Artaria

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióArtaria
Dades
Tipus negoci
Forma jurídica
Creació 1770, Viena
Dissolució 2012
Organització i govern
Seu 

Musicbrainz: f632ff05-e64d-424b-a09b-4603a10a34b0
Modifica les dades a Wikidata

Artaria és una editorial de música Austríaca que va ser la primera editorial important de Viena. Fundada a Mainz l’any 1765 inicialment com a llibreria i botiga de música pels cosins Carlo Timoteo (1747 – 1808) i Francisco Artaria (1744 – 1808), amb ajuda del seu oncle Giovanni Casimiro (1725 – 1797) amb el nom de Giovanni Artaria & Co., però aquesta empresa es va traslladar a Viena l’any 1766. Després del trasllat va canviar el nom a Artaria & Comp. (1771)

Història[modifica]

Antecedents[modifica]

Catàleg per a l'exposició d'art alemany del període 1775-1875 a la Royal National Gallery Berlin" . Verlag F. Bruckmann AG, Munich 1906 (2 volums)
Retrat del comerciant d'art Domenico Artaria de Johann Peter Krafft

La família Artaria és originària de Blevio, al llac de Como, Itàlia. El dia 15 de gener de 1759, els germans Cesare Timoteo (1706-1785), Domenico (i) (1715-1784) i Giovanni Casimiro Artaria (1725-1797) van obtenir passatges per visitar les fires de Frankfurt, Leipzig i Würzburg. Carlo (1747-1808), fill de Cesare Timoteo, i Francesco (1744-1808), fill de Domenico (i) els van acompanyar com giovini (assistents comercials). Cesare i Domenico (i) van tornar a Itàlia, mentre Carlo i Francesco, amb l’ajuda del seu oncle Giovanni Casimiro, van fundar la firma Giovanni Artaria & Co, en Mainz el 1765. Malgrat això, l’any 1768 els cosins es van traslladar a Viena, on en un principi portaven a terme negocis en locals que no eren de la seva propietat. Segons el Wienerisches Diarium, del 25 de juliol de 1770, Carlo era el propietari d’una botiga en el Kleine Dorotheergasse fins aquesta data, però més enllà, no es disposa de més evidències. El 31 d’octubre de 1770, la botiga que més endavant es coneixeria com a “Zum König von Dänemark” es va obrir en un local que pertanyia a Josef Christoph von Zorn, un funcionari públic. La firma s’anomenava Cugini Artaria, esdevenint després en Artaria & Comp. l’any 1771. La llicència concedida a Carlo Artaria data del 23 de febrer de 1770 i aquesta cobria només tractes amb gravats de coure. En 1774 es restableixen les connexions amb la firma de Mainz i el negoci es va desenvolupar de forma tan favorable que el 28 de gener de 1775, la firma de Viena va ser capaç d’obrir una botiga pròpia a prop de Kohlmarkt, que també portava el nom de “Zum König von Dänemark”.

Primers anys[modifica]

Pasquale (1755-1786), fill de Giovanni Casimiro, va entrar al negoci com a successor del seu pare. Des del 19 d’octubre de 1776 (Wienerisches Diarium, no.84) va començar amb el comerç amb partitures impreses (d’altres editorials) amb la importació d’obres provinents de Londres, Amsterdam i, particularment de París (no existeix cap primer catàleg). Amb els nous tractes en el comerç de música impresa, també van desenvolupar plans per a crear una editorial musical; l’apogeu del període clàssic vienès va ser-ne el context estimulant. L’editor musical parisenc Anton Huberty va oferir un estímul a la part més de negocis de l’empresa, el parisenc venia les seves publicacions en el mercat vienès des de 1770 a través de diversos venedors de llibres, al principi de 1777 es va traslladar a Viena amb la seva família i es va establir amb èxit a una botiga de gravat de música, però, a causa al fracàs en obtenir una llicència de protecció exclusiva, la seva empresa va tenir una vida breu i així posteriorment, va treballar com a gravador per als Artaria. Els Artaria van aprofitar l’oportunitat per emetre la seva primera publicació, sis trios per Paolo Bonaga el dia 12 d’agost de 1778 (els nombres de registre 1 i 2, com que eren treballs menors, van ser reassignats als quartets de Ignaz Pleyel, Op. 1). El primer catàleg musical existent de la firma va ser publicat en 1779.

En 1780, Ignazio Artaria (1757-1820), germà de Francesco, va ser nomenat soci en el negoci. Se li va concedir a Artaria & Comp. el privilegi d’impremta de 10 anys el 28 de gener de 1782 pel Reichofsrat de l’Emperador Josep II: peces publicades en aquest període porten el senyal C.P.S.C.M. (‘cum privilegio Suae Caesarea Majestatis’). Després de la mort de Pasquale Artaria el 1785, el germà d’Ignazio, Domenico (ii) (1765-1823), va esdevenir soci en el negoci, i el mateix any la firma va configurar el seu propi taller de gravat musical, fent servir plaques d’estany. La firma es va expandir de forma ràpida a finals de la dècada de 1780 amb l’adquisició de noves premses d’impressió. Un altre editor, Christoph Torricella, competidor en el mercat vienès des del 31 de gener de 1781, va ser superat fàcilment i el 12 d’agost de 1786, Artaria va comprar 980 de les seves plaques de gravat en una subhasta pública juntament amb tots els seus drets de publicació.

Primers èxits i divisió[modifica]

Aparador de la botiga d'art Artaria & Co. a Viena

El 1789, l’exitós negoci va ser transferit a la casa “Zum englischen Gruss”, al Kohlmarkt. A principis de la dècada de 1790 la firma va començar a experimentar amb noves tècniques d’impressió, notablement el mètode àla pupée (un mètode d’impressió a color des d’una placa única multicolor). Una nova premsa cilíndrica, dissenyada a Londres, es va adquirir amb l’objectiu de millorar la productivitat. Domenico (ii), amb el seu germà Giovanni Maria (1771-1835) portava la firma establerta a Mainz, convertint-se en soci el 1787, resignat el 1793, provocant la divisió final de la firma, fins aleshores coneguda com a “Artaria & Comp., Wien und Mainz”. La branca de Mainz es va traslladar a Mannheim i es va combinar amb la firma de Fontaine formant una llibreria d’art i una editorial que va existir fins a l’any 1867.

Giovanni Cappi (1765-1815), la seva germana Maria es va casar amb Carlo Artaria, va esdevenir aprenent de la firma en 1773, després empleat i finalment, va esdevenir soci el 1793. Un altre empleat, Tranquillo Mollo (1767-1837), de Bellinzona, també va esdevenir un soci el 1793. Finalment, Pietro Cappi (fl c1790-1830), un nebot de Giovanni, va ser empleat en la firma. Durant aquests anys, es va incrementar el nombre de publicacions transferides des de l’editor Franz Anton Hoffmeister cap Artaria.

Entre els anys 1793 i 1798, la firma Artaria tenia ja 5 socis: Carlo, Francesco i Ignazio Artaria, així com Cappi i Mollo. Els anys de guerra i desacords en la firma van portar a una crisi que va durar fins a l’any 1804 i va tenir un efecte extremadament perjudicial per al negoci. Ignazio i Mollo van deixar Artaria en 1798, aquest primer va tornar a Itàlia mentre Mollo va establir la seva pròpia botiga associant-se amb Domenico (iii) (1775-1842), fill de Francesco. Malgrat que Francesco i Carlo van signar un contracte de 3 anys el 9 de març de 1801, una altra divisió va ser acordada dos mesos després quan el capital de Francesco va ser transferit a Domenico (iii). Carlo, que havia continuat com a únic propietari de la botiga Artaria & Co. en el Kohlmarkt, va vendre les existències restants a Mollo el 27 d’agost de 1802.  Posteriorment, Domenico (iii) es va traslladar a Kohlmarkt i durant un temps les dues botigues es van dirigir conjuntament, malgrat que cadascuna va mantenir comptes separats. La divisió final va tenir lloc en 1805, quan Pietro Cappi, el nebot de Giovanni, va esdevenir soci junior de Domenico (iii).

Pietro va estar a la firma fins a l'any 1816; de 1807 fins a 1824 Carlo Boldrona va ser un tercer soci. Sobre 1830, la firma va obrir una sala de subhastes. Després de la mort de Domenico (iii) el 5 de juny de 1842, el seu fill August (1807-1893), que havia entrat a la firma el 1833, va esdevenir únic propietari.

Normalització[modifica]

Les publicacions musicals de la casa cada cop eren menys perquè hi havia nous editors que apareixien i guanyaven el mercat, en particular aquests editors eren Haslinger, Diabelli i Mechetti. En febrer de 1858, el Wiener Zeitung va publicar l’últim anunciament d’una publicació musical d’Artaria (encara que el Denkmäler der Tonkunst in Österreich porta la impremta d’Artaria entre 1894 i 1918). Els fills d’August, Karl August (1855-1919) i Dominik (1858-1936) van entrar a la firma en 1881 i 1890, respectivament, i després de la mort del seu pare en 1893, van esdevenir propietaris únics.

En la transició des del 18 fins al segle 19 gairebé no han tingut en compte era el dret d'autor dels compositors en les seves pròpies obres cada vegada més regulat i formulats. Artaria, comptant en aquest moment dels principals editors de música d'Europa, que va exercir un paper important. Que això no anar sense problemes, per exemple, a prolongades disputes Beethoven amb Artaria en relació amb el quintet de cordes en Do major, Op. 29 clarament que va conduir al procés (pèrdua de Beethoven en 1805, després de la qual cosa es va aturar en gran manera la seva connexió amb Artaria

Mathias Artaria (1793-1835), fill de Domenico (ii), va estar involucrat en editorials musicals independentment de la firma familiar. Es va fer càrrec de la botiga d’art de Daniel Sprenger en 1818. La seva firma (que va llençar algunes primeres edicions de Franz Schubert), va continuar després de la seva mort per la seva vídua.

Publicacions[modifica]

Les activitats de la firma Artaria van començar en el comerç de l’art i es van expandir cap a la geografia i la iconografia. En aquestes àrees va arribar a tenir importància a escala mundial, i el negoci de publicacions d’art i mapes es va continuar com una branca integral fins al segle XX. La botiga d’art oferia quadres, revistes d’art estrangeres, gravats, litògrafs, retrats contemporanis de gent famosa (de la seva pròpia premsa) i nombroses vistes pictòriques. La casa Artaria va guanyar reconeixement internacional i es va establir com un focus cultural de la noblesa vienesa i les classes mitjanes-altes.

És en l’edició de partitures on la firma Artaria va destacar fortament (malgrat que els primers propietaris aparentment no tenien una educació musical). Tan prompte com 1779 van establir contacte amb Joseph Haydn i el 12 d’abril de 1780 van publicar un conjunt de les seves sonates per a piano (hXVI:20, 35-9) amb el nombre de registre del catàleg propi no.7; això va inaugurar una sèrie de més de 300 edicions de les composicions de Haydn. El compositor i els Artaria compartien una càlida relació, que es reflecteix en la seva correspondència. La primera edició de Wolfgang Amadeus Mozart de la firma, consistent en les sis sonates per a violí i piano k296 i k376-380, va aparèixer el 8 de desembre de 1781. Artaria posteriorment es va convertir en el principal editor de Mozart, llençant 83 primeres edicions i 36 edicions primerenques de la seva música abans de 1800, a més de les publicacions preses de Hoffmeister. El jove Beethoven, quan va arribar a Viena, també es va sentir atret per l’editorial Artaria; la seva primera obra publicada, un conjunt de variacions per a piano, va aparèixer el 31 de juliol de 1793, seguit per primeres edicions de les seves obres fins a op. 8. Malgrat els posteriors desacords, la firma va seguir rebent noves obres de Beethoven, i per 1858, les edicions de les seves obres –inclosos arranjaments i reimpressions- eren més de 100. Els nombrosos catàlegs que han arribat fins als nostres dies d’aquest primer període revelen molts altres noms reconeguts, inclosos Luigi Boccherini, Muzio Clementi, Willibald Gluck, Leopold Kozeluch, Ignaz Pleyel, Antonio Salieri i Johann Baptist Wanhal.

Primera edició del quartet per a piano núm.2 Kv. 493 de Wolfgang Amadeus Mozart

Una relació comercial única es va desenvolupar entre Artaria i el compositor i editor musical F.A. Hoffmeister, qui fins al final del segle, en diverses ocasions simplement va rendir part de les seves empreses editorials a Artaria. En 1802 la producció havia arribat a la publicació nombre 906, pràcticament totes obres de gran qualitat. Posteriorment va venir l’interregne de coproducció amb T. Mollo & Co., que engloba les publicacions núm.907-1000 així com núm.1501-1692 i que va acabar el 25 d’agost de 1804. Els nombres 1001-1500 es van trobar en el llibre principal de l’empresa, reservats per a una sèrie amb el títol Raccolta d’arie, però en realitat es van fer servir per a la publicació de reduccions per piano d’òperes de moda i d’àries individuals (les peces van aparèixer entre 1787 i 1804 amb el nombre especial Raccolta, com es distingeix amb el nombre de registre, en el marge inferior esquerre). Mentre al principi feien servir diversos gravadors musicals independents, Artaria més tard va fer servir els seus propis gravadors i, a més, també va establir la seva pròpia premsa. Ferdinard Krauer es coneix per haver sigut empleat com lector de publicacions, i segons els seus propis registres, va portar a terme aquesta feina durant 17 anys. A banda del seu ànim als compositors clàssics, la firma estava compromesa a un programa editorial exigent; una llista impressionant d’altres compositors, representada per nombroses obres incloïen Johann Baptist Cramer, Johann Nepomuk Hummel, Ignaz Moscheles, Gioachino Rossini i Johann Franz Xaver Sterkel (Franz Schubert, malgrat tot, va publicar només 3 obres amb Artaria).

Cap a mitjans del segle XIX les activitats editorials van disminuir i les obres de menor qualitat van començar a ser acceptades. En 1858, sota August Artaria, l’editorial musical va tancar. En 1894 els actius restants es van vendre a l’editor musical vienès Josef Weinberger. La gran col·lecció d’autògrafs que la família havia acumulat durant els anys, part mitjançant les activitats editorials i part a través de compres independents de Domenico Artaria (iii) es va transferir posteriorment a la Preussische Staatsbibliothek. Una gran porció de l’arxiu administratiu de la firma va ser adquirit per al Stadt- und Landesbibliothek, Viena l’any 1936.

Bibliografia[modifica]

  • The New Grove Dictionary of Music and Musicians, second edition, edited by Stanley Sadie and John Tyrrell. New York and London: Macmillan Publishers, 2001
  • L. von Köchel: Chronologisch-thematisches Verzeuchnis sämtlicher Tonwerke Wolfgang Amadé Mozarts (Leipzig,1862, rev. 6/1964 by D.Giegling, A. Weinmann and G. Sievers)
  • G. Adler, ed: Berzeichniss der musikalischen Autographe von Ludwig van Beethoven.... im Besitze von A. Artaria in Wien (Vienna, 1890)
  • A. Artaria: Verzeuchnis von musikalischen Autographen revidirten Abschriften und einigen seltenen gedruckten Original-Ausgaben... im Besitze von Artaria in Wien (Vienna 1893)
  • F. Artaria and H. Botstiber: Joseph Haydn und das Verlagshaus Artaria (Vienna, 1909)
  • J.P. Larsen: Die Haydn-Überlieferung (Copenhagen, 1939/R)
  • P. Arrigoni: Gli Artaria di Milano: contributo alla storia editoriale cittadina dell'Ottocento (Milan, 1952)
  • A. Weinmann: Vollständiges Verlagsverzeichnis Artaria & Comp. (Vienna, 1952, suppl. Verzeichnis der Musikalien des Verlages Maisch, Sprenger, Artaria, 1970; 2/1978)
  • G. Kinsky and H.Halm: Das Werk Beethovens: thematisch-bibliographisches Verzeichnis seiner sämtlichen vollendeten Kompositionen (Munich, 1955)
  • A. van Hoboken: Joseph Haydn: thematisch-bibliographisches Werkverzeichnis (Mainz, 1957-1978)
  • A. Weinmann: Verlagsverzeichnis Tranquillo Mollo (Vienna, 1964, suppl. 1972)
  • A. Weinmann: Verlagsverzeichnis Giovanni Cappi bis A.O.Witzendorf (Vienna, 1967)
  • Geschichte fer Firmen Artaria & Compagnie und Freytag-Berndt und Artaria (Vienna, 1970)
  • D. Johnson: The Artaria Collection of Beethoven Manuscripts: a New Source, Beethoven studies, ed. A. Tyson (New York and London, 1974), 174 - 236
  • F. Slezak: Zur Firmengeschichte von Artaria & Compagnie, BeJb 1973 - 1977, 453 - 468.
  • R. Hilmar: Der Musikverlag Artaria & Comp.: Geschichte und Probleme der Druckproduktion (Tutzing, 1977)
  • G. Feder and F. H. Franken: Ein wiedergefundener Brief Haydns an Artaria & Co. Haydn Studien, (1982) 55 - 9
  • G. Haberkamp: Die Erstdrucke der Werke von Wolfgang Amadeus Mozart (Tutzing, 1986)
  • G. Renner: Die Nachlässe in der Wiener Stadt und Landesbibliothek: ein Verzeichnis (Vienna, 1993)
  • L. Weinhold and A. Weinmann: Kataloge von Musikverlegern und Musikalienhändlern im deutschsprachigen Raum 1700 - 1850: Verzeichnis mit Fundortnachweisen (Kassel, 1995)
  • D.Wyn Jones: From Artariato Langman & Broderip: Mozart's Music on Sale in London, Studies in Music History presented to H. C. Robbins Landom on his Seventieth Birthday, ed. O Biba and D. Wyn Jones (London, 1996) 105 - 114
  • R. M. Ridgewell: Mozart and the Artaria Publishing House: Studies in the Inventory Ledgers, (1784 - 1793) (diss. U. of London, 1999)

Recursos en línia[modifica]

https://www.artaria.com - Pàgina web actual de l'editorial.