Il convito

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de composicióEl banquet
Forma musical òpera
Compositor Domenico Cimarosa
Llibretista Filippo Livigni
Llengua original italià
Gènere dramma giocoso
Actes dos
Durada 90 minuts
Personatges
  • Massimo, és el protagonista, ridícul i narcisista (baríton) - Benedetto Bianchi
  • Alfonsina, viuda rica i capriciosa que busca de venjança (soprano)
  • Il Conte Polidoro, promès d'Alfonsina i mostra una doble cara (baríton) - Francesco Bussani
  • Madama Eleonora (soprano) - Teresa Gherardi
  • Lisetta, minyona d'Alfonsina, freda, però sent atracció per un dels assistents (soprano) - Rosa Garbosi
  • Il Cavaliere del Lampo, té totes les dones als seus peus però mai s'enamora (tenor) - Vincenzo del Moro
  • Checco , intervé poc a la trama, però serveix al públic de narrador (tenor) - Antonio Benedetti Sartorini
Estrena
Data carnestoltes de 1782 (entre el 26 i el 28 de desembre de 1781)
Escenari Teatro San Samuele de Venècia,
Estrena als Països Catalans
Estrena a Catalunya 17 de febrer de 2017 al Teatre Municipal de Girona[1]
Modifica dades a Wikidata

Il convito és una òpera en dos actes composta per Domenico Cimarosa sobre un llibret italià de Filippo Livigni. S'estrenà al Teatro San Samuele de Venècia el carnestoltes de 1782. El 1784 es representà a Frankfurt com Der Schmaus.[2]

Commedia dell'arte en estat pur. Set personatges al voltant d'una taula amb un únic objectiu: casar-se amb una persona rica. Estàtues que parlen, animes de difunts amb mascares que oculten els rostres dels personatges i que propicien unions no desitjades: l'amo casat amb la serventa, la vídua rica casada amb el mort de gana, la dama abandonada amb el cavaller que l'havia abandonat.... En definitiva, l'engany no arriba mai a bon lloc.[3] Més d'una hora d'argument còmic entre cants, ironies, acudits i embolics de tota mena, consta de dos actes amb una durada d'aproximadament 35 minuts cadascun.[4]

Argument[modifica]

Massimo, home poc il·lustrat i molt vanitós, ha organitzat un sopar a casa seva per trobar el millor partit per casar-se. En el convit hi acudeixen tota mena de personatges, des de la Vídua Alfonsina, (una vídua riquíssima però inestable) fins al cavaller del Lampo (un militar tant honorat com pobre), passant pel Comte Polidoro i els ajudants de cambra de Massimo, que ajudaran al seu amo a aconseguir els seus objectius. La trama gira al voltant d'equívocs que tenen lloc a causa dels diferents plans que cadascun dels personatges idea per obtenir el que vol.[5]

Representacions[modifica]

Es va estrenar pel carnestoltes de 1782 seguint un encàrrec del Teatro San Samuele de Venècia. La comissió fou el resultat de l'èxit del seu dramma giocoso Giannina e Bernardone que havia escrit un any abans per al mateix teatre.[6]

El dia de l'estrena, l'èxit va ser tan gran i el públic va aplaudir de forma tan entusiasta, que després de la representació Cimarosa va ser acompanyat fins a l'hotel amb la llum de les torxes. Altres produccions van tenir lloc de seguida a Praga (1782), Trieste (1783), Dresden (1783 com a Das Gastmahl), Niça (1783) i Frankfurt (1784 com a Der Schmaus). Aviat, també es va poder verue a Varsòvia, Madrid, Mannheim, Salzburg, Marsella, Lisboa i, per últim en la seva època, a París (1803).[7]

Des de llavors només hi ha hagut dues actuacions d'Il convito. La primera feta per l'Estudi Líric de Cortona, Itàlia, al Teatre Signorelli el 1994.[6] I la segona, la que ha representat l'estrena a Catalunya de l'òpera, feta per Òpera Jove 17 de febrer de 2017 al Teatre Municipal de Girona, dirigida per Jordi Piccorelli.

Referències[modifica]

  1. «‘Il convito' enceta a Girona una gira catalana». El Punt Avui. [Consulta: 25 febrer 2017].
  2. Dades a operone.de
  3. «IL CONVITO de Domenico Cimarosa amb l'Opera Jove». Teatre Principal d'Arenys de Mar. [Consulta: 25 febrer 2017].
  4. «Òpera Jove 'Il Convito'». Surtdecasa.cat. [Consulta: 25 febrer 2017].
  5. «Il convito Òpera Jove». Diari de Girona. [Consulta: 25 febrer 2017].
  6. 6,0 6,1 Ross, Nick. «Cimarosa, Domenico: Overture to 'Il Convito' (AE241)» (en anglès). Artaria Editions. [Consulta: 25 febrer 2017].
  7. Fauntleroy, 1999.

Bibliografia[modifica]