Santiago de Xile

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Santiago de Xile
Santiago
Bandera {{{2}}} Escut {{{2}}}
([[Bandera

{{{2}}}|bandera]])

([[Escut

{{{2}}}|escut]])

Santiago en invierno.jpg
Data de fundació 1541 per Pedro de Valdivia
Superfície 641,4 km²
Altitud 567 msnm
Població (2009)
  • Densitat
5,012,973 hab.
7.815,67 hab/km²
Coordenades 33° 26′ 16″ S, 70° 39′ 01″ O / 33.43778°S,70.65028°O / -33.43778; -70.65028
Àrea
metropolitana
6,5 milions d'habitants
Palau de la Moneda, seu de la Presidència de la República de Xile.

La ciutat de Santiago de Xile és la ciutat més gran,[1] i la capital de la República de Xile. Està localitzada en la vall central del país, i té una àrea metropolitana, anomenada també Gran Santiago, de més de 7 milions d'habitants, més d'un terç de la població total del país. Encara que és possible concebre-la com una única gran ciutat, Santiago no constitueix una sola unitat administrativa sinó, per contra, inclou el territori de 36 municipis, dels quals 26 d'aquests es troben completament dins del radi urbà i 10 amb alguna part fora d'ell. La major part de la metròpoli es troba dins de la Província de Santiago, amb algunes comunes dins de les províncies de Cordillera, Maipo i Talagante.

La ciutat alberga els principals organismes administratius, comercials, culturals, financers i governamentals del país —a excepció del Congrés Nacional, de l'Armada de Xile, del Servei Nacional de Duanes, del Servei Nacional de Pesca i del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, situats tots a Valparaíso— i, a més, és seu de la CEPAL.

Santiago es troba aproximadament a les coordenades 33°26′16″S 70°39′01″O, a una altitud mitjana de 567 msnm. El 2002 la conurbació s'estenia sobre 867,75 km² i tenia una població de 5.428.590 habitants, el que equivalia a prop del 35,9 % de la població total del país. D'acord amb aquestes xifres, Santiago és la cinquena àrea metropolitana més poblada d'Hispanoamèrica, també la setena ciutat més habitada d'Amèrica Llatina i segons algunes estimacions, una de les 50 aglomeracions urbanes més poblades del món.

Santiago es posiciona habitualment com una ciutat capdavantera a l'Amèrica Llatina en una sèrie de factors socials, econòmics i ambientals. La capital xilena és àmpliament considerada la millor ciutat per fer negocis d'Amèrica Llatina, així com la cinquena amb millor qualitat de vida —la tercera sud-americana i la 90a del món— i la cinquena més segura —la tercera sud-americana i la 107a mundial—. A més, és considerada com una ciutat global de «classe alfa -», i la 53a ciutat amb majors ingressos del món, amb un PIB (PPA) de 91.000 milions de dòlars el 2005 i un estimat de 160.000 milions de dòlars cap al 2020.

Així mateix, el 2012 va ser qualificada com la tercera ciutat llatinoamericana més competitiva —també la tercera sud-americana i la 68a mundial— i el 2013 va ser classificada com la ciutat més intel·ligent de la regió. Finalment, segons un estudi global divulgat per la multinacional del sector tecnològic Indra, Santiago i la ciutat colombiana de Medellín serien, amb diferència, les millors ciutats llatinoamericanes per viure.

Història[modifica | modifica el codi]

Santiago va ser fundada amb el nom de Santiago de la Nueva Extremadura (Santiago de la Nova Extremadura) pel conqueridor extremeny Pedro de Valdivia, el 12 de febrer de 1541 en la vall de Mapocho, una zona de clima temperat i de fàcil protecció, ja que el riu Mapocho hi origina una illa fluvial. Els primers edificis hi van ser construïts amb el suport del indígenes nadius picunches. Va ser designada com a capital de Xile el 1818.

Durant el segle XIX, Santiago va ser una ciutat petita amb pocs edificis importants, excepte el Palau de la Moneda, i altres construccions cíviques i religioses. De 1880 a 1890 l'extracció de guano a la regió nord de Xile va permetre el desenvolupament i la prosperitat de la ciutat. Santiago va començar un procés de modernització durant els anys trenta, amb la construcció del "Barrio Cívico", envoltant el Palau de la Moneda. La ciutat va créixer en població, amb la immigració del nord i sud del país.

Després de la transició a la democràcia i del desenvolupament subsegüent del país, Santiago s'ha convertit en un centre financer molt important de Llatinoamèrica, i ha rebut en diverses ocasions la distinció de Millor ciutat per a fer negocis de Llatinoamèrica.

Orígens i fundació[modifica | modifica el codi]

La fundació de Santiago, oli de Pedro Lira (1888). L'obra mostra a Pedro de Valdivia proclamant la fundació de la ciutat, el 12 de febrer de 1541.[2]

D'acord amb certes recerques arqueològiques, es creu que en la conca de Santiago es van establir els primers grups humans cap al X mil·lenni a.C.[3] Aquests grups eren principalment nòmades caçadors-recol·lectors, que transitaven des del litoral cap a l'interior en cerca de guanacs durant l'època dels desglaços serrans. Prop de l'any 800, van començar a instal·lar-se els primers habitants sedentaris a causa de la formació de comunitats agrícoles al costat del riu Mapocho, principalment de blat de moro, papa i poroto, i la domesticació dels auquènids de la zona.

Els pobles establerts a les zones pertanyien a grups picunches (nom donat pels xilens) o promaucaes (nom donat pels inques), sotmesos a l'Imperi inca des de finals del segle XV fins a començaments del segle XVI. Els inques van establir a la vall alguns mitimaes, sent el principal un instal·lat al centre de l'actual ciutat, fortaleses com el huaca de Chena i el santuari del turó El Plom. La zona hauria servit com a base per a les expedicions inques cap al sud, i com a nus vial del Camí de l'Inca.

Després d'haver estat enviat per Francisco Pizarro des del Perú i realitzar una llarga travessia des de Cuzco, el conqueridor extremeny Pedro de Valdivia va arribar a la vall del Mapocho, el 13 de desembre de 1540. Les hosts de Valdivia van acampar al costat de les aigües del riu, a les faldilles del turó Tupahue i van començar lentament a entaular relacions amb els indis picunches que habitaven la zona, després de la qual cosa Valdivia va convocar als cacics de la zona a un parlament on els va explicar la seva intenció de fundar una ciutat en nom del rei Carles I d'Espanya, que seria la capital de la seva governació de Nova Extremadura. Els indígenes haurien acceptat i fins i tot li haurien recomanat la fundació de la localitat en una petita illa situada entre dos braços del riu al costat d'un petit turó anomenat turó Huelén.[4]

El 12 de febrer de 1541, Valdivia fundaria oficialment la ciutat de Santiago de la Nova Extremadura en honor a l'Apóstol Santiago, sant patró d'Espanya, en les rodalies del turó Huelén, reanomenat pel conqueridor com «Santa Lucía». Seguint les normes colonials, Valdivia va encomanar el traçat de la nova ciutat l'"alarife" Pedro de Gamboa, el qual dissenyaria la ciutat en forma de Pla hipodàmic. Al centre de la ciutat va dissenyar una Plaça Major, al voltant de la qual es van seleccionar diversos solars per la Catedral, la presó i la casa del governador. En total es van construir vuit quadres de nord a sud, i deu d'orient a ponent, i cada solar (una cambra de quadra) va ser lliurat als colonitzadors, que van construir cases de fang i palla.

Valdivia va partir mesos després al costat dels seus soldats cap al sud, continuant la Guerra d'Arauco. Santiago va quedar desprotegida, la qual cosa va ser aprofitat per les hosts indígenes de Michimalonco, les quals van atacar la incipient urbs. L'11 de setembre de 1541, la ciutat va ser arrasada pels indígenes, però els 55 espanyols de la guarnició van aconseguir derrotar als atacants. Pel que sembla, la resistència va ser liderada per Inés de Suárez, parella de Valdivia. La ciutat seria reconstruïda lentament donant protagonisme a la recentment fundada Concepción, on es fundaria la Reial Audiència de Xile el 1565. No obstant això, el constant perill que afrontava Concepción degut d'una banda a la seva proximitat del conflicte bèl·lic, i per una altra a una successió de desoladors terratrèmols, no permetria l'establiment definitiu de la Reial Audiència a Santiago fins a l'any 1607, reafirmant-se el seu rol de capital.

La ciutat del segle XIX[modifica | modifica el codi]

Mapa de Santiago el 1895.

Durant la denominada República Conservadora es van crear diverses institucions, principalment de caràcter educatiu com la Universitat de Xile i la Cinquena Normal d'Agricultura. Els canals que recorrien la ciutat per a l'evacuació d'aigües servides van desaparèixer donant pas al clavegueram, al que es van sumar les primeres xarxes de gas, aigua potable i enllumenat públic, i el 1851 es va establir el primer sistema de telegrafia amb Valparaíso. No obstant això, un tràgic fet va passar a la ciutat quan més de 2.000 persones van morir en l'incendi de l'Església de la Companyia el 8 de desembre de 1863.[5]

Un nou impuls en el desenvolupament urbà de la capital es va produir durant l'anomenada República Liberal i l'administració de l'intendent de la ciutat, Benjamín Vicuña Mackenna, dins de les principals obres del qual van destacar la remodelació del turó Santa Lucía, que va passar de ser una zona de deixalles a un parc adornat amb obres arquitectòniques neoclàssiques, la creació d'un camí que envoltava la ciutat, que en aquesta època tenia una extensió similar a l'actual comuna de Santiago, i la remodelació de l'Albereda. Aquesta avinguda es va consagrar com l'artèria central de la ciutat gràcies al desenvolupament de diversos palaus petits construïts per l'oligarquia beneficiada per l'auge econòmic derivat de la mineria del coure i el salitre. Moltes de les principals obres urbanes eren finançades per aportacions voluntàries dels veïns il·lustres, destacant obres com el Teatre Municipal, el Club Hípic o l'actual Parc O'Higgins, construït pel filantrop Luis Cousiño el 1873.[6]

La ciutat es va convertir ràpidament en el principal nus del sistema ferroviari xilè, el principal mitjà de transport durant més d'un segle. El primer ferrocarril va arribar a la ciutat el 14 de setembre de 1857 i el 1884 va ser inaugurada l'Estació Central de Santiago. Mil vehicles particulars i cinc-cents d'arrendament circulaven a Santiago cap a aquests anys i 45.000 persones utilitzaven diàriament el tramvia. Els primers telèfons van ser instal·lats durant els anys 1880 i en menys de deu anys existien més de 1.200 línies.

Ja concloent el segle, es van construir sistemes de recol·lecció d'aigües de les pluges per evitar inundacions al centre i s'iniciarien les obres de canalització del riu Mapocho, pel que va ser necessària la demolició dels tallamars i del Pont de Calicanto, ocorreguda el 10 d'agost de 1888. Per a aquest llavors, Santiago tenia una població propera als 256.000 habitants, escampats en una extensió de 3.766 hectàrees. Molts d'aquests habitants vivien en barriades pobres, excloses del desenvolupament urbà fomentat per l'oligarquia, fora de les vores de la ciutat com als barris occidentals de Yungay i Chuchunco.

El Santiago del Centenari[modifica | modifica el codi]

Fitxer:De Plaza de Armas de Santiago.jpg
La Plaça d'Armes de Santiago el 1906.

Amb l'adveniment del nou segle, la ciutat va començar a experimentar diversos canvis relacionats amb el fort desenvolupament de la indústria. Valparaíso, que fins avui havia estat el centre econòmic del país, comença lentament a perdre protagonisme a favor de la capital. Ja el 1895 el 75% de la indústria fabril nacional radicava a la capital i només un 28% en el port, i cap al 1910 els principals bancs i botigues comercials es van instal·lar als carrers del centre de la ciutat, abandonant Valparaíso.

La promulgació tant de la llei de Comuna Autònoma i el Decret de Creació de Municipalitats de Xile permetrien la creació de diverses divisions administratives en el Departament de Santiago, amb la finalitat de millorar l'administració local. Maipú, Ñuñoa, Renca, Lampa i Colina es crearien el 1891, Providència i Barrancas el 1897; i el 1901, Las Condes. En el departament de la Victòria, s'originarien El Cañas el 1891, el que seria dividit en La Granja i Puente Alto el 1892. El 1899 naixeria La Florida i el 1925, La Cisterna.

El Cerro San Cristóbal va començar en aquest període un llarg procés de millorament. El 1903 es va instal·lar un observatori astronòmic i a l'any següent es va col·locar la primera pedra del santuari marià en el seu cim, el qual es caracteritza per la imatge de 14 metres de la Mare de Déu, visible des de diversos punts de la ciutat. No obstant això, la idea de reforestar-lo no seria complerta fins a algunes dècades després.

Amb el desig de celebrar el Centenari de la República el 1910, es van realitzar diverses obres urbanes. Va ser ampliada la xarxa de ferrocarrils, permetent la connexió de la ciutat amb els seus naixents suburbis, a través del ferrocarril de circumval·lació i el que portava al Calaix del Maipo, mentre es va construir una nova estació ferroviària en el nord de la ciutat: l'Estació Mapocho. En els terrenys guanyats per la canalització del Mapocho, es va crear el Parc Forestal i es van inaugurar els nous edificis del Museu Nacional de Belles Arts, de l'Internat Nacional i de la Biblioteca Nacional. A més, serien finalitzats els treballs de clavegueram, que cobrien a prop del 85% de la població urbana.

Explosió demogràfica[modifica | modifica el codi]

Vista del Passeig Fumada, al centre de la ciutat, cap a finals dels anys 1920.

A finals de 1920 el cens estimava una població a Santiago de 507.296 habitants, la qual cosa equivalia al 13,6% de la població total del país. Aquesta xifra representava un augment d'un 52,47% pel que fa al cens de 1907, és a dir, un creixement anual del 3,3%, gairebé tres vegades més que la xifra a nivell nacional. Aquest creixement s'explica principalment per l'arribada de camperols des del sud que arribaven a treballar a les fàbriques i ferrocarrils en construcció. No obstant això, aquest creixement es va experimentar a la perifèria i no en el casc urbà pròpiament dit.

Dones preparen olles comunes, el 1932.

En aquests anys, el centre de la ciutat es va consolidar com un barri netament comercial, financer i administratiu, amb l'establiment de diversos portals i locals al voltant del Passeig Fumada i del Barri Cívic a l'entorn immediat del Palau de la Moneda. Aquest últim projecte va significar la construcció de diversos edificis modernistes per a l'establiment de les oficines de ministeris i altres serveis públics,[7] donant la puntada de peu inicial per a la construcció d'edificis de mitja altura. D'altra banda, els habitants tradicionals del centre van començar a emigrar a fora de la urbs cap a sectors més rurals com Providència i Ñuñoa, que van acollir a l'oligarquia i als immigrants europeus professionals, i San Miguel per a les famílies de classe mitjana. A més, a la perifèria van començar a construir-se diverses viles per als associats de diverses organitzacions sindicals de l'època. La modernitat es va expandir a la ciutat, amb l'aparició dels primers cinemes, l'extensió de la xarxa telefònica i la inauguració de l'Aeroport Los Cerrillos el 1928, entre altres avançaments.

Vista de l'Avinguda Albereda el 1930.

La sensació d'una era de creixement econòmic reflectida en els avanços tecnològics contrastava profundament amb les classes socials més baixes. El creixement de les dècades anteriors es va convertir en una explosió demogràfica sense precedents des de 1929. La Gran Depressió va generar el desplom de la indústria salitrera del nord, deixant a 60.000 aturats, els que sumats a la caiguda de les exportacions agrícoles, van totalitzar prop de 300.000 cessants a nivell nacional. Aquests, en la seva majoria, van veure a la gran ciutat i la seva puixant indústria com l'única oportunitat de sobreviure. Molts migrants van arribar sense res a la ciutat i milers van haver de sobreviure als carrers davant la impossibilitat de llogar alguna habitació. Les malalties es van expandir i la tuberculosi va cobrar la vida de centenars d'indigents. La desocupació i el cost de la vida van augmentar de manera important, mentre els sous dels santiaguins van caure.

La situació només canviaria diversos anys més tard amb un nou auge industrial fomentat per la Corporació de Foment de la Producció i l'expansió de l'aparell estatal a partir de finals dels anys 1930. En aquesta època, l'aristocràcia va perdre gran part del poder que ostentava i la classe mitjana, composta per comerciants, buròcrates i professionals, va adquirir el protagonisme de la política nacional. En aquest context, Santiago comença a desenvolupar-se cap a les masses, mentre les classes acomodades tendeixen a refugiar-se als barris alts de la capital. Així, els antics passejos de la classe adinerada, com el Parc Cousiño i l'Albereda, perden l'hegemonia enfront de recintes d'esplai popular, com l'Estadi Nacional sorgit el 1938.

El Gran Santiago[modifica | modifica el codi]

Creixement relatiu de Santiago, per comunas
1940 1952 1960 1970
Barrancas 100 223 792 1978
Conchalí 100 225 440 684
La Granja 100 264 1379 3424
Les Comtes 100 197 506 1083
Ñuñoa 100 196 325 535
Renca 100 175 317 406
San Miguel 100 221 373 488
Santiago 100 104 101 81

En les dècades següents, Santiago va seguir creixent de forma imparable. En 1940, la ciutat acumulava 952 075 habitants, en 1952 aquesta xifra va arribar als 1 350 409 habitants i el cens de 1960 va totalitzar 1 907 378 santiaguinos. Aquest creixement es va reflectir a la urbanització dels sectors rurals de la perifèria, on es van establir famílies de classe mitjana i baixa amb habitatges estables: en 1930, l'àrea urbana tenia una extensió de 6500 hectàreas, que en 1960 va arribar a les 20 900 i en 1980 a les 38 296. Encara que la majoria de les comunas seguien creixent, aquest es va concentrar principalment en comunas perifèriques com Barrancas al ponent, Conchalí al nord i La Cisterna i La Granja al sud. En el cas de la classe alta, aquesta va començar a apropar-se al sector de la precordillera de Les Comtes i La Reina. El centre, per contra, va perdre habitants deixant més espai per al desenvolupament del comerç, la banca i les activitats governamentals.

[[Arxiu:1965 3ra etapa.jpg|thumb|upright|left|Extensió del Gran Santiago en 1965.]] Aquest creixement es va realitzar sense cap tipus de regulació i només van començar a aplicar-se durant els anys 1960 amb la creació de diversos plans de desenvolupament del Gran Santiago, concepte que reflectia la nova realitat d'una ciutat molt més àmplia. En 1958 va ser llançat el Pla intercomunal de Santiago i que proposava l'organització del territori urbà, fixant un límit de 38 600 hectàrees urbanes i semiurbanas, per a una població màxima de 3 260 000 habitants, la construcció de noves avingudes, com la Avinguda Circumval·lació Américo Vespucio i la ruta 5 Panamericana, l'eixample de les existents i l'establiment de «cordons industrials». La celebració de la Copa Mundial de Futbol de 1962 va donar una nova embranzida a les obres de millorament de la ciutat. En 1966 es va crear el Parc Metropolità de Santiago en el turó Sant Cristóbal i el MINVU va donar inici a l'eradicació de poblacions callampas i la construcció de nous habitatges com la Remodelació Sant Borja, en les rodalies de la qual va ser construït el Edifici Diego Portals.

En 1967 va ser inaugurat el nou Aeroport Internacional de Pudahuel i, després d'anys de discussió, en 1969 es donaria inici a la construcció del Metre de Santiago, la primera etapa del qual correria sota el tram occidental de l'Albereda i que seria inaugurada en 1975. El Metre es convertiria en una de les construccions més prestigioses de la ciutat i en els anys següents seguiria expandint-se, arribant a dues línies perpendiculars a finalitats de 1978. Les telecomunicacions tindrien a més un important desenvolupament, reflectit amb la construcció de la Torre Entel, que des de la seva construcció en 1975 seria un dels símbols de la capital en ser l'estructura més alta del país per dues dècades.

Després del cop d'estat de 1973 i l'establiment del Règim Militar, la planificació urbana no va tenir grans canvis fins a inici dels anys 1980, quan el govern va adoptar un model econòmic neoliberal i el rol d'organitzador passa de l'Estat al mercat. En 1979 es modifica el pla regulador, estenent el radi urbà a més de 62 000 ha per al desenvolupament immobiliari, provocant una nova expansió descontrolada de la ciutat, arribant a les 40 619 ha d'extensió al començament dels anys 1990, especialment a la zona de La Florida, que en el cens de 1992 es va convertir en la comuna més populosa del país, amb 328 881 habitants. En tant, un fort terratrèmol va assotar la ciutat el 3 de març de 1985, que encara que va causar escasses víctimes, va deixar nombrosos damnificats i va destruir moltes edificacions d'antiguitat.

La metròpoli en els inicis del segle XXI[modifica | modifica el codi]

[[Arxiu:Santiago nocturn 2013.jpg|thumb|Vista nocturna del sector financer de Santiago. Al centre, la Gran Torre Santiago, el edifici més alt de Llatinoamèrica.]] Amb l'inici de la Transició en 1990, la ciutat de Santiago ja sobrepassava els quatre milions d'habitants, que habitaven preferentment a la zona sud: La Florida era seguida en nombre d'habitants per Puente Alt i Maipú. El desenvolupament immobiliari en aquestes comunas i unes altres com Quilicura i Peñalolén es va deure en gran manera a la construcció de conjunts habitacionales per a famílies de classe mitjana. En tant, les famílies d'alts ingressos van avançar cap a la Precordillera i l'anomenat Barri Alt, augmentant la població de Les Comtes i donant origen a noves comunas com Vitacura i El Barnechea. D'altra banda, si bé la pobresa va començar a baixar considerablement, es va mantenir la forta dicotomia entre la puixant urbs globalitzada i els barris marginals dispersos al llarg de la capital.

La zona de Avinguda Providència es va consolidar com un important eix comercial en el sector orienti i cap als anys 1990, aquest desenvolupament es va estendre al Barri Alt que es va convertir en un atractiu pol per a la construcció d'edificis de gran altura. Les principals empreses i corporacions financeres es van establir a la zona, donant origen a un modern i puixant centre empresarial conegut com Sanhattan. La partida d'aquestes empreses al Barri Alt i la construcció de centres comercials al voltant de tota la ciutat, van provocar una crisi al centre urbà, el qual va haver de reinventar-se: els seus principals carrers comercials es van convertir en passejos per als vianants, com el Passeig Fumada, i es van instituir beneficis tributaris per a la construcció d'edificis residencials, atraient principalment a joves adults.

[[Arxiu:El Metre en Maipú.jpg|thumb|upright|left|L'expansió urbana cap a la perifèria va provocar l'extensió del metre de Santiago cap a les comunas de Puente Alt i Maipú.]] En aquests anys, la ciutat va començar a enfrontar una sèrie de problemes generats pel desordenat creixement experimentat. La contaminació atmosfèrica va aconseguir nivells crítics durant els mesos d'hivern i una capa de esmog es va instal·lar sobre la ciutat, per la qual cosa les autoritats van haver d'establir mesures legislatives per a les indústries i la restricció vehicular als automòbils. A això es va sumar que la gran extensió de la ciutat va fer col·lapsar el sistema de transport. El Metre va haver de ser ampliat considerablement estenent les seves línies i creant tres noves línies entre 1997 i 2006 en el sector suroriente, mentre una nova extensió cap a Maipú va ser inaugurada en 2011, deixant al ferrocarril metropolità amb una longitud de 105 km. En el cas dels autobusos, el sistema va sofrir una important reforma al començament dels anys 1990 i després en 2007 amb l'establiment d'un pla mestre de transports conegut com Transantiago, el qual ha enfrontat una sèrie de problemes des de la seva engegada.El Mercuri Online. «Ministre Cortázar anuncia 12 nous recorreguts del Transantiago», 17 de desembre de 2007. [Consulta: 22 de desembre de 2007].

A mesura que entra en el segle XXI, Santiago persisteix en el seu accelerat desenvolupament. Diverses autopistes urbanes han estat construïdes, el Barri Cívic va ser renovat amb la creació de la Plaça de la Ciutadania i es comença la construcció de la Ciutat Parc Bicentenario per a la commemoració del bicentenario de la República. El desenvolupament de l'edificació d'altura continua en el sector orienti, el qual culminarà amb l'obertura dels gratacels Titanium La Portada i Gran Torre Santiago en el complex immobiliari Costanera Center. No obstant això, la desigualtat socioeconòmica i la fragmentació geosocial romanen com dues dels problemes més importants, tant de la ciutat com del país.

El 27 de febrer de 2010, un fort terratrèmol es va deixar sentir a la capital, provocant diversos danys en edificis antics; no obstant això, alguns edificis moderns van quedar inhabitables, generant un ampli debat sobre la real aplicació dels estàndards antisísmicos obligatoris en l'arquitectura moderna de Santiago.Ramírez, I. i A. De Ponson. «Experts expliquen per què alguns edificis nous no van resistir l'impacte», 28 de febrer de 2010. [Consulta: 2 de març de 2010].

En els propers anys s'espera el desenvolupament de diversos nous projectes en múltiples àmbits, especialment en transport. S'espera la remodelació de l'aeroport internacional cap a 2012 i una expansió dels serveis ferroviaris, incloent diversos projectes actualment en avaluació, com una xarxa de tramvias en Les Comtes, trens de proximitat cap a Lampa i Pare Furtat (Melitrén) i un tren d'alta velocitat que connecti a la capital amb Valparaíso i Vinya del Mar.Ministeri d'Obres Públiques de Xile. «Primer programa de concessions 2010-2014», 15 de juliol de 2010. [Consulta: 25 de juliol de 2010].València, Manuel. «Nou tren unirà Santiago i Lampa en només 25 minuts», 25 de juliol de 2010. [Consulta: 25 de juliol de 2010].Medalla, Eva. «Esforços públic-privats reviuen tren de US$635mn Santiago-Valparaíso», 9 de juny de 2010. [Consulta: 25 de juliol de 2010]. Dues noves autopistes urbanes, Vespucio Orienti i Costanera central, estan en procés de licitació, mentre el Metre de Santiago va anunciar la construcció de dues noves línies; la 3 i la 6. A això se sumaria la transformació en parcs de la ribera del riu Mapocho, convertit en navegable, un projecte emblemàtic de Sebastián Piñera qui va anar President de la República entre els anys 2010 i 2014.Argandoña, Consolo. «Així partirà el Parc Mapocho: 20 hectàrees amb llacunes, àrees verdes, pistes i restaurants», 11 de juliol de 2010. [Consulta: 25 de juliol de 2010].

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució de la població de Santiago de Xile entre 1860 i 2020.

D'acord amb les dades recollides en el cens de població de l'any 2002 realitzat per l'Institut Nacional d'Estadístiques de Xile, la població de l'àrea metropolitana de Santiago tenia 5.428.590 habitants, equivalent al 35,91% del total nacional i al 89,56% del total regional. Aquesta xifra reflecteix l'ampli creixement de la població de la ciutat durant el segle XX: el 1907 hi havia 383.587 habitants, 1.010.102 el 1940, 2.009.118 el 1960, 3.899.619 el 1982 i 4.729.118 el 1992.[8]

El creixement de Santiago ha experimentat diversos canvis al llarg de la seva història. En els seus primers anys, va tenir una taxa de creixement demogràfic d'un 2,68% anual fins al segle XVII, baixant posteriorment a xifres menors al 2% anual fins a començaments del segle XX. A mitjan aquesta centúria es va produir una explosió demogràfica que s'explica puix que, en la seva condició de capital, va absorbir successivament la migració des dels campaments miners del nord de Xile durant la crisi dels anys 1930 i de població provinent des dels sectors rurals entre els anys 1940 i 1960, principalment. La gran quantitat de migració sumada a l'alta taxa de fertilitat en aquesta època es reflectien en xifres de creixement anual que van aconseguir arribar a un 4,92% entre 1952 i 1960. No obstant això, des de finals d'aquest segle, les xifres de creixement s'han reduït novament, aconseguint arribar a l'1,35% al començament dels anys 2000.[9] D'igual forma, la grandària de la ciutat s'ha expandit constantment. Les 20.000 hectàrees que abastava Santiago el 1960, es van duplicar abans de 1980 i el 2002 va aconseguir les 86.778 hectàrees. Així, la densitat de població a Santiago era de 6.255,9 hab/Km² a l'any 2002.

La població de Santiago ha anat envellint durant els últims anys, tant per la disminució de la fertilitat com per la millora en la qualitat de vida. Per a l'any 2007 s'estimava que el 32,89% d'homes i el 30,73% de les dones tenien menys de 20 anys, mentre el 10,23% i el 13,43% tenia més de 60 anys, respectivament. En contrast, el 1990 la xifra de menors de 20 anys en total era el 38,04% i de majors de 60, el 8,86%, i per a l'any 2020 s'estima que ambdues xifres seran el 26,69% i el 16,79%.

4.313.719 persones a Xile afirmen haver nascut en una de les comunes del Gran Santiago segons el cens de l'any 2002, la qual cosa equival a un 28,54% del total nacional. Dels actuals habitants de Santiago, un 67,6% va néixer en les comunes de l'àrea metropolitana mentre un 2,11% és immigrant estranger.[10]

El 3,3% de la població de Santiago va afirmar pertànyer a una ètnia indígena: el 3,16% dels santiaguins es considera mapuche, un 0,05% aimara, un 0,03% quetxua i un 0,02% com Rapa Nui.

Distribució de la població[modifica | modifica el codi]

Des dels anys 1980, el desenvolupament de conjunts habitacionals per la classe mitjana en la perifèria (com La Florida, en la fotografia) va desplaçar gran quantitat de la població des del centre urbà.

A causa de la gran expansió que ha tingut Santiago, al llarg de la seva història, la seva població ha expandit els límits inicials de la ciutat des del turó Santa Lucía fins a sectors de la preserralada i les riberes del riu Maipo per l'orient fins a les planes de Maipú pel ponent. Això ha provocat un constant desplaçament dels principals centres de concentració de població des del centre, que ha adoptat l'estil d'un districte financer, cap a la perifèria.

En l'actualitat, gran part dels habitants es localitzen en els sectors perifèrics, tenint les comunes de Puente Alto, La Florida (en el sector sud-est) i Maipú (pel sud-oest) sobre 400.000 pobladors cadascuna, duplicant la quantitat d'habitants de la comuna de Santiago. En analitzar les xifres de creixement demogràfic, les comunes centrals com Santiago, Independència o San Joaquín tenen xifres negatives, mentre les perifèriques superen amb facilitat el 4% i fins i tot el 20% com en el cas de Quilicura, a l'extrem nord-oest.

L'expansió de la ciutat ha generat també la notòria diferenciació entre els diferents sectors de la ciutat. Així per exemple, el sector oriental (agrupant generalment a les comunes de Providència, Ñuñoa, La Reina, Vitacura, Las Condes, El Barnechea i el sector de Peñalolen Alto) s'ha consolidat com a refugi de la classe més acomodada, convertint-se en el lloc amb millor qualitat de vida del país.[11] Els sectors perifèrics, tant del sud-oest com del sud-est més Quilicura, s'han desenvolupat de la mà amb el creixement de la classe mitjana des dels anys 1980, mentre les classes de menys recursos es localitzen en diverses comunes del sector sud, nord i nord-oest de la capital.

D'acord a l'enquesta CASIN de l'any 2006, aproximadament el 10,44% dels habitants de Santiago viuen sota la línia de la pobresa. San Bernardo és la comuna amb major nombre de pobres, que aconsegueixen el 20,9% de la seva població, seguida per El Espejo amb un 20,1%, Renca amb un 19,2% i Padre Furtado amb un 18,7%. Les de més baixa taxa són les del sector oriental que no superen el 5% en el seu conjunt (i Las Condes que aconsegueix el mínim amb amb prou feines un 2,3%) i San Miguel que té un 2,5%, habitada preferentment per població de classe mitjana.[12]

Religió[modifica | modifica el codi]

El Temple Votiu de Maipú, un dels temples catòlics més grans de Santiago, va ser construït en honor a la Verge del Carme, patrona de l'Exèrcit de Xile.

Producte de la seva fundació realitzada per colonitzadors espanyols, Santiago va ser per molts anys una ciutat profundament catòlica. De fet, el nom de la ciutat va ser col·locat en honor a Santiago el Major, un dels dotze apòstols i sant patró d'Espanya. Igual que en altres parts del país, el catolicisme es va mantenir fort fins a començaments del segle XX, quan la Separació Església-Estat va disminuir el seu poder a nivell nacional. Encara que continua sent la principal religió de la ciutat, amb el pas dels anys ha perdut terreny a causa de l'ingrés de diversos corrents protestants, i al creixement de l'agnosticisme i l'ateisme. L'Arquidiòcesi de Santiago de Xile, a càrrec del Monsenyor Ricardo Ezzati, exerceix la jurisdicció eclesiàstica catòlica en 33 de les 37 comunes del Gran Santiago; les restants estan sota la prelatura de la diòcesi de San Bernardo.

D'acord a l'últim cens, el 67,91% dels santiaguins majors de 15 anys va declarar ser catòlic. Aquest percentatge augmenta principalment en les comunes de majors ingressos (Pirque aconsegueix un 81,8% i Vitacura, un 77,92%) mentre que descendeix en les de menors, amb un mínim de 57,84%, a La Pintana. Això s'explica principalment pel gran augment de membres de l'església evangèlica, a la qual s'adhereixen un 13,20% dels santiaguins i que té el seu màxim nombre d'adeptes a La Pintana, amb un 23,82%; en canvi, a Providència només representen un 3,68% de la població.

Altres denominacions religioses que tenen importància són els Testimonis de Jehovà amb un 1,18%, el mormonisme amb un 0,92% i el judaisme amb un 0,28%, encara que en comunes com Vitacura i Las Cuentas supera el 2%. L'Islam i l'Església Ortodoxa tenen registres ínfims, amb un 0,03% i un 0,12% respectivament i que corresponen principalment a immigrants. Un 5,51% declara pertànyer a una altra religió, dins de les quals s'inclou la Fe baha'i, que planeja construir el seu novè temple mundial i el primer sud-americà a Santiago.[13] Finalment, un 10,85% dels majors de 15 anys van declarar no pertànyer a cap religió aconseguint el seu màxim en les comunes de classe mitjana i mitjana-alta, amb un 17,60% a Providència.

Divisió administrativa[modifica | modifica el codi]

En l'actualitat, la ciutat de Santiago s'expandeix al llarg de trenta-i-sis comunes d'acord amb l'Institut Nacional d'Estadístiques; vint-i-sis d'aquestes estan completament urbanitzades i les restants de manera parcial. De les 36 comunes, hi ha les 32 que conformen la Província de Santiago, dues de la Província de Cordillera, una de la de Província de Talagante i una de la Província de Maipo.

Comunes del Gran Santiago

Personatges il·lustres[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Instituto Nacional de Estadística, Chile; Proyecciones de población al 30 de Junio 1990-2020, Region Metropolitana de Santiago; Provincias. Consultat 5/8/2009
  2. cita web|url=http://www.dibam.cl/historico_nacional/noticias.asp?id=12531 |títol=El rescat d'una obra emblemàtica per a Xile. |dataaccés=11 de desembre de 2011|autor=Museu Històric Nacional
  3. cita llibre|cognom=De Ramón|nom=Armando|enlaceautor=Armando de Ramón|títol=Santiago de Xile (1541-1991): Història d'una societat urbana|any=2000|editorial=Editorial Sud-americana|ubicació=Santiago, Xile|id=Memòria Xilena: MC0007069
  4. cita web |url=http://www.monumentos.cl/pdf/ccmn_68.pdf |títol=Cerro San Cristóbal, la gran balconada de Santiago |format=PDF |dataaccés=16 de desembre de 2007 |autor= Medina Torres, Juan |data=2003 |editorial=Consell de Monuments Nacionals
  5. cita llibre|cognom=Vicuña Mackenna|nom=Benjamín|enllaçautor=Benjamín Vicuña Mackenna|títol=L'incendi del Temple de la Companyia de Jesús|dataaccés=14 de gener de 2011|edició=3a.|any=1997|editorial=Antàrtica|ubicació=Santiago, Xile|isbn=956-234-041-4
  6. cita publicació |cognom=Domínguez V. |nom=Martín |any=2000 |títol=Parc Cousiño i Parc O'Higgins: Imatge passada, present i futura d'un espai verd a la metròpoli de Santiago |url=http://revistaurbanismo.uchile.cl/n3/dominguez/dominguez.html |publicació=Revista Urbanisme |editorial=Facultat d'Arquitectura i Urbanisme de la Universitat de Xile, Universitat de Xile |ubicació=Santiago, Xile |volum= |número=3 |dataaccés=29 de març de 2007
  7. cita publicació |cognom=Gurovich W. |nom=Alberto |any=2003 |títol=El solitari estel: Entorn de la realització del Barri Cívic de Santiago de Xile, 1846-1946 |url=http://revistaurbanismo.uchile.cl/cda/urb_completa/0,1313,isid%253D257%2526IDG%253D3%2526ACT%253D0%2526PRT%253D3818,00.html |publicació=Revista Urbanisme |editorial=Facultat d'Arquitectura i Urbanisme de la Universitat de Xile, Universitat de Xile |ubicació=Santiago, Xile |volum= |número=7 |dataaccés=8 de juny de 2007
  8. cita web|url=http://www.ine.cl/canales/chile_estadistico/demografia_y_vitales/demografia/pdf/censo1992.pdf%7Cautor=INE%7Ctítol=Xile: Ciutats, Pobles, Llogarets i Caserius|any=1995|format=PDF
  9. cita web|autor=Icarito|url=http://www.latercera.cl/medio/articulo/0,0,38035857_152308995_153453358,00.html%7Ctítol=Geografia humana de Xile: La regió més poblada|editorial=La Tercera|dataaccés=23 de desembre de 2007
  10. cita web|autor=INE|url=http://espino.ine.cl/cgibin/rpwebengine.exe/portalaction?&mode=main&base=cpchl2kcom&main=webservermain.inl%7Ctítol=Cens Nacional de Població i Habitatge 2002|dataaccés=23 de desembre de 2007
  11. cita web|url=http://mggp.utalca.cl/pdf/centrodoc_266.pdf%7Ctítol=Les trajectòries del Desenvolupament Humà en les comunes de Xile (1994-2003)|autor=PNUD i Govern de Xile
  12. cita web|autor=MIDEPLAN|any=2007|url=http://www.mideplan.cl/final/bajar.php?path=casen2006regional&id=casen2006-metropolitana.pdf%7Ctítol=Resultats pobresa CASIN 2006 - Regió Metropolitana|dataaccés=14 de desembre de 2007|format=PDF
  13. cita web|url=http://temple.cl.bahai.org/%7Ctítol=El Temple Bahá'i per a Sud-amèrica|autor=Bahá'í International Community|dataaccés=23 de desembre de 2007

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Coord.: 33° 27′ 00″ S, 70° 40′ 00″ O / 33.45°S,70.666666666667°O / -33.45; -70.666666666667