Clavicordi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Clavicordi atribuït al constructor Johann Christ Haazer, St. Petri in BudiBin, any 1728, MDMB 466, al fons del Museu de la Música de Barcelona

El clavicordi és un instrument musical europeu de teclat, de corda percudida, amb el so molt feble. Cal no confondre aquest instrument amb el clavicèmbal o clavecí, l'espineta o el virginal.

Les tecles del clavicordi són senzilles palanques que quan es toquen percudeixen la corda amb una petita pua de metall que té inserida a l'altre extrem. Aquesta pua determina la llargada de la corda en dividir-ne la longitud. La longitud entre el pont i la pua determina l'altura o freqüència del so.

Hi ha la possibilitat que l'intèrpret faci un petit vibrato per mitjà d'un efecte amb el dit (anomenat "bebung", en alemany): consisteix a fer variar la força amb què es manté premuda la tecla mentre la pua fa contacte amb la corda. Quan la pua abandona la corda, aquesta deixa de sonar i té una corba d'extinció ràpida.

El clavicordi presenta resposta al tacte: segons la força de l'atac, varia la intensitat del so, encara que aquesta sempre sigui dèbil. A partir del mecanisme del clavicordi, que permet tocar amb diferents intensitats entre piano (fluix) i el forte (fort), al voltant de 1700, Bartolomeo Cristofori va crear a Florència el pianoforte (que aviat va originar l'actual piano), el qual va fer que caiguessin en desús els seus dos antecessors, el clavicordi i el clavicèmbal.

A Barcelona antigament va haver-hi un taller dissenyador de clavicordis anomenat "Manuel Bordas".[1] Alguns clavicordistes són Maria Anna Mozart, Eileen Joyce, Charlotta Seuerling, Elizabeth de la Porte i Isolde Ahlgrimm.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Butlletí dels museus d'art de Barcelona, vol.IV, n.32, febrer de 1936, pàg. 7.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Clavicordi Modifica l'enllaç a Wikidata