Svalbard

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 78° 13′ N, 15° 33′ E / 78.217°N,15.550°E / 78.217; 15.550

Svalbard
Lema nacionalCap
HimneJa, vi elsker dette landet
(en noruec: Sí, vam estimar aquesta terra)
Capital
(i major ciutat)
Longyearbyen
78° 13′ 24″ N, 15° 38′ 49″ E / 78.22333°N,15.64694°E / 78.22333; 15.64694
Idiomes oficials noruec
Gentilici svalbard
Govern Democràcia parlamentària
  Monarca
Governador
Harald V
Kjerstin Askholt (2015-)
Autonomia jurídica
 
Àrea no incorporada
del Regne de Noruega
Tractat de Svalbard del 9 de febrer de 1920 
Superfície
 -  Total 62,049 km2 
 -  Aigua (%) -
Població
 -  Est. jul. 2010 2.067  (231è)[nb 1]
 -  Cens 2015 2.654 
 -  Densitat 0,04 /km2 (-)
Moneda Corona noruega¹ (NKK)
Fus horari UTC (UTC+1)
 -  Estiu (DST) UTC (UTC+2)
Domini internet .no (.sj assignat però no utilitzat)
Codi telefònic 47
  1. Dades del World Factbook

Svalbard[1][2] (Pronunciació en noruec: [ˈsʋɑ(ː)lbɑːɾ]; abans conegut pel nom holandès de Spitsbergen) és un arxipèlag noruec de l'oceà Àrtic. Comprès entre la Terra de Francesc Josep i Groenlàndia, al nord de l'Europa continental, és a mig camí entre la Noruega continental i el Pol Nord. L'illa més gran és l'Spitsbergen, seguida de la Nordaustlandet, l'Edgeøya, la Barents, l’illot de Prins Karls Forland i altres illots menors.

L'arxipèlag és administrativament una àrea no incorporada del Regne de Noruega, ja que no és considerat un comtat d'aquest país. L'any 2016 l'arxipèlag tenia una població de 2.654 habitants.[3] La capital és Longyearbyen, el principal assentament situat a l'illa de Spitsbergen on s'hi troba la immensa majoria de la població (de 2.154 habitants el 2015); és l'únic assentament de Svalbard on hi ha un govern local triat mitjançant unes eleccions. Els altres assentaments són la comunitat minera russa de Barentsburg, l'estació d'investigació de Ny-Ålesund, i el poble miner de Sveagruva. Svalbard és l'indret més septentrional del món amb una població civil permanent. Hi ha altres assentaments més al nord, però estan poblats únicament per grups d'investigadors, com és el cas de la comunitat d'Alert al Canadà.

Les illes tingueren un paper important als segles XVII i XVIII, quan eren la base per a la caça de balenes a les costes del mar de Noruega. Després, però, quedaren abandonades i no hi tornà a haver activitat fins a principis del segle XX, moment en què s'inicià la mineria de carbó a l'arxipèlag i s'hi establiren assentaments permanents. El Tractat de Svalbard del 1920 reconeix la sobirania del Regne de Noruega sobre l'arxipèlag. També s'establí Svalbard com una zona franca i una zona desmilitaritzada. La noruega Store Norske i la russa Arktikugol continuen sent les úniques empreses mineres a l'arxipèlag. La investigació i el turisme s'han convertit en importants indústries complementàries, amb la Universitat Central de Svalbard (UNIS) i el Magatzem de llavors de Svalbard que tenen un paper important. No hi ha carreteres que connectin els assentaments; els transports entre les comunitats són les motos de neu, els avions i els vaixells. L'aeroport de Svalbard, Longyear serveix d'entrada principal a l'arxipèlag.

L'arxipèlag té un clima polar, encara que amb temperatures que són significativament més altes que en altres àrees situades a la mateixa latitud. La flora aprofita el llarg període de sol de mitjanit per compensar la nit polar. Pel que fa a la fauna, Svalbard és on hi troben aliment moltes aus marines i l'arxipèlag és poblat principalment per l'ós polar, el ren i la guineu àrtica. Set parcs nacionals i vint-i reserves naturals cobreixen dos terços de l'arxipèlag, que protegeixen el medi ambient que en gran part roman intacte. Aproximadament el 60% de l'arxipèlag és cobert per glaceres, i les illes compten amb moltes muntanyes i fiords.

Svalbard i Jan Mayen s'assignen col·lectivament l'ISO 3166-1 alpha-2 del país "SJ". Les dues àrees són administrades per Noruega, tot i que estan separades per una distància de més de 500 milles nàutiques (uns 950 quilòmetres) i tenen estructures administratives molt diferents.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geografia de Svalbard
Mapa topogràfic de Svalbard.

Svalbard està format per totes les illes, illots i esculls situats entre 74° i 81° de latitud nord, i entre 10° i 35° de longitud est, segons defineix el Tractat de Svalbard.[4][5][6] La superfície terrestre és de 61,022 km², i és dominada per l'illa de Spitsbergen, que constitueix més de la meitat de l'arxipèlag, seguida de Nordaustlandet i Edgeøya.[7] Tots els assentaments estan ubicats a l'Spitsbergen excepte les estacions d'investigació meteorològica a l'Illa de l'Ós i a la de Hopen.[4] L'estat noruec va prendre possessió de tota la terra no reclamada, el 95,2% de l'arxipèlag, en el moment en què el Tractat de Svalbard va entrar en vigor. L'empresa Store Norske posseeix el 4% del territori, Arktikugol posseeix el 0,4%, i altres propietaris privats un altre 0,4%.[8]

Imatge satèl·lit de l'arxipèlag.

Com que Svalbard està situat al nord del cercle polar àrtic experimenta el sol de mitjanit a l'estiu i la nit polar a l'hivern. Als 74° nord, el sol de mitjanit dura 99 dies i la nit polar en dura 84, mentre que les xifres corresponents als 81° són 141 i 128 dies.[9] A Longyearbyen, el sol de mitjanit dura del 20 d'abril al 23 d'agost, i la nit polar dura del 26 d'octubre al 15 de febrer.[5] A l'hivern, la combinació de la lluna plena i la neu reflectant poden fer una llum addicional.[9]

Una gran glacera cobreix 36,502 km² de l'arxipèlag, que representen el 60% de la superfície total de Svalbard. El 30% és roca estèril mentre que el 10% és de vegetació.[10] La glacera més gran és l'Austfonna (8.412 km²) a l'illa de Nordaustlandet, seguida de la d''Olav V Land i la de Vestfonna. Durant l'estiu, és possible esquiar des de Sørkapp al sud fins al nord de l'Spitsbergen per l'estret tros que no està cobert per glaceres. El 99,3% de l'àrea de l''illa de Kvitøya està cobert per glaceres.[11]

Les formes de relleu de Svalbard es van crear a través de les repetides edats de gel, quan les glaceres erosionaven l'antic altiplà formant fiords, valls i muntanyes.[12] El punt més alt és el Newtontoppen (1.717 metres), seguit del Perriertoppen (1.712 metres), el Ceresfjellet (1.675 metres), el Chadwickryggen (1.640 metres) i el Galileotoppen (1.637 metres). El fiord més llarg és el Wijdefjorden (108 km), seguit de l'Isfjorden (107 km), el Van Mijenfjorden (83 km), el Woodfjorden (64 km) i el Wahlenbergfjorden (46 km).[13] Svalbard va experimentar el terratrèmol més fort registrat mai a Noruega el 6 de març de 2009, que va obtenir una classificació de 6,5º a l'escala de Richter.[14]

Clima[modifica | modifica el codi]

La muntanya Gnålberget al sud de l'arxipèlag en un dia boirós.

El clima de Svalbard està caracteritzat per la seva elevada latitud, amb una temperatura mitjana a l'estiu de 4 a 6°C i una mitjana al gener de -16 a -12 °C.[15] El corrent de l'Atlàntic Nord modera les temperatures de l'arxipèlag, en particular durant l'hivern. Les temperatures hivernals poden arribar a baixar dels -30 °C, com és el cas en latituds similars a Rússia i al Canadà. L'aigua càlida de l'Atlàntic manté les aigües costaneres obertes i navegables la major part de l'any. En les àrees i les valls interiors dels fiords, a recer de les muntanyes, s'hi donen oscil·lacions tèrmiques més grans que a la costa, amb uns 2°C de diferència a l'estiu i uns 3 °C a l'hivern respecte als dos llocs. Al sud de l'Spitsbergen, la temperatura és lleugerament superior que al nord i a l'oest. Durant l'hivern, la diferència de temperatura entre el sud i el nord és típicament de 5 °C, i al voltant de 3 °C a l'estiu. A l'Illa de l'Ós les temperatures mitjanes encara són més altres que a la resta de l'arxipèlag.[16]

En aquest arxipèlag és on s'hi mesclen l'aire fred polar del nord amb l'aire càlid humit del sud i, com a conseqüència, es formen baixes pressions, temps variable i vents forts, sobretot a l'hivern. En la temporada estival, sobretot prop de la costa, la boira és comuna, amb una visibilitat inferior a un quilòmetre.[17] La precipitació és freqüent a Svalbard però cau en quantitats petites, generalment menys de 400 mil·límetres per any a l'oest de Spitsbergen. En canvi, a la zona deshabitada de l'est poden arribar-hi a caure més de 1.000 mil·límetres.[17]

Història[modifica | modifica el codi]

L'estació balenera de la cabra d'Amsterdam de la Companyia del Nord a Smeerenburg, per Cornelis de Man (1639).

És probable que els escandinaus ja haguessin descobert Svalbard al segle XII. Hi ha documents nòrdics tradicionals d'una terra coneguda com a Svalbarð -literalment "fredes costes"-, encara que aquest nom podria haver-se referit a l'illa de Jan Mayen, o una part de l'est de Groenlàndia.[18][19] Fou aleshores quan pensaren que tant Svalbard com Groenlàndia estaven connectats a l'Europa continental. Segurament en aquest període ja s'hi pesca i caçava a l'arxipèlag.[20] L'holandès Willem Barentsz fou el primer descobridor indiscutible de l'arxipèlag el 1596, quan albirà la costa a la recerca de la ruta del mar del Nord.[21]

El nom de Spitsbergen (literalment "muntanyes punxegudes) s'originà amb Barentsz, quan veié les muntanyes punxegudes a la costa oest de l'illa principal. Tanmateix, quan Barentsz batejà l'arxipèlag, aquest ja tenia un nom que era present en el seu mapa de l'Àrtic del 1599, en què es denominava l'indret com a Het Niewe Land ( "La nova terra"). Barentsz no sabé mai que havia descobert un arxipèlag, i per tant el nom de Spitsbergen es mantingué en ús tant per a l'illa principal com per a tot l'arxipèlag.[22]

Mapa de l'arxipèlag del 1758.

El primer desembarcament conegut a la zona data del 1604, quan un vaixell anglès aterrà a l'Illa de l'Ós (en noruec: Bjørnøja) i inicià la caça de morses. Les expedicions cada cop es feren més habituals, i Spitsbergen es convertí en una base per a la caça de la balena a les costes de Groenlàndia a partir del 1611.[23][24] A causa de l'explotació il·legal de la naturalesa de la zona; anglesos, danesos, holandesos, i empreses i autoritats franceses miraren d'usar la força per impedir l'entrada a l'arxipèlag de flotes d'altres països.[25][26]

Smeerenburg fou un dels primers assentaments, establert pels holandesos el 1619.[27] També foren construïdes altres bases més petites per part d'anglesos, danesos i francesos. Al principi, els assentaments eren habitats només a l'estiu, però a partir de la dècada del 1630 uns quants individus començaren a passar-hi l'hivern. La caça de balenes a Spitsbergen durà fins a la dècada del 1820, quan els baleners britànics, holandesos i danesos marxaren a una altra part de l'Àrtic.[28] A finals del segle XVII arribaren caçadors russos a l'arxipèlag, que caçaren majoritàriament mamífers terrestres com l'ós polar o la guineu àrtica.[29] Després d'incursions britàniques al mar de Barents el 1809, l'activitat russa a Svalbard disminuí, i cessà totalment a la dècada del 1820.[30] La caça de la morsa per part de noruecs començà a la dècada del 1790. Els primers ciutadans noruecs que arribaren a Spitsbergen fou un petit nombre de samis provinents de la regió de Hammerfest, que foren contractats per formar part d'un equip d'expedició rus el 1795.[31] La caça de balenes fou abandonada gairebé al mateix temps que els russos la deixaren,[32] però la caça d'aquest animal continuà en menor mesura al voltant de Spitsbergen fins a la dècada del 1830, i al voltant de l'Illa de l'Ós fins a la dècada del 1860.[33]

Inicis del segle XX[modifica | modifica el codi]

Durant la dècada del 1890 Svalbard s'havia convertit en una important destinació turística àrtica; s'havien trobat dipòsits de carbó i les illes estaven sent utilitzades com a base per a l'exploració de l'Àrtic.[34] La primera mina fou oberta el 1899 per part de noruecs al llarg de l'Isfjorden. El 1904 s'establiren interessos britànics a l'Adventfjorden i començaren les operacions per part d'aquest país al mateix any.[35] La producció a Longyearbyen, per interessos nord-americans, començà el 1908.[36] L'Store Norske s'establí el 1916, igual que altres interessos noruecs durant la guerra, en part per la compra dels interessos nord-americans.[37]

Tramvia aeri abandonat, prèviament utilitzat per al transport de carbó.

Les discussions per establir la sobirania de l'arxipèlag s'iniciaren a la dècada del 1910,[38] però foren interromputs per la Primera Guerra Mundial.[39] El 9 de febrer de 1920, després de la Conferència de Pau de París, se signà el Tractat de Svalbard, que significa la concessió de la plena sobirania de l'arxipèlag a Noruega.[40] El tractat entrà en vigor el 14 d'agost de 1925, al mateix temps que la Llei de Svalbard, que regula l'arxipèlag. El primer governador, Johannes Gerckens Bassøe, assumí el càrrec.[41] L'arxipèlag ha estat tradicionalment conegut com a Spitsbergen, l'illa principal. Des de la dècada del 1920, Noruega canvià el nom de l'arxipèlag de Svalbard i l'illa principal es convertí en Spitsbergen.[42] Kvitøya, la Terra del Rei Carles, Hopen i l'Illa de l'Ós no foren considerats com a part de l'arxipèlag de Spitsbergen.[43] Els russos han anomenat tradicionalment l'arxipèlag "Grumant" (Грумант).[44] La Unió Soviètica conservà el nom de Spitsbergen (Шпицберген) per donar suport a les reivindicacions indocumentats que els russos forem els primers a descobrir l'illa.[45][46] El 1928, l'explorador italià Umberto Nobile i la tripulació de l'aeronau Itàlia s'estavellaren davant la costa de l'Illa de Foyn. Els intents de rescat posteriors foren coberts àmpliament a la premsa i Svalbard obtingué una fama de curta durada com a conseqüència de l'accident.

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Durant la Segona Guerra Mundial, el 8 de setembre de 1941, tropes noruegues, britàniques i canadenques desembarcaren a les illes, retirant-se els britànics l'endemà passat després de destruir les instal·lacions mineres i infraestructures.[47] Posteriorment en una operació secreta es va instal·lar al nord de Spitsbergen un destacament de l'exèrcit alemany d'observació meteorològica, que després d'oferir importants serveis, finalment seria l'últim a rendir-durant aquesta guerra, mesos després que Alemanya hagués signat la capitulació.[48]

Després de la guerra, la Unió Soviètica proposà l'administració juntament amb Noruega de l'arxipèlag i encarregar-se de la defensa militar de Svalbard. Això fou rebutjat el 1947 per Noruega, que dos anys més tard s'uní a l'OTAN. La Unió Soviètica conservà, però, una forta activitat civil a Svalbard, en part per assegurar-dr que l'arxipèlag no fos utilitzat per l'OTAN.[49]

Després de la guerra[modifica | modifica el codi]

Prins Karls Forland fou protegit com a Parc Nacional de Forlandet el 1973.

Després de la guerra, es restablí l'activitat a Longyearbyen i Ny-Ålesund,[50] mentre que la Unió Soviètica establí la mineria a Barentsburg, Pyramiden i Grumant.[51] A la mina de Ny-Ålesund hi hagueren diversos accidents mortals, amb 71 persones mortes durant el període que estigué en funcionament (des del 1945 al 1954 i des del 1960 al 1963).[52][53] A partir del 1964, Ny-Ålesund es convertí en un centre d'investigació avançada, amb una instal·lació de l'Organització d'Investigació Espacial Europea.[54] Les proves de perforació de petroli s'iniciaren el 1963 i continuaren fins al 1984, però no es trobaren camps comercialment viables.[55] A partir del 1960 es feren regulars els vols a la carta des del continent a un camp a Hotellneset. El 1975 s'inaugurà l'aeroport de Svalbard, Longyear, en servei durant tot l'any.[56]

Durant la Guerra Freda, la Unió Soviètica retingué al voltant de dos terços de la població a les illes (una tercera part eren noruecs) amb la població de l'arxipèlag de poc menys de 4.000 habitants.[51] L'activitat de Rússia ha disminuït considerablement des d'aleshores, passant de 2500 a 450 persones entre el 1990 i el 2010.[57][58] Grúmant es tancà després que s'esgotessin les mines el 1962.[51] Pyramiden fou tancada el 1998, però s'obri de nou el 2013 amb fins turístics.[59] Les exportacions de carbó de Barentsburg cessaren el 2006 a causa d'un incendi,[60] però es reprengueren el 2010.[61] La comunitat russa també ha experimentat dos accidents aeris que provocaren la mort de 141 persones.[62]

Longyearbyen romangué purament com una ciutat d'investigació militar fins al 1989, quan els serveis públics, la cultura i l'educació arribaren a la ciutat.[63] El 1993 s'hi establí la primera universitat.[64] A través de la dècada del 1990, el turisme augmentà i la ciutat s'hi desenvolupà una economia independent de la Store Norske i la mineria.[65] L'1 de gener de 2002 hi hagué les primeres eleccions a Svalbard, que se celebraren a Longyearbyen per escollir el govern local de la ciutat.[63]

Població[modifica | modifica el codi]

</tbody>

Població de Svalbard per assentaments <tbody>
Assentament 2007 2015
Longyearbyen 2075 2144
Barentsburg 812 471
Ny-Ålesund 25 130
Hornsund 11 12
Illa de l'Ós 10 9
Sveagruva 9 225

Demografia[modifica | modifica el codi]

Una casa del moll de Barentsburg.

El 2012, Svalbard tenia una població estimada de 2.642 habitants, dels quals 439 eren russos i ucraïnesos, 10 eren polonesos i 322 eren altres que no són noruecs però que viuen en assentaments noruecs.[7] Els grups no noruecs més grans de Longyearbyen el 2005 eren tailandesos, suecs, danesos, iranians i alemanys.[58]

Assentaments[modifica | modifica el codi]

Longyearbyen és l'assentament més gran de l'arxipèlag, la seu del governador i la capital. La ciutat compta amb un hospital, una escola de primària i de secundària, una universitat, un centre esportiu amb piscina, una biblioteca, un centre de la cultura, un cinema,[60] transport d'autobusos, hotels, un banc,[66] i diversos museus.[67] El diari Svalbardposten es publica setmanalment.[68] Només una petita fracció de l'activitat minera es manté a Longyearbyen; la majoria dels treballadors viatgen a Sveagruva on Store Norske hi té una mina activa. Sveagruva és una ciutat dormitori, amb els treballadors que es desplacen a Longyearbyen setmanalment.[60]

Cases de colors al centre de Longyearbyen.
Mapa polític de l'arxipèlag.

Ny-Ålesund és un assentament permanent basat totalment a la investigació. Anteriorment un poble miner, encara és una ciutat operada en gran part per la companyia estatal noruega Kings Bay. Encara que allà hi ha una mica de turisme, les autoritats noruegues limiten l'accés al llogaret per minimitzar l'impacte en el treball científic.[60] Ny-Ålesund té una població d'hivern de 35 persones i una població d'estiu de 180.[69] L'Institut Meteorològic de Noruega té estacions meteorològiques a l'Illa de l'Ós i a Hopen, amb deu i quatre persones permanents, respectivament. Les dues estacions avançades també poden albergar personal d'investigació temporal.[60] Polònia té una estació d'investigació a Hornsund, amb deu residents permanents.[60]

Barentsburg és l'assentament rus habitat de forma permanent després que Pyramiden fos abandonat el 1998. La ciutat és propietat d'una empresa: totes les instal·lacions són propietat d'Arktikugol, que opera una mina de carbó.[60] A més de les instal·lacions mineres, Arktikugol ha obert un hotel, una botiga de souvenirs, un restaurant per als turistes que fan excursions a la zona i altres instal·lacions característiques d'un poble, com una escola, una biblioteca, un centre esportiu, un centre comunitari, una piscina, una granja i un hivernacle. Pyramiden compta amb instal·lacions similars; ambdós assentaments estan construïts en estil soviètic arquitectònic post-2a Guerra Mundial, amb les dues estàtues de Lenin més septentrionals del món i altres obres d'art del realisme socialista.[70] El 2013, un grup de treballadors estan estacionats a l'abandonada Pyramiden per a mantenir la infraestructura i dirigir ​​l'hotel, que s'ha tornat a obrir per als turistes.

Nom Illa País Població (2015) Altres dades
Advent City Spitsbergen Noruega Noruega 0 Abandonat el 1906
Barentsburg (Баренцбург) Spitsbergen Rússia Rússia 471
Base Riu Groc (黄河站) Spitsbergen República Popular de la Xina Xina 4
Bjørnøya Illa de l'Ós Noruega Noruega 9
Brucebyen Spitsbergen Noruega Noruega 0 Abandonat el 1919
Colesbukta Spitsbergen Rússia Rússia 0 Abandonat el 1972
Engelsbukta Spitsbergen AnglaterraAnglaterra 0 Abandonat el 1655
Gåshamna Spitsbergen AnglaterraAnglaterra 0 Abandonat el 1655
Gravneset Spitsbergen AnglaterraAnglaterra 0 Abandonat el 1625
Grúmant (Грумант) Spitsbergen Rússia Rússia 0 Abandonat el 1961
Hopen Radio Hopen Noruega Noruega 4
Hornsund Spitsbergen Polònia Polònia 11
Isfjord Radio Spitsbergen Noruega Noruega 8
Kobbefjorden Spitsbergen Dinamarca Dinamarca 0 Abandonat el 1650
Lægerneset Spitsbergen Països Baixos Holanda 0 Abandonat el 1650
Longyearbyen Spitsbergen Noruega Noruega 2.144 Capital i ciutat més gran
Moskushamn Spitsbergen Noruega Noruega 0 Abandonat el 1921
Ny-Ålesund Spitsbergen Noruega Noruega 130
Pyramiden (Пирамида) Spitsbergen Rússia Rússia 15
Smeerenburg Illa d'Àmsterdam Països Baixos Holanda 0 Abandonat el 1660
Sveagruva Spitsbergen Noruega Noruega 225
Virgohamna Illa Danesa Països Baixos Holanda 0 Abandonat el 1660
Ytre Norskøya Spitsbergen Països Baixos Holanda 0 Abandonat el 1690
Coat of arms of the Governor of Svalbard.svg Svalbard 2.654

Religió[modifica | modifica el codi]

La majoria de la població forma part de l'Església de Noruega. Els catòlics a l'arxipèlag estan servits per la Diòcesi Catòlica d'Oslo.

Política[modifica | modifica el codi]

El MS Nordsyssel, el vaixell del governador, atracat a Ny-Ålesund.

El Tractat de Svalbard del 1920 va establir la sobirania noruega total sobre l'arxipèlag. Les illes són, a diferència del territori antàrtic noruec, una part del Regne de Noruega i no una dependència. El tractat va entrar en vigor el 1925, arran de la Llei de Svalbard. Tots els quaranta països signants del tractat tenen el dret a realitzar activitats comercials a l'arxipèlag, sense discriminació, malgrat que tota l'activitat està subjecta a la legislació noruega. El tractat limita el dret de Noruega per recaptar impostos a la del finançament dels serveis a Svalbard. Per tant, Svalbard té un impost sobre la renda més baix que a la Noruega continental, i no hi ha impost sobre el valor afegit. Hi ha un pressupost separat per Svalbard per garantir el compliment. Svalbard és una zona desmilitaritzada, ja que el tractat prohibeix l'establiment d'instal·lacions militars. activitat militar noruec es limita a la vigilància de la pesca per la Guàrdia Costanera de Noruega com el tractat requereix Noruega per protegir el medi ambient natural.[6][71]

Estàtua de Lenin a Barentsburg.

La Llei de Svalbard va crear la figura del governador de Svalbard (en noruec: Sysselmannen), que té la responsabilitat tant com de governador de l'arxipèlag com de cap de la policia, així com de la celebració d'una altra autoritat concedida pel Poder Executiu. Les responsabilitats inclouen la política ambiental, el dret de família, el dret a policia, recerca i rescat, la gestió del turisme, els serveis d'informació, el contacte amb els assentaments estrangers, i el jutge en algunes àrees d'investigacions marítimes i judicials exàmens -encara que no en els mateixos casos que actua com a policia.[72][73] Des del 2009 que el governador és Odd Olsen Ingerø,[74] que és assistit per un equip de 26 professionals.

Des de l'any 2002, el Consell de la Comunitat de Longyearbyen ha tingut moltes de les mateixes responsabilitats d'un municipi, inclosos els serveis públics, educació, instal·lacions culturals, cos de bombers, carreteres i ports.[65] No hi ha, però, seguretat social (els residents noruecs només tenen aquest dret al continent).[75] L'hospital de Svalbard forma part de l'Hospital Universitari de Noruega del Nord, mentre que l'aeroport és operat per l'estatal Avinor. Ny-Ålesund i Barentsburg romanen com a pobles industrials amb tota la infraestructura propietat de Kings Bay i Arktikugol, respectivament.[65] Altres oficines públiques amb presència a Svalbard són la Direcció nacional de Mineria, l'Institut Polar Noruec, l'Administració Tributària de Noruega i l'Església de Noruega.[76] Svalbard està subordinada als dos tribunals ubicats a Tromsø.[77]

Tot i que Noruega és part de l'Espai Econòmic Europeu (EEE) i l'espai Schengen, Svalbard no és part de cap d'ambdues.[78] Els residents de Svalbard no noruecs no necessiten visats Schengen, però se'ls prohibeix arribar a Svalbard des de la Noruega continental sense tal. Les persones sense una font d'ingressos poden ser rebutjades pel governador.[79] Les persones provinents de països signants del Tractat de Svalbard poden visitar l'arxipèlag sense visat.[80][81] Rússia conserva un consolat a Barentsburg.[82]

Al setembre del 2010 es va fer un tractat entre Rússia i Noruega per fixar el límit entre l'arxipèlag de Svalbard i l'arxipèlag de Nova Zembla. L'augment d'interès en l'exploració de petroli a l'Àrtic va augmentar l'interès en una solució de la controvèrsia. L'acord té en compte les posicions relatives dels arxipèlags, en lloc de basar-se simplement en l'extensió cap al nord de la frontera continental de Noruega i Rússia.[83]

Economia[modifica | modifica el codi]

Un grup de turistes visitant una glacera.

Les tres principals indústries de Svalbard són el carbó, el turisme i la investigació. El 2007 un total de 484 persones estaven ocupades en el sector miner, 211 en el sector turisme i 111 en el sector de l'educació. Aquest mateix any el sector miner va produir uns ingressos de 2.008 milions de NOK (corones noruegues), el turisme 317 milions de NOK i la investigació 142 milions de NOK.[65][84] El 2006 els ingressos mitjans de persones econòmicament actives va ser de 494.700 NOK, un 23% més que els habitants de la zona continental. Gairebé tots els habitatges són propietat dels ocupadors i institucions i són llogats als seus empleats, sent escasses les cases en propietat i majoritàriament d'esbarjo. A causa d'això, és pràcticament impossible viure a Svalbard sense treballar per a una empresa establerta.[79]

Des del re-assentament de població a Svalbard a principis del segle XX, l'explotació de les mines de carbó ha estat tant per noruecs com russos, la principal indústria, la qual cosa ve a confirmar la teoria de la tectònica de plaques, ja que no hi ha arbres a l'arxipèlag actualment, per raons climàtiques. Store Norske Spitsbergen Kulkompani és una subsidiària del ministeri noruec de comerç i indústria i explota les mines de Svea Nord a Sveagruva i Mine 7 a Longyearbyen. La primera va produir el 2008 un total de 3,4 milions de tones de carbó mentre que la segona va usar el 35% de la seva producció per a la planta elèctrica de Longyearbyen. Des del 2007 no hi ha hagut una explotació significativa per part de la companyia estatal russa Arktikugol a Barentsburg. Hi ha hagut prospeccions petrolíferes a terra sense resultats satisfactori. Les autoritats noruegues no permeten perforacions marines per raons mediambientals i les zones en què es van realitzar les prospeccions s'han declarat protegides. El 2011 es va anunciar un pla de 20 anys per explotar els recursos marins petrolífers i de gas al voltant de Svalbard.[85]

Centre d'investigació de la NASA a Ny-Ålesund.

Svalbard ha estat històricament un centre tant pesquer com balener. Noruega reclama des de 1977[8] una zona econòmica exclusiva al voltant de l'arxipèlag, amb 31.688 quilòmetres quadrats d'aigües interiors i 770.565 quilòmetres de zona econòmica exclusiva.[86] Noruega manté una política pesquera restrictiva a la zona[8] que és disputada per Rússia.[4] El turisme està enfocat principalment cap a la natura i està concentrat principalment al voltant de Longyearbyen. Les activitats inclouen senderisme, piragüisme, rutes per glaceres i coves o safaris en motos de neu o múixing. Els creuers generen la major part del trànsit marítim, incloent tant els d'esbarjo com d'expedicions amb principi o fi a Svalbard. El trànsit es concentra principalment entre març i agost. Les pernoctes a Svalbard s'han quintuplicat entre 1991 i 2008 quan es van assolir les 93.000.[65]

La investigació a Svalbard es concentra al voltant de Longyearbyen i Ny-Ålesund, les àrees més accessibles a l'alt àrtic. Noruega concedeix permisos a qualsevol país per dur a terme estudis a Svalbard. Com a resultat hi ha a l'arxipèlag l'estació polar polonesa de Hornsund i l'estació àrtica xinesa Riu Groc, a més de les instal·lacions russes a Barentsburg.[87] El centre universitari de Svalbard a Longyearbyen ofereix estudis universitaris i de postgrau a 350 estudiants en diverses ciències àrtiques, especialment biologia, geologia i geofísica. Els cursos es contemplen com a suplements per als estudis de les zones continentals. No existeixen taxes de matrícula i els cursos es donen en anglès tant a estudiants noruecs com d'altres parts del món.[64] A finals del 2006, a la rodalia de Longyearbyen (Spitsbergen), es va començar la construcció de l'anomenada «Volta Global de Llavors», on es tracta de protegir a més de 1400 espècies de llavors de plantes alimentàries per protegir la biodiversitat, especialment davant de qualsevol risc de catàstrofe global. Entre els centenars d'espècies protegides, n'hi ha dues procedents de Catalunya: l'enciam silvestre (lactuca serriola, procedent de Llagostera), i el lli (linum usitatissimum, de Caldes de Malavella).[88] El 2010, a dos anys de la inauguració de la Volta, va arribar a comptabilitzar més de 500.000 mostres de llavors, i almenys un terç de les llavors dels cultius del món.[89][90]

Natura[modifica | modifica el codi]

Hi ha set parcs nacionals a Svalbard: Forlandet, Indre Wijdefjorden, Nordenskiöld Land, Nordre Isfjorden Land, Nordvest-Spitsbergen, Sassen-Bünsow Land i Sør-Spitsbergen.[91] L'arxipèlag té quinze santuaris d'aus, una àrea protegida i sis reserves de la natura entre les quals es troben Nordaust-Svalbard i Søraust-Svalbard, que són més grans que qualsevol dels parcs nacionals. La major part de les reserves naturals i tres dels parcs nacionals foren creats el 1973, i la resta són de la dècada del 2000.[92] Les àrees protegides conformen 65% de l'arxipèlag.[93] Svalbard és a la llista temptativa de Noruega per la nominació com a patrimoni de la humanitat per la UNESCO.[94]

Svalbard i les Illes Fèroe van ser els únics llocs habitats del món on es va poder veure en la seva totalitat l'eclipsi solar total del 20 de març de 2015, que també fou vist parcialment a la resta d'Europa i al nord d'Àfrica.

Fauna[modifica | modifica el codi]

Un ós polar prop de Hornsund.

A més dels éssers humans, tres espècies de mamífers terrestres habiten a l'arxipèlag: la guineu àrtica, el ren de Svalbard, i l'accidentalment introduït talpó de camp, que només es troba a Grúmant.[95] Els intents d'introduir la llebre polar i el bou mesquer han estat fallits.[96] Hi ha de quinze a vint tipus de mamífers marins, entre els quals hi ha les balenes, els dofins, les foques, les morses i els óssos polars.[95]

Els óssos polars són el símbol icònic de Svalbard, i una de les principals atraccions turístiques.[97] Tanmateix, és obligatori que tothom dugui un rifle sempre que se surt d'un assentament, per abatre, com a últim recurs, óssos polars que vulguin atacar per evitar morts[98] després que un escolar britànic morís atacat per un ós polar el 2011.[99] Svalbard i la terra de Francesc Josep comparteixen una població comuna de 3.000 óssos polars, amb la població més important a l'Illa de Kong Karls Land.

El ren de Svalbard (R. tarandus platyrhynchus) és una subespècie autòctona de l'arxipèlag. Tot i que anteriorment era gairebé extinta, actualment es pot caçar legalment (igual que la guineu àrtica).[95] Hi ha un nombre limitat d'animals domesticats als establiments russos.[100]

Una trentena d'espècies d'aus es troben a Svalbard, la majoria de les quals són migratòries. El mar de Barents es troba entre les zones del món on hi ha més aus marines, amb prop de 20 milions d'animals a finals d'estiu. Els més comuns són el gavotí, el fulmar, el somorgollaire de Brünnich i la gavineta. Setze espècies d'aus presents a Svalbard són a la Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN. Particularment a l'Illa de l'Ós, a l'Storfjorden, Nordvest-Spitsbergen i Hopen és on aquestes espècies troben aliment. El xatrac àrtic fa una llunyana migració; des de Svalbard fins a l'Antàrtida (uns 38.000 km).[95] Només dos ocells cantaires migren a Svalbard per reproduir-se: el sit blanc i el còlit.[101] La perdiu blanca és l'única au que passa l'hivern a l'arxipèlag. També s'han trobat restes de Pliosaurus del Juràssic a Svalbard.; és el rèptil marí més gran de l'era dels dinosaures que s'ha trobat amb gairebé 15 m de llarg.[102]

Flora[modifica | modifica el codi]

La Rosella de Svalbard (Papaver dahlianum) es troba al desert polar de Svalbard
Vegeu també: Llista de plantes de Svalbard

La tundra àrtica (amb 165 espècies de plantes amb flor) cobreix les terres no cobertes pel gel de les glaceres o de les muntanyes. La neu no desapareix del terreny fins al solstici d'estiu i l'estació vegetativa es redueix a uns 90 dies.[95] Entre les flors de mida petita destaquen la minuàrtia i l'alfàbrega nival. La brevetat de l'estació vegetativa escurça el cicle reproductiu. En el cas dels hemicriptòfits, hi ha protecció de borrons per les fulles de l'any anterior. En camèfits llenyosos rampants el tapís de neu protegeix els borrons, i pel que fa als geòfits es formen sota terra des de la tardor.[103]

Un ranucle.

Els mecanismes de reproducció s'adapten amb autopol·linització (autogàmia) per pal·liar la carència d'insectes, també hi ha producció de llavors sense fertilització i esqueixos d'alquemil·la i ocasionalment de ranucle. La falsa viviparitat és la formació d'un bulb sobre la planta mare a Polygonum, ja que l'autèntica viviparitat és la formació de llavors sobre la planta mare.[95]

A la tundra el suport físic és inestable, les roques no són adequades per arrelar i hi ha processos d'acció de la gravetat, la solifluxió erosió hídrica, crioturbació i el vent. Rarament és adequat el règim hidrològic del sòl, el permagel és impermeable i entranya un excés d'aigua excepte si el material és gruixut i unes condicions topogràfiques adequades donin una bona percolació però si es dóna aquest cas intervenen les carències de nutrients.[103]

Els sòls són pobres en argila, ja que no se'n forma (no hi ha hidròlisi dels silicats alumínics ni dissolució de carbonats) els microorganismes del sòl no poden actuar gaire ni transformar la fullaraca en humus. L'humus és del tipus mor.[104]

Flora antiga[modifica | modifica el codi]

Els carbons terciaris de l'eogen evidencien una flora temperada, precedida per una flora tropical de tota Lauràsia de la qual Svalbard se separà. Per tant Svalbard, fa milions d'anys, estava a una latitud més baixa. A finals del terciari la flora àrtica constava de 1.500 espècies. A la frontera plio-pleiostocena es va definir la flora àrtica circumpolar. Cap a 900000 aC l'oceà àrtic es cobreix de gel permanent. La planta saxífraga porpra colonitza les glaceres retirades.[104]

Flora actual[modifica | modifica el codi]

A Svalbard set dels 15 tipus de la formació vegetal de la zona àrtica hi són presents. El 75% de les espècies es troben als fiords i les valls desglaçades de l'interior. Entre les 165 espècies vasculars 59 són herbàcies, 56 són gramínies i 10 llenyoses. No hi ha arbres ni arbusts a causa del clima extremadament fred. Entre les no vasculars hi ha 260 muscínies, 82 hepàtiques, i 283 altres criptògames (algues, fongs i líquens). L'illa de Groenlàndia, a la mateixa latitud (75-80º), només compta amb 122 espècies; a l'igual que la Nova Zemlia (75-77º), amb només 70, o la Terra de Francesc Josep (74-81º), amb 74 espècies.[103]

De les espècies vasculars de Svalbard, 105 es retroben a la Groenlàndia oriental; 79 a la Terra de Peary i 63 a la Nova Zembla. A Svalbard 43 espècies no provenen de l'oceà àrtic sinó que són de distribució amfiatlàntica.[103]

Entre els líquens la morfologia és molt variada: la forma fruticulosa domina a la tundra amb les espècies de Cetraria delisei i liquen d'Islàndia. Altres líquens dominants són Leciophysma finmarkicum i Xanthoria elegans. Els llocs amb excrements d'ocells ocupen quilòmetres d'extensió i són “oasis nitròfils”.[105]

Transports[modifica | modifica el codi]

Les motos de neu són un important forma de transport a Svalbard. La foto està feta a Longyearbyen.

Dins de Longyearbyen, Barentsburg i Ny-Ålesund hi ha sistemes de carreteres que no es connecten entre si. Tot transport motoritzat fora d'asfalt està prohibit, excepte les motos de neu, que són àmpliament utilitzades durant les activitats comercials i recreatives d'hivern. El viatge de Longyearbyen a Barentsburg (45 km) i a Pyramiden (100 km) és possible en moto de neu a l'hivern, o amb vaixell durant tot l'any. Tots els assentaments tenen ports i Longyearbyen té un sistema de bus.[106]

L'aeroport de Svalbard, Longyear, situat a 3 quilòmetres de Longyearbyen, és l'única oferta de transport aeri fora de l'arxipèlag. Avions de Scandinavian Airlines volen cada dia a Tromsø i Oslo. La companyia de baix cost Norwegian Air Shuttle també té un servei entre Oslo i Svalbard, operant tres o quatre vegades a la setmana; també hi ha serveis de la carta irregulars a Rússia.[107] I també, la companyia Finnair opera tres vegades a la setmana d'Hèlsinki a Longyearbyen, encara que només durant la temporada d'estiu.[108] Lufttransport ofereix serveis regulars de Longyearbyen a Ny-Ålesund i també n'ofereix de Longyerabyen a Sveagruva per les empreses Kings Bay i Store Norske; aquests vols, en general, no estan disponibles per al públic.[109] Hi ha heliports a Barentsburg i Pyramiden, i els helicòpters són utilitzats amb freqüència pel governador i en menor mesura l'empresa minera Arktikugol.[110]

Svalbard a la ficció[modifica | modifica el codi]

L'arxipèlag apareix en la novel·la de Philip Pullman Llums del Nord. A la Svalbard de la novel·la hi viuen els Óssos Cuirassats. També Spitsbergen apareix com a nom del gos antagonista de la novel·la de Jack London "La crida del Bosc".

Svalbard apareix també a la segona saga dels Cavallers del Zodíac amb el nom d'Asgard, ja que es descriu a l'arxipèlag com un grup d'illes situades sobre el Cercle Polar Àrtic, a l'extrem nord d'Europa i de cultura nòrdica. Era costum de l'autor d'aquesta sèrie posar noms ficticis a alguns llocs reals com també va fer amb les illes Socotora, Jammu i Caixmir.

A Risk II, continuació del popular joc de taua Risk, Svalbard és un dels nous territoris al costat de les Filipines, Nova Zelanda, Nunavut, Illes Malvines i Hawaii. Al joc, Svalbard està connectat amb Groenlàndia i Escandinàvia. També al videojoc Capcom Vs SNK els escenaris tenen lloc a Barentsburg. Es tracta d'un escenari cobert de gel on s'observa venir un trencaglaç.

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Svalbard». Gran Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 22 juny 2016].
  2. «ésAdir - Svalbard». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. [Consulta: 22 juny 2016].
  3. «Població de Svalbard, 1 de gener de 2016» (en anglès). Oficina Central d'Estadístiques de Noruega. [Consulta: 22 juny 2016].
  4. 4,0 4,1 4,2 «Svalbard» (en anglès). The World Factbook. Agència Central d'Intel·ligència, 15 de gener de 2010. [Consulta: 22 juny 2016].
  5. 5,0 5,1 «Svalbard» (en anglès). Institut Polar Noruec [Consulta: 22 juny 2016].
  6. 6,0 6,1 «Tractat de Svalbard» (en anglès). Viquitexts, 9 de febrer de 1920 [Consulta: 22 juny 2016].
  7. 7,0 7,1 «Població dels assentaments. Svalbard» (en anglès). Oficina Central d'Estadístiques de Noruega, 22 d'octubre del 2009. [Consulta: 22 juny 2016].
  8. 8,0 8,1 8,2 «7 Activitats comercials, industrials i mineres». A: Informe No. 9 a l'Storting (1999-2000): Svalbard (en anglès). Ministeri de Justícia de Noruega, 29 d'octubre de 1999 [Consulta: 22 juny 2016]. 
  9. 9,0 9,1 Torkilsen (1984): 96–97
  10. Umbreit (2005): 3
  11. Torkildsen (1984): 102–104
  12. Umbreit (2005): 4–6
  13. «Enquesta geogràfica. Fiords i muntanyes» (en anglès). Oficina Central d'Estadístiques de Noruega, 22 d'octubre de 2009. [Consulta: 22 juny 2016].
  14. Companyia Noruega de Radiodifusió. «Svalbard hit by major earthquake». The Norway Post. Companyia Noruega de Radiodifusió, 7 de març de 2009 [Consulta: 21 juny 2016].
  15. «Temperatures normals a Spitsbergen durant el període 1961-1990» (en noruec). Institut Meteorològic de Noruega. [Consulta: 22 juny 2016].
  16. Torkilsen (1984): 98–99
  17. 17,0 17,1 Torkilsen (1984): 101
  18. Torkildsen (1984): 25–26
  19. Arlov (1996): 46
  20. Torkildsen (1984): 26
  21. Torkildsen (1984): 30. Arlov (1996): 39–40
  22. A la recerca de Het Huys Behouden: un estudi de les restes de la casa de Willem Barents a Nova Zembla, LOUWRENS HACQUEBORD, p. 250. Detail of Barentsz' 1599 arctic map, publicat a Internet per la Universitat de Tromsø el 1999 com a part del projecte "La Ruta de les llums del Nord" del Consell d'Europa.
  23. Torkildsen (1984): 32
  24. Arlov (1996): 62
  25. Torkildsen (1984): 34–36
  26. Arlov (1996): 63–67
  27. Torkildsen (1984): 37
  28. Torkildsen (1984): 39
  29. Torkildsen (1984): 40
  30. Torkildsen (1984): 44
  31. Carlheim-Gyllensköld (1900), p. 155
  32. Torkildsen (1984): 47
  33. Torkildsen (1984): 50
  34. Arlov (1996): 239
  35. Arlov (1996): 249
  36. Arlov (1996): 261
  37. Arlov (1996): 273
  38. Arlov (1996): 288
  39. Arlov (1996): 294
  40. Arlov (1996): 305–306
  41. Arlov (1996): 319
  42. Umbriet (2005): XI–XII
  43. «Els topònims de Svalbard» (en anglès). Institut Polar Noruec. [Consulta: 22 juny 2016].
  44. Arlov (1996): 51
  45. Fløgstad (2007): 18
  46. Arlov (1996): 50
  47. Arlov (1996): 400
  48. Arlov (1996): 402–403
  49. Arlov (1996): 407–408
  50. Torkildsen (1984): 206
  51. 51,0 51,1 51,2 Torkildsen (1984): 202
  52. «Kings Bay» (en noruec). Caplex. [Consulta: 22 juny 2016].
  53. «Kings Bay-saken» (en noruec). Caplex. [Consulta: 22 març 2016].
  54. Arlov (1996): 412
  55. Torkildsen (1984): 261
  56. Tjomsland and Wilsberg (1995):162–164
  57. «Habitants per assentaments l'1 de gener. 1990-2005» (en anglès). Oficina Central d'Estadístiques de Noruega. [Consulta: 22 juny 2016].
  58. 58,0 58,1 «Població no noruega a Longyearbyen, per nacionalitat. L'1 de gener. 2004 i 2005. Nombre de persones» (en anglès). Oficina Central d'Estadístiques de Noruega. [Consulta: 22 juny 2016].
  59. Fløgstad (2007): 127
  60. 60,0 60,1 60,2 60,3 60,4 60,5 60,6 «10 Longyearbyen og øvrige lokalsamfunn». A: St.meld. nr. 22 (2008-2009): Svalbard (en noruec). Ministeri de Justícia de Noruega, 17 d'abril 2009 [Consulta: 22 juny 2016]. 
  61. Staalesen, Atle. «Russos reinicien la mineria del carbó a Svalbard». Barents Observer, 2010-11-08 [Consulta: 22 juny 2016].
  62. «Accident del 29 d'agost de 1996». Aviation Safety Network. [Consulta: 22 juny 2016].
  63. 63,0 63,1 Arlov and Holm (2001): 49
  64. 64,0 64,1 «Arctic science for global challenges» (en anglès). Centre Universitari de Svalbard. [Consulta: 24 juny 2016].
  65. 65,0 65,1 65,2 65,3 65,4 «9 Næringsvirksomhet». A: St.meld. nr. 22 (2008-2009): Svalbard (en noruec). Ministeri de Justícia de Noruega, 17 d'abril de 2009 [Consulta: 22 juny 2016]. 
  66. «Botigues/serveis» (en noruec). Svalbard Reiseliv. [Consulta: 22 juny 2016].
  67. «Atraccions» (en noruec). Svalbard Reiseliv. [Consulta: 22 juny 2016].
  68. Umbreit (2005): 179
  69. «Ny-Ålesund» (en anglès). Kings Bay. [Consulta: 22 juny 2016].
  70. Umbreit (2005): 194–203
  71. «Tractat de Svalbard» (en anglès). Governador de Svalbard [Consulta: 22 juny 2016].
  72. «5 L'administració de Svalbard». A: Informe No. 9 a l'Storting (1999-2000): Svalbard (en noruec). Ministeri de Justícia de Noruega, 29 d'octubre de 1999 [Consulta: 22 juny 2016]. 
  73. «Lov om Svalbard» (en noruec). Lovdata, 19 de juny de 2009. [Consulta: 22 juny 2016].
  74. «Dagens sysselmann på Svalbard» (en noruec). Governador de Svalbard [Consulta: 22 juny 2016].
  75. «Des del bressol, però no a la tomba» (en anglès). Oficina Central d'Estadístiques de Noruega [Consulta: 24 març 2010].
  76. «6 Administrasjon». A: St.meld. nr. 22 (2008-2009): Svalbard (en noruec). Ministeri de Justícia de Noruega, 17 d'abril de 2009 [Consulta: 22 juny 2016]. 
  77. «Nord-Troms tingrett» (en noruec). Administració dels Tribunals Nacionals de Noruega. [Consulta: 23 juny 2016].
  78. «Lov om gjennomføring i norsk rett av hoveddelen i avtale om Det europeiske økonomiske samarbeidsområde (EØS) m.v. (EØS-loven).» (en noruec). Lovdata, 10 d'agost de 2007. [Consulta: 23 juny 2016].
  79. 79,0 79,1 «Entry and residence» (en anglès). Governador de Svalbard [Consulta: 23 juny 2016].
  80. http://www.sysselmannen.no/en/Visitors/Entry-and-residence/
  81. http://www.aljazeera.com/archive/2006/07/200841012024779644.html
  82. «Les missions diplomàtiques i consulars de Rússia» (en anglès). [[ Ministeri d'Afers Exteriors de Rússia]] [Consulta: 23 juny 2016].
  83. "Russia and Norway Agree on Boundary" (en anglès), article per Andrew E. Kramer a The New York Times el 15 de setembre de 2010. Consultat el 23 de juny de 2016.
  84. «Convertidor de divises - MSN Diners» (en anglès).
  85. ; Koranyi, Balazs «Noruega es mobilitza per la pressió d'oli a l'Àrtic» (en anglès). Reuters, 18 de novembre de 2011 [Consulta: 24 juny 2016].
  86. «Oversikt over geografiske forhold». Oficina Central d'Estadístiques de Noruega, 2009. [Consulta: 24 juny 2016].
  87. «8 La investigació i l'educació superior». A: Informe No. 9 de l'Storting (1999-2000): Svalbard (en noruec). Ministeri de Justícia de Noruega, 29 octubre 1999 [Consulta: 24 juny 2016]. 
  88. «Llavors gironines al banc "de la fi del món"». Diari de Girona, 25/11/2015. [Consulta: 6 juliol 2016].
  89. «Noruega revela el disseny del dipòsit de llavors Doomsday» (en anglès). Nature, 445, 15 de febrer de 2007. DOI: 10.1038/445693a.
  90. «La vida a la cambra frigorífica» (en anglès). BBC News, 26 de febrer de 2008 [Consulta: 24 juny 2016].
  91. «Norges nasjonalparker» (en noruec). Direcció Noruega de Gestió de la Natura. [Consulta: 24 juny 2016].
  92. «Verneområder i Svalbard sortert på kommuner» (en noruec). Direcció Noruega de Gestió de la Natura. [Consulta: 24 juny 2016].
  93. «Focus a Svalbard» (en anglès). Oficina Central d'Estadístiques de Noruega. [Consulta: 24 juny 2016].
  94. «Svalbard» (en anglès). UNESCO. [Consulta: 24 juny 2016].
  95. 95,0 95,1 95,2 95,3 95,4 95,5 «Àrees protegides a Svalbard» (en noruec). Direcció Noruega de Gestió de la Natura. [Consulta: 24 juny 2016].
  96. Umbreit (2005): 33
  97. Torkildsen (1984): 174
  98. Umbriet (2005): 132
  99. «Un ós polar mata un jove britànic de 17 anys a Noruega» (en castellà). Longyerabyen: Diari ABC. [Consulta: 24 juny 2016].
  100. Torkildsen (1984): 165
  101. Torkilsen (1984): 162
  102. «Un enorme pliosaure marítim és descobert a Noruega» (en anglès). Science Daily, 29 de febrer de 2008 [Consulta: 26 juny 2016].
  103. 103,0 103,1 103,2 103,3 Torkilsen (1984): 144
  104. 104,0 104,1 Umbreit (2005): 32
  105. Brossard, Thierry. Pratique des paysages en baie du Roi et sa région (Svalbard). 
  106. Umbriet (1997): 63–67
  107. «Direkteruter» (en noruec). Avinor [Consulta: 24 juny 2016].
  108. «Finnair obre dotze noves rutes programades i amb més freqüències a l'estiu del 2016» (en anglès). Finnair [Consulta: 2 desembre 2015].
  109. «Charterflygning» (en noruec). Lufttransport [Consulta: 24 juny 2016].
  110. «11 Sjø og luft – transport, sikkerhet, redning og beredskap». A: St.meld. nr. 22 (2008-2009): Svalbard (en noruec). Ministeri de Justícia de Noruega, 17 d'abril de 2009 [Consulta: 24 juny 2016]. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]


Comtats de Noruega Escut de Noruega
Akershus våpen.svg Akershus | Aust-Agder vapen.svg Aust-Agder | Buskerud våpen.svg Buskerud | Finnmark våpen.svg Finnmark | Hedmark våpen.svg Hedmark | | Hordaland våpen.svg Hordaland | Møre og Romsdal våpen.svg Møre og Romsdal | Nordland våpen.svg Nordland | Nord-Trøndelag våpen.svg Nord-Trøndelag | Oppland våpen.svg Oppland | Oslo komm.svg Oslo | Østfold våpen.svg Østfold | Rogaland våpen.svg Rogaland | Sogn og Fjordane våpen.svg Sogn og Fjordane | Sør-Trøndelag våpen.svg Sør-Trøndelag | Telemark våpen.svg Telemark | Troms våpen.svg Troms | Vest-Agder våpen.svg Vest-Agder | Vestfold våpen.svg Vestfold
Coat of arms of the Governor of Svalbard.svg Svalbard | Bouvet | Jan Mayen