Opera buffa

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Una opera buffa

L'opera buffa (en català, òpera bufa[1]) és un gènere d'òpera que nasqué en ple període barroc, es desenvolupà a Nàpols en la primera part del segle XVIII[2] i al mateix segle estengué la seva popularitat a Roma i al nord d'Itàlia. Es caracteritza pel fet que el seu argument és còmic o festiu, predominant els temes d'embolics matrimonials i sàtires sobre costums socials.[3][4]

L'òpera còmica, en principi, es caracteritza per ser una art escènica en què part del text dramàtic és cantat i part d'ell és declamat, podent ser l'argument i el to qualssevol.[3]

A Itàlia, l'òpera bufa era cantada de principi a fi, a diferència d'altres òperes de tall còmic com la zarzuela a Espanya, l'opéra-comique a França, la singspiel a Alemanya o la ballad opera a Anglaterra, que tenien parts parlades.[1]

Origen[modifica | modifica el codi]

L'òpera bufa va sorgir com a resposta a les característiques estilístiques de l'estil de l'opera seria. Pretenia transformar l'òpera en un gènere més proper al poble, tot i que també per a reis i noblesa, on es descrivia gent comuna amb problemes comuns. Els caràcters i les situacions còmiques, que normalment implicaven criats, havien estat una part de l'òpera seriosa fins a primers del segle XVIII, quan l'òpera còmica començava a emergir com un gènere diferent.

Al principi, les òperes còmiques es componien de forma curta. Sembla que Apostolo Zeno va impulsar l'aparició dels cèlebres intermezzi còmics, en els quals, durant els entreactes, cantaven els personatges especialitzats en papers còmics de les companyies operístiques i exhibien llavors totes les seves possibilitats mímiques, gestuals i vocals per guanyar-se un públic popular que s'hagués avorrit si només s'haguessin programat les insípides històries mitològiques i literàries greco-llatines que els antics costums operístiques seguien imposant.[5]

L'intermezzo es va convertir així en el precursor de l'òpera còmica de ple dret que es desenvoluparia a finals del mateix segle. La serva padrona de Giovanni Battista Pergolesi (1710-1736), tot i ser un intermezzo, encara es representa amb una certa regularitat avui, i proporciona un exemple excel·lent de l'embrió d'aquest estil.

Evolució[modifica | modifica el codi]

Comèdia de l'art al segle XVIII
Falstaff, a l'any 2013

A mitjans del segle XVIII havia adquirit un apogeu important i van començar a incloure-hi tons sentimentals i a vegades inclús derivant a comèdies lacrimògenes que li donaren encara més entitat.

En l'òpera en general, però en la còmica en particular, les rígides formes evolucionen cap a textos en els quals el públic estava finalment capacitat per desxifrar les paraules que els cantants pronunciaven, la història més enllà de la música era intel·ligible. Començava a acceptar-se el concepte de música per a la mera diversió. S'utilitzava el llenguatge de la classe baixa, sovint en el dialecte local, i es retrataven caricatures que es trobaven sovint en la commedia dell'arte.

A poc a poc els dos gèneres es van anar acostant. En l'òpera còmica els personatges adquiriren més categoria musical i interpretativa. Les àries en un principi eren curtes, però ja a finals de segle, junt amb l'aparició de peces col·lectives, s'allargaren afegint-hi una segona part més ràpida i rítmica, la cabaletta. Aquí el cantant podia improvisar per al seu lluïment.

El gènere declinava al segle XIX, i es considera sovint el Falstaff de Verdi (1893) com l'última òpera bufa.

Característiques[modifica | modifica el codi]

Front a la grandiloqüència i èpica de l'òpera seriosa, la buffa és espontània, naturalista, tracta temes quotidians, típicament embolics matrimonials amb final feliç, i el seu element primordial és la comicitat.[4] El tipus de comèdia podia variar dins d'una variada gamma: des d'Il barbiere di Siviglia de Rossini (1816) que era purament una comèdia, fins a Le nozze di Figaro de Mozart (1786), que hi afegia drama i patetisme.

L'òpera buffa va néixer com a episodis intermedis entre els actes d'una òpera principal, d'aquí el nom dels inicials intermezzi amb què es van conéixer les primeres òperes bufes. La majoria eren executades per pocs intèrprets, diferents dels de l'òpera principal, dels quals solia haver dos cantants, mentre que els altres declamaven o bé s'expressaven sense paraules, mostrant personatges, actituds i arguments típics de la comèdia de l'art. A la segona meitat del segle XVIII, el dramaturg Carlo Goldoni va anar transformant els estereotips genèrics de la comèdia de l'art, que en un principi eren populars i estimats per ser tan coneguts, en personatges més rodons, subtils i precisos, amb caràcters més realistes i versemblants.[1]

La música es reduïa al clavicèmbal pels moments recitats i un petit grup d'instruments. Actuaven al prosceni i no disposaven de decorats, ja que era el moment en què s'aprofitava per a canviar els de l'òpera principal. El fet d'estar lliure de la imposició estilística, que va afectar, per exemple, a les produccions serioses principals, li donava flexibilitat i va fer que es poguessin adaptar fàcilment a nous canvis i modes.[1]

Compositors[modifica | modifica el codi]

A part de Pergolesi, els primers compositors importants d'òpera bufa foren Nicola Logroscino, Baldassare Galuppi i Alessandro Scarlatti, tots ells es movien entre Nàpols i Venècia.

A la segona meitat del segle XVIII, dues corts imperials es disputaven els millors compositors de l'època. D'una part, la tsarina Caterina II de Rússia, amb Baldassare Galuppi, Tommaso Traetta, Niccolò Piccinni, Giovanni Paisiello, Domenico Cimarosa i el valencià Vicent Martín i Soler. D'altra part, la cort vienesa amb Antonio Salieri, Giuseppe Bonno, Mozart, Carl Ditters von Dittersdorf, i també Martin i Soler.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Cèsar Calmell, La Música europea en el context cultural de la primera meitat del segle XIX, Universitat Autònoma de Barcelona, 2006. ISBN 9788449024269 (català)
  2. Downs, Philip G. La música clásica. Volum 4. Ediciones AKAL, 1998, p. 101. ISBN 9788446007340. 
  3. 3,0 3,1 Felipe Pedrell, Diccionario técnico de la música, Editorial MAXTOR, 2009. ISBN 9788497616379 (castellà)
  4. 4,0 4,1 Xosé Aviñoa, Josep Maria Gregori, Música universal, Edicions 62, 2002. ISBN 9788429750881 (català)
  5. Alier, Roger. Gioacchino Rossini. Barcelona: Daimon, 1986. ISBN 84-231-2852-0. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]