Zelmira

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Zelmira
Pesaro-Gioacchino Rossini.jpg
Gioachino Rossini
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Andrea Leone Tottola
Llengua original Italià
Font literària Zelmire de Dormont de Belloy
Gènere Melodramma serio
Actes Dos
Durada 2h 30m
Estrena absoluta
Data estrena 16 de febrer de 1822
Escenari Teatro San Carlo de Nàpols
Director Giuseppe Festa
Versions posteriors
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 6 de maig de 1824, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Zelmira és una òpera en dos actes amb música de Gioachino Rossini sobre llibret d'Andrea Leone Tottola, basat en Zelmire de l'escriptor francès Dormont de Belloy, estrenada a Avinyó l'any 1762. L'òpera va ser estrenada al Teatro San Carlo de Nàpols el 16 de febrer de 1822, un any després de Matilde di Shabran.

Va ser la darrera del cicle napolità de Rossini, mentre que la següent, Semiramide, va constituir l'adéu als teatres italians del compositor. El Rossini de Zelmira - segons el crític de l'estrena al Giornale delle Due Sicilie - «progressa a grans passes vers la perfecció». El mateix crític va considerar aquesta obra com superior a l'aclamat Mosè (i «amb això queda tot dit», era la glossa).

El complicat argument s'articula entorn de la figura de Zelmira, filla de Polidoro, rei de l'illa de Lesbos i estimat pel poble, i del príncep Ilo, marit de la protagonista. Abans dels fets que s'hi narren, en absència d'Ilo, partit per defensar la seva terra natal, Azorre, senyor de Mitilene, a qui Polidoro havia negat la mà de la seva filla, ha envaït Lesbos en un intent d'assassinar l'ancià rei. Zelmira ha reeixit a amagar son pare en una tomba reial, i fingint cedir als propòsits d'Azorre, l'enganya fent-li creure que son pare s'ha amagat al temple de Ceres. Azorre fa calar foc al temple creient que així ha donat mort al seu rival. Però Antenore, aspirant al trom de Mitilene i enemic d'Azorre, havent-se unit a la conquesta de Lesbos fa assassinar aquest. Només el providencial retorn del valerós Ilo farà possible l'expulsió del nou usurpador i restablir al seu tron el savi rei Polidoro.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Domenico Barbaia, l'empresari que va contractar Rossini a Nàpols durant set anys

El 1815, Rossini va començar un període d'uns set anys a Nàpols amb l'empresari Barbaia del Teatro San Carlo, que fou el seu període de major assoliment, amb la composició d'una sèrie de deu drames que se solen anomenar les «òperes napolitanes». Són Elisabetta, regina d'Inghilterra, La gazzetta (al Teatro dei Fiorentini), Otello (al Teatro del Fondo), Armida, Mosè in Egitto, Ricciardo e Zoraide, Ermione, La donna del lago, Maometto secondo i Zelmira. Són més de sis anys d'esgotadora activitat, si també tenim en compte que a part de les napolitanes, va estrenar unes altres nou òperes a Roma, Milà, Venècia i Lisboa. Són obres serioses, sovint tràgiques, i Rossini utilitza aquestes partitures com a vehicle per expandir els límits de forma i estil de l'òpera tradicional. Per a la majoria del públic del moment, Rossini havia anat massa lluny. A principis de la dècada de 1820, sembla que el públic italià havia rebut cada vegada més fredament la música del cada vegada més aventurer Rossini. En poc temps, es va traslladar a París, on finalment es va retirar de l'òpera per complet als 37 anys per viure altres quaranta anys sense haver d'escriure una altra òpera.[2]

Amb el tancament de la temporada de Carnaval 1821-1822 acabava la gestió empresarial de Barbaia a Nàpols, i amb ella el contracte de Rossini. A partir de desembre, Barbaia passava a gestionar dos teatres vienesos: el Theater am Kärntnertor i el Theater an der Wien. La primera jugada va ser fer comprometre a Rossini per a una gira per la capital austríaca, Londres i París, amb la possibilitat de retornar a Nàpols.[3]

Zelmira, que ja va ser composta pensant amb el públic vienès,[3] va aparèixer el 1822 i va ser l'última de les seves òperes napolitanes, i potser la més pionera, també. La partitura prescindeix d'un dels elements més significatius de Rossini, la brillant obertura orquestral. En el seu lloc, se submergeix directament en un fosc drama en el qual àries, conjunts i recitatius es barregen en un flux musical quasi continu, anticipant l'estil romàntic que aviat va arribar a dominar l'òpera europea. Tot i que conserva encara àries aïllades de lluïment com la famosa Terra amica, l'espectacular entrada d'Ilo o l'ària final de Zelmira, Rossini va començar a donar més importància a les situacions dramàtiques, en detriment de les àries de virtuosisme.[2]

La fi del període napolità, per causes econòmiques, polítiques i un desencís important del compositor en veure que durant tot l'any 1821 el San Carlo no li havia estrenat cap obra, va esperonar Rossini a escriure una òpera per a Viena, on Barbaia havia signat un contracte per dirigir el Theater am Kärntnertor. Però Rossini, en agraiment cap a Nàpols, la Cort i el seu públic, va avançar l'estrena de l'òpera que havia escrit per a Viena.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Isabella Colbran, la soprano que va estrenar Zelmira i que al cap de pocs dies es va casar amb Rossini
Andrea Nozzari, el tenor creador del paper l'Ilo

A la representació del 6 de març de 1822 va assistir el rei Ferran I de les Dues Sicílies (anteriorment amb el títol de Ferran IV de Nàpols), a qui va plaure l'execució de l'òpera, els intèrprets, l'orquestra i el mateix Rossini, el qual l'endemà se'n va anar amb la Colbran per casar-s'hi pocs dies després, el 16 de març, a Castenaso, prop de Bolonya. Per tota resposta, i gairebé per represàlia, l'empresari Domenico Barbaia va trobar just retenir en el seu poder la partitura.

Els intèrprets de la primera vetllada al San Carlo foren els habituals de la companyia, que era extraordinària, en aquell moment el teatre d'òpera més ben finançat i equipat d'Europa.[4] Van ser la soprano Isabella Colbran (en el paper de Zelmira), els tenors Andrea Nozzari (Antenore), Giovanni David (Ilo) i Gaetano Chizzola (Eacide), la contralt Anna Maria Cecconi (Emma) i els baixos Antonio Ambrosi (Polidoro), Michele Benedetti (Leucippo) i Massimo Orlandini (Gran Sacerdot). Al clavicèmbal el mateix Rossini i com a primer violí i concertador Giuseppe Festa.

Només en part la música de Rossini reeixí a dissimular un text considerat infeliç: però va bastar per provocar el deliri de la crítica de l'època, que va considerar Zelmira l'obra mestra de Rossini. Les crítiques, entusiastes, varen destacar l'estructura sòlida del llibret, una individualització més gran de les peces tancades i el final feliç, sense que per això deixés de ser exquisida i complexa a la vegada.[3]

Per altra banda, el mateix compositor creia en la partitura com ho demostra el fet que —amb només una lleugera revisió i amb l'afegit de la nova ària Ciel pietoso, ciel clemente, destinada al personatge d'Emma que va ser interpretat per Fanny Eckerlin, una cantant molt famosa a la capital austríaca i de gran bellesa— va fer-la representar poc després de l'estrena, el 13 d'abril de 1822 a Viena, i quatre anys després, el 14 de març de 1826, a París, aquesta vegada amb un final diferent, però igualment feliç.

El periple triomfal de Zelmira va seguir amb l'estrena a la Scala de Milà, però amb Teresa Belloc-Giorgi com a Zelmira i Filippo Galli com a Polidoro. El 24 de gener de 1824 s'estrenà al King's Theatre de Londres. Manuel García li va demanar a Rossini cantar el rol de Ilo. Per complaure al pare de la Malibran, va haver de fer canvis a la partitura, ja que García era un baritenor i la part d'Ilo està escrita per un contraltino. Antenore va ser cantat per Alberico Curioni. Les representacions de Londres varen ser un fracàs parcial, pel que sembla la Colbran va estar molt malament. El 6 de maig de 1824 es va estrenar Catalunya, al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, i es va representar vuit vegades.[5]

A l'estrena de l'òpera a París, en el Théâtre Italien el 14 de març de 1826, el rol de Zelmira va ser cantat per la famosa Giuditta Pasta i el també famós Giovanni Battista Rubini va interpretar el rol d'Ilo. Rossini va fer una ària final diferent per la Pasta, basada en l'ària final d'Ermione, en l'habitual tàctica de reciclatge emprada pel compositor durant tota la seva vida.

A la recuperació de l'oblidada Zelmira, que aviat va eixir del repertori operístic tradicional, ha contribuït la Rossini renaissance que es va iniciar després de la Segona Guerra Mundial i que es va consolidar amb el Rossini Opera Festival. Aquest Festival va posar-la en escena a mitjan dècada del 1990.

Patètica i monumental alhora, de difícil execució tant en la part instrumental com en la vocal, Zelmira ha gaudit en les darreres dècades de diverses versions discogràfiques. N'hi ha una en viu de l'any 1965 — amb ocasió de la recuperació de la partitura original al lloc de la seua estrena, Nàpols — basada en l'edició històrica de 1989, amb els Ambrosian Singers i els Solisti Veneti dirigits per Claudio Scimone, amb un repartiment que incloïa, entre d'altres, a Cecilia Gasdia, Chris Merritt, William Matteuzzi, José Garcia i Bernarda Fink.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Portada del llibret de Nàpols de 1822

Muralles de la ciutat de Lesbos. Està clarejant. Un grup de soldats es lamenten de l'assassinat d'Azor, usurpador del tron de Lesbos (Cor: Oh sciagura! O infausto evento!). Leucippo es presenta davant els militars i, després de saber què ha passat, pregunta per l'autor del crim però ningú sap qui ha estat. Arriba a continuació Antenore, també molt afligit per la mort del príncep i jura donar mort a l'assassí. Leucippo manifesta llavors el seu desig que sigui Antenore el nou rei de Lesbos, decisió que secunden tots els guerrers (Cavatina: Che vidi! Amici! Oh eccesso!).

Els soldats marxen i Leucippo i Antenore es queden sols. En veritat ni un ni l'altre estan tristos: tot ha estat un excel·lent exercici d'hipocresia. La realitat és que l'assassí del príncep ha estat el mateix Antenore, ja que desitja ser rei de Lesbos i Mitilene a qualsevol preu. El regne de Mitilene ja el té assegurat, però no així el de Lesbos: encara segueix viu el primogènit de Zelmira, filla del rei de Lesbos. No serà molt difícil allunyar de la ciutat a tots dos, ja que s'ha corregut el rumor que Zelmira ha matat al seu propi pare i no resultarà complicat acusar-la també de la mort d'Azor. Leucippo serà l'encarregat de fer córrer la notícia per tot el regne.

Tots dos parteixen i l'escena queda solitària durant uns instants. Fa la seva aparició Emma, que fuig espaordida de Zelmira. La dona persegueix a la seva confident però ella li diu que no vol saber res d'una parricida. Zelmira li fa saber que està molt equivocada i li demana que la segueixi per poder demostrar-li tot el contrari sota jurament de guardar en secret tot el que vegi. Emma accepta i les dones surten.

En una gran cripta situada sota el palau reial de Lesbos. El mort Azor va organitzar una revolta que va aconseguir enderrocar del tron ​​al bondadós Polidor. Zelmira va ocultar al seu pare a la cripta abans que fos assassinat per les tropes de l'usurpador i allí roman des de llavors. Polidor es lamenta del seu destí mentre pensa en la seva filla (Cavatina: Ah, già trascorse il dì). Arriben a continuació Zelmira i Emma. La primera tranquil·litza el seu pare dient-li que l'acompanya una persona de confiança. Emma descobreix ara que el rei segueix viu i demana perdó a Zelmira per la seva actitud. Una marxa festiva s'escolta a la llunyania i Polidoro sospita que pot tractar-se de la cerimònia que proclama a Azor com a nou rei de Lesbos. Zelmira li relata que l'usurpador ha estat assassinat per algú. Polidor s'alegra de la notícia i la seva filla li anuncia que ha de marxar per protegir el seu fill, encara que no trigarà a tornar. Polidor s'acomiada de les dones i les dues marxen de la cripta (Trio: Soave conforto).

Litografia d'un escenari amb la tomba reial en una representació de Zelmira de 1826

En una gran plaça de la ciutat, en la qual es troba el temple de Neptú. Un exèrcit comandat per Ilo acaba de tornar a Lesbos després de molt temps d'expedició a l'estranger. Ilo, després de fer una salutació a la ciutat, s'alegra pensant que d'aquí a poc tornarà a veure la seva estimada Zelmira (Cavatina: Terra amica, ove respira). Eacide està feliç pel seu senyor i li demana que acudeixi al temple per fer partícips a tots del seu retorn. Ilo demana a Eacide que el precedeixi al costat dels seus soldats. El militar obeeix i s'encamina cap al temple amb les tropes.

Tot seguit Zelmira arriba a la plaça. La dona experimenta inquietud en tornar a veure el seu marit i decideix no revelar res dels terribles esdeveniments ocorreguts a Lesbos. Ilo corre per abraçar-la però immediatament s'adona del dolor que la seva dona sent en el seu interior. La interroga però ella no li aclareix res. A continuació dubte si Zelmira la segueix estimant, cosa que ella afirma rotundament. Finalment li pregunta si ja ha informat al seu pare de la seva tornada, el que fa que la dona es posi encara més nerviosa. Ilo l'exhorta que el condueixi davant el seu sogre però en aquest moment apareix Emma al costat d'un grup de donzelles i informen Zelmira que Antenore ha fet córrer per tot el regne el rumor que ha estat ella l'assassina d'Azor. Ilo, que no sap res del que ha passat, queda molt estranyat davant la notícia i demana explicacions a la seva esposa però ella li prega que torni a la seva terra natal i l'abandoni al seu inexorable destí. La incertesa d'Ilo és ara màxima. Emma i les donzelles aconsellen Zelmira que es posi fora de perill com més aviat mentre ella se sent lacerada pel dolor (Duo: Ah che quei tronchi accenti?).

Tots es retiren, i la plaça queda deserta. Antenore i Leucippo surten del temple. Ja s'han adonat de la tornada d'Ilo a Lesbos, pel que decideixen eliminar-lo també: d'aquesta manera Antenore tindrà ja totalment aclarit el camí que porta al tron ​​del regne. Ilo torna a la plaça i al veure Antenore s'horroritza, ja que de la seva conversa amb Zelmira ha pogut deduir que el tron ​​ha estat usurpat i que Antenore ha estat còmplice del vil Azor. Antenore, fent ús de l'art de l'engany, fa saber a Ilo que quan va marxar de Lesbos la seva dona es va unir a Azor, del qual estava secretament enamorada. El va animar a revoltar-se contra el seu propi pare i ella mateixa es va encarregar de donar-li mort. Ilo es creu tota la història. A continuació apareix un grup de sacerdots i informen Antenore que els déus han decretat que ell sigui el nou rei de Lesbos. Antenore i Leucippo s'alegren de la notícia mentre Ilo se'n lamenta. Antenore, Leucippo i els sacerdots entren al temple i Ilo se'n va ràpidament del lloc (Ària: Mentre qual fiera inforda).

Tornen a la plaça Emma i Zelmira, aquesta amb el seu fill en braços. La tristesa que Zelmira sent és enorme i Emma intenta consolar-la. Zelmira ha de posar fora de perill al seu pare i convèncer al seu marit que els càrrecs que se li imputen són falsos, pel que demana al seu confident que protegeixi el seu fill en tot moment. Emma accepta la seva petició sense dubtar-ho, agafa al nen i se'n va. Zelmira fa el mateix poc després (Duo: Perché mi guardi e piangi).

Al palau reial de Lesbos, la cerimònia de coronació d'Antenore ja està disposada. Obre el seguici la guàrdia reial dels regnes de Lesbos i Mitilene, seguida per nobles d'ambdues ciutats, un grup de donzelles i finalment Antenore, Leucippo i el Gran Sacerdot envoltats de diversos ministres i precedits per dos patges, que porten sobre dos coixins de vellut daurat la corona i el ceptre de Lesbos. Antenore seu al tron ​​i un grup de ciutadans i guerrers lloen al nou rei (Cor: Si sparga di fiori). A continuació, el Gran Sacerdot i Leucippo li fan lliurament de la corona i el ceptre i li demanen que es presenti davant les seves tropes. Antenore, molt satisfet, accepta (Tercet: Sì, Figli miei, di Lesbo).

Antenore se'n va del palau seguit de tot el seguici, encara que Leucippo es queda una mica endarrerit. Apareix Ilo, que va buscant al seu fill. Leucippo s'adona de la seva presència: el palau està ara desert, pel que és el moment idoni per a assassinar-lo. Agafa un punyal i corre cap a ell per matar-lo però Zelmira arriba a temps d'evitar el crim. Leucippo, veient-se descobert, demana a Ilo a crits que es protegeixi, ja que s'ha adonat que Zelmira pretén matar-lo. La dona queda sorpresa davant les paraules de Leucippo però aquest li assegura a Ilo que si hagués trigat un minut més a arribar, ja estaria mort. L'home creu les paraules del malvat i repudia la seva dona. Emma, ​​Antenore i el seguici entren al palau alarmats pel xivarri i Leucippo informa a tots de l'intent d'assassinat de Zelmira. Tots queden molt sorpresos davant la notícia i Antenore, després de tornar a acusar Zelmira de la mort de Polidor i Azor, la condemna a mort i ordena que sigui empresonada immediatament. La consternació general posa punt final a l'acte I (Final: Il figlio mio, stelle, dov'è?).

Acte II[modifica | modifica el codi]

Portada del llibret de Munic de 1822

Sala al palau reial. Leucippo es presenta davant Antenore per lliurar-li una carta que li ha estat interceptada a Zelmira i en la qual es pot llegir el següent: «Ilo, si us plau, reuneix les teves tropes i corre a salvar-me. Llavors sabràs que no sóc parricida, que no sóc culpable: el cel ... un feliç engany meu ... prou, corre, afanya't ... per la meva ... pel meu pare ... per la venjança comuna Tots dos pensen que potser Polidor en realitat no és mort, per la qual cosa Leucippo aconsella a Antenore que fingeixi pietat, que alliberi Zelmira i observi detingudament els seus passos.

De retorn a la plaça de la ciutat, un grup de donzelles de Lesbos espera l'arribada d'Emma (Cor: Pian, piano inoltrisi). La noia apareix amb el fill de Zelmira en braços i l'hi lliura a dos joves per ocultar-ho en lloc segur. Les donzelles se'n van i Emma eleva al cel una pregària en la qual implora protecció per al nen i per a la seva mare. No triguen a tornar les dones per informar Emma que el petit ja està ocult en lloc segur. La confident s'alegra per això i el grup es retira (Ària: Ciel pietoso, ciel clemente).

A la cripta en la qual s'oculta Polidor hi ha baixat Ilo, amb l'objectiu de buscar un lloc tranquil per pensar. Polidor, meditabund, passeja per l'amagatall i sospita que Zelmira ha estat capturada. Sogre i gendre es troben, descobrint Ilo en aquest moment que Polidor segueix encara amb vida. El rei narra a Ilo tot l'esdevingut a Lesbos en la seva absència, quedant doncs demostrada la innocència de Zelmira. Ilo li assegura que tornarà d'aquí a poc al costat de les seves tropes per alliberar-lo però Polidoro li demana que salvi abans a la seva filla. Ilo obeeix i marxa ràpidament del lloc (Duo: In estasi di gioia).

Polidor torna a endinsar-se en la cripta i Zelmira, que ha estat alliberada, baixa al lloc al costat de la fidel Emma. Antenore i Leucippo observen ocults a les dones. Emma assegura a Zelmira que ha escoltat Ilo cridar a les seves tropes per salvar-la tant a ella com al seu pare, notícia que omple d'alegria a la dona. Antenore i Leucippo comprenen llavors que Polidor segueix viu i assalten immediatament a Zelmira i Emma. La dona sap defensar-se amb coratge i informa Antenore que d'aquí a poc el seu pare tornarà al tron ​​que sempre li va pertànyer. Leucippo ordena a un grup de soldats que el segueixin, penetren a la cripta i no triguen a tornar: desgraciadament han trobat a Polidor i l'han capturat. Zelmira, Polidor i Emma es lamenten del seu destí mentre que Antenore i Leucippo s'alegren, ja que tenen la victòria a l'abast de la mà. Davant de tots, Antenore torna a acusar Zelmira de ser l'assassina d'Azor, ordena que siguin empresonats i decreta la propera execució del pare i la filla. Leucippo aconsella a Antenore que siguin eliminats com més aviat millor, ja que Ilo podria intentar salvar-los en qualsevol moment (Quintet: Ne'lacci miei cadesti).

Tots se'n van, a excepció d'Emma, ​​que resta sola a la cripta. Al moment torna Ilo al costat de Eacide i les seves tropes i la noia l'informa de què ha passat. Ilo decideix anar immediatament a alliberar els innocents i se'n va amb els seus soldats.

A la presó de Lesbos, en la qual es troben reclosos Polidor i Zelmira, mentre el primer reposa, la segona es lamenta de la seva sort (Arioso: O padre, il duol, l'affanno). Antenore i Leucippo arriben a la cel·la per complir la tremenda sentència però en aquest moment s'escolta a l'exterior la remor d'un exèrcit. Es tracta d'Ilo i les seves tropes, que han arribat a la zona per alliberar al rei i la seva filla. Antenore veu com el seu poder està en perill i intenta matar Polidor, però Zelmira aconsegueix evitar-ho. Ilo i els seus soldats aconsegueixen entrar a la presó mentre els habitants de Lesbos lloen Polidor i Zelmira. Els militars desarmen Antenore i Leucippo, que són capturats i portats fora del lloc. Polidor podrà per fi tornar al tron. La gran alegria que experimenta Zelmira davant la fi dels esdeveniments posa la guinda a l'òpera (Rondó: Riede al soglio).[6]

Estructura[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Introducció i cavatina Oh sciagura! - Che vidi, oh amici! (Antenore)
  • 2 Cavatina Ah, già trascorse il dì (Polidoro)
  • 3 Trio Soave conforto (Polidoro, Zelmira, Emma)
  • 4 Cor i cavatina S'intessano gli allori - Terra amica (Ilo)
  • 5 Duet A che quei tronchi accenti? (Ilo, Zelmira)
  • 6 Cavatina Mentre qual fera ingorda (Antenore)
  • 7 Duet Perché mi guardi e piangi (Zelmira, Emma)
  • 8 Final Sì fausto momento (Antenore, Leucippo, Gran Sacerdote, Ilo, Zelmira, Emma)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 8bis Cor i cavatina Pian piano inoltrisi - Ciel pietoso, ciel clemente (Emma)
  • 9 Duet In estasi di gioia (Ilo, Polidoro)
  • 10 Quintet Ne' lacci miei cadesti (Antenore, Zelmira, Polidoro, Leucippo, Emma)
  • 11 Rondó Riedi al soglio (Zelmira)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

De gran durada, com sol ocórrer en les òperes rossinianes, Zelmira manca de l'habitual simfonia tot i que disposa d'un breu tema orquestral que precedeix el cor inicial. Tot i ser abundosa d'àries, de concertants i dels típics crescendi rossinians, segons la crítica moderna Zelmira és encara una òpera feble, sobretot pel que fa al seu vessant dramàtic, amb un llibret en el qual l'adaptació de Tottola fins i tot va empitjorar l'evident monotonia del text original de Belloy.

Rossini utilitza un intens cromatisme i fa èmfasi en el to menor, fet que impregna un to fosc a l'obra, tant en els moments públics de solemnitat, plor o de terror i en els moments íntims de pathos, com en el duet entre Zelmira i Emma, que és acompanyat només pel corn anglès i l'arpa. Els conjunts presenten més que mai uns refinats i clàssics ideals de bellesa.[1]

Amb Zelmira, Rossini es va esforçar a crear números nous de qualitat i a instrumentar la partitura amb una cura especial per tal de dissipar la mala impressió que causaven les seves òperes fetes de «retalls» de les temporades anteriors.[7] Amb Zelmira, Rossini no va regatejar esforços per reconquerir la part del prestigi perdut i així es tanca el període obscur del compositor.[8] De fet, aquesta òpera ja fou composta pensant en el públic vienès. Les crítiques, entusiastes, varen destacar l'estructura sòlidament clàssica del llibret, amb una individualització més gran de les peces i pel final feliç.[3]

En aquesta òpera, hi ha tres tenors, però la importància del cant resideix en dos, Ilo, el princioe de Troia i marit de Zelmira i l'usurpador arribat de Mitelene anomenat Antenore. Per al primer es necessita un tenor lleuger (en la seva estrena va ser Giovanni David) i per al segon cal el que avui coneixem com un tenor més spinto o lirico-spinto (en la seva estrena va ser Andrea Nozzari). Tots dos posseeixen una ària de lluïment dins del qual s'ha anomenat tour de force per les seves grans dificultats. Excepte a Pesaro, la pàtria de Rossini i del seu famós festival, és molt poc freqüent trobar aquesta obra en cartell, ja que calen dos tenors no només molt diferents pel que fa al timbre de veu, sinó proveïts tots dos d'un cant fàcil per a escometre els salts d'octava, els aguts i els greus com en el cas d'Antenore.[9]

Fragments cèlebres[modifica | modifica el codi]

  • Che vidi! Amici! O eccesso! (cavatina d'Antenore)
  • Terra amica (cavatina d'Ilo)
  • La sorpresa, lo stupor (cantable concertant del final del primer acte)
  • Fiume che gli argini rompe, sorpassa (stretta final del primer acte)
  • Ciel pietoso, ciel clemente (pregària d'Emma, segon acte, a partir de l'edició de Viena)
  • Riedi al soglio (ària final de Zelmira)

Edició crítica[modifica | modifica el codi]

Editada per la Fondazione Rossini i l'Editorial Ricordi, a cura de Kathleen Kuzmick Hansell.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudio[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Zelmira, Emma, Ilo, Antenore) Director Segell[10]
1965 Virginia Zeani, Anna Maria Rota, Gastone Limarilli, Nicola Tagger Carlo Franci Opera D'Oro
1988 Cecilia Gasdia, Bernarda Fink, William Matteuzzi, Chris Merritt Claudio Scimone Erato
2003 Elizabeth Futral, Manuela Custer, Antonino Siragusa, Bruce Ford Maurizio Benini Opera Rara

Vídeo[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Zelmira, Emma, Ilo, Antenore) Director Segell
2009 Kate Aldrich, Marianna Pizzolato, Juan Diego Florez, Gregory Kunde Roberto Abbado Decca

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Greenwald, Helen. «Edició crítica» (en anglès). Fondazione Rossini Pesaro. [Consulta: 12 abril 2016].
  2. 2,0 2,1 Scott, Bruce. «'Zelmira': Revealing The Serious Side Of Rossini» (en anglès). Npr Music. [Consulta: 11 abril 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 García Pérez, 1989, p. 53.
  4. Murray, 2013, p. 962.
  5. Radigales, 1998, p. 80.
  6. «Resum argumental» (en italià). Rossini Opera Festival. [Consulta: 12 abril 2016].
  7. Alier, 1992.
  8. Alier, 1986.
  9. Dentici, Nino. «Zelmira: una de las óperas olvidadas de Rossini» (en castellà). lavozenlaopera.com. [Consulta: 11 abril 2016].
  10. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 12 abril 2016].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Zelmira Modifica l'enllaç a Wikidata