L'occasione fa il ladro

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
L'ocasió fa al lladre
GiorcesRossini1.jpg
Gioachino Rossini
Títol original L'occasione fa il ladro
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Luigi Prividali
Llengua original Italià
Font literària Le prétendu par hazard, ou L'occasione fait le larron d'Eugène Scribe
Època composició Novembre de 1812
Gènere Burletta per musica o farsa
Actes Un
Estrena absoluta
Data estrena 24 de novembre de 1812
Escenari Teatro San Moisè de Venècia
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya Estiu de 1822 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona[1]
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

L'occasione fa il ladro, ossia Il cambio della valigia és una òpera en un acte composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Luigi Prividali, basat en Le prétendu par hazard, ou L'occasione fait le larron (1810) d'Eugène Scribe. S'estrenà al Teatro San Moisè de Venècia el 24 de novembre de 1812.

L'aventurer Parmenione aprofita in canvi d'equipatge amb el Comte Alberto per usurpar la seva identitat, presentant-se a la promesa d'aquest, que no el coneix, Berenice, i que, per a poder jutjar millor al seu futur marit, ha canviat el seu paper amb la seva serventa Ernestina. Tot acaba amb un doble matrimoni. Aquesta divertida comèdia recorda El joc de l'amor i de l'atzar (1730) de Pierre de Marivaux.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Composta per Rossini en només 11 dies quan tenia 20 anys, és la quarta de les cinc farses compostes per Rossini per al Teatro San Moisè de Venècia entre 1810 i 1813 -la resta foren La cambiale di matrimonio (1810), L'inganno felice (1812), La scala di seta (1812) i Il signor Bruschino (1813)-, i que van constituir un pas clau en la definició del seu estil còmic.[3] És la cinquena òpera estrenada l'any 1812 i es tracta d'una de les seves partitures més fresques i inspirades. Sembla que la inspiració fluïa de la seva ploma a una inusual alta velocitat durant aquest any.[4]

El fet que Rossini tornés una altra vegada al petit Teatro San Moisè, després del seu impressionant triomf amb La pietra del paragone a La Scala de Milà, és a causa de l'èxit obtingut al San Moisè l'any anterior de la farsa sentimental L'inganno felice.[5]

En un principi, després d'estrenar Ciro in Babilonia a Ferrara, Rossini havia de tornar a Venècia per tal d'escriure la primera de les tres òperes encarregades per l'empresari Antonio Cera. Sembla que va ser gràcies als seus bons contactes amb els cantants, que li va sortir la possibilitat d'escriure una òpera per a la temporada de tardor de La Scala.[5]

Eugène Scribe, el llibret de l'òpera es basava en la seva obra Le prétendu par hazard, ou L'occasione fait le larron

El llibret no va ser proporcionat per cap dels dos dramaturgs oficials, Gaetano Rossi o Giuseppe Foppa, sinó per l'advocat Luigi Prividali, que havia renunciat a la seva professió per dedicar-se completament al teatre i va escriure una vintena de llibrets. A més, va treballar com a empresari en diversos teatres i fins i tot durant molts anys es va guanyar fama com a crític de teatre. Des d'aquesta posició va defensar apassionadament Rossini, amb qui mantenia una relació personal propera, en diverses ocasions.[5]

Durant molt temps es va creure que Prividali havia ideat el seu llibret, bastant absurd,[6] fruit de la casualitat, fins que una comèdia amb el títol Le prétendu par hazard, ou L'occasione fait le larron va fer sortir a la llum que s'havia publicat a París una obra similar el 1810 pel famós llibretista Eugène Scribe. Potser la idea i, sobretot, el títol realment es van inspirar en aquest treball, però les similituds en la trama són tan lleus que realment s'hauria de reconèixer a Prividali com el creador original d'aquesta comèdia de confusió.[5]

El temps per compondre l'òpera va ser extremadament curt i aquest fet va deixar la seva marca en tota l'operació de la composició. Rossini va encomanar la redacció de tots els recitatius a un col·lega, una pràctica que havia començat quan estava malalt mentre escrivia La pietra del paragone. Les transicions tonals entre els recitatius i els següents números són de vegades maldestres i la notació del compositor és deficient en alguns casos. Rossini va reorquestrar dos passatges en el quintet, probablement després d'haver sentit els resultats dels primers assajos.[5]

Però a part d'això, Rossini va recórrer als recursos musicals il·limitats que brollaven del seu cap. En el procés, el jove compositor no va defugir de noves solucions: va prescindir de l'obertura consuetudinària i va començar l'òpera amb un preludi instrumental que desemboca al primer número, la introducció. El fet que s'autoprestés aquí la música de la tempesta de La pietra del paragone no tenia res a veure amb la falta de temps o la mandra i bastant més amb un procediment, típic de Rossini, de reciclar material semblant.[5]

Argument[modifica | modifica el codi]

L'occasione fa il ladro té com a títol secundari Il cambio della valigia, és a dir L'intercanvi de maletes. És així com comença aquesta farsa còmica plena de falses identitats i situacions hilarants. Una característica tempesta rossiniana introdueix l'espectador en una posada prop de Nàpols, en la qual s'han refugiat Don Parmenione, un aventurer jactanciós i atrevit, el seu criat Martino i el Conte Alberto, noble refinat i sensible. En la confusió, el Conte Alberto intercanvia la seva maleta amb Don Parmenione. Aquest últim no dubtarà d'aprofitar-se de l'error per suplantar la seva identitat i dirigir-se a Nàpols a casar-se amb Berenice, la promesa del comte.

Els dos homes comenten les raons dels seus viatges i el Conte relatarà que durant el viatge coneixerà a la que serà la seva esposa. L'acompanyant del Conte per confusió i error agafa les maletes de Parmenione, i per quan aquest i Martino s'adonen, l'aristòcrata ja s'ha perdut entre el passatge del vaixell. Martino decideix obrir les maletes i allí es troben el retrat de la que suposen és la núvia del Conte. A l'instant, Don Parmenione decideix apoderar-se de la identitat del Conte Alberto i fer-se passar per ell per festejar la núvia desconeguda.

D'altra banda la jove promesa Berenice, neboda de Don Eusebio, capità del vaixell, està trista perquè el seu pare vol que es casi amb algú de bona posició a qui ella no coneix. Berenice decideix que Ernestina, la seva fidel acompanyant i confident, intercanviï la seva identitat amb ella per conèixer d'incògnit el seu futur pretendent, i respondre al que li dicti el seu cor, al mateix temps que indaga sobre els veritables sentiments del nuvi.

Giacinta Canonici, soprano creadora del paper de Benerice

Don Parmenione fent-se passar pel Conte Alberto i Ernestina, fent-se passar per Berenice, es troben i s'enamoren encara que la semblança d'ella amb el retrat sigui escassa. Al mateix temps, però, d'altra banda, el Conte Alberto es topa amb una Berenice emmascarada d'Ernestina, enamorant-se també immediatament. En un moment determinat, es troben els dos "Albertos" argumentant que cadascú és "el nuvi" promès. Després de la confusió, el Capità i Ernestina interroguen Martino que escapa miraculosament de l'assetjament, perseguit per part de la tripulació del vaixell.

Després d'una conversa amb el Conte Alberto, Ernestina es convenç que aquest és el veritable nuvi. Berenice interroga per altra banda al que fins ara totes consideraven el nuvi oficial Don Parmenione, el qual comet greus errors sobre la família d'Alberto i els seus negocis, el que fa que ella es convenci també que el que es troba davant seu és l'impostor que ha usurpat la personalitat del que hauria de ser el seu promès.

Finalment els homes segellen un pacte i estableixen que tots dos descobreixin els seus veritables sentiments. Don Parmenione vol casar-se amb Ernestina i el Conte Alberto, amb la jove marquesa Berenice. Gairebé al final, Don Parmenione revela la seva veritable identitat al Capità Don Eusebio, i Ernestina confessa ser la dona fugitiva que Don Parmenione estava buscant. Don Parmenione li ofereix matrimoni, mentre que el Conte Alberto i Berenice també es declaren amor etern. El final feliç està assegurat, i així transcorre amb l'anunci de dos casaments.[7]

Estructura[modifica | modifica el codi]

  • 1 Simfonia i Introducció Frema in cielo il nembo irato (Parmenione, Martino, Alberto)
  • 2 Ària Che sorte, che accidente (Parmenione)
  • 3 Ària Vicino è il momento (Berenice)
  • 4 Quintet Quel gentil, quel vago oggetto (Parmenione, Ernestina, Alberto, Berenice, Eusebio)
  • 5 Recitatiu i Ària D'ogni più sacro impegno (Alberto)
  • 6 Duet Per conoscere l'inganno - Voi la sposa! (Parmenione, Berenice)
  • 7 Ària Il mio padrone è un uomo (Martino)
  • 8 Recitatiu i Ària Voi la sposa pretendete (Berenice)
  • 9 Final Quello, ch'io fui, ritorno (Parmenione, Ernestina, Eusebio, Alberto, Berenice, Martino)

Representacions[modifica | modifica el codi]

Portada del llibret de l'estrena a Venècia del 1812

En la seva estrena el 24 de novembre de 1812 al Teatro San Moisè de Venècia, L'occasione fa il ladro no va tenir el mateix èxit que obres anteriors.

Rossini va dir d'ella: «La meva farsa va ser posada en escena el dia abans-d'ahir. Pel que fa a la música, em va donar plaer, però no la interpretació», mentre que en la seva edició de 26 de novembre, el Giornale Dipartimentale dell'Adriatico va informar en una mica més detall: «El mestre Rossini ha escrit la música en onze dies, un període massa curt encara que tingui la gràcia d'un geni ardent. Altres compositors experimentats mai correrien aquest risc. De fet, és important estudiar amb més deteniment la qualitat, el rang vocal i el caràcter dels cantants pels quals fou escrita, que no sempre és possible immediatament. La música del Sr. Rossini conté moltes coses bones, això no es pot negar, sobretot en la introducció, en la primera secció de l'ària de Pacini (Don Parmenione), en l'ària de Berti (Conte Alberto) i en l'ària de Canonici (Berenice), però no tot va estar a l'altura i un té la impressió que això es deu a la força de les circumstàncies i no a la culpa de ningú en particular. El geni del senyor Rossini és ben conegut aquí: ell ha donat proves indubtables d'aquesta, tant aquí com en altres escenaris, i aquesta ocasió no danyarà la seva reputació; i tampoc es veuran afectats els artistes que apareixen en l'actual temporada. En honor a la veritat, cal afegir que en les dues nits següents la farsa va tenir més èxit».[5]

Luigi Pacini, primer Don Parmenione

A partir d'aquest informe, es desprèn que l'òpera va ser rebuda fredament,[6] encara que de cap manera es podia considerar un fracàs. La seva vitalitat posterior fou limitada,[6] però va gaudir d'una relativament àmplia circulació, el que es pot deduir del gran nombre de partitures a partir d'aquest moment.[5]

Malgrat tot, es va representar a l'estranger, i tal com va passar amb gairebé tota la producció poc coneguda de Rossini,[6] un dels primers llocs a representar-se fou al Teatre de la Santa Creu de Barcelona l'estiu de 1822.[1] El 13 de maig de 1824 va tenir lloc la primera representació al Teatre Nacional de São Carlos de Lisboa. El 4 de gener de 1829 al King's Theatre de Haymarket a Londres. El 27 de novembre de 1859 al Théâtre-Italien de París amb Marietta Alboni.

Si bé l'òpera al principi tenia una bona reputació i va fer una gira per Itàlia i Europa, amb la mort del compositor es va veure enfosquida per les òperes còmiques molt més famoses del compositor, i va desaparèixer del repertori. No obstant això, va tenir una important recuperació el 1892 a Pesaro, en el centenari del naixement del compositor.

La farsa va tornar a l'escena en la segona meitat del segle XX: el 1962 que es va realitzar a la Piccola Scala de Milà, dirigida per Nino Sanzogno amb Alvinio Misciano, Wladimiro Ganzarolli i una jove Fiorenza Cossotto com a Ernestina. El 1974 té lloc la primera representació a Angers i el 1987 a Buxton.

La primera actuació al Rossini Opera Festival fou el 1987 dirigida per Salvatore Accardo amb Luciana Serra, Luciana D'Intino i Claudio Desderi, i que va significar l'última funció de Rossini dirigida per l'escenògraf Jean-Pierre Ponnelle, que va morir l'any següent (la mateixa escenografia va ser represa diverses vegades al ROF, i dues vegades a La Scala el 1988 i 2010). L'occasione fa il ladro, encara que no va entrar en el repertori habitual, ha tingut una sèrie de representacions a Itàlia.

Luciana Serra ha fet del paper de Berenice un dels seus punts forts; intèrprets importants del paper d'Alberto han sigut Rockwell Blake i William Matteuzzi. El 1991 es posà en escena al Teatre Massimo de Palerm amb Blake i Serra. El 1992 es representà al Sferisterio de Macerata.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Aquesta és una de les creacions juvenils de Rossini, recorda a les millors de Cimarosa i s'aproxima sensiblement al nivell de les obres de Mozart, amb els seus jocs instrumentals i vocals d'una bellesa colpidora.[1] Presenta en la figura de Don Parmeniano una interessant figura de baix buffo amb intervencions de considerable enginy. El quintet Di tanto equivoco representa un dels moments típics del gust rossinià pel concertant, heretat de Cimarosa, però dinamitzat amb un gran sentit del ritme i amb jocs vocals totalment nous.[8]

Autopréstecs[modifica | modifica el codi]

La breu però preciosa Simfonia està basada en la tempesta de La pietra del paragone que després arribarà a Il barbiere di Siviglia

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Berenice, Ernestina,
Conte Alberto,
Don Parmenione
Director,
Teatre d'òpera i orquestra
Segell[9]
1987 Luciana Serra,
Luciana D'Intino,
Raúl Giménez,
J Patrick Raftery
Salvatore Accardo,
Orquestra Giovanile Italiana
(àudio enregistrat en directe al Rossini Opera Festival, Pesaro)
Àudio CD: Ricordi Fonit Cetra
Cat: RFCD 2001
1992 María Bayo,
Francesca Provvisionato,
Iorio Zennaro,
Natale de Carolis
Marcello Viotti,
English Chamber Orchestra
Àudio CD: Claves
Cat: 50-9208-9
2005 Elizaveta Martirosyan,
Fanie Antonelou,
Gianpiero Ruggeri,
Mauro Utzeri
Antonino Fogliani,
Württemberg Philharmonic Orchestra
Àudio CD

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Alier, Roger. «L'occasione fa il ladro a Torroella» (en castellà), 27-07-1992. [Consulta: 30 octubre 2015].
  2. Vitoux, 1986, p. 141.
  3. «Ressenya de l'òpera» (en italià). iteatri.re.it. [Consulta: 30 octubre 2015].
  4. Forsling, Göran. «Ressenya del disc dirigit per Antonino Fogliano» (en anglès). musicweb-international.com. [Consulta: 30 octubre 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 Müller, Reto. «Ressenya del disc» (en anglès). Naxos. [Consulta: 30 octubre 2015].
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Alier, 1986, p. 35.
  7. «Argument de l'òpera» (en anglès). Rossini Opera Festival. [Consulta: 30 octubre 2015].
  8. Alier, 1992, p. 102.
  9. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]