Il matrimonio segreto

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióEl matrimoni secret
Domenico Cimarosa.jpg
Domenico Cimarosa
Títol original Il matrimonio segreto
Forma musical òpera
Compositor Domenico Cimarosa
Llibretista Giovanni Bertati
Llengua original Italià
Font literària The Clandestine Marriage de George Colman i David Garrick
Gènere Opera buffa
Actes Tres
Lloc de la narració Bolonya
Personatges
Estrena
Data 7 de febrer de 1792
Escenari Burgtheater de Viena
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 23 de maig de 1793, Teatre de la Santa Creu, Barcelona (estrena a Espanya)
Estrena al Liceu 9 de novembre de 1916
Més informació
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Il matrimonio segreto és una òpera composta per Domenico Cimarosa sobre un llibret escrit per Giovanni Bertati, basat en The Clandestine Marriage de George Colman i David Garrick. Va ser estrenada al Burgtheater de Viena el 7 de febrer de 1792.

L'acció es desenvolupa a Bolonya, més o menys en l'època de l'estrena.[1] Amb aquesta òpera, i potser una mica inconscientment, Cimarosa va crear la que seria durant més de cinquanta anys l'arquetip d'òpera bufa italiana, els esquemes de la qual varen seguir de prop no només els compositors secundaris del seu temps, sinó fins i tot compositors com Rossini o Donizetti.[2]

Stendhal, a la seva Vie de Rossini, explica que Rossini «és l'home italià que trobo que té més enginy, i certament no m'imaginava que ho fos en aquest país que és el regnat dels pedants. Li vaig parlar del meu entusiasme per la L'italiana in Algeri i Tancredi, i quan li vaig demanar quina preferia, ell va respondre: Il matrimonio segreto».[3]

Origen i context[modifica]

Cimarosa, com en certa mesura Paisiello i la resta de compositors de l'última fornada d'autors napolitans, va saber aglutinar els assoliments còmics de les generacions anteriors amb un nou llenguatge musical que, provinent dels països germànics, anava guanyant terreny a Itàlia. Això consistia en l'ús en l'orquestra d'òpera de procediments semblants als que s'utilitzaven més al Nord en el camp de la música de concert, especialment pel que fa a expressivitat i l'agilitat dels instruments de vent, com oboès, fagots, flautes i, sobretot, el «nou» instrument que anunciava les noves sensibilitats preromàntiques: el clarinet.[4] Fins aleshores, les orquestres dels teatres italians acostumaven a funcionar amb una quinzena d'instruments, tret dels principals teatres que gaudien de protecció reial, com el San Carlo de Nàpols o la Scala de Milà. L'estil galant, definit com a elegant, lleuger i refinat, també va influir en l'estil de Cimarosa.[5]

Pintura del cicle Marriage à-la-mode, Escena: The Marriage Contract, del pintor anglès William Hogarth
Pintura del cicle Marriage à-la-mode, Escena: Shortly after the marriage
Pintura del cicle Marriage à-la-mode, Escena: The visit with the Quack Doctor

Com la resta de compositors que despuntaven, fou convidat per la tsarina de Rússia Caterina com a autor oficial del teatre. Quan Cimarosa s'adonà que ja no gaudia de la confiança de la tsarina, abandonà Sant Petersburg amb l'excusa d'una malaltia. El viatge de retorn a Itàlia va començar el juliol de 1791[6] i fou molt semblant a una marxa triomfal. Acollit amb grans honors a Varsòvia, hi va romandre tres mesos durant els quals es van festejar les seves obres. Finalment a finals de novembre es va dirigir a Viena, quan tot just s'acabava de morir l'emperador Josep II i era succeït pel seu germà Leopold II. Leopold havia heretat el Gran Ducat de Toscana, i potser per aquest motiu era coneixedor de l'òpera italiana.[7]

Salieri, favorit de Josep, va renunciar a la direcció del teatre, Haydn era a Londres i Mozart havia mort el 5 de desembre de 1791. Tot va afavorir que el teatre seguís en mans de l'òpera italiana, aplanant el terreny per a Cimarosa. Leopold, tot i que no li féu encàrrecs particulars, li va assegurar un sou de dotze mil francs a l'any i allotjament a la cort. En aquell moment el poeta oficial era Giovanni Bertati, llibretista venecià que havia debutat el 1763 amb La morte da dimone. De la col·laboració entre Betrati i Cimarosa va sorgir una autèntica obra mestra com Il matrimonio segreto.[7].

Per confeccionar el llibret de Il matrimonio, Bertati va tenir influències angleses i franceses. Es va inspirar en la comèdia teatral The Clandestine Marriage de George Colman i David Garrick (Drury Lane Theatre de Londres, 1766), que al seu torn es basava en una sèrie de pintures del pintor anglès William Hogarth Marriage à-la-mode (feta a Londres cap a 1745 i després difosa en forma de gravats). En els quadres es podien veure les successives etapes d'un matrimoni de conveniències entre un noble arruïnat i la filla d'un ric comerciant que volia brillar a l'alta societat gràcies a un títol nobiliari.[8]

Tot i que els quadres de Hogarth tenien un caràcter marcadament moralitzant i la història gràfica acabava de forma tràgica amb el suïcidi de la mal casada, Garrick i Colman van optar per presentar la trama de forma còmica amb un final feliç. La comèdia resultant, molt influenciada per Shakespeare, amb una gran quantitat de personatges secundaris.[9]

Bertati va preparar per a Cimarosa un llibret basat en l'obra de Garrick i Colman, però hi va aportar simplicitat i claredat, despullant-la de tot el que era accessori per deixar una trama essencial de forma exemplar. Efectivament, redueix els personatges a sis, amb un paper d'un pes similar, de manera que en aquesta òpera no hi ha personatges secundaris, ni tan sols el cor.[10]

Aquest argument també va servir per a l'opéra-comique amb llibret de Marie Jeanne Riccoboni i música de Joseph Kohaut: Sophie ou Le mariage caché (1768). I sobre el mateix tema, més de vint anys després, el vescomte de Ségur i François Devienne varen concebre una altra òpera còmica per les escenes parisenques: Le mariage clandestin (1790). Respecte als antecedents, la columna vertebral del teatre de Bertati sembla molt més sec i especialment mitiga molts elements de sàtira social els quals són punts forts tant en el drama anglès com en les successives restauracions franceses.[3]

Si bé Bertati va rebre influències dels llibrets de Les noces de Fígaro i Così fan tutte signats per Lorenzo Da Ponte, també sabem l'important que era per a Da Ponte el coneixement de Don Giovanni o sia Il convitato di pietra, del mateix Bertati i amb música de Giuseppe Gazzaniga.[3]

Representacions[modifica]

Retrat en un gravat de Francesco Benucci, creador del comte Robinson, per Friedrich John, sobre una pintura de Joseph Dorffmeister, ca. 1800

Il matrimonio segreto es va estrenar al Burgtheater de Viena, el 7 de febrer de 1792, dos mesos després de la mort de Mozart. L'estrena va ser molt reeixida, fins al punt que Leopold II va ordenar que se servís el sopar als actors per tenir una repetició completa de l'obra aquell mateix vespre; un esdeveniment únic en la història de l'òpera.[11] L'obra fou representada àmpliament per tota Europa durant la vida del compositor i també posteriorment. Més tard seria una de les favorites de Verdi.

El triomf de l'obra sens dubte també va ser gràcies a un repartiment excepcional. Els intèrprets de l'estrena van ser Dorotea Bussani (Carolina), Anna Morichelli Bosello (Elisetta) i el còmic toscà Pietro Benucci,[3] un cantant que Mozart havia volgut per al paper protagonista de Le nozze di Figaro i per al de Guglielmo en Così fan tutte. De tornada a Nàpols el 1793, Cimarosa va assistir al clamorós èxit de Il matrimonio segreto, a la qual havia afegit peces noves. L'òpera es va representar cent deu vegades en cinc mesos.[12]

Des de llavors i fins al final del segle, l'obra va ser representada més de setanta vegades només a Viena i immediatament va aconseguir fama internacional: els dos primers anys després de l'estrena es va fer a Leipzig, Dresden, París, Berlín, Milà, Florència, Nàpols, Torí, i Lisboa. A Catalunya s'estrenà el 23 de maig de 1793, al teatre de la Santa Creu de Barcelona. També va arribar a Calcuta el 1870 i va ser representada a la Biblioteca del Congrés a Washington el 1933.[3]

A la primera meitat del segle XIX va ser cantada en alemany, francès, espanyol, danès, suec, polonès, rus, anglès i txec amb diversos títols: Die heimliche Ehe, Le mariage secret, Der adelsüchtige Bürger, Il segreto e l’intrigo della lettera, Lo sposalizio segreto, Il matrimonio notturno. La seva fama al segle XIX es va accentuar per les interpretacions de molts cantants aclamats com Maria Malibran (Carolina), Antonio Tamburini (Comte) i Giovanni Battista Rubini (Pauline), el baix Luigi Lablache va cantar el paper de Geronimo al King's Theatre de Londres i al Théâtre Italien de París el 1830.[3]

Cimarosa va escriure dues òperes més per Viena, però les partitures s'han perdut. Se sap que no van ser tan aplaudides com Il matrimonio segreto, fet que va influir en la seva decisió de tornar a Nàpols. La primera d'aquestes òperes es va dir La calamita dei Cuori, amb un llibret de Carlo Goldoni que el 1753 Baldassare Galuppi havia musicat per al Teatro San Samuele de Venècia i que De Gamerra havia reelaborat per Salieri el 1744. La versió cimarosiana es va estrenar a la Hofoper a la tardor de 1792. La segona òpera, Amor rende sagace, amb llibret de Bertati, va ser estrenada també en la Hofoper el 4 d'abril de 1793 i reposada un dia després al Teatro di Porta Carinzia.

Argument[modifica]

Acte I[modifica]

Llibret edició Barion, 1931

Carolina i Paolino s'han casat en secret. Estan discutint com confessar aquest fet al pare d'aquesta, Don Geronimo, la pretensió és entroncar amb la noblesa. Paolino coneix a un noble, el comte Robinson, que davant la seva precària situació econòmica, pensa que podria acceptar de bon grat casar-se amb Elisetta, la germana gran de Carolina, ja que obtindria un bon dot; d'aquesta manera el pare, content d'haver aconseguit les seves ambicions, acceptaria millor el matrimoni de la seva filla petita.

A don Geronimo li lliuren la carta en què diu que el noble està disposat a aquest matrimoni, el que omple de felicitat al bon senyor que ja veu la seva filla com una comtessa autèntica. Carolina no mostra una alegria semblant però el pare pensa que és per enveja del bon matrimoni que ha fet la seva germana. Elisetta, per la seva banda, es veu ja en les més altes esferes de la noblesa i exigeix ​​de la seva germana un tracte d'acord amb la seva nova situació. Carolina no pot menys que burlar-se d'ella. La tia Fidalma, més partidària d'Elisetta, li confessa que ella també pensa casar-se. Encara que no ho diu, el seu elegit no és altre que Paolino. Don Geronimo li promet un altre noble a Carolina, que mostra el seu desgrat, el que irrita en gran manera al seu pare.

Arriba el comte Robinson, amb presses per a signar el contracte i aconseguir el dot, però queda impressionat per la bellesa de Carolina creient que ella és la seva futura esposa. Elisetta sospita alguna cosa, i el comte Robinson se sent decebut quan veu que ha errat en les seves expectatives. La tia Fidalma ja preveu un conflicte familiar. El comte parla amb Paolino per fer un canvi de núvia i casar-se amb Carolina. Paolino s'esforça per treure-li aquesta idea del cap. El comte li proposa, però, matrimoni a Carolina, que s'esforça per semblar inculta i simple als ulls del comte, però això encara l'enalteix més als ulls del noble que troba fascinant la senzillesa de la jove.

Elisetta està enfurismada perquè creu que la seva germana intenta prendre-li el nuvi i es confia a Fidalma. Les dones van al pare, que una mica sord, no acaba d'assabentar-se bé del problema. El comte per la seva banda intenta donar la seva versió davant un horroritzat Paolino que no deixa de lamentar-se.

Acte II[modifica]

El comte parla amb don Jeronimo, que no accepta el tracte, però quan veu al comte disposat a renunciar a l'enllaç amb Elisetta i acceptar casar-se amb Carolina per la meitat del dot, don Geronimo creu que farà un bon negoci. Celebren l'acord que inclou l'acceptació per part d'Elisetta. El comte diu a Paolino que finalment es casarà amb Carolina, la qual cosa l'omple de terror. Paolino se'n va a demanar auxili a la tia Fidalma, que en definitiva és la font principal d'aliment econòmic de don Geronimo. Fidalma interpreta erròniament a Paolino creient que se li està declarant, així que li promet que serà la seva dona en un rampell d'alegria i felicitat. El pobre Paolino ja no suporta tants embolics i es desmaia. Carolina arriba i veu al seu espòs atès per la seva tia. Quan es queden sols, Carolina l'acusa de tenir amors amb Fidalma. Paolino amb prou feines aconsegueix explicar-li tot l'embolic. La parella no veu altra solució a tanta complicació que la fugida de tots dos, i deixar que els malentesos s'aclareixin per si mateixos.

El comte, per la seva banda, està esforçant-se per fer creure a Elisetta que és un home d'un caràcter horrible, i que per a ella és molt millor no casar-se amb ell, però exagera de tal manera que la noia no ho creu i encara s'entesta més en les noces amb el comte. El primer que ha de fer és fer desaparèixer a Carolina, i d'acord amb la tia Fidalma, pensa demanar-li al seu pare que la posi en un convent. Primer el pare es resisteix, però quan aquesta va al comte per demanar-li ajuda i ell li besa la mà, el pare veu clar que ha d'enviar Carolina al convent amb urgència. Així doncs, don Geronimo li diu a Paolino que tingui tot disposat per portar Carolina al convent l'endemà. Es retiren tots a descansar, però Elisetta no cessa de vigilar, constància que deixa admirat al comte.

En plena nit, Carolina i Paolino es disposen a partir, però senten un soroll i tornen a la seva habitació. Elisetta en la seva tasca de vigilància, també ha sentit un soroll, però creu que es tracta del comte que ha entrat a l'habitació de Carolina. Convoca el pare i la tia i els explica la malifeta del comte, el qual surt dignament de la seva pròpia habitació deixant-los a tots sense arguments i avergonyits. Elisetta insisteix i truca a la porta de l'habitació de Carolina. De dins surten els esposos secrets, que s'agenollen davant el pare. Don Geronimo vol fer-los fora de casa, però Elisetta, veient que no té rival en realitat, li demana que els perdoni. La tia Fidalma, que ja veu que el seu somni d'amor se n'ha anat en orris, també decideix demanar indulgència per als joves. El comte, que encara que no oblida el dot, admira Elisetta, es declara disposat a casar-se, amb la qual cosa tothom està content i amb aquesta celebració joiosa es posa punt final a l'òpera.[13]

Anàlisi musical[modifica]

Retrat de Wolfgang Amadeus Mozart, autor que va influenciar a Cimarosa

Il matrimonio segreto es va estrenar al mateix teatre que Les noces de Fígaro de Mozart, sis anys després. Si bé, per una part, estava influenciada per l'òpera mozartiana, en aquell clima, amb aquella orquestra i aquell públic que havia aclamat a Mozart, va obtenir una confirmació del seu valor. Per a l'òpera italiana del segle XVIII, aquesta òpera representa la conclusió d'una època i ofereix els indicis de l'apertura cap al melodrama, descomptant el que ja havia fet Mozart, poc conegut a Itàlia.[7] Pot afirmar-se que en la finesa psicològica resideix la grandesa de la partitura de Cimarosa, sense possible comparació amb cap de les òperes bufes italianes creades fins aleshores, si exceptuem a Mozart.[14]

Un exemple molt popular d'òpera buffa en el seu dia, ja no és interpretada amb freqüència. El llibret es basa en el format estàndard de situacions impossibles i final feliç. Sense exhibir la profunditat de les òperes de Mozart, l'obra és un bon exemple d'òpera buffa del segle XVIII. L'òpera comprèn una sèrie d'àries, duets i trios intercalats i connectats pel recitatiu. La influència de Mozart és evident als finals de cada acte amb un conjunt de vibrants estesos que impliquen tots els cantants.

Il matrimonio segreto si bé, d'una banda, estava influïda per l'òpera mozartiana, en aquell clima, amb aquella orquestra i aquell públic que havia aclamat a Mozart, va obtenir una confirmació del seu valor, més significativa encara si es té en compte la rèplica demanada per l'emperador. Per l'òpera italiana del segle XVIII, Il matrimonio segreto representa la conclusió d'una època i no pocs indicis d'obertura cap al futur del melodrama, descomptant el que ja havia fet Mozart, un operador poc o gens conegut pel públic italià, però que Cimarosa havia escoltat atentament a Viena. A la simfonia (obertura), val la pena comparar els acords inicials de Il matrimonio segreto amb els acords inicials de La flauta màgica.

Pel que fa a la construcció dramàtica, la constel·lació dels personatges i l'estructura de l'òpera, estan en perfecta continuïtat amb la tradició de l'òpera bufa del segle XVIII. El final nocturn amb els personatges que s'espien i se sorprenen mútuament, entrant i sortint de l'escena s'ajusta amb l'afortunat final de Les noces de Fígaro de Mozart, sovint reconeguda entre els models de Cimarosa. Fins i tot en termes de composició, l'obra repeteix les fórmules i convencions típiques del repertori buffo, de vegades caient en inflexions malenconioses (en les parts de les parelles secretes) i ràfegues de vitalisme brillant (en els concertants i en el rebombori final).[3]

Tant en els moviments més lents i malenconiosos com en els més àgils i ràpids, l'orquestra és sinònim d'instrumentació refinada. El disseny instrumental se superposa al de les veus. Així, sedueix el motiu confiat als violins i oboès al fons de la veu de Geronimo en els seus primers versos de l'ària en un matrimonio nobile / concluso è per lei già, i produeix uns efectes gairebé estranys en la inesperada floritura melòdica que subjau al brunzit del Comte i Geronimo en el duet del segon acte.[3]

Quant a les veus, Il matrimonio segreto segueix un patró molt similar al que Mozart es va basar a Così fan tutte: sis personatges igualment distribuïts en tres veus masculines (dos baixos i un tenor) i tres femenines (dues sopranos i una mezzosoprano). El paper de la prima donna Carolina va ser amotllast a la primera intèrpret Irene Tomeoni, especialitzada en la creació de personatges de caràcter sentimental amb eficàcia vocal i escènica.[3]

Il matrimonio segreto va tenir una gran influència en les òperes posteriors per tots els assoliments aconseguits pel compositor. Cimarosa consagra els números de conjunt (trios, quartets, quintets, etc.) en qualsevol lloc de la partitura, en lloc de reservar-los només pel final dels actes. Amb Don Geronimo, crea la figura del baix bufo, personatge que Rossini va explotar per excel·lència en les seves òperes bufes. Forma definitiva del típic i tumultuós final del primer acte, amb repeticions i acceleracions, que trobem també, i augmentades, en les òperes de Rossini. Introducció del clarinet com a instrument predilecte per les escenes amoroses. Utilització dels instruments decoratius (de fusta i metall) amb una soltesa fins llavors inèdita. I, sobretot, va embolcallar cada personatge d'una personalitat pròpia, segurament assolit pel seu recent contacte amb l'obra de Mozart.[15]

Enregistraments[modifica]

Any Elenc (Geronimo, Elisetta, Carolina, Fidalma, Paolino, Robinson) Director Segell
1950 Sesto Bruscantini, Ornella Rovero, Alda Noni, Giulietta Simionato, Cesare Valletti, Antonio Cassinelli Manno Wolf-Ferrari Fonit Cetra
1956 Carlo Badioli, Eugenia Ratti, Graziella Sciutti, Ebe Stignani, Luigi Alva, Franco Calabrese Nino Sanzogno EMI
1976 Dietrich Fischer-Dieskau, Julia Varady, Arleen Auger, Julia Hamari, Ryalnd Davies, Alberto Rinaldi Daniel Barenboim Deutsche Grammophon
1990 Enzo Dara, Max René Cosotti, Bruno De Simone, Daniela Mazzuccato, Valeria Baiano Angelo Cavallaro Nuova Era
1992 Angelo Romero, François Le Roux, Tracey Welborn, Elzbieta Szmytka, Jeannette Fischer, Anne-Marie Owens Jesús López Cobos Cascavelle
1994 Alfonso Antoniozzi, Janet Williams, Susan Patterson, Gloria Banditelli, William Matteuzzi, Petteri Salomaa Gabriele Bellini Arts
2008 Cinzia Forte, Priscille Laplace, Damiana Pinti, Alberto Rinaldi, Mario Cassi, Aldo Caputo Giovanni Antonini DYNAMIC[16]
2017 Addie Lansbury, Carlene Harris, Florinda Benini, Jaylen Parker, Irving Hussain, Roberto Vicarelli Simone Perugini RC Record Classic Label

Referències[modifica]

  1. Alier, 1985, p. 9.
  2. Alier, 1985, p. 21.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Degrada, Francesco. «Dal “Marriage à-la-mode” al “Matrimonio segreto”: genesi di un tema drammatico nel Settecento». Teatro Alighieri.
  4. Alier, 1985, p. 11.
  5. Alier, 1985, p. 12.
  6. Alier, 1985, p. 14.
  7. 7,0 7,1 7,2 García Pérez,, p. 69.
  8. Alier, 1985, p. 16.
  9. Alier, 1985, p. 18.
  10. Alier, 1985, p. 19.
  11. «Ressenya de l'òpera» (en italià). Teatro Regio de Torí. [Consulta: 18 novembre 2015].
  12. García Pérez,, p. 70.
  13. Alier, 2001, p. 171.
  14. Alier, 1985, p. 20.
  15. Alier, 1985, p. 22.
  16. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 18 novembre 2015].

Bibliografia[modifica]

  • Alier, Roger. Introducción al mundo de la ópera. Il matrimonio segreto (en castellà). Barcelona: Daimon, 1985. ISBN 84-231-2705-2. 
  • Alier, Roger. Guía Universal de la ópera (en castellà). Barcelona: Edidiones Robinbook, 2001. ISBN 84-95601-19-2. 
  • García Pérez, Jesús. «Cimaorsa». A: La Gran Ópera (en castellà). dos. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1304-6. 

Enllaços externs[modifica]

Vegeu també[modifica]