La gazza ladra

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióLa garsa lladre
Pica pica00.jpg
Una simple garsa, animal amb una especial afecció pels objectes brillants, desencadena l'embolic en què es veuen ficats els protagonistes de La gazza ladra
Títol original La gazza ladra
Forma musical òpera
Compositor Gioacchino Rossini
Llibretista Giovanni Gherardini
Llengua original Italià
Font literària Théodore Badouin d'Aubigny i Louis-Charles Caigniez, La pie voleuse (1815)
Composició 1817
Publicació 1819 i 1820
Gènere Opera semiseria
Actes Dos
Personatges
Instrumentació
Estrena
Data 31 de maig de 1817
Escenari La Scala de Milà
Intèrprets Orchestra of the Teatro alla Scala, Milan i Q3923908
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 1819, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 1 de gener de 1851
Més informació
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

La gazza ladra (La garsa lladre) és un melodrama o òpera semiseria en dos actes, amb música de Gioachino Rossini i llibret italià de Giovanni Gherardini, basat en La pie voleuse (1815), de Théodore Badouin d'Aubigny i Louis-Charles Caigniez. Es va estrenar el 31 de maig de 1817 a La Scala de Milà.[1]

La gazza ladra es troba a la meitat de la carrera del compositor, és una comèdia, o almenys un drama amb una gran quantitat d'elements còmics i un final feliç. Es tracta d'una obra de grans dimensions, de gairebé quatre hores de música, que trenca les fronteres de gènere entre l'òpera bufa i l'òpera seriosa.[2] La peça més coneguda és l'obertura, en la qual destaca l'ús de la caixa.

Ninetta espera casar-se amb Giannetto, qui acaba de tornar de la guerra i tracta de donar refugi a son pare desertor. Ninetta té problemes perquè l'alcalde, Gottardo, tracta de seduir-la. Una cullera perduda i el testimoni d'Isacco, un venedor ambulant, fan que Ninetta siga acusada i empresonada. Hi és jutjada i considerada culpable, però se salva de la mort a últim minut, gràcies al descobriment de la vertadera lladre, una garsa.

Origen i context[modifica]

Rossini esperava d'una manera especial el seu retorn a la Scala, dos anys després d'obtenir un resultat incert amb Il turco in Italia. Primer es va negar a musicar un llibret que se li va oferir del mateix llibretista, Felice Romani, i va triar per contra el tema de qui després seria una prestigiosa ploma, però teatralment inexperta, el poeta i filòleg Giovanni Gherardini, basat en el drama francès La pie voleuse, que al seu torn es va inspirar en una història real.[3]

La història, segons sembla, es va inspirar en una història veritable, que va acabar tràgicament amb la convicció i l'execució d'una nena innocent.[4] La composició va prendre més temps del que era habitual. L'autor del llibret, Giovanni Gherardini, no podia presumir d'una llarga experiència en teatre musical. Lexicògraf i filòleg de mèrit, dramaturg, autor de nombroses traduccions i director del Giornale italiano, Gherardini ja havia experimentat amb el gènere del llibret d'òpera: uns pocs anys abans havia presentat, en una de les competicions organitzades pel Govern del Regne d'Itàlia, un drama lúdic titulat Il naso in pericolo ovvero Il disinganno, que havia atret la lloança del comitè d'escriptors i músics a càrrec del jurat, i no se'l va premiar a causa que els censors havien jutjat no s'havia ben adaptat a la moral.[5]

L'abril de 1816, Gherardini es va presentar a un altre concurs organitzat per l'empresari Angelo Petracchi, que havia obtingut un contracte per quatre anys a La Scala, on els poetes italians eren convidats a enviar les seves obres a l'empresa, comprometent-se a usar-los per a obres que es compondrien en les següents temporades. El llibret titulat Avviso ai giudici, enviat per Gherardini a Petracchi, era una versió primerenca de La gazza ladra. El drama va atreure el poeta Vincenzo Monti, membre de la Comissió, que hi va apreciar el desenvolupament de l'acció, els personatges ben esbossats i les situacions d'efecte.[5] Suposadament el llibret va ser ofert a Ferdinando Paër, que el rebutjà. Rossini, d'altra banda, va quedar encantat immediatament per la història. Es basa en l'obra de teatre francès La pie voleuse (La garsa lladre), un "mélo-historique" (un melodrama basat en un incident històricament documentat) de T. Badouin d'Aubigny i Louis-Charles Caigniez, que es va realitzar per primera vegada el 25 d'abril de 1815 al Théâtre de la Porte Saint-Martin de París[6] amb un èxit rotund.[5]

Tot i lamentar la falta d'experiència del poeta assignat, Rossini certament va reconèixer l'excel·lència de la matèria dramàtica, que l'entusiasmà. La trama de La gazza ladra, de fet, està dissenyada de manera increïblement precisa; la història es mou, les entrades i sortides dels personatges se succeeixen tot el temps, però el mecanisme funciona perfectament sense embussos. Molt més a fons, per tant, va haver d'aplicar-se al compositor. Era la primera vegada que tenia temps per compondre. Tres mesos, per als que treballen amb la velocitat de Rossini, són molts i, aquí, no va haver de recórrer a l'autopréstec: tota la música deLa gazza ladra és original. El compositor va advertir la importància del teatre milanès: el 1817, Rossini va fer retorn en un teatre on el seu prestigi, després de la distància de l'èxit de La pietra del paragone (1812), s'havia entelat amb Aureliano in Palmira (La Scala, 1813) i Il turco in Italia (1814), que havien tingut un resultat incert.[5]

La gazza acull el gust sentimental (larmoyant) dels drames francesos de mitjans del segle XVIII, combinat amb l'encant -no sense idees polítiques- dels anomenats pièces à sauvetage (peces de rescat) del teatre francès revolucionari, en el qual, in extremis, els perseguits són innocents, se salven, i la justícia es restaura. Rossini, per la seva banda, es mou amb la sofisticació extrema dins de les convencions del gènere, amb l'harmonització dels diferents registres vocals dels personatges com a fons de les descripcions eficaces de l'ambient colorista vilatà, també amb la caracterització dels elements de l'òpera semiseriosa.[3]

En el capítol XXII de la seva Vie de Rossini (Vida de Rossini), Stendhal esmenta que la pobra serventa innocent va ser penjada a Palaiseau i afegeix que, per commemorar aquest error involuntari de la justícia, es va instaurar una missa, l'anomenada Missa de la garsa. Per entendre tal càstig, que està fora de tota proporció amb el delicte que s'acusa a la persona, s'ha de tenir en compte que la història està ambientada en l'època més fosca de la contra revolució napoleònica, en què es preveia la pena de mort fins i tot per bagatel·les.[6]

Representacions[modifica]

Va ser estrenada el 31 de maig de 1817 al teatre La Scala de Milà sota la direcció musical d'Alessandro Rolla. Va comptar amb les belles escenes de l'escenògraf Alexander Sanquirico i un repartiment excepcional que incloïa la soprano Teresa Belloc-Giorgi i el carismàtic baix Filippo Galli.[3]

Des de la seva primera actuació La gazza ladra va ser celebradíssima.[7] Tot i que es va produir al final de la temporada es van fer 27 noves actuacions després de l'estrena. Segons la tradició Rossini mateix va prendre el seu lloc en el clavicèmbal per a les tres primeres actuacions. El mateix Rossini era un entusiasta de l'òpera i uns pocs dies després de l'estrena, va escriure en una carta emocionada a la seva mare que estava tan plena de música que es podia fer tres o quatre òperes d'ella, i que era la més bella que havia escrit fins aleshores.[6]

El mateix any La gazza ladra va ser de nou posada en escena a Verona, Venècia i Florència; l'any següent a Pesaro, per a la inauguració del nou teatre, l'exposició ha estat comissariada pel mateix Rossini, que va intervenir amb talls i canvis en la partitura.[5] També va introduir modificacions per a produccions subsegüents a Nàpols (1819 i 1820). Arran de l'estrena a París, l'any 1866, va tornar a modificar la partitura.[6]

Riccardo Zandonai va fer la seua pròpia versió de l'òpera per a reestrenar-la a Pesaro l'any 1941. Alberto Zedda va publicar-ne una edició crítica amb el suport de la Fundació Rossini l'any 1979.

Argument[modifica]

Acte I[modifica]

La jove amable i virtuosa Nineta, filla d'un honrat militar anomenat Fernando Vilabella, estava servint a casa de Fabrizio Vingradito, ric arrendador en un poble de la rodala de París. Un dia que ella esperava com el més joiós de la seva vida, per haver-se de reunir amb el seu pare i amb el seu amant (el fill de Fabrizio) que tornaven de la guerra, va ser el més borrascós que pot sobrevenir a cap mortal i va faltar poc perquè no la conduís a morir en un afrontós suplici, tot per una combinació de circumstàncies extraordinàries, en què va tenir gran part una garsa. Fernando, havent arribat a París, va demanar llicència al seu capità per anar a veure a la seva filla i negant-li de males maneres, va treure del sabre i li va escometre, pel que va ser pres i sentenciat a mort. Els seus camarades li van proporcionar la fugida i ell se'n va anar disfressat al poble on vivia la seva filla, i la hi va lliurar un cobert perquè se'l vengués i li posés els diners en un forat d'un castanyer als afores del lloc.

Mentre estava Fernando amb Nineta, arriba l'alcalde del poble i comença a tirar-li floretes. Poc després ve un ordenança i lliura a l'alcalde un plec que contenia l'ordre per prendre a Fernando, expressant les seves senyes. L'alcalde no pot llegir-lo perquè no té les ulleres, li dóna a Nineta perquè li llegeixi. Aquesta per no perdre al seu pare en comptes de les senyes veritables llegeix unes altres que fingeix de cop i volta, amb la qual cosa se salva Fernando i se'n va després d'haver vituperat a l'alcalde per la seva falta de mirament amb el pudor i la innocència. Al final d'aquesta escena, baixa la garsa sobre la taula, agafa una cullera i vola amb ella. Nineta ven després el cobert que li va donar el seu pare a un revenedor anomenat Isacco que passa per allà, i quan anava a portar els diners al castanyer la deté la seva mestressa Lucia, que després de comptar els coberts troba a faltar la cullera que s'havia emportat la garsa, i recordant-se que pocs dies abans s'havia perdut també una forquilla, s'enfada molt. L'alcalde al moment vol formar sumària i totes les circumstàncies es reuneixen contra la innocent Nineta. La garsa ha pronunciat el seu nom: ella mateixa traient el mocador del davantal tira per terra els diners que va produir el cobert del seu pare, i sabent-se que Isacco li havia donat aquests diners, l'envien a cercar, ve i declara haver comprat el cobert a Nineta.

Pregunta aquesta a Isacco pel cobert i ell respon que ja l'havia venut, tancant-se-li d'aquesta manera a la infeliç tota esperança de justificació, i per a major desgràcia preguntada per les lletres que tenia el cobert respon que una F i una V que tant podien correspondre á Fabrizio Vingradito com a Fernando Villabella. L'alcalde no espera més, i desitjós de venjar-se dels desdenys de Nineta, mana que la portin presa.

Acte II[modifica]

Nineta és a la presó. El carceller, compadit, permet al seu amant, el fill de Fabrizio que entri a visitar-la. Totes les instàncies d'aquest són inútils, Nineta no pot revelar el seu secret. Els dos amants s'han de separar per la vinguda de l'alcalde, el qual empra inútilment contra la infeliç, primer els afalacs i després les amenaces, fins que el vénen a avisar que el tribunal està reunit. Pipo ve també a visitar a Nineta i passa entre els dos una escena sobre manera tendra. S'ajunta el tribunal i compareixent l'acusada li intimen la sentència de mort. Quan estan a portar-la al suplici, entra Fernando desesperat, però de res serveixen els esforços que fa per alliberar a la seva filla. Ell mateix és reconegut per un desertor i se l'emporten a la presó alhora que Nineta surt per al suplici, en el qual hagués mort si per una casualitat no s'hagués descobert que la garsa era la lladre.

Trobant-se Pipo, un dels criats de Fabrizio, comptant unes monedes a la plaça, baixa la garsa, li roba una d'elles i se l'emporta al veí campanar. Hi puja Pipo, i després d'haver passat l'acompanyament fúnebre, treu el cap cridant que Nineta és innocent i que el cobert ha aparegut. No sent els seus crits suficients, es posa a tocar la campana. S'apropen tots successivament, i amb l'ordre del president del tribunal posen en llibertat Nineta, la qual després de tants ensurts i penes arriba al súmmum de la felicitat, sabent l'indult del seu pare, que ell mateix li anuncia, i rebent la mà del seu amant, que generosament li ofereixen els seus amos Fabrizio i Lucia.[8]

Estructura[modifica]

Acte I[modifica]

  • 1 Introducció Oh che giorno fortunato! (Lucia, Pippo, Fabrizio, la garsa, Cor)
  • 2 Cavatina de Ninetta Di piacer mi balza il cor
  • 3 Cavatina d'Isacco Stringhe e ferri da calzette
  • 4 Cor i Cavatina de Giannetto Ma qual suono! [...] Vieni fra queste braccia (Ninetta, Lucia, Giannetto, Cor)
  • 5 Brindis de Pippo Tocchiamo, beviamo (Pippo, Cor)
  • 6 Recitatiu i Duet Ninetta - Fernando Ieri, sul tramontar del sole [...] Come frenar il pianto!
  • 7 Cavatina de l'alcalde Il mio piano è preparato
  • 8 Escena i Trio M'affretto di mandarvi i contrassegni [...] Respiro. Mia cara!
  • 9 Final I In casa di Messere Fabrizio Vingradito (Ninetta, Lucia, Pippo, Giannetto, Isacco, Fabrizio, Alcalde, Cor)

Acte II[modifica]

  • 10 Duet Ninetta - Giannetto Forse un dì conoscerete (Ninetta, Giannetto, Antonio)
  • 11 Ària Alcalde Sì per voi, pupille amate (Ninetta, Alcalde, Cor masculí)
  • 12 Recitatiu i Duet Ninetta - Pippo Deh pensa che domani [...] E ben, per mia memoria
  • 13 Escena i Ària Fernando Chi è? Fernando! oh Dio! [...] Accusata di furto... oh rossore! (Ninetta, Fernando)
  • 14 Ària Il vecchiotto cerca moglie (Berta)
  • 15 Recitatiu, Cor i Quintet
    • Recitatiu acompanyat A pieni voti è condannata (Giannetto, Fabrizio, Jutge)
    • Cor Tremate, o popoli, a tale esempio! (Cor masculí)
    • Recitatiu acompanyat Infelice donzella (Jutge)
    • Quintet Ah! qual colpo! (Ninetta, Giannetto, Fabrizio, Alcalde, Fernando, Jutge, Cor masculí)
  • 15 Ària Lucia A questo seno
  • 16 Final II Infelice, sventurata (Ninetta, Lucia, Pippo, Giannetto, Antonio, Giorgio, Fabrizio, Alcalde, Fernando, Cor)[9]

Anàlisi musical[modifica]

La gazza ladra és la culminació del procés de la convergència d'elements seriosos i còmics i marca l'abandonament de la producció d'òperes còmiques des d'aquest moment en endavant. Els primers èxits de Rossini amb les farses a Venècia el van persuadir amb L'italiana in Algeri a incursionar en el domini de la "absolu comique". Des d'un principi ja demostra, amb un gran èxit, una lluita implacable pel que fa a l'escala i l'estructura, en la cura minuciosa de la composició i la instrumentació, en l'elecció dels diferents tipus de veu i en la importància i la dificultat dels papers principals, els quals requereixen solistes de primer nivell. Tot això eleva les òperes còmiques de Rossini en una esfera més enllà de la dels seus precursors italians. L'estudi de les òperes de Mozart, a qui venerava, segurament ha d'haver ajudat a Rossini per conrear i desenvolupar aquestes ambicions.[6]

Així que La gazza ladra pertany a un gènere híbrid, que també s'anomena semiseria, ja que conté elements tant tràgics com còmics. Enmig de les òperes del segle XVIII semiserioses va sorgir un gust per les històries sentimentals, especialment pels francesos les "pièces à sauvetage" (peces de rescat) que eren, ja en temps de Rossini, amb una sèrie de convenis: un drama amb final feliç en el qual la part innocent, víctima injustament condemnada, se salvava en l'últim minut i el perseguidor menyspreable era castigat.[6]

El terme «semiserio» (o «di mezzo carattere») entra en ús al voltant de 1810. No obstant això, els orígens d'aquest gènere es troben en una època ben anterior: és a dir, almenys a Cecchina, ossia La buona figliuola, amb llibret de Goldoni i música de Piccini (1760) i, Nina, o sia La pazza per amore, amb música de Paisiello (1789) i un llibret que Carpani havia recaptat d'una comédie mêlée d'ariettes francesa. I en altres obres dels anys revolucionaris i napoleònics, durant els quals el gènere és particularment vital; a Itàlia es troben exemples en la producció teatral de Mayr, Paër, Generali, i després de tant en tant fins als anys trenta i quaranta del segle XIX. Abans de compondre La gazza, Rossini s'involucrà en el gènere amb Torvaldo e Dorliska (Teatro Valle de Roma del 1815 i es descriu com a dramma semiserio en el llibret), sobre un tema com el d'Amor coniugale; però ja el distintiu semiserio s'havia donat amb la farsa L'inganno felice, composta el 1812 sobre un llibret de Giuseppe Maria Foppa.[5]

Enregistraments[modifica]

Any Elenc:
Ninetta, Fabrizio,
Lucia, Giannetto,
Fernando
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[10]
1987 Ileana Cotrubas,
Carlos Feller,
Nucci Condò,
David Kuebler,
Brent Ellis
Bruno Bartoletti,
Gürzenich Orchester Köln i el Kölner Oper Chorus
DVD: ArtHaus Musik
Cat: 102 203
1998 Cinzia Forte,
Franco Vassallo,
Linda Tirendi,
Simon Edwards,
Natale de Carolis
Giancarlo Andretta,
Orquestra i cor del Teatro la Fenice de Venècia
Enregistrament d'una actuació a Venècia el 31 de gener)
Àudio CD: Mondo Musica
Cat: MFOH 20111
2007 Mariola Cantarero,
Paolo Bordogna,
Kleopatra Papatheologou,
Dmitry Korchak,
Alex Esposito
Lü Jia,
Orchestra Haydn di Bolzano e Trento
(Enregistrament de vídeo realitzat en una actuació del Rossini Opera Festival, Pesaro, agost)
DVD: Dynamic,
Cat: 33567
2009 Marie José Moreno,
Giulio Mastrototaro,
Luisa Islam Ali-Zade,
Kenneth Tarver,
Lorenzo Regazzo
Alberto Zedda,
Virtuosi Brunensis
(Enregistrament en viu al XXI Rossini in Wildbad Belcanto Opera Festival)
Àudio CD: NAXOS
8.660369-71

Referències[modifica]

  1. «Dades de l'òpera» (en alemany). Operone. [Consulta: 19 març 2016].
  2. «Ressenya de l'òpera» (en italià). GBOpera Magazine. [Consulta: 21 gener 2016].
  3. 3,0 3,1 3,2 Girardi, Enrico. «Programa de mà de la representació a La Fenice de 1998. Struttura musicale dell'opera» (en italià). [Consulta: 21 gener 2016].
  4. Alier; 1986, 91.
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 Toscani, Claudio. «Programa de mà de la representació a La Fenice de 1998. Di tragedia in baccanale. La gazza ladra e l'abstrazione del realismo patetico» (en italià). [Consulta: 21 gener 2016].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 Müller, Reto. «Ressenya dewl disc dirigit per Alberto Zedda» (en anglès). Naxos. [Consulta: 21 gener 2016].
  7. Vitoux, 1986, p. 148.
  8. Pedro Escamilla. La urraca ladrona: ópera semi-séria en dos actos, que se ha de representar en el Teatro del Príncipe de esta Corte. imprenta de I. Sancha, 1826, p. 3. 
  9. «Llibret» (en italià). Naxos. [Consulta: 21 gener 2016].
  10. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica]

  • Alier, Roger. Gioachino Rossini (en castellà). Barcelona: Edicions Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 
  • Vitoux, Frédéric. Rossini (en castellà). Madrid: Alianza, 1986. ISBN 84-206-8542-9. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La gazza ladra Modifica l'enllaç a Wikidata