Andes

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La serralada dels Andes

La serralada dels Andes s'estén des de Veneçuela fins a la Patagònia i travessa tot Amèrica del Sud (Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Equador, Colòmbia i Veneçuela). En aquests dos darrers països es ramifica i arriba fins quasi el Carib.

La seva part meridional serveix de frontera natural entre Xile i l'Argentina. A la zona central, els Andes s'eixamplen i formen una regió de terres altes coneguda com l'Altiplà o Altiplà Andí. L'Altiplà és compartit pel Perú, Bolívia i Xile. La serralada s'estreny de nou al nord del Perú i es torna a eixamplar a Colòmbia.

La seva màxima altitud és el cim de l'Aconcagua, en la província de Mendoza (Argentina). És la muntanya més alta d'Amèrica, i queda just per sota de l'alçada dels 7.000 metres, existint en canvi 102 pics amb més de 6.000 metres d'altitud.

La serralada dels Andes es va formar al final de l'era secundària, durant el període anomenat cretaci superior, pel moviment de subducció de la placa de Nazca sota la placa sud-americana. Els moviments sísmics i l'activitat volcànica posterior han tingut molta més importància en la configuració del relleu que els agents erosius externs. En la morfologia actual s'hi troben elevades serralades, juntament amb extensos altiplans longitudinals paral·lels als gran eixos muntanyosos. Les valls transversals són escasses, excepte als Andes argentio-xilens.

L'Aconcagua

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Existen diverses teories pel que fa a l'etimologia del topònim Andes; la més probable és la paraula quítxua Anti amb el significat de cresta elevada; alguns suposen que deriva d'una altra paraula també runa simi (quítxua): Antisuyu, una de les quatre suyu o parts de l'imperi dels inques. No obstant és més probable que el nom d'aquest suyu provingués de la serralada en questió.

Molt més dubtosa és l'etimologia espanyola procedent de la paraula andén tot i que sí que és probable que els espanyols modifiquessin la paraula quítxua anti al notar que era freqüent als vessants d'aquesta serralada els cultius mitjançant terrasses o andenes. Cal fer notar que els quitúes del Tawantinsuyo solien denominar "Anti" als sistemes muntanyosos més occidentals que senyalaven aproximadament els límits d'aquest imperi. Per aquest motiu algunes de les elevades Serres Pampeanes com la de l'Aconquija eren incloses en els "Anti" encara que en realitat pertanyien a sistemes orogràfics independents.

Geologia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també: Cinturó volcànic dels Andes
Cono de Arita, Salta (Argentina)

Els Andes són el resultat del moviment de les plaques tectòniques, un fet que succeïx des del període Mesozoic. Els Andes s'han aixecat per la subducció de plaques oceàniques per sota de la placa Sud-americana. Les plaques que actualment són subduïdes són la de Cocos, Nazca, i l'Antàrtica. Abans de formar-se els Andes, el marge occidental de Sud-amèrica ja havia estat el lloc de diverses orogènies.

Alguns sectors dels Andes presenten activitat volcànica com a resultat de la fusió parcial de la falca del mantell que sol ocórrer en zones de subducció. El vulcanisme als Andes es distribueix en l'actualitat principalment en quatre sectors: la Zona volcànica nord (Colòmbia, Equador), la Zona volcànica central (Argentina, Bolívia, Xile, Perú), la zona volcànica sud (Argentina, Xile) i la zona volcànica austral (Argentina, Xile). La manca de vulcanisme entre les tres zones volcàniques del nord ia Veneçuela es pensa que es deu a una subducció d'angle baix en aquests llocs.

En els Andes Peruans i Patagónicos gran part dels massissos corresponen a batòlits de tonalita, granodiorita i granit que corresponen a antigues càmeres magmàtiques que han estat deixades al descobert per una combinació d'alçament tectònic i erosió. Les batòlits més grans són el Batòlit Costaner peruà, el Batòlit Nord Patagònic i el Batòlit Sud Patagònic.

Orogènia[modifica | modifica el codi]

La banda occidental de la placa sud-americana ha estat el lloc de diverses orogènies pre-andines des d'almenys el Proterozoic tarda i principis de Paleozoic quan els terrenys i microcontinents van xocar i es van fusionar amb l'antic crató de l'est de Sud-amèrica, llavors el part Sud-americana de Gondwana.

La formació dels Andes moderns va començar amb els esdeveniments del triàsic quan Pangea va començar a trencar-se i desenvolupar divisions. Va continuar a través del període Juràssic. Va ser durant el període Cretàcic quan els Andes van començar a prendre la seva forma actual, per elevacions, falles i plegats de roques sedimentàries i metamòrfiques dels cratons antics cap a l'est. L'augment dels Andes no ha estat constant i regions diferents han tingut diferents graus d'estrès tectònic, elevació, i erosió.

Les forces tectòniques per sobre de la zona de subducció al llarg de tota la costa occidental de Sud-amèrica on la placa de Nazca i una part de la placa antàrtica llisquen per sota de la placa sud-americana produint un continu esdeveniment orogènic, resultant en alguns terratrèmols i erupcions volcàniques en l'actualitat. A l'extrem sud, una de les principals falles transformants separa Terra del Foc de la petita placa de Scotia. A través de 1.000 km de llarg del Pas de Drake hi ha les muntanyes de la Península Antàrtica al sud de la placa de Scotia, que semblen ser una continuació de la cadena dels Andes.

Vulcanisme[modifica | modifica el codi]

Fotografia de satèl·lit amb les altes planes de la Serralada dels Andes en el primer pla, amb una línia de volcans joves que s'enfronten al, molt més baix, desert d'Atacama

La serralada dels Andes té molts volcans actius, que es distribueixen en quatre zones volcàniques separades per zones d'inactivitat. El vulcanisme andí és el resultat de la subducció de la placa de Nazca i la placa antàrtica per sota de la placa sud-americana. El cinturó se subdivideix en quatre zones principals volcàniques que estan separades una de l'altra per zones no volcàniques. Els volcans del cinturó són molt diferents en termes d'estil de l'activitat, els productes i la morfologia. Mentre que algunes diferències poden explicar-se per la zona volcànica on es troba el volcà, hi ha diferències significatives, fins i tot dins de les zones volcàniques i entre amb els volcans veïns. Tot i ser lloc per al tipus calc-alcalí i el vulcanisme de subducció, el cinturó volcànic dels Andes ofereix un gran nombre d'ajustaments volcano-tectònics, com ara els sistemes de rift i les zones extensionals, falles transpressionals, la subducció de la dorsal oceànica i cadenes de muntanyes submarines , a part d'una àmplia gamma d'espessors de l'escorça i rutes d'ascens del magma, i una quantitat variable de l'escorça.

Zones[modifica | modifica el codi]

Machu Pichu, Andes peruans
El pic Bolívar, Andes venezolans
Huayna Potosí, Andes bolivians
Nevado del Tolima, Andes colombians
El Cerro Aconcagua, Andes argentins, el cerro més alt de la serralada

La classificació de les diverses zones de la serralada andina ha anat canviat al llarg del temps, predominant, durant un llarg període, una nomenclatura associada a les divisions politicoadministratives. Encara se sol parlar d'Andes veneçolans, colombians, equatorians, etcètera. El 1973, el geòleg Augusto Gansser[1] va proposar una divisió basada en l'observació científica de les característiques morfològiques de la serralada:

Els Andes septentrionals i australs s'anomenen també Andes de Tipus Col·lisionals, per haver-se format per l'abducció de l'escorça oceànica. Els Andes centrals corresponen als anomenats Andes de Tipus Andí, desenvolupats per a la subducció de l'escorça marina.[2]

La geologia també proveeix altres classificacions més detallades de les zones andines.

Subregions[modifica | modifica el codi]

Andes septentrionals[modifica | modifica el codi]

Andes centrals[modifica | modifica el codi]

Andes australs[modifica | modifica el codi]

  • Zona volcànica austral (ZVA): des de la latitud del golf de Penas fins als confins de l'Illa Gran de la Terra del Foc i altres illes adjacents.
  • Andes patagònics: correspon a la zona al sud del cerro Tronador a Xile i l'Argentina, fins a l'estret de Magallanes, on s'interromp totalment la cadena muntanyosa. Les seves altituts mitjanes oscil·len entre els 1.500 i els 2.000 metres, arribant en alguns punt fàcilment a superar els 3.500 metres sobre el nivell del mar. Destaca dins d'aquesta cadena muntanyosa el massís del Paine, un grup de torres granítiques de més de 3.000 msnm, que s'eleven sobre llacs i glaciars de la Patagònia xilena. En aquesta part els Andes són dominats per dos gegantescos camps de gel que consitueixen les reserves d'aigua dolça més grans del món fora de les zones polars (Antàrtida i Grenlàndia).
  • Andes del foc o serralada de Darwin: immediatament al sud de l'estret de Magallanes, els Andes tornen a fer gala de majestuositat amb alçades superiors als 2.000 metres i dominats per una camp de gel amb glaciars que cauen cap al canal de Beagle.

Descripció de les zones principals[modifica | modifica el codi]

Andes septentrionals[modifica | modifica el codi]

Al sud de Colòmbia, a la frontera amb Equador, els Andes constitueixen una sola serralada amb pics volcànics de fins a 5.000 msnm, però cap al nord, al nus de les Pastures (Nudo de los Pastos, en castellà), es divideix ràpidament en dues serralades anomenades respectivament Occidental i Central, i d'aquesta se'n desprèn l'Oriental.

La serralada Central està separada de l'Occidental, una distància mitjana de 400 km, per una falla geològica ocupada pel riu Patía al sud i pel riu Cauca al nord. La serralada Oriental gradualment es va separant cap a l'est, creant la conca del riu més important de Colòmbia, el riu Magdalena. Aquesta serralada s'exté cap al nord i al Departament de Norte de Santander se subdivideix en dos braços; el braç oriental penetra al territori de Veneçuela, on obté el nom de serralada de Mérida de les que les seves continuacions naturals donen pas a la formació Lara-Falcón i tenen una allunyada relació amb les serralades del Litoral Central (Caracas, Valencia, Maracay) i Oriental (Puerto La Cruz, Barcelona (Veneçuela)).

El braç occidental, anomenat Serralada del Perijá, es desprèn d'aquesta cap al nord i forma la frontera natural colombianoveneçolana i gradualment va perdent alçada i arriba al Carib a la punta Gallinas a la península de Guajira, a l'extrem nord de Colòmbia. Al Perijá s'acosta a la Sierra Nevada de Santa Marta formant una vall per on passa el riu César. La Serra Nevada de Sant Marta és l'estructura muntanyosa més alta de Colòmbia: 5.775 metres, i a més, és la muntanya costanera més alta del món.

Les tres serralades tenen pics principalment de formació volcànica de més de 4 kilòmetres. La Central i l'Oriental tenen pics de més de 5.000 metres coberts amb neus permanents. Molts d'aquests volcans estan actualment actius i han causa destrucció i morts en el passat a causa de les explosions de gas i cendra, així com, a causa de les allaus de gel i fang. L'occident del país està subjecte a una major activitat telúrica el que demostra la inestabilitat de la seva naturalesa geològica. Al nord-oest de la serralada Occidental apareix un sistema muntanyós anomenat serralada del Baudó], que continua pel Darién girant a l'oest cap a Panamà.

Les ciutat importants dels Andes septentrionals són Bogotà, Cali i Medellín a Colòmbia, Quito i Riobamba a l'Equador i San Cristóbal i Mérida a Veneçuela.

Andes centrals[modifica | modifica el codi]

Panoràmica de la Serralada Central de Bolívia des de l'illa del Sol

Els Andes centrals s'estenen des del nus de Pasto fins al nevado Tres Cruces a Xile. La disposició de les carenes muntanyoses és de dos carenes separades per l'altiplà andí. L'alçada màxima d'aquesta regió és el Huascarán (6.768 msnm) i a la zona xilena és el cim d'Ojos del Salado (6.891 msnm). S'originen dos grans llacs, el Titicaca i el Poopó. Els altiplans interiors són les pampes bolivianes. El clima és àrid i càlid, i el bioma predominant és el desèrtic. La població es concentra més al propi altiplà i a les costes.

Andes australs[modifica | modifica el codi]

Sector intermig de la serralada entre Santiago de Xile i Mendoza, Argentina, vist un dia d'estiu

Els Andes australs s'estenen fins a l'extrem sud de l'Amèrica del Sud. Aquesta regió concentra gairebé la totalitat dels tipus climàtics. Pot ser subdividida, a la vegada, en:

Andes de transició
aquí s'hi troben els pics més elevats, encara que l'alçada mitjana baixa. Els passos són difícils i escarpats. Estan constituïts per sengles dorsals separades per una vall longitudinal d'entre 10 i 40 kilòmetres d'ample. A l'oest s'hi troba la serralada de la Costa, que amb prou feines supera els 2.000 metres d'alçada. A l'est s'alça la cadena principal amb alguns dels cims més alts: Aconcagua (6.962 m.), el Tupungato (6.635 m.) i el cerro Mercedario (6.770 m.).
Andes patagònic
la serralada dels Andes es torna la macroforma predominant, les alçaes descendeixin dràsticament degut en part a l'erosió glaciar que ha creat una costa d'arxipèlags i fiords, però les alçades relatives de les muntanyes les fan de les més cobejades per muntanyencs de tot el món ja que aquestes muntanyes tenen les seves bases gairebé a nivell del mar. Les alçades principals són el cerro Tronador (3.478 m.), el Monte San Valentín (4.058 m.), el Monte Fitz Roy (3.405 m.), el cerro Torre (3.150 m.), el cerro Paine Grande (3.240 m,) i les majestuoses torres del Paine (3.000 m.). La serralada Darwin a la porció xilena de l'illa Gran de la Terra del Foc presenten les últimes grans elevacions abans que els Andes se submergeixin sota el mar. El monte Darwin és el més alt de la Terra del Foc (2.488 m.), seguit pel monte Sarmiento (2.350 m.).

Andes antàrtics[modifica | modifica el codi]

Els Andes continuen més enllà de la Terra del Foc, per sota l'aigua, amb els seus pics en forma d'illes, reapareixen a les illes Georgies del Sud, Sandwich del Sud, Òrcades del Sud i Shetland del Sud. Emergeixen de nou a l'Antàrtida.

Clima[modifica | modifica el codi]

Andes Centrals

El clima dels Andes depèn en gran mesura de la situació, altitud i proximitat al mar. La secció sud de la serralada és una zona plujosa i freda i en canvi els Andes Centrals tenen un clima sec. Els Andes septentrionals són típicament plujosos i càlids, amb una temperatura mitjata de 18 °C a Colòmbia. El clima de la zona és conegut per canviar de forma dràstica en una distància molt curta: per exemple, podem trobar boscos humits just a uns kilòmetres del cim nevat del Cotopaxi. Les altres muntanyes tenen un efecte molt important en les temperatures de les zones del voltant. La línia de neu, punt on comença la neu, depèn molt del lloc: es troba entre 4.500 i 4.800 metres (14.800 - 15.800 peus) a les zones més tropicals com l'Equador, Colòmbia, Veneçuela i el nord dels Andes peruans, augmentant fins a 4.800-5.200 metres (15.800-17060 peus) a les muntanyes més seques del sud del Perú i nord de Xile on també es troba el límit arbori més alt del món amb l'arbre Polylepis tarapacana, pels voltants dels 30 °S; llavors la cota baixa fins els 4.500 m. a l'Aconcagua a 32 °S, 2000 m. a 40 °S, 500 m. a 50 °S, i només 300 m. a la Terra del Foc a 55 °S; des dels 50 °S, diversos grans glaciars baixen fins el nivell del mar.[3]

Els Andes xilens i argentins es poden dividir en dues zones climàtiques i glaciarològiques; els "Andes Secs" i els "Andes Humits". Ja que els Andes Secs s'estenen des de les latituds del desert d'Atacama cap a l'àrea del riu Maule, les precipitacions són més esporàdiques i hi ha grans oscil·lacions de temperatura.

Principals cims[modifica | modifica el codi]

Argentina i Xile comparteixen els pics més alts dels Andes, seguits pels pics presents a la cordillera Blanca situada al Perú, la cordillera Reial de Bolívia i els Andes equatorians.

El cim més alt és l'Aconcagua que, anb els seus 6.962 msnm és del punt més alt del continent amercià i dels hemisferis sud i occidental. Es troba a la província de Mendoza, a l'Argentina.

Al sud del Perú, prop de Cuzco, s'hi troba el nus de Vilcanota, que arriba al seu punt més alt amb el cerro Ausangate (6.380 m). En aquesta serralada hi està ubicat el glaciar de Quelcaya, una de les dues únics glaceres planes de les zones tropicals del món. Aquesta singularitat ha permès estudiar al seu gel els canvis climàtics ocorreguts al tròpic des de l'última era glaciar.

Al centre del Perú s'hi troba la serralada Blanca amb els nevados més alts del país, com per exemple, el Cerro Huascarán, de 6.768 m.

Els 10 cims més alts de la serralada dels Andes
Altitut Nom Serralada Ubicació País
6.962 Aconcagua Província de Mendoza Argentina Argentina
6.891 Ojos del Salado Puna d'Atacama Província de Catamarca
Regió d'Atacama
Argentina Argentina
Xile Xile
6.792 Monte Pissis Puna d'Atacama Província La Rioja
Província de Catamarca
Argentina Argentina
6.770 Cerro Mercedario Serralada de la Ramada Província de San Juan Argentina Argentina
6.768 Huascarán Serralada Blanca Departament d'Ancash Perú Perú
6.759 Cerro Bonete Puna d'Atacama Província de La Rioja Argentina Argentina
6.758 Nevado Tres Cruces Puna d'Atacama Província de Catamarca
Regió d'Atacama
Argentina Argentina
Xile Xile
6.723 Llullaillaco Puna d'Atacama Província de Salta
Regió d'Antofagasta
Argentina Argentina
Xile Xile
6.658 Volcà Walther Penck Puna d'Atacama Província de Catamarca Argentina Argentina
6.638 Volcà Incahuasi Puna d'Atacama Província de Catamarca
Regió d'Atacama
Argentina Argentina
Xile Xile
Els cims més alts de la serralada dels Andes per país
Altitut Nom Serralada Ubicació País
6.962 Aconcagua Província de Mendoza Argentina Argentina
6.891 Ojos del Salado[4] Puna d'Atacama Província de Catamarca
Regió d'Atacama
Argentina Argentina
Xile Xile
6.768 Huascarán Serralada Blanca Departament d'Ancash Perú Perú
6.542 Nevado Sajama Serralada Occidental Departament d'Oruro Bolívia Bolívia
6.310 Chimborazo Serralada Occidental Província de Chimborazo Equador Equador
5.364 Nevado del Huila[5] Serralada Central Dept. de Huila
Dept. de Tolima
Dept. del Cauca
Colòmbia Colòmbia
5.007 Pic Bolívar Sierra Nevada Estat de Mèrida Veneçuela Veneçuela

Altres cims importants[modifica | modifica el codi]

Argentina[modifica | modifica el codi]

Frontera entre Argentina i Xile[modifica | modifica el codi]

Bolívia[modifica | modifica el codi]

Frontera entre Bolívia i Xile[modifica | modifica el codi]

Xile[modifica | modifica el codi]

Colòmbia[modifica | modifica el codi]

Equador[modifica | modifica el codi]

Perú[modifica | modifica el codi]

Veneçuela[modifica | modifica el codi]

Parcs Nacionals[modifica | modifica el codi]

Recopilació dels diferents Parcs Nacionals (espais naturals protegits per llei de la contaminació i desenvolupament humans) que es poden trobar en les zones dels Andes o d'influència més propera:

Nom Situació Àrea Data creació Visites
Torres del Paine Xile Xile 242.242 ha.
13 de maig de 1959
107.091 (2005)
Laguna San Rafael Xile Xile 1.742.000 ha.
Bernardo O'Higgins Xile Xile 3.500.000 ha.
Vicente Pérez Rosales Xile Xile 251.000 ha.
1962
Los Glaciares Argentina Argentina 445.900 ha.
Nahuel Huapi Argentina Argentina 712.160 ha.
1903 / 1934

Esports i recreació[modifica | modifica el codi]

Les belleses naturals de la regió, les ruïnes incaïques de Bolívia i el Perú, i la possibilitat d'accedir de forma senzilla als glaciars del sud de l'Argentina i Xile, faciliten el turisme a gran escala.

Els Andes presenten condicions òptimes per a la realització de diversos esports com l'andinisme, el senderisme i el ràfting. L'esquí, el snowboard i altres esports hivernals estan molt desenvolupats a l'Argentina i Xile. Als Andes de transició s'hi troba la major concetració de centres d'esquí de l'hemisferi sud, després de Nova Zelanda.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Gansser, A. 1973. Facts and theories on the Andes. Journal of the Geological Society, Vol. 129, p. 93-131.
  2. Ramos, V.A., 1999. Plata tectonic setting of the Andean Cordillera. Episodes, 22 (3): 183-190.
  3. «Climate of the Andes». [Consulta: 2007-12-09].
  4. La muuntanya més alta ubicada de forma íntegra dins de territori xilè és el volcà Pular de 6.233 msnm, ubicat a la Regió d'Antofagasta.
  5. La muntanya més alta de Colòmbia és el Pico Simón Bolívar de 5.775 msnm, ubicat a la Sierra Nevada de Santa Marta, un sistema muntanyós independent de la serralada dels Andes.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Andes