Triàsic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
MESOZOIC
Era Període
Fanerozoic Mesozoic Cretaci
(~145 Ma)
Juràssic
(201,3 ± 0,2 Ma)
Triàsic
(252,17 ± 0,06 Ma)

El Triàsic és el primer període geològic del Mesozoic. El seu inici se situa fa 252,17 ± 0,06 milions d'anys i el seu final a 201,3 ± 0,2.[1] El Triàsic segueix el Permià i precedeix el Juràssic. Tant el principi com el seu final estan marcats per grans extincions. La que posa fi al Triàsic ha sigut datada amb més precisió, però igual que passa amb molts dels períodes geològics més antics, els estrats rocosos que en defineixen el principi i el final estan ben identificades, però hi ha una incertesa d'uns quants milions d'anys sobre les dates a les quals corresponen.

Els sediments característics del Triàsic són gresos vermells i evaporites, cosa que suggereix que tenia un clima sec i càlid. No s'han trobat ni indicis de glaciació ni res que faci pensar que hi hagués masses terrestres o casquets de glaç a prop de qualsevol dels dos pols. El supercontinent de Pangea s'anà fragmentant durant el Triàsic, però encara no se separà del tot. Els primers sediments marins corresponents a la primera partició, que separà allò que avui en dia són Nova Jersey i el Marroc, daten del Triàsic superior. La costa relativament escassa del supercontinent fa que hi hagi pocs dipòsits marins del Triàsic a escala global, tot i que són prominents a l'Europa occidental, on s'estudià el Triàsic per primera vegada. A Nord-amèrica, per exemple, els dipòsits marins es limiten a alguns afloraments a l'oest. Per tant, l'estratigrafia del Triàsic es basa principalment en organismes propis de llacunes i ecosistemes hipersalins, com ara els crustacis del gènere Estheria.

Tant la vida marina com la continental experimentaren una radiació adaptativa després de l'extinció permiana. Els coralls hexacoral·laris sorgiren durant aquest període. És possible que les primeres plantes amb flors, les angiospermes, apareguessin al Triàsic,[cal citació] juntament amb els primers vertebrats voladors, els pterosaures.

Nomenclatura[modifica | modifica el codi]

El nom «Triàsic» fou encunyat el 1834 de Friedrich von Alberti, que l'anomenà així en referència a les seves tres capes distintes (òxids de ferro, guix i esquistos negres), que es troben a Alemanya i l'oest d'Europa i s'anomenen «tries».

Datació i subdivisions[modifica | modifica el codi]

Període Sèrie Estage Edat (Ma)
Juràssic Inferior Hettangià més recent
Triàsic Superior Retià 199,6–203,6
Norià 203,6–216,5
Carnià 216,5–228,0
Mitjà Ladinià 228,0–237,0
Anisià 237,0–245,0
Inferior Olenekià 245,0–249,7
Induà 249,7–251,0
Permià Lopingià Changxingià més antic
Subdivisió del sistema triàsic segons IUGS, el juliol del 2009.

El Triàsic es divideix normalment en Triàsic inferior, mitjà i superior, en ordre cronològic. Els estatges faunístics, del més recent al més antic, són:

Triàsic superior

Triàsic mitjà

Triàsic Inferior

Paleogeografia[modifica | modifica el codi]

Durant el Triàsic, gairebé tota la massa terrestre de la Terra estava concentrada en Pangea, un supercontinent centrat més o menys a l'equador. Tenia forma de Pac-Man, amb la «boca» orientada a l'est, on hi havia el mar de Tetis, un enorme golf que s'estengué encara més a l'oest a mitjans del Triàsic. La resta del món era un oceà global conegut com a «Pantalassa». Han desaparegut gairebé tots els sediments d'oceà profund generats del Triàsic a causa de la subducció de les plaques oceàniques, motiu pel qual se sap molt poca cosa del mar obert del Triàsic.

Clima[modifica | modifica el codi]

El clima del Triàsic va ser generalment càlid i sec, formant gresos típics. Es tractava d'un clima continental estacional, amb forts monsons. Les regions polars eren humides i temperades.

Fauna[modifica | modifica el codi]

Es poden distingir tres categories d'organismes del Triàsic: els supervivents de l'extinció permiana, grups nous que prosperaren breument i grups nous que arribaren a dominar el món mesozoic.

Els ecosistemes marins veieren l'aparició de nous grups de corall que formaven petites barreres de corall que empal·lideixen en comparació amb els grans sistemes coral·lífers del Devonià o l'actualitat. Els cefalòpodes, incloent-hi els ammonits, es restabliren i es diversificaren a partir d'un únic llinatge que sobrevisqué a l'extinció permiana. Els peixos eren notablement uniformes com a conseqüència del fet que molt poques famílies havien sobreviscut a aquesta extinció. Hi havia molts tipus de rèptils marins, com ara els sauropterigis, que incloïen els paquipleurosaures i els notosaures (ambdós comuns durant el Triàsic mitjà, especialment a la regió del mar de Tetis), els placodonts, els primers plesiosaures, els talatosaures i els ictiosaures, animals de molt èxit que aparegueren als mars del Triàsic inferior, es diversificaren ràpidament i, en alguns casos, assoliren dimensions colossals durant el Triàsic superior.

A terra ferma, les plantes supervivents incloïen licofitins, cicadofitins, gingkofitins (representats avui en dia pel ginkgo) i glossopteridàcies. Les plantes amb llavors dominaven la terra. Les coníferes prosperaren a l'hemisferi nord hi prosperaren. El pteridospermatofití Glossopteris era l'arbre dominant a l'hemisferi sud durant el Triàsic inferior.

Els amfibis temnospòndils foren un dels grups que sobrevisqueren a l'extinció del Permià. Alguns d'ells (p. ex. els trematosaures) s'expandiren breument a principis del Triàsic, mentre que d'altres (p. ex. els capitosaures) tingueren èxit durant el període sencer o només prosperaren a finals del Triàsic (p. ex. els plagiosaures i metoposaures). Els primers lissamfibis aparegueren a principis del Triàsic, però no esdevingueren comuns fins al Juràssic, quan la resta de temnospòndils ja havien decaigut molt.

Els arcosauromorfs (especialment els arcosaures) anaren desplaçant els sinàpsids, que havien dominat el Permià. Malgrat que Cynognathus era un predador típic de la Gondwana del Triàsic inferior i que tant els dicinodonts kannemeyèrids i gomfodonts romangueren herbívors importants durant tot el període, els sinàpsids ja tenien un paper poc important a finals del Triàsic. A principis del Triàsic superior, un cinodont avançat evolucionà en el primer mamífer. Al mateix temps, els ornitodirs, que fins aleshores havien sigut petits i insignificants, evolucionaren en pterosaures i diversos tipus de dinosaures. Els crurotarsis eren l'altre clade important d'arcosaures i arribaren a la seva màxima esplendor durant el Triàsic superior, amb grups com ara els fitosaures, els etosaures, diversos llinatges de rauisucs i els primers crocodilis (els esfenosucs). Mentrestant, els robustos rincosaures i els petits prolaceriformes foren grups basals d'arcosauremorfs que perduraren durant gairebé tot el Triàsic.

Entre els altres rèptils, les primeres tortugues, com ara Proganochelys i Proterochersis, aparegueren a mitjans del Triàsic superior. Els lepidosauromorfs (particularment els esfenodonts) apareixen per primera vegada al registre fòssil una mica abans. Els procolofònids foren un grup important de petits herbívors en forma de llangardaix.

Jaciments[modifica | modifica el codi]

El jaciment de Monte San Giorgio, en l'actualitat a la regió de Llac de Lugano (Itàlia i Suïssa), va ser en temps triàsics una llacuna situada darrere una barrera de corall amb un fons anòxic, de manera que no hi havia ni carronyers ni turbulències que evitessin la fossilització, una situació comparable a la de les calcàries de Solnhofen, més conegudes. Les restes de peixos, diversos rèptils marins (com el comú Neusticosaurus o l'estrany arcosauromorf de coll larg Tanystropheus) o de diverses formes terrestres com ara Ticinosuchus i Macrocnemus s'han trobat a aquest lloc. Tots els fòssils daten de fa uns 237 milions d'anys.

Extinció del Triàsic-Juràssic[modifica | modifica el codi]

El període Triàsic va acabar amb una extinció massiva que va ser particularment severa als oceans; els conodonts desaparegueren, així com tots els rèptils marins menys els ictiosaures i els plesiosaures. Alguns invertebrats com els braquiòpodes, gastròpodes i mol·luscs van ser greument afectats. Als oceans, el 22% de les famílies marines i al voltant de la meitat dels gèneres marins desaparegueren.

Tot i que aquesta extinció no va ser igual de devastadora als diferents ecosistemes terrestres, diversos clades importants de Crurotarsi van desaparèixer, així com els grans amfibis labirintodonts, uns quants grups de petits rèptils i alguns sinàpsids (excepte els protomamífers). Alguns dels primers i primitius dinosaures també s'extingiren, però alguns altres, més adaptables, van sobreviure per evolucionar durant el Juràssic. Les plantes que sobrevisqueren incloïen les coníferes i les cicadeoides.

No és del tot cert què va causar aquesta extinció, que va estar acompanyada per gegantesques erupcions volcàniques (fa 208-213 milions d'anys), l'esdeveniment volcànic més important des que el planeta es refredà i estabilitzà, quan el supercontinent de Pangea es comença a trencar. Altres possibles causes per aquesta extinció inclouen un refredament global o fins i tot l'impacte d'un bòlid, per al qual el cràter d'impacte de la Reserva Manicouagan (Quebec) és un gran candidat. Tanmateix, s'ha descobert que l'impacte d'aquest cràter tingué lloc fa uns 214 milions d'anys, mentre que la frontera Triàsic-Juràssic ha estat fixada a fa uns 202 milions d'anys. Les dues dates estan sent precisant amb mètodes de datació radiomètrica. Així que l'impacte de Manicouagan podria no haver estat la causa directa de l'extinció en massa per uns 12 milions d'anys.[2]

El nombre exacte d'extincions està en disputa. Alguns estudis suggereixen almenys dos períodes d'extinció cap al final del Triàsic, separats per entre dotze i quinze milions d'anys. Però en contra d'això hi ha una recerca recent sobre la fauna nord-americana. Al bosc petrificat d'Arizona hi ha una seqüència de sediments terrestres carnians-norians. Una anàlisi el 2002 no va trobar cap canvi important al paleoambient. Els fitosaures, el fòssil que hi és més comú, només van canviar al nivell de gènere, i el nombre d'espècies continuà essent el mateix. Alguns etosaures i dinosaures primitius tampoc no canviaren. Tanmateix, els fitosaures i els etosaures són dos grups que foren completament aniquilats per l'extinció Triàsic-Juràssic.[3]

Aquestes extincions dins el Triàsic i cap al seu final permeteren als dinosaures ocupar els molts nínxols que havien quedat buits. Els dinosaures es farien cada cop més dominants, abundants i diversos; i així foren durant els següents 150 milions d'anys.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [http://www.stratigraphy.org/ICSchart/ChronostratChart2015-01Catalan.pdf Taula Cronostratigràfica Internacional (2015).
  2. Hodych, J.P.; Dunning, G.R.. «Did the Manicouagan impact trigger end-of-Triassic mass extinction?» (en anglès). Geology, 20, 1992, pp.51.54.
  3. Cockell, Charles; Koeberl, Christian; Gilmour, Iain. Biological Processes Associated with Impact Events (en anglès). Springer Science & Business Media, 2006, p. 249. ISBN 3540257365. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Triàsic Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 31° 04′ 47″ N, 119° 42′ 21″ E / 31.0798°N,119.7058°E / 31.0798; 119.7058