La gazza ladra

La gazza ladra

Títol original	La gazza ladra (it)
Forma musical	òpera
Compositor	Gioachino Rossini
Llibretista	Giovanni Gherardini
Llengua	italià
Creació	1817
Publicació	1819 1820
Gènere	opera semiseria i òpera
Parts	2 3
País d'origen	Itàlia
Personatges	Fabrizio Vingradito (en) , Lucia (en) , Giannetto (en) , Ninetta (en) , Fernando Villabella (en) , Gottardo the Podestà (en) , Pippo (en) , Isacco (en) , Antonio (en) , Giorgio (en) , Ernesto (en) , Il pretore (it) , Gregorio (it) , Un usciere (it) i Una gazza (it)
Estrena
Estrena	31 maig 1817
Escenari	La Scala (Itàlia)
Estrena	21 agost 1941
Escenari	La Scala (Itàlia)
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya	1819, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu	1 de gener de 1851

La gazza ladra (La garsa lladre) és un melodrama o opera semiseria en dos actes, amb música de Gioachino Rossini i llibret en italià de Giovanni Gherardini, basat en La pie voleuse (1815), de Théodore Badouin d'Aubigny i Louis-Charles Caigniez.

La primera representació va tenir lloc a Milà, en el marc de la temporada de primavera del Teatro alla Scala, el 31 de maig de 1817. L'òpera es representa rarament avui en dia, mentre que la famosa obertura s'ha mantingut sempre al repertori simfònic. Aquesta obertura es fa servir també en la banda sonora de la pel·lícula de 1971 La taronja mecànica, dirigida per Stanley Kubrick.

La gazza ladra ofereix una partitura d'altíssima qualitat musical i una de les dramatúrgies més intenses de tota la producció rossiniana, característica de l'òpera semiseria d'ambientació contemporània i inspirada en l'actualitat davant l'entorn històric-mitològic de l'òpera seriosa. S'executa rarament, peprquè requereix moltíssims cantants, tots amb papers vocals força importants i exigents en el més sofisticat estil del bel canto.

La gazza ladra ocupa un punt mitjà dins la trajectòria de Rossini i, tot i ser formalment un drama, destaca per la presència abundant d'elements còmics i per un desenllaç feliç que li confereix el caràcter d'una comèdia operística. Es tracta d'una obra de grans dimensions, de gairebé quatre hores de música, que trenca les fronteres de gènere entre l'òpera bufa i l'òpera seriosa. La peça més coneguda és l'obertura, en la qual destaca l'ús de la caixa.

Argument

Ninetta espera casar-se amb Giannetto, qui acaba de tornar de la guerra i tracta de donar refugi a son pare desertor. Ninetta té problemes perquè el batlle, Gottardo, intenta de seduir-la. Una cullera perduda i el testimoni d'Isacco, un venedor ambulant, fan que Ninetta siga acusada i empresonada. Hi és jutjada i considerada culpable, però se salva de la mort a l'últim minut, gràcies al descobriment de la vertadera lladre, una garsa.

Origen i context

Rossini esperava amb especial interès el seu retorn a la Scala, dos anys després de l'èxit desigual de Il turco in Italia. Inicialment es va negar a treballar amb un llibret que li havia ofert el mateix Felice Romani, i en canvi va optar per un text de Giovanni Gherardini, poeta i filòleg encara novell a l'escenari, que després va esdevenir un autor reconegut. Aquest llibret estava basat en el drama francès La pie voleuse, el qual, al seu torn, s'inspirava en un episodi real.

La història sembla originar en un esdeveniment real, que va acabar tràgicament amb la condemna i execució d'una nena innocent. La composició de l'ópera va portar més temps del que era habitual, perquè l'autor del llibret, Giovanni Gherardini, no era especialment experimentat en teatre musical. Lexicògraf i filòleg reconegut, dramaturg, autor de diverses traduccions i director del Giornale italiano, Gherardini ja havia tingut algun contacte amb el gènere operístic: uns anys abans havia presentat, en una de les competicions organitzades pel Govern del Regne d’Itàlia, un drama lúdic titulat Il naso in pericolo ovvero Il disinganno. L'obra va merèixer la lloança del comitè de jurats, format per escriptors i músics, però no va rebre cap premi, ja que els censors van considerar que no s'ajustava correctament a la moral vigent.

L'abril de 1816, Giovanni Gherardini va participar en un altre concurs convocat per l'empresari Angelo Petracchi, que havia obtingut un contracte de quatre anys a La Scala. Els poetes italians eren convidats a presentar obre i es comprometia, a utilitzar-les en les temporades següents. El llibret de Gherardini, titulat Avviso ai giudici, era una versió primerenca de La gazza ladra. El drama va captar l'atenció del poeta Vincenzo Monti, membre de la comissió, que en va valorar positivament el desenvolupament de l'acció, la definició dels personatges i les situacions d'efecte. Segons sembla, el llibret va ser ofert primer a Ferdinando Paër, que el va rebutjar. Rossini, en canvi, va quedar immediatament entusiasmat per la història. Aquesta s'inspirava en l'obra de teatre francès La pie voleuse (La garsa lladre), un mélo-historique —un melodrama basat en un fet històric documentat— de T. Badouin d'Aubigny i Louis-Charles Caigniez, estrenat amb gran èxit el 25 d'abril de 1815 al Théâtre de la Porte Saint-Martin de París.

Tot i ser conscient de la inexperiència del poeta encarregat del llibret, Rossini no va dubtar a reconèixer l'excel·lència del material dramàtic, que el va captivar completament. La trama de La gazza ladra està concebuda amb una precisió notable: l'acció avança de manera contínua, les entrades i sortides dels personatges es succeeixen sense interrupcions, i tot el mecanisme funciona sense cap entrebanc. Per al compositor, això significava haver de treballar amb una atenció més intensa que mai. Era la primera vegada que disposava de prou temps per compondre amb calma: tres mesos, per a algú tan ràpid com Rossini, eren més que prou, i no va haver de recórrer a cap autopréstec; tota la música de La gazza ladra és original. Rossini també era molt conscient de la importància del públic milanès: el 1817 feia el seu retorn a un teatre on el seu prestigi, després de l'èxit de La pietra del paragone (1812), s'havia vist lleugerament entelat pels resultats incerts de Aureliano in Palmira (La Scala, 1813) i Il turco in Italia (1814).

La gazza combina el gust sentimental («larmoyant») dels drames francesos de mitjans del segle xviii amb l'encant —no exempt de càrrega política— de les anomenades pièces à sauvetage del teatre francès revolucionari, on els perseguits, sempre innocents, reïxen salvar-se i es restaura la justícia. Rossini es mou dins d'aquestes convencions amb una sofisticació extrema, harmonitzant els diferents registres vocals dels personatges i creant, alhora, descripcions vívides de l'ambient colorista vilatà, així com elements propis de l'òpera semiseriosa.

A la seva Vie de Rossini, Stendhal relata que la pobra serventa innocent va ser penjada a Palaiseau, i afegeix que, per commemorar aquest error judicial, s'hi va instaurar una missa coneguda com la Missa de la garsa. Per comprendre la duresa d'aquest càstig, desproporcionat respecte al delicte imputat, cal tenir present que la història es situa en l'època més fosca de la contrarevolució napoleònica, quan la pena de mort podia aplicar-se fins i tot per bagatel·les.

Representacions

Gioachino Rossini

Va ser estrenada el 31 de maig de 1817 al teatre La Scala de Milà sota la direcció musical d'Alessandro Rolla. Va comptar amb les belles escenes de l'escenògraf Alexander Sanquirico i un repartiment excepcional que incloïa la soprano Teresa Belloc-Giorgi i el carismàtic baix Filippo Galli.

Segons testimonis de l'època, l'estrena al Teatro alla Scala de Milà, amb els decorats d'Alessandro Sanquirico, va ser tot un succés.

El 1819 es va estrenar en alemany a Graz sota el títol de Die diebische Elster, i després al Teatro del Corso de Bolonya i al Teatro del Fondo de Nàpols. Al Regne Unit, es va estrenar 10 de març de 1821 al Her Majesty's Theatre de Londres, en anglès sota el títol de The Thieving Magpie, amb Lucia Elizabeth Bartolozzi. L'any 1823 es va representar al Teatre Municipal de Ferrara, el 1826 a València i el 10 de gener de 1828 al Theatre Royal d'Edimburg. El 1835 es va posar en escena al Teatro della Pergola de Florència. Al Teatre La Fenice de Venècia l'estrena va ser el 9 d'abril de 1836, amb Giuseppina Strepponi. L'any 1845 es va posar en escena al Teatro dei Rinnovati de Siena. Al Royal Opera House, Convent Garden, de Londres, el 1863.

L'enorme popularitat de l'obra que durarà fins als darrers anys del segle xix es veu demostrada entre altres coses pels nombrosos llibrets i adaptacions. A París es va reestrenar l'any 1867 amb Adelina Patti en el paper de Ninetta, per a la qual Rossini, en els darrers anys de la seva vida, va escriure algunes variacions de la cavatina d'aquest personatge.

Després d'anys d'oblit, es va reestrenar el 1941 a San Marino, Roma i Pesaro (no obstant això, amb un arranjament de Riccardo Zandonai) i el 1965 al Maggio Musicale Fiorentino, amb poc èxit, a causa del repartiment inadequat que incloïa l'estilísticament impecable Paolo Montarsolo com a protagonista, així com Cesare Valletti, dirigits per Bruno Bartoletti. El renaixement real va tenir lloc l'any 1973, al Teatre dell'Opera de Roma, dirigit per Alberto Zedda amb Carlo Cava i Lucia Valentini Terrani.

Va ser l'òpera que, l'any 1980, va inaugurar la primera edició del Rossini Opera Festival de Pesaro, dirigida per Gianandrea Gavazzeni. L'edició de 1989 també a Pesaro, va ser memorable, protagonitzada per Katia Ricciarelli (Ninetta), William Matteuzzi (Giannetto), Samuel Ramey (Podestà), Ferruccio Furlanetto (Fernando) i Bernadette Manca di Nissa (Pippo), dirigits per Gianluigi Gelmetti. L'òpera va tornar al Rossini Opera Festival l'any 2007 en una exitosa posada en escena del llavors molt jove Damiano Michieletto, que amb aquesta producció va obtenir el premi Abbiati com a millor director. La producció s'ha reprès diverses vegades entre el 2009 i el 2017, als teatres de Bolonya, Reggio Emilia, Verona i Bari.

Anàlisi musical

La gazza ladra representa el punt culminant del procés en què Rossini fusiona elements seriosos i còmics, marcant el final de la seva dedicació exclusiva a les òperes còmiques. Els primers èxits amb les farses a Venècia i l'ópera L'italiana in Algeri el van animar a explorar el còmic absolut. Des del principi, Rossini es mostra rigorós en l'escala i l'estructura de l'obra, en la minuciosa composició i instrumentació, en l'elecció de les veus i en la importància i dificultat dels papers principals, pensats per a solistes de primer nivell. Tot plegat situa les òperes còmics rossinianes per sobre dels seus predecessors italians. L'estudi de les òperes de Mozart, que venerava, va contribuir sens dubte a desenvolupar aquestes ambicions.

La gazza ladra pertany, per tant, a un gènere híbrid, el semiserio, que combina elements tràgics i còmics. Entre les òperes semiserioses del segle xviii es va establir un gust per les històries sentimentals, especialment les franceses pièces à sauvetage (peces de rescat), amb uns convenis clars: un drama amb final feliç, en què l'innocent injustament condemnat se salva a temps i el perseguidor és castigat.

El terme «semiserio» (o «di mezzo carattere») es començà a utilitzar cap al 1810, tot i que els seus orígens són molt anteriors. Ja se'n troben traces en òperes com Cecchina, ossia La buona figliuola (llibret de Goldoni, música de Piccini, 1760) i Nina, o sia La pazza per amore (música de Paisiello, llibret adaptat per Carpani d'una comédie mêlée d'ariettes francesa, 1789). Durant els anys revolucionaris i napoleònics, el gènere va ser especialment viu a Itàlia, amb exemples en la producció de Mayr, Paër i Generali, fins ben entrat el segle xix. Abans de compondre La gazza, Rossini ja havia experimentat amb el semiserio en Torvaldo e Dorliska (Teatro Valle de Roma, 1815), descrit al llibret com a dramma semiserio sobre un tema similar a Amor coniugale. El distintiu semiserio apareixia també en la farsa L'inganno felice (1812), amb llibret de Giuseppe Maria Foppa.

Personatges i intèrprets

Personatge	Tessitura	Intèrprets de l'estrena (Primer violí i director: Alessandro Rolla)
Ninetta	soprano	Teresa Belloc-Giorgi
Fabrizio Vingradito	baix	Vincenzo Botticelli
Lucia	mezzosoprano	Marietta Castiglioni
Giannetto	tenor	Savino Monelli
Fernando Villabella	baix	Filippo Galli
Gotthard	baix	Antonio Ambrosi
Pippo	contralt	Teresa Gallianis
Giorgio	baix	Paolo Rosignoli
Isaaco	tenor	Francesco Biscottini
Antonio	tenor	Francesco Biscottini
Ernesto	baix	Alessandro De Angeli

Argument

Dibuix per a la portada de llibret de La gazza ladra. Arxiu Històric Ricordi

L'obra se situa en un període indeterminat (després de la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques), en un poble prop de París.

Acte I

Casa Vingradito està de celebració, ja que aviat tornarà el jove Giannetto, que ha marxat a la guerra: els seus pares Fabrizio i Lucia i els criats estan ocupats amb els preparatius per celebrar el seu retorn («Oh che giorno fortunato!»). No obstant això, Lucía continua queixant-se de la negligència de la criada Ninetta, que ha perdut algunes peces de la coberteria d'argent. El seu marit Fabrizio, en canvi, protegeix la noia per bondat i respecte al seu pare, el soldat Fernando Villabella, reconegut i cobert d'honors.

Ninetta, per la seva banda, està contenta amb el retorn de Giannetto, donat que els dos joves s'estimen («Di piacer mi balza il cor») i espera poder casar-s'hi. Giannetto finalment torna, i declara obertament el seu amor per Ninetta («Vieni fra queste braccia»). Seguidament Giannetto se'n va amb la família i els criats a visitar el seu oncle, que pateix gota, deixant Ninetta sola comptant els coberts (dels quals en queden dotze).

En aquell moment s'acosta a Ninetta un captaire demanant-li ajuda: és el seu pare Fernando, que li explica les seves desaventures. Quan va arribar a París, va demanar permís al seu general per tornar a veure la seva filla, però aquest li va ser denegat: allò va acabar en altercat i Fernando que, enervat, va lluitar amb el general, va ser desarmat i condemnat a mort. Gràcies a l'ajuda dels seus companys d'armes va escapar de la condemna, però el seu destí està segellat: es veu obligat a viure amagat per sempre. Ninetta li suggereix que s'amagui al vell castanyer, en el tronc del qual hi ha una cavitat prou grossa per allotjar un home. Per sustentar-se, el pare demana a Ninetta que vengui una cullera seva que duu gravades les seves inicials: FV.

Tanmateix, per arruïnar els plans de Ninetta i el seu pare, arriba el batlle Gottardo: està enamorat de Ninetta i espera fer-la seva, malgrat les seves constants reticències («Il mio piano è preparato»). El batlle torna a intentar conquerir la noia, ignorant la presència del misteriós captaire. En aquell moment també arriba Giorgio, criat del batlle, que li porta el retrat d'un fugitiu: com temen Ninetta i el seu pare, és precisament el de Fernando Villabella. Afortunadament, com que el batlle s'ha deixat les ulleres, Ninetta li ha de llegir la carta i fingeix que el cercat és un jove ros i robust, i no un home adult de l'edat del seu pare. Després de llegir el batlle encara intenta seduir Ninetta, desfermant la ira de Fernando que li exigeix respecte a la seva innocència i bondat («Non so quel che farei»): el batlle, enfurismat, se'n va i medita venjar-se.

Mentrestant, Ninetta acompanya el seu pare a l'amagatall, deixant els coberts desatesos: en aquest moment d'absència, la garsa domesticada de la família surt de la gàbia i roba una cullera d'argent. Ninetta, en tornar, no s'adona que en manca una, i ven la cullera del seu pare al mercader Isaac. Quan és a punt d'anar a lliurar-la al seu pare, però, es veu bloquejada pel retorn dels Vingraditos, en companyia del batlle.

La Lucia, amb gran decepció, s'adona que falta un altre cobert, i es queixa a Ninetta: el batlle aprofita per insinuar la idea que a casa hi ha un lladre. Tothom té por, atès que la llei preveu la pena de mort per robatori. Ninetta s'espanta i tremola, i tothom s'adona del seu comportament estrany: neguitosa, Ninetta deixa caure les monedes que l'Isaac li ha donat per la cullera. Llavors Isaac és convocat i el batlle li pregunta què li ha venut Ninetta. Quan aquest respon que una cullera amb les inicials FV (que són les inicials tant de Fernando Villabella com de Fabrizio Vingradito) tothom queda convençut de la culpabilitat de Ninetta. El batlle, triomfant, ordena la detenció de la noia («In prigione costei sia condotta»).

Acte II

A la presó, Ninetta rep la visita d'en Giannetto, que no està convençut de la seva culpa, i intenta fer-li confessar el seu secret, però no reïx gran cosa per alliberar-la de la presó («Forse un dì conoscerete»). Giannetto se'n va quan arriba el batlle, que renova les seves ofertes amoroses a la noia («Sì, per voi, pupille amate»); però la noia encara el rebutja. L'home, furiós, amenaça la noia, però és cridat al jutjat per a la sentència.

L'última visita que rep Ninetta és la del servent de confiança Pippo, a qui demana en préstec unes monedes (donada la pèrdua de les obtingudes amb la venda de la cullera), que haurà de dipositar al vell castanyer, on el seu pare està amagat. Pippo obeeix i s'emociona per la fidelitat de la noia, que tem que ja no veurà el seu estimat Giannetto («E ben, per mia memoria»).

Mentrestant, Lucia es penedeix de la seva duresa amb Ninetta i, passejant pel bosc, es troba amb Fernando, eixit del seu amagatall, que li pregunta on és la seva filla. Lucia li explica aleshores la detenció de Ninetta acusada de robatori: Fernando, mogut per l'amor per la seva filla i el deshonor de l'acusació, decideix presentar-se ell mateix al tribunal («Accusata di furto? Oh rossore!»).

La sentència és pronunciada i, com era d'esperar, és de mort («Tremate, o popoli!»): Giannetto queda commocionat, i el seu pare Fabrizio intenta en va aturar-lo; Ninetta està desesperada, i encara més el batlle, que lamenta l'excessiva severitat. Llavors Giannetto intenta que Ninetta parli, fent al·lusió al seu secret, però la noia es nega a parlar per no comprometre el pare. De sobte, Fernando irromp, amenaça el jurat i proclama la innocència de la seva filla: el fugitiu és immediatament detingut i també condemnat a mort, amb gran dolor de tots («Sino il pianto è negato al mio ciglio»).

A casa Vingradito tothom es resigna al pitjor, quan arriba l'Ernesto, el company d'armes de Fernando que l'havia ajudat a fugir, amb la notícia que el rei li ha concedit l'amnistia, i li pregunta per què tot el poble és tan trist. Pippo li explica la condemna a mort de la noia, però en aquell moment la garsa li roba les monedes i vola cap al seu niu, perseguida pel criat. Quan en Pippo arriba al niu, hi troba les monedes i els coberts robats per l'ocell, i immediatament corre a avisar tothom. L'execució s'atura i Ninetta és alliberada: arriba el final feliç, que veu Ninetta i Giannetto junts, Fernando alliberat i reunit amb la seva filla estimada i el batlle devorat pel remordiment («Ecco, cessato è il vento»).

Números musicals

• Simfonia (Mi major)

Acte I

• 1 Introducció - «Oh che giorno fortunato!» (Pippo, Lucia, Fabrizio, Coro)
• 2 Cavatina Ninetta - «Di piacer mi balza il cor»
• 3 Cavatina Isacco - «Stringhe e ferri da calzette»
• 4 Cor i Cavatina Giannetto - «Ma qual suono! […] Vieni fra queste braccia» (Ninetta, Pippo, Giannetto, Coro)
• 5 Brindis de Pippo - «Tocchiamo, beviamo» (Pippo, Coro)
• 6 Recitativo i Duet Ninetta - Fernando «Ieri, sul tramontar del sole […] Come frenar il pianto!»
• 7 Cavatina Podestà - «l mio piano è preparato»
• 8 Escena i Tercet - «M'affretto di mandarvi i contrassegni […] Respiro. Mia cara!» (Ninetta, Fernando, Podestà)
• 9 Final Acte I - In casa di Messere Fabrizio Vingradito» (Ninetta, Lucia, Pippo, Giannetto, Isacco, Fabrizio, Podestà, Cor)

Acte II

• 10 Duet Ninetta - Giannetto - «Forse un dì conoscerete» (Ninetta, Giannetto, Antonio)
• 11 Ària Podestà - «Sì per voi, pupille amate» (Ninetta, Podestà, Cor masculí)
• 12 Recitativo i Duet Ninetta - Pippo - «Deh pensa che domani […] E ben, per mia memoria»
• 13 Escena i Ària Fernando - «Chi è? Fernando! oh Dio! […] Accusata di furto... oh rossore!» (Lucia, Fernando)
• 14 Recitativo, Cor i Quintet
  • Recitativo acompanyat - «A pieni voti è condannata» (Giannetto, Fabrizio, Pretore)
  • Cor - «Tremate, o popoli, a tale esempio!» (Coro maschile)
  • Recitativo acompanyat - «Infelice donzella» (Pretore)
  • Quintet - «Ah! qual colpo!» (Ninetta, Giannetto, Fabrizio, Podestà, Fernando, Pretore, Cor masculí)
• 15 Ària Lucia - «A questo seno»
• 16 Final Acte II - «Infelice, sventurata» (Ninetta, Lucia, Pippo, Giannetto, Antonio, Giorgio, Fabrizio, Podestà, Fernando, Cor)

Enregistraments

Any	Repartiment (Ninetta, Podestà, Giannetto, Fernando, Pippo)	Director	Segell
1965	Nicoletta Panni, Paolo Washington, Cesare Valletti, Paolo Montarsolo, Anna Maria Rota	Bruno Bartoletti	Opera d'Oro
1978	Rosetta Pizzo, Alberto Rinaldi, Pietro Bottazzo, Angelo Romero, Helga Müller Molinari	Alberto Zedda	Fonit Cetra
1989	Katia Ricciarelli, Samuel Ramey, William Matteuzzi, Ferruccio Furlanetto, Bernadette Manca di Nissa	Gianluigi Gelmetti	Sony Classical
2009	Maria José Moreno, Lorenzo Regazzo, Kenneth Tarver, Bruno Praticò, Mariana Rewerski	Alberto Zedda	Naxos Records

Vídeos

Any	Repartiment (Ninetta, Podestà, Giannetto, Fernando, Pippo)	Director	Segell
1987	Ileana Cotrubaș, Alberto Rinaldi, David Kuebler, Brent Ellis, Elena Zilio	Bruno Bartoletti	Cultura
2007	Mariola Cantarero, Michele Pertusi, Dmitrij Korchak, Alex Esposito, Manuela Custer	Lü Jia	Dynamic

Enllaços externs

• Llibret a librettidopera.it