Antonio Salieri

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Antonio Salieri
Joseph Willibrod Mähler 001.jpg
Naixement 18 d'agost de 1750
Venècia Legnago (Venècia)
Mort 7 de maig de 1825(1825-05-07) (als 74 anys)
Habsburg Viena (Àustria)
Ocupació compositor, director d'orquestra, pedagog, musicòleg i professor de música
Període en actiu 1770-1825
Estil Classicisme
Obres destacades
Trajectòria
Signatura
Modifica dades a Wikidata

Antonio Salieri (Legnago, 18 d'agost de 1750 - Viena, 7 de maig de 1825) va ser un compositor de música sacra, clàssica i òpera i un director d'orquestra italià.

Va passar la major part de la seva vida a la Cort Imperial de Viena (on fou rival de Mozart, però no tant com s'ha dit), de la qual va ser compositor i mestre de capella, i va entrar en contacte amb les iniciatives reformistes de Gluck, que el va considerar un dels seus millor seguidors.[1] Músic de gran vàlua i dotat de gran talent, es va dedicar a l'ensenyament, faceta en la qual va tenir alumnes com l'alemany Louis Schloesser,[2] el polonès Janusz Stanisław Iliński[3] i la soprano austriaca Anna Milder-Hauptmann.[4]

És considerat una figura cabdal en l'evolució de l'òpera a finals del segle XVIII. Format amb Gassmann i Gluck, Salieri era un compositor cosmopolita, que va viatjar per arreu d'Europa i va escriure òperes en diversos idiomes. La seva música fou molt influent en el seu temps i en les generacions posteriors. Entre els seus deixebles s'hi troben noms com Franz SchubertLudwig van BeethovenFranz Liszt, Georg von Pasterwitz, Czerny o Hummel. Entre els seus aprenents va comptar fins i tot amb un dels fills del mateix Mozart, fet que uneix una vegada més els seus noms.

Entrat el segle XIX la música de Salieri va desapareixent del repertori i és rarament interpretada. No serà fins a finals del segle XX que aquest compositor torna a les sales de concert, sobretot arran de l'èxit de la película Amadeus de Milos Forman que, curiosament, el presenta com un personatge mesquí i envejós.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Des de molt jove, Salieri, que havia estudiat violí amb Giuseppe Tartini, es trasllada després de la mort dels seus pares i en companyia del seu germà Francesco, primer a Pàdua i després a Venècia, per a aprendre l'art del contrapunt a l'escola de Giovanni Pescetti. A Venècia va conèixer Leopoldo Gassmann, Kapellmeister a Viena, el qual se'l va endur amb ell l'any 1770 a la capital austríaca, a la cort de Josep II d'Habsburg, en la que també hi tenia com a substitut de direcció a Umlauf.[5] A la mort de Gassmann, esdevinguda quatre anys després, va assumir el paper de compositor de la cort.

Una òpera seva per a inaugurar La Scala[modifica | modifica el codi]

Així va començar una carrera fulgurant que el va portar a esdevenir Mestre de Capella a la cort dels Habsburg (encara que només fou durant el breu període de 1778 a 1790, si no hagués estat perquè a aquest càrrec va preferir el de compositor i professor de la cort): a les seves primeres òperes (Les dones lletrades (Le Donne letterate), de 1770, i Armida, de l'any següent, va seguir la composició de l'òpera que el va consagrar en el panorama musical de l'època, L'Europa riconosciuta), encarregada per l'emperadriu Maria Teresa I d'Àustria i que va inaugurar, el 3 d'agost de 1778, el Nuovo Regio Ducal Teatro (actual Teatre de La Scala) de Milà (cal assenyalar que aquesta mateixa òpera ha servit per a la reobertura del teatre el 7 de desembre de 2004 després d'un llarg període de restauració).

Salieri, que havia conegut a Venècia a Metastasio i Haydn, de qui va ser molt amic, va viatjar molt durant la seva vida per a seguir les representacions de les seves moltes òperes: per això va viure durant cert temps a París (on va conèixer a Gluck, Piccinni i Hasse), Milà, Venècia i Roma. Va ser un dels autors més prolífics, tant en música de cambra i sacra com d'òperes a la italiana de la seva època.

Entre les seves trenta-nou composicions per al teatre hi ha els títols següents: Armida (1771), La scuola de' gelosi (L'escola dels gelosos, 1778), Der Rauchfangkehrer (1781), Les Danaïdes (1784, fent-la passar, per prudència, com a obra de Gluck, amb el consentiment d'aquest, fins que un cop rebuda amb èxit se'n va declarar l'autor[1]), Tarare (1787), Axur, rei d'Ormús (Axur, re d'Ormus, 1788), Palmira, reina de Pèrsia (Palmira, Regina di Persia, 1795), Falstaff o Les tres burles (Falstaff o sia Le tre burle, 1799, tema tret de Les alegres comares de Windsor de Shakespeare i que reprendrà més endavant Giuseppe Verdi en la seva Falstaff).

Entre les seves composicions instrumentals destaquen dos concerts per a piano i un concert per a orgue escrits l'any 1773, un concert per a flauta, oboè i orquestra el 1774, un conjunt de vint-i-sis variacions sobre La Follia di Spagna (1815) i diverses serenates.

La presumpta rivalitat amb Mozart[modifica | modifica el codi]

Al voltant de 1790, Mozart, llavors en la cúspide de la fama, va acusar Salieri, la popularitat de la qual dequeia, de plagi i de voler atemptar contra la seva vida. Segons l'historiador Alexander Wheelock Thayer les sospites de Mozart podrien tenir origen en un episodi ocorregut deu anys abans, quan Mozart va veure com Salieri li llevava el lloc de professor de música de la princesa de Württemberg. L'any següent, Mozart no va aconseguir ni tan sols el lloc de professor de piano de la princesa.

Quan l'òpera de Mozart Les Noces de Fígaro va tenir en principi un judici negatiu tant del públic com del mateix emperador, el compositor va acusar Salieri del fracàs i d'haver boicotejat l'estrena ("Salieri i els seus acòlits mourien cel i terra amb la condició de fer-lo caure", comentarà el pare de Mozart, Leopold, referint-se al primer fracàs del seu fill, fracàs només temporal, com demostrarà més endavant l'èxit d'aquesta òpera). Però en aquella època Salieri estava ocupat a França amb la representació de la seva òpera Les Horaces, el que ens fa dubtar sobre les possibilitats que hauria tingut de decidir a aquesta distància l'èxit o el fracàs d'una òpera.

Molt més probablement (i sempre seguint a Thayer), qui podria haver instigat Mozart contra Salieri podria haver estat el poeta Giovanni Battista Casti, rival del poeta de la cort Lorenzo da Ponte, autor del llibret de Figaro. Una confirmació indirecta de fins a quin punt aquesta disputa entre Mozart i Salieri va poder ser muntada artificialment és el fet que el 1788 en ser nomenat Kapellmeister, en lloc de proposar per a l'ocasió una de les seves òperes va preferir reeditar Les Noces de Fígaro. De fet, el 1785 Salieri i Mozart havien compost una cantata per a veu i piano, amb lletra de Lorenzo Da Ponte, per celebrar el retorn a escena de la cantant Nancy Storace. Aquesta obra, que se sabia editada per la casa Artaria de Viena el 1785, s'havia donat per perduda en no trobar-se'n cap exemplar, fins que el 10 de gener del 2016 el diari Schwäbische Zeitung va informar de la troballa per part del musicòleg i compositor Timo Jouko Herrmann, quan feia recerca sobre Antonio Salieri en les col·leccions del Museu Txec de la Música, d'un exemplar de la lletra i la música.[6][7]

Els últims anys[modifica | modifica el codi]

Els últims anys de la seva vida, Salieri va veure com la seva salut empitjorava sobtadament i de manera irreversible. Va quedar cec i els va viure internat en un hospital. En aquest període es va poder haver autoacusat de la mort de Mozart, segons testimoniaren dues de les seves infermeres.

Salieri està soterrat al cementiri Zentralfriedhof de Viena. Al seu funeral, Schubert (el seu alumne predilecte) va dirigir el Requiem que el mateix Salieri havia escrit temps enrere per a la seva pròpia mort.

Salieri avui[modifica | modifica el codi]

Salieri ha vist el seu nom unit a una presumpta rivalitat amb Wolfgang Amadeus Mozart, rivalitat que conté a més d'acusacions de plagi, una de més greu, que és la d'haver causat la mort del compositor de Salzburg, episodi sense cap base històrica i que va ser recreat per primera vegada en un poema pel poeta Puixkin, sobre el qual es va inspirar el compositor Nikolai Rimski-Kórsakov per a compondre la seva òpera Mozart i Salieri. Posteriorment l'escriptor britànic Peter Shaffer va escriure l'obra de teatre Amadeus, duta a la pantalla gran amb èxit de públic pel director Milos Forman en una pel·lícula homònima que va rebre 8 premis Oscar.

No obstant això, aquesta obra, encara que inspirada en Mozart, és de ficció i no pretén ser una biografia exacta del músic de Salzburg. En ella la imatge de Mozart (interpretat per Tom Hulce en el film) apareix exagerada i deformada, posant-lo, per exemple com un orgullós bufó sempre rient com un beneit i dominat pel seu pare, tòpics que no es corresponen amb la realitat. D'igual manera es presenta un pervers i maquiavèl·lic Salieri (interpretat per l'actor egipci F. Murray Abraham en el mateix film), de discutible historicitat.

L'activitat artística de Salieri s'ha revalorat en els últims temps. En el Teatre Salieri de Legnago, la seva ciutat natal, en la qual treballa una Fundació cultural que també duu el nom del compositor, té lloc el "Festival Antonio Salieri". En l'àmbit d'aquest festival es va portar a terme en 2004 la primera representació en època moderna d'una estranya òpera seva, Il ricco d'un giorno, escrita sobre textos del llibretista del seu presumpte rival Mozart, Lorenzo da Ponte.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Salieri Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 Alier, Roger. Història de l'òpera italiana. Empúries, 1992, p. 93. ISBN 9788475963570. 
  2. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 54, pàg. 1050 (ISBN 84-239-4554-5)
  3. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 28, primera part, pàg. 995 (ISBN 84 239-4528-6)
  4. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 35, pàg. 229 (ISBN 84 239-4535-9)
  5. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 65. pàg. 948 (ISBN 84-239-4565-0)
  6. «Lost Mozart Composition for Nancy Storace Rediscovered» (en anglès). The Mozarteum Foundation Salzburg, 19 gener 2016. [Consulta: 27 gener 2016].
  7. «Mozart i Salieri van escriure junts una cantata». el Periodico, 22 gener 2016 [Consulta: 27 gener 2016].