per l'alliberament del perill que representa l'exèrcit romà que s'acosta. El general Oraspe entra al so de la música marcial i anuncia que l'exèrcit d'Aureliano està als afores de Palmira. Arsace ofereix les seves tropes perses per defensar la ciutat, però després d'una escena de batalla fora de la ciutat, els perses són derrotats. Mentre els soldats romans celebren la seva victòria, Aureliano arriba i interroga a Arsace, ara pres, i aquest li respon amb dignitat que li agrada Zenobia i està disposat a morir per ella.

Zenobia ha amagat els tresors del regne a les criptes sota el palau. Decideix oferir amb les seves tropes una última resistència a l'invasor. Ella sol·licita una entrevista a Aureliano per tal d'alliberar els presoners. Quan Aureliano es nega, ella demana veure a Arsace per última vegada, cosa que accepta. Aureliano interromp la conversa entre Zenobia i Arsace i anuncia que Arsace serà alliberat si renuncia a Zenobia, però ho refusa; Arsace llavors és condemnat a mort. Els dos exèrcits es preparen per a una última batalla.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Palmira es troba ara en mans dels romans. Aureliano entra al palau de Zenobia i li ofereix el seu amor, que ella refusa. Mentrestant, Arsace és alliberat per Oraspe i fuig als turons al costat de l'Eufrates, on és recollit per un grup de pastors. Els soldats se li uneixen i li diuen que Zenobia ha estat feta presonera. Per alliberar-la, Arsace planejant un nou atac contra els romans.

Al palau, Aureliano proposa a Zenobia de compartir amb ell la corona de Palmira, però ella no vol. Durant la nit, i Zenobia i Arsace es retroben, però són descoberts pels soldats romans. Aureliano decreta que acabin els seus dies en cel·les separades. Publia, filla del general romà i secretament enamorada d'Arsace, suplica a Aureliano la seva compassió.

L'escena final té lloc en una gran sala del palau. Els líders i els sacerdots de l'imperi derrotat es reuneixen per implorar a Aureliano. Oraspe, Arsace i Zenobia són portats a l'habitació encadenats. Mentrestant, la postura d'Aureliano ha canviat, allibera els captius i dóna a Arsace i Zenobia la possibilitat que regnin en tot l'Imperi de Palmira com a fidels aliats de l'Imperi Romà. El cor final canta les bondats d'Aureliano i dóna curs a la seva alegria.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  1. Cor Sposa del grande Osiride
  2. Duet Coraggio, o figli (Zenobia, Arsace)
  3. Ària Secondino gli dèi (Gran sacerdote)
  4. Cavatina Romani! A voi soltanto (Aureliano)
  5. Duet Stretto in catene (Aureliano, Arsace)
  6. Ària Giorno di gloria (Licinio)
  7. Scena Vincemmo, ma resta ancora (Aureliano, Publia, Zenobia)
  8. Cavatina Là pugnai, la sorte arrise (Zenobia, cor)
  9. Duet Chi mai creduto avrìa (Aureliano, Publia)
  10. Arioso Se Zenobia s'arrende (Publia)
  11. Ària Eccomi, ingiusti numi (Arsace)
  12. Final I Sento che assai (Aureliano, Arsace, Zenobia, cor)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  1. Cor Vinta è Zenobia
  2. Scena e Duetto Se libertà t'è cara (Aureliano, Zenobia)
  3. Coro L'Asia in faville è volta
  4. Scena i ària Dolci silvestri orrori - Non lasciarmi in tal momento (Arsace, cor)
  5. Scena i ària Corrasi! Io fremo (Aureliano, cor)
  6. Scena Vedesti come irato (Publia, Zenobia, Oraspe)
  7. Ària Deciso è il destino (Publia)
  8. Final II Scacciar m'è forza alfine (Aureliano, Publia, Licinio)
  9. Stretta del final Nel tuo core unita sia (cor, Aureliano, Publia, Zenobia, Arsace)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Aureliano in Palmira seria la darrera òpera seriosa d'antiga factura de Rossini, completament passada de moda.[9] Potser per aquesta causa, la partitura és menys inspirada que la resta que va escriure en aquesta època. S'ha de reconèixer el mèrit de l'obertura, que utilitzà posteriorment en Elisabetta, regina d'Inghilterra i en El barber de Sevilla. El paper principal havia estat escrit pensant en el castrato Giambattista Velluti, el qual, amb les seves extravagàncies, provocà que Rossini, indignat, escrivís a partir de llavors totes les ornamentacions de les àries i no deixés als intèrprets cap marge per a la improvisació, cosa que era característica de la tradició operística del segle XVIII. Això li va suposar més feina, però també no perdre el control de la seva obra. Aquest detall desmenteix la suposada vagància de Rossini i el seu suposat cinisme respecte a l'obra escrita per ell mateix.[7] Mai més tornaria a destinar un paper operístic a un castrat.

L'òpera passa desapercebuda sobretot per trobar-se cronològicament entre dues òperes importants: L'italiana in Algeri i Il turco in Italia. Es tracta d'una òpera seriosa basada en els amors d'Arsàcides i Zenòbia i la invasió a la qual Palmira es veu sotmesa per l'emperador Aurelià, que estima Zenòbia. Els romans s'imposen a les tropes de Palmira i Arsàcides ha de sortir fugint del lloc. Posteriorment serà atrapat i en un rampell clement d'última hora, Aureliano alliberarà Palmira i permetrà la unió de Zenòbia i Arsàcides, produint així el conegut lieto fine.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Aureliano, Zenobia, Arsace,
Gran Sacerdote
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell [10]
1980 Paolo Barbacini,
Luciana Serra,
Helga Müller-Molinari,
Orazio Mori
Giacomo Zani,
Orquestra del Teatro dell'Opera Giocosa di Genova i el Gregorio Magno Chorus. (Enregistrament d'una actuació al Teatro Politeama Genovese, Gènova, 11 de septembre)
Àudio CD: Sarx ANG
Cat: 97001
1996 Donald George,
Tatiana Korovina,
Angelo Manzotti,
Alexander Alnicolli
Francesco Corti,
Orquestra I Virtuosi di Praga i el Czech Chamber Chorus
(Enregistrament d'una actuació al Rossini in Wildbad Festival, Juliol)
Àudio CD: Bongiovanni
Cat: GB 2201/2-2
2011 Bogdan Mihai,
Maria Aleida,
Franco Fagioli,
Luca Tittoto
Giacomo Sagripanti,
Orchestra Internazionale d'Italia and the Coro Slovacco di Bratislava
(Enregistrament d'una actuació al Festival della Valle d'Itria, 2011)[11]
DVD: Bongiovanni,
Cat: AB 20022
2012 Kenneth Tarver,
Catriona Smith,
Silvia Tro Santafe,
Andrew Foster-Williams
Maurizio Benini,
London Philharmonic Orchestra and Geoffrey Mitchell Choir
Àudio CD: Opera Rara,
Cat: ORC46

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Anunci de l'òpera al ROF». The Opera Platform.
  2. 2,0 2,1 Keys, Henson. «Ressenya del disc». Opera News.
  3. Richard Osborne 2007, p. 216; Roccatagliati 2001.
  4. Weinstock 1968, pp. 40, 494; Charles Osborne 1994, p. 38.
  5. Lindner 1999, p. 19.
  6. Aureliano in Palmira in Piero Gelli (ed.) (2005), Dizionario dell'Opera, Baldini Castoldi Dalai, ISBN 8884907802
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Alier, Roger. Gioacchino Rossini. Barcelona: Daimon, 1986, p. 46. ISBN 84-231-2852-0. 
  8. 8,0 8,1 Fuentes y Espinosa, Carlos. «El bicentenario de Aureliano in Palmira». Pro Opera.
  9. Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 109. ISBN 9788475963570. 
  10. Enregistraments d'Aureliano in Palmira a operadis-opera-discography.org.uk
  11. 2011 Informació del Festival a la pàgina del festival

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Lindner, Thomas (1999) "Rossini's Aureliano in Palmira: A Descriptive Analysis", The Opera Quarterly, vol. 15 (1), pp. 18–32, Oxford University Press. doi:10.1093/oq/15.1.18
  • Osborne, Charles (1994). The Bel Canto Operas of Rossini, Donizetti, and Bellini. Portland, Oregon: Amadeus Press. ISBN 978-0-931340-71-0.
  • Osborne, Richard (2007). Rossini: His Life and Works, segona edició. Oxford: Oxford University Press. ISBN 978-0-19-518129-6.
  • Osborne, Richard, "Aureliano in Palmiira", in Stanley Sadie, (Ed.), The New Grove Dictionary of Opera, Vol. One. Londres: MacMillan Publishers, Inc. 1998 ISBN 0-333-73432-7 ISBN 1-56159-228-5
  • Roccatagliati, Allesandro (2001). "Romani, (Giuseppe) Felice" a Sadie 2001.
  • Weinstock, Herbert (1968). Rossini: A Biography. New York: Knopf. OCLC 192614 and 250474431. Reedició (1987): Nova York: Limelight. ISBN 978-0-87910-071-1.
  • Beghelli, Marco; Gallino, Nicola, editors (1991). Tutti i libretti di Rossini. Milà: Garzanti. ISBN 978-88-11-41059-1.
  • Beghelli, Marco; Smith, Candace, translator (1996). "The Opera of Misunderstandings", p. 10 en el fullet que acompanya l'enregistrament de Bongiovanni, catàleg núm. GB 2201/2-2.
  • Gossett, Philip; Brauner, Patricia, "Aureliano in Palmira" in Holden, Amanda (ed.), The New Penguin Opera Guide, Nova York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4
  • Kaufman, Tom (1999). "A Performance History of Aureliano in Palmira", The Opera Quarterly, vol. 15 (1), pp. 33–37, Oxford University Press.
  • Rinaldi, Mario (1965). Felice Romani: Dal melodramma classico al melodramma romantico. Roma: De Santis. Vegeu tots els formats i edicions a WorldCat.
  • Scarton, Cesare; Tosti-Croce, Mauro (2001). "Aureliano in Palmira: Un percorso storico-drammaturgico da François Hédelin d'Aubignac a Felice Romani". Bollettino del centro rossiniano di studi, vol. 41, pp. 83–165. ISSN 0411-5384.