El barber de Sevilla

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre l'òpera de Rossini. Si cerqueu la de Paisiello, vegeu «Il barbiere di Siviglia (Paisiello)».
El barber de Sevilla
Representació d'Il barbiere di Siviglia
Representació d'Il barbiere di Siviglia
Títol original Il barbiere di Siviglia
Compositor Gioachino Rossini
Llibretista Cesare Sterbini
Llengua original Italià
Font literària L'inutile précaution, ou, Le barbier de Séville de Beaumarchais (1775) i el llibret de Il barbiere di Siviglia de Giuseppe Petrosellini
Gènere opera buffa
Actes dos
Estrena absoluta
Data estrena 20 de febrer de 1816
Escenari Teatro Argentina de Roma
Director Gioachino Rossini
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 16 de juliol de 1818, Teatre de la Santa Creu (Barcelona) (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 18 de desembre de 1847
Personatges i creadors
  • Rosina, pupil·la del doctor Bartolo, enamorada de Lindoro (mezzosoprano) - Geltrude Righetti
  • Doctor Bartolo, metge i tutor de Rosina, amb la que vol casar-se (baix) - Bartolomeo Botticelli
  • Comte d'Almaviva, un noble de la ciutat. Utilitza el malnom de Lindoro. Enamorat de Rosina (tenor) - Manuel Garcia
  • Figaro, el barber de Sevilla (baríton) - Luigi Zamboni
  • Basilio, mestre de música, eclesiàstic a sou còmplice de Bartolo (baix) - Zenobio Vitarelli
  • Berta, criada del Doctor Bartolo, secretament enamorada d'aquest (soprano) - Elisabetta Loyselet
  • Fiorello, criat del comte d'Almaviva (baix) - Paolo Biagelli
  • Ambrogio, paper mínim, moltes vegades mut (baix)
  • Oficials, soldats, policia, notari
Instrumentació

Il barbiere di Siviglia (El barber de Sevilla) és una opera buffa en dos actes de Gioachino Rossini segons un llibret de Cesare Sterbini, basat en la comèdia de 1775 de Pierre Beaumarchais Le Barbier de Séville i el llibret de Il barbiere di Siviglia de Giuseppe Petrosellini.[1] L'estrena amb el títol Almaviva, o sia l'inutile precauzione va tenir lloc el 20 de febrer de 1816, al Teatro Argentina de Roma, enmig d'una tempesta de protestes que van canviar de signe a la segona representació (l'endemà), i que va significar per al compositor l'èxit més grandiós de tota la seva carrera.

Tot i que els partidaris de Paisiello la xiulessin durant l'estrena, Il barbiere di Siviglia està considerada avui dia com l'òpera més popular de Rossini i l'opera buffa més famosa de la història. La va compondre en menys de dues setmanes i va aprofitar l'obertura de dues òperes anteriors. L'obra explica la història del vell rondinaire Bartolo que vol allunyar Rosina de tot pretendent excepte un: ell mateix. És un arquetipus del món antic que lluita amb el modern, encarnat pel comte d'Almaviva, amb l'ajuda del barber Figaro. Finalment triomfarà l'amor malgrat tot i tothom, com a tota opera buffa.

Musicalment combina trets de l'òpera buffa amb la tradició del bel canto. La partitura és un autèntic malbaratament de melodies inoblidables i es caracteritza per una variada paleta de colors orquestrals, recursos apresos de Mozart i Haydn. L'obra té aspectes totalment nous com confiar el paper protagonista a un baríton (Figaro).[2]

L'estrena a Catalunya fou al Teatre de la Santa Creu, el 16 de juliol de 1818, amb la curiositat de què l'obertura fou canviada per una escrita per Ramon Carnicer, ja que faltava la de la partitura italiana.

Composició[modifica | modifica el codi]

Rossini va signar un contracte amb el duc Francesco Sforza-Cesarini, empresari propietari del Teatro Argentina de Roma el 15 de desembre de 1815, en el qual es comprometia a proporcionar una òpera còmica per al proper carnaval de 1816. L'Argentina era el teatre més sumptuós de Roma.[3] En els termes del contracte, Rossini va accedir a compondre una òpera en cinc setmanes, amb la condició que acceptés el llibret que el duc li oferís, adaptar la música als cantants dels quals disposava, assistir als assajos i dirigir la música. A causa de què el duc Sforza-Cesarini havia gastat molts diners en les seves altres produccions, va oferir molt menys en aquesta nova. Per tant, Rossini va rebre només una petita suma de diners per a les seves tasques. L'estrella de la producció, Manuel García, va rebre tres vegades la quantitat de Rossini.[4]

Giovanni Paisiello, autor de l'òpera homònima anterior a la de Rossini

Després de sospesar la possibilitat d'un llibret de Jacopo Ferretti, finalment el duc es va decidir per Cesare Sterbini, el llibretista de Torvaldo e Dorliska, al qual li va demanar basar el seu treball en la comèdia ben coneguda de Beaumarchais, Le Barbier de Séville (1775), que ja havia sigut objecte d'una sèrie de tractaments musicals, entre ells una òpera d'èxit de Petrosellini per a Paisiello que havia estrenat a Sant Petersburg (1782) i que més tard havia posat en escena als teatres d'òpera italiana, amb una enorme popularitat aconseguint un èxit rere un èxit,[4] que després es desplaçà a tot Europa, arribant per exemple a Catalunya el 1787 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.[5] Una altra amb el mateix nom i argument va ser composta el 1796 per Nicolas Isouard.[6] El compositor parmesà Constantino Dall'Argine va escriure una òpera amb el mateix títol que fou un autèntic fracàs.

Portada del llibret de l'estrena

L'òpera de Paisiello va subsistir molts anys, va regnar a Europa durant tres dècades com una de les òperes més populars,[7] i es mantenia en l'època de Rossini.[5] Ambdós, llibretista i compositor, es van adonar de la necessitat de distanciar-se de l'obra de Petrosellini, per evitar fer la impressió que estaven competint amb el gran i admirat Paisiello, però sobretot per adaptar la peça al gust modern, amb les seves convencions, molt diferents de les de la versió de Petrosellini i Paisiello. La necessitat de tal adaptació va ser ignorada, però, per Francesco Morlacchi, qui va poder tranquil·lament escriure nova música per al text de Petrosellini per a Dresden el 1816.[8] Per allunyar la possibilitat d'ofendre al vell compositor, Rossini va escriure a Paisiello i li va explicar el motiu pel qual estava component la seva versió. Paisiello li va contestar que ell no s'ofenia i li va desitjar el millor per la nova òpera.[4] De totes maneres, en el llibret imprès per a la primera representació de l'òpera de Rossini el 20 de febrer de 1816, a la portada s'hi podia llegir: «Almaviva, o sia L'inutile precauzione, commedia del signor Beaumarchais di nuovo interamente versificata, e ridotta al uso dell'odierno teatro musicale Italiano» (Almaviva o La precaució inútil, comèdia del Signor Beaumarchais, enterament versificada de nou, i adaptada per al modern teatre musical italià).[8]

Sterbini va prometre un llibret en dotze dies i el va presentar a Rossini, qui va completar el primer acte el 6 de febrer de 1816 i el va lliurar al concertino de l'orquestra aquest dia. Els assajos havien de començar l'endemà, però durant la nit va passar una desgràcia: el duc Sforza-Cesarini, de només 45 anys, va morir d'un vessament cerebral. El seu successor, Nicola Ratti, i Rossini no podien passar gaire temps lamentant-se, perquè la nova òpera havia d'estar llesta molt aviat, ja que una part dels ingressos s'havia de donar a la vídua i els fills de Sforza-Cesarini. Rossini va compondre la resta de l'òpera amb rapidesa, manllevant la música de cinc de les seves obres anteriors i diversos altres compositors també. De principi a fi, aquesta nova obra va ser composta en el temps de tres setmanes.[4]

El Teatro Argentina tal com era quan es va estrenar Il barbiere

Quan Rossini va començar la composició de Il barbiere encara no havia complert els vint-i-quatre anys i ja era el compositor més famós d'Itàlia del seu temps, i no faltava gaire perquè també ho fos de tot Europa. I era degut en gran part, almenys fins al moment, per les seves òperes bufes. Aquest gènere comptava amb un segle de tradició a Itàlia, i sobretot a Nàpols. Dos compositors, Paisiello i Cimarosa havien enriquit els elementals espectacles napolitans amb una especial elegància en la instrumentació i amb la generalització dels números de cant de conjunt. També havien introduït un nivell vocal elevat, només apte per veus molt ben dotades.[5]

És ben conegut que Rossini treballava ràpid en la composició, i fidel al seu estil, va escriure aquesta òpera en un temps rècord de tres setmanes,[6] encara que la famosa obertura va ser presa en realitat de dues òperes anteriors de Rossini, Aureliano in Palmira i Elisabetta, regina d'Inghilterra. El motiu fou que el contracte amb el teatre es va firmar menys de dos mesos abans de la seva estrena. Rossini, després d'haver treballat al teatre San Carlo de Nàpols, es dedicà a buscar contractes d'última hora a Roma. El contracte li va facilitar el duc Cesarini Sforza, que era l'empresari del teatre Argentina de Roma. Per la celeritat amb la qual es necessitava la partitura es va escollir un tema que ja fóra aprovat per la censura i, per aquest motiu, Rossini va presentar durant les seves vacances de Nadal el mateix argument que Paisello.[9] Encara que l'òpera de Paisiello va triomfar per un temps sobre la de Rossini, només aquesta va suportar el pas del temps i és encara una de les obres permanents del repertori operístic.

L'acció se situa a Sevilla, a finals del segle XVII. quan les prerrogatives de la noblesa i l'obscurantisme de l'Antic Règim comencen a donar pas a la Il·lustració, apuntant ja el germen de la revolució burgesa. Rosina, una noia bella i orfe es troba privada de la seva llibertat. El seu tutor la té tancada a casa i només la deixa anar a missa, amb l'esperança de casar-s'hi algun dia. Ella, però, està enamorada d'un jove comte que farà tot el que estigui a les seves mans per acostar-se a Rosina i casar-s'hi. Tot gràcies a l'ajuda del barber Figaro, el mateix que va inspirar Les noces de Fígaro, cèlebre òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. L'òpera de Rossini segueix la primera de les obres de la trilogia de Figaro de Beaumarchais, mentre que l'òpera de Mozart, composta 30 anys abans, el 1786, es basa en la segona part de la trilogia del dramaturg francès. La versió original va ser estrenada per Beaumarchais el 1775 a París, a la Comédie Française del Palau de les Tulleries.[6]

Representacions[modifica | modifica el codi]

El Teatro Argentina de Roma, on es va estrenar l'òpera

El que Rossini havia tractat d'evitar, que no estava dirigida contra Paisiello sinó a favor dels seus fans no va acabar de funcionar en l'estrena, ja que Paisiello tenia uns grups de rabiosos i lleials de devots lleials que varen voler apreciar en la versió de Rossini un insult. La nit de l'estrena, el 20 de febrer de 1816, aquests mateixos aficionats anomenats Paisiellisti, van descendir sobre el Teatro Argentina per causar estralls al compositor i a l'elenc. Rossini va entrar al teatre aquesta nit vestit de color avellana, d'estil espanyol, vestit d'or amb botons. El públic va demostrar la seva opinió amb xiulets, esbroncades i rialles. Tal comportament establiria el to per a la resta de la nit.[4]

La companyia de cant no tenia un nivell homogeni. En qualsevol cas es comptava amb la presència del gran tenor Manuel García i un bon bufo, Luigi Zambini, encara que al final de la seva carrera. La part de Rosina fou confiada a Geltrude Righetti-Giorgi, amiga de Rosini. Va rebre una acollida particularment negativa. Potser van convergir diversos factors en el fracàs de l'estrena: la novetat de la música, els incidents escènics (guitarres desafinades, cantant que cau i comença a sagnar pel nas, irrupció d'un gat sobre l'escenari...) i sobretot la presència a la sala de nombrosos enemics de Rossini, confabulats per provocar un escàndol a base de xiulits i crits. El dia de l'estrena hi va haver una tempesta de bramuls i crits, rialles i desqualificacions que no jutjaven l'obra, sinó l'actitud "irreverent" de Rossini d'haver gosat tocar un tema tan entranyable pel públic del moment.[10]

Els incidents de l'estrena a l'escenari ens han arribat amb detall. Quan el cantant interpretava a Basilio, Zenobio Vitarelli, va entrar a l'escenari amb un maquillatge molt original, es va veure momentàniament distret pels crits i xiulets i va caure sobre una trapa, es va rascar la cara i gairebé es trenca el nas. Sagnant en gran mesura, va treure un mocador i va cantar de totes maneres, tractant d'aturar el flux. Com a resultat, Vitarelli va haver de posicionar-se d'una forma estranya, fet que va provocar en l'audiència, ja fora de mida, una nova sèrie de sorolls de desaprovació i rialles. Poc després, un gat va aparèixer a l'escenari i es va barrejar amb els intèrprets. Luigi Zamboni, que interpretava el personatge de Figaro, el va fer fora per un costat de l'escenari però va tornar per la banda oposada, saltant de manera espectacular en els braços de Bartolommeo Botticelli (qui interpretava al Dr. Bartolo). Llavors, el gat va saltar i va començar a burlar-se de Geltrude Righetti (Rosina) i Elisabetta Loyselet, que tenien por de les esgarrapades. Només quan el personatge que feia de policia es va acostar a l'animal amb una espasa, aquest va marxar, però el públic el cridava tot imitant els seus miols. Els cantants amb prou feines podien concentrar-se en les seves actuacions pel soroll constant del públic. El pitjor va venir quan Figaro i Rosina van cantar el seu bonic duo, que fou gairebé ofegat per l'audiència. Un cop acabat el primer acte, Rossini va aplaudir els artistes per haver mostrat en aquest conjunt advers la seva màxima professionalitat. Després se'n va anar. Rossini va donar una excusa feble, va afirmar que estava malalt, va anar a casa i va prometre no tornar a aixecar-se del llit.[4]

Geltrude Righetti, que va crear el paper de Rosina

Existeixen altres versions dels motius del fracàs del dia de l'estrena. El 1823, Righetti-Giorgio, la Rosina de l'estrena, va fer una famosa resposta a un article de Stendhal, titulat Cenni di una donna già cantante, sopra il Maestro Rossini.... En aquest treball tira per terra diverses anècdotes relacionades amb Rossini i dóna informació interessant sobre ell i les seves obres.[11] També inclou la seva explicació de perquè l'estrena d'El barber de Sevilla fou un fracàs. Explica que els problemes van començar quan el tenor Garcia va començar amb una serenata composta pel mateix cantant i autoritzada per Rossini. Inexplicablement mentre Garcia afinava l'instrument el públic va començar a riure. El tenor, molest, va cantar amb poc entusiasme, provocant encara més reacció en el públic. Tampoc va agradar que la soprano responia breument al tenor en comptes de l'acostumada cavatina. L'apoteosi negativa va arribar quan tots els cantants canten una frase còmicament lenta. Des d'una llotja es va sentir: els funerals del duc Cesarini!, cosa que va provocar una irrefrenable hilaritat general.[12]

A la nit següent, en la segona actuació d'Almaviva, el públic va decidir que s'havia comportat injustament i va optar per escoltar amb atenció aquest nou treball. Tothom estava molt silenciós, i es van adonar que estaven veient una nova obra mestra. Van esclatar els aplaudiments, per a alegria de l'elenc. Però el creador d'aquesta obra encara no hi era, fingint estar recuperant-se de la seva malaltia i fingint dormir. Diversos amics de Rossini van anar a casa seva i el van despertar, eufòrics que ara el seu treball havia tingut molt èxit. Les actuacions posteriors només van augmentar l'apreciació de l'audiència.[4]

A la tercera nit, l'èxit ja va ser delirant, i el voluble públic romà acompanya amb torxes al compositor a casa seva.[13] Els seguidors de Paisiello van acceptar el triomf de Rossini respecte al seu predecessor, que fou clar en tots els sentits: la música té més vitalitat, originalitat i enginy, i la seva concepció dramàtica impregna als personatges amb una humanitat universal.[7]

Nelly Melba com a Rosina, els anys 1920

Al juny de 1816, Paisiello va morir. Rossini va pensar que ara podia canviar amb respecte el nom de la seva òpera Almaviva per a Il Barbiere di Siviglia, sense desaprovació pública. Al setembre, ja amb aquest nom, va aparèixer a Bolonya[14] i al mateix any es va traslladar a Florència. En els dos anys vinents, es va moure per tota Itàlia i a l'estranger. En el moment en què va aparèixer de nou a Roma, cinc anys més tard, ja portava milers d'actuacions en centenars de teatres de tot el món. Avui, El barber de Sevilla segueix sent una de les òperes més populars i es realitza amb freqüència per tot el món.[4]

Es convertiria en la primera òpera italiana estrenada als Estats Units, fou al Park Theater de Nova York el 29 de novembre de 1825.[6]

Durant el segle XIX i XX, però, va ser trivialitzada per actuacions que van afavorir els aspectes ridículs o que van alterar la naturalesa de la música. Una edició del 1942 al Teatro Comunale de Florència, dirigida per Vittorio Gui, va ser la primera representació moderna amb l'ús de materials originals, d'acord amb una pràctica pràcticament consolidada avui dia, amb la que es pot apreciar l'elegància melòdica, el ritme electritzant, la brillant instrumentació i la frescor inventiva de Rossini.[14]

Com a element bàsic del repertori operístic, El barber de Sevilla apareix com a número nou a la llista de les òperes més representades a tot el món en les darreres temporades.[15] El paper de Rosina, encara que escrit per a una contralt de coloratura[16] i més freqüentment cantada per una mezzosoprano de coloratura, en el passat i ocasionalment en temps més recents, ha estat cantada per sopranos de coloratura, com ara Marcela Sembrich, Maria Callas, Roberta Peters, Gianna D'Angelo, Victòria dels Àngels, Beverly Sills, Lily Pons, Diana Damrau, Kathleen Battle i Luciana Serra. Rosina ha estat recentment cantada per famoses mezzosopranos com Marilyn Horne, Teresa Berganza, Lucia Valentini Terrani, Cecilia Bartoli, Joyce DiDonato, Jennifer Larmore, Garance Elina i Vesselina Kasarova, així com la famosa contralt Ewa Podlés.

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Escena 1[modifica | modifica el codi]

El baix rus Fiódor Xaliapin en el paper de Don Basilio el 1916

Una plaça a Sevilla, a l'alba. El comte Almaviva ha preparat una serenata per a la bella Rosina, pupil·la del doctor Bartolo. Els músics ocupen els seus llocs en silenci i el Comte canta al peu de la finestra. Com que Rosina no apareix, paga als músics i es queda esperant, però s'amaga en sentir que algú s'acosta. És Figaro, el barber de Sevilla, que fa gala de la seva professió, que li obre totes les portes de la ciutat i li permet participar en totes les intrigues amoroses. Quan arriba reconeix al Comte, però aquest li demana que no reveli el seu nom, ja que ha seguit en secret a Rosina fins allà. Figaro sap tot d'ella: és la pupil·la del doctor Bartolo, i el vell vol casar-se amb ella. El Comte, que no vol que Rosina l'accepti a ell per marit per la seva riquesa i els seus títols, pretén fer-se passar per un pobre estudiant, Lindoro. Quan ella es disposa a respondre, la finestra es tanca de cop. Com que el Comte li ha promès una recompensa, Figaro inventa un pla. El Comte haurà d'entrar a casa de Bartolo vestit de soldat, demanant allotjament. Si a més fingeix estar ebri, el tutor no tindrà cap sospita. Els dos decideixen posar en marxa el seu pla.

Escena 2[modifica | modifica el codi]

El baríton rus Mikhaïl Karakash com a Figaro cap al 1910

A l'interior de la casa de Bartolo. Rosina, sola, acaba d'acabar d'escriure una carta a Lindoro. Apareix Figaro, però abans que els dos puguin parlar, entra Bartolo. Don Basilio, mestre de música i amic de Bartolo, porta la notícia de l'arribada a Sevilla del Comte Almaviva, enamorat en secret de Rosina, i proposa difamar al Comte per mitjà de rumors infundats. Bartolo prefereix casar-se aquest mateix dia amb Rosina i els dos surten per redactar el contracte matrimonial. Figaro, que ha escoltat la conversa, adverteix a Rosina. Al mateix temps que ella assegura al barber que serà capaç de fer front a aquesta situació, Rosina manifesta alguns dubtes sobre les intencions del jove que ha vist en companyia de Figaro. Aquest li respon que es tracta d'un parent pobre que no té cap altre defecte que el d'estar bojament enamorat de Rosina. Quan Figaro suggereix a la jove que escrigui a Lindoro, ella el sorprèn amb la seva carta ja redactada.

Figaro es disposa a portar al seu destinatari. El desconfiat Bartolo acusa Rosina d'haver escrit al seu estimat: els seus dits estan tacats de la tinta, manca una quartilla i ha utilitzat la ploma. L'amenaça de tancar-la a casa. El Comte, disfressat de soldat ebri, truca a la porta. Diu a Bartolo que busca allotjament. Quan apareix Rosina, el Comte li revela que ell és Lindoro. Bartolo porta una ordre que l'eximeix de donar allotjament als militars, però el Comte fa volar el paper. En la confusió lliura una nota a Rosina, que ella fa passar per una llista de la bugaderia, per exasperació de Bartolo. Entren la criada Berta i Don Basilio. Figaro torna informant-los de què el soroll se sent a tota la ciutat. En aquest moment, els soldats truquen a la porta. Tots els personatges tracten d'explicar la situació, creant un caos encara més gran. L'oficial deté al Comte, però quan aquest extreu un document és immediatament alliberat. Bartolo es queda mut d'estupor, després explota de còlera, mentre tots expressen la seva completa confusió davant els esdeveniments del dia.

Acte II[modifica | modifica el codi]

La soprano italiana Fanny Persiani com a Rosina el 1840

Bartolo tem que el soldat pogués ser un emissari del Comte d'Almaviva. De nou truquen a la porta. És el Comte, aquest cop disfressat de "Don Alonso", mestre de música, un alumne de Don Basilio, que ha estat enviat pel seu mestre, que està malalt. Per guanyar-se la confiança de Bartolo, declara que ha robat al Comte una nota escrita per Rosina. Amb ella tractarà de convèncer Rosina que el Comte està jugant amb els seus sentiments. Enganyat, Bartolo surt a la recerca de la seva pupil·la per la lliçó de cant. Rosina executa el rondó de la precaució inútil. Mentre Bartolo es desperta, ja que aquesta "música moderna" l'avorreix i canta un exemple de la "música del seu temps". Figaro ve a afaitar-lo. Bartolo no vol deixar a "Don Alonso" i a Figaro tot sol amb Rosina, i envia al barber a la recerca dels estris per a l'afaitat. Figaro aprofita l'ocasió per fer-se amb la clau del balcó, després deixa caure els plats i els gots per cridar l'atenció de Bartolo. Rosina i Lindoro es declaren novament el seu amor .. Quan Figaro comença a afaitar a Bartolo arriba Don Basílio per la lliçó de cant de Rosina. Però els joves li ofereixen una borsa de diners i fan veure que té l'escarlatina perquè es retiri. Figaro segueix afaitant a Bartolo, mentre Lindoro i Rosina continuen amb el seu pla.

Aquesta mateixa nit, Lindoro i Figaro entren pel balcó i rapten a Rosina. Bartolo sorprèn el Comte quan parla amb la seva disfressa i esclata novament de còlera. Berta, tot sol, comenta l'estupidesa dels vells que volen casar-se amb jovenetes. Basilio, a qui Bartolo va enviar un criat per buscar-lo, confessa que ell no coneixia a cap "Don Alonso", i que podia tractar-se del Comte en persona. El tutor, que no vol córrer riscos, encarrega a Basilio que faci venir immediatament al notari, perquè les noces es puguin celebrar aquella mateixa nit. Per enganyar a Rosina, Bartolo li mostra la seva carta per Lindoro i li diu que el seu estimat es burla d'ella.

Rosina es desespera. Esclata una tempesta. Quan Figaro i el Comte entren pel balcó, Rosina acusa Lindoro de voler vendre-la al Comte Almaviva. El Comte es llança als seus peus i revela la seva veritable identitat. Els enamorats expressen la seva alegria, mentre Figaro els diu que s'afanyin a escapar-se. Quan es disposen a partir, l'escala ha desaparegut. Basilio entra amb el notari. Figaro aprofita l'ocasió per a les noces de Rosina i el Comte. Arriba Bartolo amb els soldats, però ja és massa tard. El Comte Almaviva revela la seva identitat i anuncia que Rosina és la seva esposa. A Bartolo no li queda altra opció i beneeix el matrimoni. Tots desitgen a la feliç parella amor i fidelitat eternes.

Estructura[modifica | modifica el codi]

Representació del 15 de novembre de 1913 al Teatre Bolxoi de Moscou

Acte I[modifica | modifica el codi]

  • 1 Primera part
    • Cor Piano, pianissimo (Fiorello, Conte, Cor)
    • Cavatina Ecco, ridente in cielo (Conte)
    • després de la introducció (Recitatiu) Ehi, Fiorello?... (Conte, Fiorello, Cor)
  • 2 Cavatina Largo al factotum (Figaro)
  • 3 Cançó Se il mio nome saper voi bramate (Conte)
  • 4 Duet All'idea di quel metallo (Figaro, Conte)
  • 5 Cavatina Una voce poco fa (Rosina)
  • 6 Ària La calunnia è un venticello (Basilio)
  • 7 Duet Dunque io son... tu non m'inganni? (Rosina e Figaro)
  • 8 Ària A un dottor de la mia sorte (Bartolo)
  • 9 Final I Ehi di casa... buona gente... (Rosina, Berta, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio, Ufficiale, Cor)

Acte II[modifica | modifica el codi]

  • 10 Duettino Pace e gioia sia con voi Conte, Bartolo)
  • 11 Ària Contro un cor che accende amore (Rosina)
  • 12 Arietta Quando mi sei vicina (Bartolo)
  • 13 Quintet Don Basilio!... (Rosina, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio)
  • 14 Ària Il vecchiotto cerca moglie (Berta)
  • 15 Temporal
  • 16 Trio Ah! qual colpo inaspettato (Rosina, Conte, Figaro)
  • 17 Recitatiu instrumental Il Conte!... ah, che mai sento!... (Conte, Bartolo)
  • 18 Ària Cessa di più resistere (Conte, Cor)
  • 19 Final II Di sì felice innesto (Rosina, Berta, Conte, Figaro, Bartolo, Basilio, Cor)

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Fins fa poc Rossini era considerat essencialment un compositor d'òperes còmiques, i sobretot de El barber de Sevilla. Fins i tot per Beethoven, si hem de creure el relat de la visita que li va fer Rossini a Viena el 1822, els noms de Rossini i El barber eren inseparables i en la seva opinió Rossini haurien d'haver continuat en aquesta línia. Els cinc anys anteriors a la trobada de Viena, però, Rossini se n'havia distanciat. De fet des de l'època en què va començar a treballar a Nàpols per al reial Teatro San Carlo, que Rossini només va escriure òperes serioses, i, de passada, obres plenes d'originalitat estilística i formal. Les seves òperes còmiques i semiserioses, per contra, havien estat escrits per cases de fora de Nàpols, començant per Roma, on la seva òpera semiseriosa Torvaldo e Dorliska va ser posada en escena el 1815 al Teatro Valle, i les seves dues últimes òperes còmiques, Il Barbiere di Siviglia, el 1816 en el Teatre Argentina, i La Cenerentola el 1817, de nou al teatro Valle.[8]

Moments més cèlebres[modifica | modifica el codi]

L'òpera és essencialment coneguda per la seva ària de Figaro (largo al factotum), per la cèlebre ària de Rosina (una voce poco fa) i pel tema de Don Basilio (la calunnia è une venticello). L'obertura és memorable gràcies a la seva melodia burlesca. Fou escrita inicialment per a Aureliano in Palmira i després fou reutilitzada per a Elisabetta, regina d'Inghilterra, fet que per Rossini era normal. El sextet que conclou el primer acte demostra la qualitat, el ritme, l'elegància amb què Rossini componia els concertants.[5]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudio[modifica | modifica el codi]

Any Intèrprets
(Rosina,
Almaviva,
Figaro)
Director
Companyia d'òpera i orquestra
Discogràfica
1950 Giulietta Simionato,
Luigi Infantino,
Giuseppe Taddei
Fernando Previtali,
Cor i orquestra de la RAI de Milà
Warner Fonit
Cat: 5046 71224-2
1954 Antonietta Pastori,
Nicola Monti,
Rolando Panerai
Carlo Maria Giulini,
Orquestra simfònica i cors de la RAI
Great Opera Performances Classics
Cat: G.O.P. 66.104
1957 Giulietta Simionato,
Alvinio Misciano,
Ettore Bastianini
Alberto Erede,
Orquestra i cor del Maggio Musicale Fiorentino
Decca Eloquence
Cat 467 4112
1957 Maria Callas,
Luigi Alva,
Tito Gobbi
Alceo Galliera,
Philharmonia Orchestra and Chorus
EMI Classics
1958 Roberta Peters,
Cesare Valletti,
Robert Merrill
Erich Leinsdorf,
Metropolitan Opera Orchestra and Chorus
RCA
1971 Teresa Berganza,
Luigi Alva,
Hermann Prey
Claudio Abbado,
Orquestra Simfònica de Londres i cors
Deutsche Grammophon
Cat: 457 7332
1975 Beverly Sills,
Nicolai Gedda,
Sherrill Milnes
James Levine,
Orquestra Simfònica de Londres,
John Alldis Choir
EMI Classics
1982 Marilyn Horne,
Paolo Barbacini,
Leo Nucci
Riccardo Chailly,
Cor i orquestra del Teatro alla Scala, Milà
Sony Classics
1983 Agnes Baltsa,
Francisco Araiza,
Thomas Allen
Neville Marriner,
Ambrosian Opera Chorus
Decca, 2002
1987 Luciana Serra,
Rockwell Blake,
Bruno Pola
Bruno Campanella,
Cor i orquestra del Teatro Regio di Torino
Nuova Era
1993 Kathleen Battle,
Frank Lopardo,
Plácido Domingo
Claudio Abbado,
Chamber Orchestra of Europe and Chorus
Deutsche Grammophon
1997 Edita Gruberová,
Juan Diego Flórez,
Vladimir Chernov
Ralf Weikert,
Münchner Rundfunkorchester and Chorus
(en viu)
Nightingale Classics
Cat: NC 004022

Vídeo[modifica | modifica el codi]

  • Gobbi (Figaro); Corradi (Rosina); Tagliavini (Comte); De Taranto (Bartolo); Tajo (Basilio); Rome Opera Chorus and Orchestra;Morelli (Director); una pel·lícula de Mario Costa. Pickwick VHS
  • 1972: Prey (Figaro); Berganza (Rosina); Alva (Comte); Dara (Bartolo); Montarsolo (Basilio); La Scala Chorus and Orchestra;Abbado (Director); Ponnelle (Director). DG VHS/DVD
  • 1982: Rawnsley (Figaro); Ewing (Rosina); Cossotti (Comte); Desderi (Bartolo); Furlanetto (Basilio);Glyndebourne Festival Chorus and Orchestra; Cambrelling (Director); Cox (Director);Heather (Director del vídeo). Castle VHS/Warner DVD
  • Nucci (Figaro); Battle (Rosina); Blake (Comte); Dara (Bartolo); Furlanetto (Basilio); Metropolitan Opera Chorus and Orchestra; Weikert (Director); Cox (Director); Large (Director del vídeo) DG VHS/DVD
  • 1988: Quilico (Figaro); Bartoli (Rosina); Kuebler (Comte); Feller (Bartolo); Lloyd (Basilio); Cologne Opera Chorus/Stuttgart Radio Symphony Orchestra; Ferro (Director); Hampe (Director; Viller (Director del vídeo). RCA VHS/Art Haus Musik DVD
  • 1992: Malis (Figaro); Larmore (Rosina); Croft (Comte); Netherlands Opera; Zedda (Director); Hulscher (Director). Image DVD
  • Prey (Figaro); Koth (Rosina); Wunderlich (Comte); Proebstl (Bartolo); Hotter (Basilio); Chorus and Orchestra of the Bavarian State opera; Keilberth (Director). Sung in German. Legato Classics. VHS
  • 2008:Francesco Meli (Comte); Bruno De Simone (Bartolo);Rinat Shaham (Rosina); Roberto Frontali (Figaro); Giovanni Furlanetto (Basilio); Giovanna Donadini; Antonino Fogliani (Director); Bepi Morassi (Director); Orchestra and chorus of Teatro La Fenice di Venezia. Dynamic (record label) Cat.33597
  • 2010: Spagnoli (Figaro); Di Donato (Rosina); Florez (Almaviva); Orchestra of the Royal Opera House; Royal Opera Chorus; Antonio Pappano (Director). Virgin Classics. DVD.

Altres versions musicals[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 Programa d'Il barbiere di Siviglia. Viena: Wiener Staatsoper, temporada 2012-2013. 
  2. «Guia de l'obra a l'ôpera d'Oviedo».
  3. Richard Osborne. Rossini. Oxford University Press, USA, 2007, p. 38. ISBN 978-0-19-972440-6. 
  4. 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 «Guia de l'obra al Metropolitan Opera».
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 Alier, Roger. Il barbiere di Siviglia. Barcelona: Daimon, 1983. ISBN 84-231-2702-8. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Història de l'òpera a la web de l'Arena de Verona
  7. 7,0 7,1 Moravcsik, Andrew. «Giovanni Paisiello: Il Barbiere di Siviglia». operatoday.com.
  8. 8,0 8,1 8,2 Fabbri, Paolo. «Ressenya del disc dirigit per Will Humburg». Naxos.
  9. Albert Galceran. «Il barbiere di Siviglia (G Rossini)». Moments d'òpera, 4 maig 2011.
  10. Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 95. ISBN 9788475963570. 
  11. «Biografia de Righetti-Giorgi». treccani.it.
  12. La Gran Ópera. Barcelona: Planeta-De Agostini. ISBN 84-395-1304-6. 
  13. Reparaz, Carmen de. María Malibran. Ministerio de Educación, p. 33. ISBN 978-84-369-0033-0. 
  14. 14,0 14,1 «Presentazione Il barbiere di Siviglia». Tetro Regio Torino.
  15. [enllaç sense format] http://operabase.com/top.cgi?lang=ca
  16. Myers, Eric, "Sweet and Low: The case of the vanishing contralto, Opera News, December 1996.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: El barber de Sevilla Modifica l'enllaç a Wikidata