Demetrio e Polibio

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Musical note nicu bucule 01.svgDemetri i Polibi
GiorcesRossini1.jpg
Gioachino Rossini
Títol original Demetrio e Polibio
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Vincenzina Viganò Mombelli
Llengua original Italià
Època composició 1809
Gènere Dramma serio
Actes Dos
Estrena absoluta
Data estrena 18 de maig de 1812
Escenari Teatro Valle de Roma
Personatges i creadors
Instrumentació
Modifica dades a Wikidata

Demetrio e Polibio és una òpera en dos actes composta per Gioachino Rossini sobre un llibret italià de Vincenzina Viganò Mombelli. S'estrenà al Teatro Valle de Roma el 18 de maig de 1812.[1]

Va ser el primer intent de Rossini de fer una òpera a gran escala,[1] durant la seva època d'estudiant a l'Acadèmia Filharmònica de Bolonya el 1806. Com que va ser encarregada pel tenor Domenico Mombelli (l'esposa del qual va escriure el llibret) i es va dur a terme en privat pel mateix Mombelli i les seves dues filles, en una actuació en la qual Rossini no va assistir, no es considera que sigui la primera posada en escena d'una òpera seva.[2]

La trama transcorre al segle II aC a l'imperi Part. El rei dels parts, Polibio, ha criat com a fill seu el jove Siveno i, coneixent l'amor que aquest sent per la seva filla Lisinga, està disposat a casar-los. No obstant això apareix l'ambaixador de Síria per exigir la restitució de Siveno al seu país d'origen. L'ambaixador és en realitat el rei de Síria, i Siveno el seu fill. Per recuperar-lo decideix raptar-lo, però finalment s'apodera de Lisinga. Després de diverses renyines i confusions, tot acaba amb la reconciliació dels dos reis i l'idil·li dels amants.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Demetrio e Polibio va ser la primera òpera de Rossini, escrita durant la seva adolescència, però no estrenada en condicions fins al 1812, quan ja tenia vint anys i ja havia compost quatre òperes.[4] Als catorze anys (1806), Rossini es va inscriure al Liceo Musicale de Bolonya, acabat de crear feia dos anys pel pare Martini.[5] Allà va rebre classes de piano i violoncel de Vincenzo Cavedagna, i posteriorment contrapunt d'Angelo Tesei,[5] un alumne de Stanislao Mattei, que finalment també acabaria sent un dels seus professors més qualificats.[6] Al Liceo va estudiar intensament i amb passió les obres de Haydn i Mozart, fet que li va permetre millorar les seves nocions de llenguatge musical. En aquell moment aquest era l'únic lloc d'Itàlia on es podien trobar les partitures dels dos músics alemanys.[7] En aquesta època se'l coneixia amb el sobrenom de «il tedeschino» ('el petit alemany'). També fou acceptat com a cantor a l'Acadèmia i allí coneix a Isabella Colbran,[6] cantant lírica que el sobrepassava en edat, amb la qual contragué matrimoni uns anys més tard i de la qual se separà el 1830.

El seu nom no apareix en els registres de les classes de violoncel, piano i contrapunt al Liceo de Bolonya des de mitjans de desembre de 1807 fins a mitjans de març 1808.[6] El 1808 és un any d'intens treball per al jove compositor que, a més d'escriure les dues obertures conegudes com Al Conventello i Obbligata a contrabasso, es presenta al públic per primera vegada l'11 d'agost al Liceo Musicale amb la cantata Il pinato d'armonia sulla morte di Orfeo sobre un text pel Pare Girolamo Ruggia. Escriu una Sinfonia a più strumenti obbligati i una Sinfonia concertata, el 28 d'agost per al concert de final de curs de lliurament de premis al Liceo. Durant els seus anys de Bolonya és testimoni de com veien la llum almenys dues obres sagrades: les misses de Ravenna i Milà (amb el nom dels llocs on van ser escrites o almenys trobades).[6]

Ester Mombelli, creadora del paper de Lisigna

Per conèixer més sobre l'obra cal acudir a les declaracions que el mateix compositor va fer a Ferdinand Hiller el 1856 (44 anys després de la primera representació de l'òpera). Rossini va començar a compondre Demetrio e Polibio gairebé per diversió (almenys això deia). No se sap quant va trigar a completar l'obra, que probablement va escriure entre els anys 1806 i 1809. Va ser una col·laboració amb la família de Domenico Mombelli, tenor i compositor i un dels primers que va creure en el talent de Rossini, i la seva esposa, Vincenzina Viganò (germana del cèlebre coreògraf Salvatore Viganò), que va escriure el text per a aquest dramma serio en dos actes.[8] Es va fer bon amic del tenor i de les seves dues filles Ester i Marianna, per a les que va escriure la cantata La morte di Didone.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Demetrio e Polibio va ser escrita per parts –una ària aquí, un quartet d'allà– i probablement ja no estava en la ment del seu autor quan finalment va ser posada en escena al Teatro Valle de Roma el 18 de maig de 1812, amb Ludovico Olivieri, amic de la família,[9] i el trio Mombelli. Els Mombelli varen mantenir l'òpera en circulació durant alguns anys, però sense gaire èxit.[4]

L'òpera va ser molt apreciada per Stendhal, que la va veure a Como.[10] Després de l'estrena a Roma, l'òpera es va dur a terme en algunes altres ciutats, incloent-hi Bolonya (9 de març de 1814 al Teatre del Corso amb el mateix elenc de l'estrena romana), Venècia (24 d'abril de 1817 en el Teatre San Benedetto) i Nàpols (4 de juny de 1839 en el Teatre San Carlo).[11] Més tard va sortir del repertori, enfosquida per altres òperes serioses més famoses, i molt poques vegades es va portar a terme. Més recentment, es va representar al Rossini Opera Festival del 2010, amb un elenc de joves intèrprets.[12]

Argument[modifica | modifica el codi]

Temps: Segle II aC
Lloc: Pàrtia

Acte I[modifica | modifica el codi]

Polibio, rei de Pàrtia, és el protector de la seva filla Lisinga i del seu amant Siveno. Tothom creu que Siveno és el fill de Minteus, un ministre de Demetrio, rei de Síria, però en realitat és el fill de Demetrio, amb el qual està barallat des de fa molt de temps. Demetrio, que culpa a Minteus de la desaparició del seu fill, arriba a la cort dels parts sota el nom d'Eumenes, un missatger reial, i requereix a Siveno que torni a Síria, però Polibio s'hi nega. Siveno i Lisinga celebren el seu matrimoni. Polibio confia a Siveno que està preocupat pel que va passar, però Siveno el tranquil·litza. Mentrestant, Eumenes (Demetrio) Siveno conspira per segrestar-lo i portar-lo de tornada a Síria. Llavors suborna els criats i els guardes i per entrar de nit a la cort dels parts. No obstant això, quan arriba al dormitori de la parella, només troba a Lisinga sola, i la segresta. Polibio i Siveno tracten en va d'aturar-lo.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Polibio i Siveno advoquen per l'alliberament de Lisinga. En resposta, Eumenes (Demetrio) amenaça de matar-la si Siveno s'hi oposa. Al seu torn, Polibio amenaça de matar Siveno si no s'allibera Lisinga. La situació comença a resoldre's quan Eumenes (Demetrio), mira un antic medalló i s'adona que Siveno és en realitat el seu fill perdut. Polibio no vol perdre Lisinga i Eumenes (Demetrio) vol recuperar Siveno. Desesperat davant la idea de separar-se de Siveno, Lisinga tracta de matar a Eumenes, però ell li revela la seva veritable identitat com a rei Demetrio i anuncia que Siveno és el seu fill. La pau es restableix i la parella viu feliç per sempre més.[13]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Des del punt de vista formal, Demetrio e Polibio es presenta com una òpera seriosa típica de finals del segle XVIII en la qual les peces de conjunt, concertants i els finals d'acte s'han enriquit respecte de la tradicional òpera seriosa metastasiana, marcada per l'esquema recitatiu, ària. La presència activa del cor, d'ascendència vagament gluckiana, contribueix a fer més "moderna" l'òpera. Al cor se li assignen quatre nombres (dos per acte) i cinc intervencions en àries.[14]

Demetrio e Polibio va ser composta molt aviat en la carrera de Rossini, motiu pel qual dóna molt poques pistes sobre que s'anava a convertir en el compositor d'òpera més important del món.[15]

Entre les peces més conegudes hi ha el duo de Lisinga i Siveno Questo cor ti giura amore (acte I) i el quartet Donami ormai Siveno (acte II).[1][10]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Any Elenc:
Polibio, Lisinga,
Siveno, Demetrio
Director,
Orquestra i Cor
Segell[16]
1979 Aldo Bramante,
Cecilia Valdenassi,
Benedetta Pecchioli,
Giandomenico Bisi
Bruno Rigacci,
Orchestra Giovanile Internazionale di Opera Barga i
Coro «Guido Monaco» di Prato
(Enregistrament en viu al Festival di Barga), 27 de juliol)
LP:
Bongiovanni GB 2001/2002

Àudio casset:
Charles Handelman Live Opera 03627
1992 Giorgio Surjan,
Christine Weidinger,
Sara Mingardo,
Dalmacio González
Massimiliano Carraro,
Graz Symphony Orchestra i Sluk Chamber Choir di Bratislava
(Enregistrament en viu al Festival della Valle d'Itria, Martina Franca, 27 de juliol)
Àudio CD:
Dynamic CDS 171/1-2
1996 Pietro Spagnoli,
Maria Costanza Nocentini,
Sonia Ganassi,
Aldo Bertolo
Giuliano Carella,
Orchestra ignota
(Enregistrament en viu a Dordrecht, 8 de setembre)
Àudio CD:
Lyric Distribution Incorporated ALD 4085

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 Osborne, 1998, p. 119.
  2. Gossett; Brauner, 2001, p. 766.
  3. Vitoux, 1986, p. 140.
  4. 4,0 4,1 Dillon, Patrick. «Ressenya del dvd dirigit per Corrado Rovaris» (en anglès). Opera News. [Consulta: 29 octubre 2015].
  5. 5,0 5,1 García Pérez, 1989, p. 11.
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 «Biografia de Rossini» (en anglès). Rossini Opera Festival. [Consulta: 29 octubre 2015].
  7. Guardiet i Bergalló, M. Antònia. Guillermo Tell de G. Rossini (Petit Liceu - La Baldufa) Guía didáctica. 
  8. Denise Gallo. Gioachino Rossini: A Research and Information Guide. Routledge, 6 agost 2012, p. 43–. ISBN 978-1-135-84701-2. 
  9. Pedrotti, Roberta. «Ressenya del vídeo» (en italià). Gli Amici della Musica. [Consulta: 29 octubre 2015].
  10. 10,0 10,1 Geronutti; Gelli, 1996.
  11. Gherardo Casaglia. «"Demetrio e Polibio"» (en italià). AmadeusOnline.net - Almanacco. [Consulta: 29 octubre 2015].
  12. «Representació del 2010» (en italià). Rossini Opera Festival. [Consulta: 29 octubre 2015].
  13. Osborne, 1994, p. 5.
  14. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Fundación Zuloaga. [Consulta: 29 octubre 2015].
  15. Milenski, Michael. «Crítica de la representació de l'òpera al ROF» (en anglès). Opera Today. [Consulta: 29 octubre 2015].
  16. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]