Conferència de Pau de París (1919)
| ||||
| ||||
| Tipus | conferència de pau  | |||
|---|---|---|---|---|
| Part de | Primera Guerra Mundial | |||
| Interval de temps | 18 gener 1919 - 21 gener 1920 | |||
| Data | 1919 | |||
| Lloc | París | |||
| Estat | França | |||
| Causa | Primera Guerra Mundial | |||
| Efectes | Tractat de Versalles Tractat de Saint-Germain-en-Laye Tractat de Neuilly Tractat del Trianon Tractat de Sèvres | |||
La conferència de pau de París de 1919, també coneguda com a Conferència de Pau de Versalles per ser el palau homònim seu de les deliberacions, fou una reunió internacional, organitzada pels guanyadors de la Primera Guerra Mundial per tal de negociar els tractats de pau entre els aliats i les potències centrals.
Antecedents
[modifica]El clima inicial d'optimisme de principis del segle XX aviat es va desmembrar violentament a les trinxeres del Front occidental. Durant la guerra, la producció britànica, alemanya i francesa es va transformar en militar. El 1917 Rússia es va endinsar en una revolució liderada per Vladimir Lenin i que va promoure l'economia marxista i va col·lectivitzar els mitjans de producció, i aquell mateix any els Estats Units d'Amèrica van entrar a la guerra en el bàndol dels aliats. El 1918 Alemanya va llançar una ofensiva de primavera que va fracassar i, quan els aliats van contraatacar, Alemanya va entrar en la revolució Alemanya, el seu govern interí va demanar la pau sobre la base dels Catorze punts de Wilson. Després de la guerra, Europa estava en ruïnes, econòmicament, físicament i psicològicament.
La conferència
[modifica]La conferència s'inicia el 18 de gener del 1919[1] i s'acabà a l'agost 1920, amb algunes interrupcions durant el seu transcurs. A les reunions hi acudiren diplomàtics de més de 32 països sota la direcció del Consell dels Quatre: el primer ministre britànic Lloyd George; el President dels Estats Units, Woodrow Wilson; el president de govern francès i ministre de la guerra alhora, Georges Clemenceau, i el president del govern italià Vittorio Emanuele Orlando. De fet, varen ser aquests quatre líders els que van decidir les grans qüestions a tractar i, finalment, van imposar les seves condicions. Els vençuts ni tan sols van ser escoltats i només se'ls convocà per comunicar-los els acords presos.[2]
Aquesta conferència consagrà la desaparició de tres imperis, l'imperi alemany, l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Otomà i la creació de nous estats a Europa: el renaixement de Polònia, la creació de Txecoslovàquia, i el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia). Les colònies alemanyes es van dividir o compartir entre el Regne Unit, França, Bèlgica, Sud-àfrica, els Estats Units i el Japó mentre que l'Orient Mitjà anteriorment possessió otomana es dividí entre els mandataris de la Lliga de Nacions a França i Anglaterra. Reparacions derivades de la guerra són exigides des d'Alemanya, que veu al seu territori oriental amputat des de la vila de Danzig administrada per Polònia.
Enfocament britànic
[modifica]
El manteniment de la unitat, els territoris i els interessos de l'Imperi Britànic va ser una preocupació general per als delegats britànics a la conferència. Tot i això, van entrar a la conferència amb objectius més específics amb aquest ordre de prioritat:
- Assegurar-se que les reivindicacions colonials d'Alemanya fossin redactades (preses o donades a les colònies victòries)
- Alemanya va quedar endeutada amb 30.000 milions de dòlars, en concepte d'interessos
- Garantir la seguretat de França
- Eliminació de l'amenaça de la flota d'alta mar alemanya
- Resolució de contencions territorials
- Donant suport a la Societat de Nacions[3]
La Proposta d'Igualtat Racial presentada pels japonesos no entrava en conflicte directe amb cap interès britànic central, però a mesura que la conferència avançava, les seves implicacions sobre la immigració als dominis britànics, amb Austràlia fent una excepció particular, es van convertir en un punt important de controvèrsia dins de la delegació.
En última instància, la delegació britànica no va tractar aquesta proposta com un objectiu fonamental de la conferència; estaven disposats a sacrificar la Proposta d'Igualtat Racial per aplacar la delegació australiana i així ajudar a satisfer el seu objectiu general de preservar la unitat de l'Imperi Britànic.
Gran Bretanya havia consentit a contracor a l'assistència de delegacions separades dels dominis britànics, però els britànics van aconseguir rebutjar els intents dels enviats de la recentment proclamada República d'Irlanda de presentar a la conferència un cas per l'autodeterminació irlandesa, el reconeixement diplomàtic i la pertinença a la proposada Societat de Nacions. La "Demanda de Reconeixement" final dels enviats irlandesos en una carta a Clemenceau, el president de la conferència, no va ser resposta.[4] Gran Bretanya havia estat planejant incomplir la Llei del Govern d'Irlanda de 1914 i, en canvi, substituir-la per un nou projecte de llei del Govern d'Irlanda que dividiria Irlanda en dos estats autònoms irlandesos (que finalment es va aprovar com a Llei del Govern d'Irlanda de 1920). Els dos estats previstos estarien dins del Regne Unit i, per tant, cap dels dos tindria l'estatus de domini.
Mediterrani oriental
[modifica]Igual que les altres principals potències aliades, el públic britànic estava més inclinat a castigar Alemanya i Àustria. La relació de Gran Bretanya amb l’Imperi Otomà no va ser un tema a les eleccions generals de 1918. Hi va haver una indecisió entre els responsables britànics sobre la desmobilització i el desmantellament de l'exèrcit otomà, el destí que s'assignaria als membres principals del Comitè d'Unió i Progrés i el futur dels estrets turcs. Segons Taner Akçam, les consideracions dels enviats britànics a Versalles van ser:
- Assegurar el vincle de Gran Bretanya amb l'Índia
- Evitant friccions amb França
- La política de llarga data de suport a l'Imperi Otomà ja no tenia sentit.
- Un aliat de la Mediterrània oriental havia d'omplir el buit de seguretat que havia deixat l'Imperi Otomà per contenir una amenaça russa ressorgida
Una Grècia forta, una Armènia i una Palestina fortificada eren tots reflexos d'aquest sentiment.[5]
Representació dels dominis
[modifica]
Els governs dels dominis no van rebre originalment invitacions separades a la conferència i s'esperava que enviessin representants com a part de la delegació britànica.[6]
Convençut que el Canadà s'havia convertit en una nació als camps de batalla d'Europa, el primer ministre Sir Robert Borden va exigir que tingués un escó separat a la conferència. Inicialment, no només Gran Bretanya s'hi va oposar, sinó també els Estats Units, que veien qualsevol delegació del Domini com un vot britànic addicional. Borden va respondre assenyalant que, com que el Canadà havia perdut gairebé 60.000 homes, una proporció molt més gran dels seus homes que els 50.000 homes americans perduts, tenia com a mínim el dret a la representació d'una potència menor. Lloyd George finalment va cedir i va persuadir els americans reticents perquè acceptessin la presència de delegacions del Canadà, l'Índia, Austràlia, Terranova, Nova Zelanda i Sud-àfrica, i que aquests països rebessin els seus escons a la Societat de Nacions.[7]
El Canadà, malgrat les seves enormes pèrdues a la guerra, no va demanar ni reparacions ni mandats.
La delegació australiana, encapçalada pel primer ministre australià Billy Hughes, va lluitar durament per les seves demandes: reparacions, l'annexió de la Nova Guinea Alemanya i el rebuig de la Proposta d'Igualtat Racial. Va dir que no tenia cap objecció a la proposta si s'afirmava en termes inequívocs que no conferia cap dret a entrar a Austràlia. Estava preocupat pel creixent poder del Japó. Pocs mesos després de la declaració de guerra el 1914, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda s'havien apoderat de totes les possessions d'Alemanya a l'Extrem Orient i a l'Oceà Pacífic. Els britànics havien donat la seva benedicció perquè el Japó ocupés les possessions alemanyes, però Hughes estava alarmat per aquesta política.[6]
Enfocament francès
[modifica]
El primer ministre francès, Georges Clemenceau, controlava la seva delegació, i el seu principal objectiu era debilitar Alemanya militarment, estratègicament i econòmicament. Havent presenciat personalment dos atacs alemanys en territori francès en els darrers 40 anys, va insistir que no es permetés a Alemanya atacar França de nou. En particular, Clemenceau va buscar una garantia conjunta americana i britànica de la seguretat francesa en cas d'un altre atac alemany.
Clemenceau també va expressar escepticisme i frustració amb els Catorze Punts de Wilson i es va queixar: «El Sr. Wilson m'avorreix amb els seus catorze punts. Déu Totpoderós només en té deu!» Wilson es va guanyar cert favor signant un tractat de defensa mútua amb França, però no el va presentar al govern del seu país per a la seva ratificació i, per tant, mai va entrar en vigor.[8]
Una altra possible política francesa era buscar un apropament amb Alemanya. El maig de 1919, el diplomàtic René Massigli va ser enviat en diverses missions secretes a Berlín. Durant les seves visites, va oferir, en nom del seu govern, revisar les clàusules territorials i econòmiques del proper tractat de pau.[9] Massigli va parlar de la conveniència de "discussions pràctiques i verbals" entre funcionaris francesos i alemanys que conduirien a una "col·laboració francoalemanya".[9]
Massigli va dir als alemanys que els francesos consideraven les potències anglosaxones (els Estats Units i l'Imperi Britànic) la principal amenaça per a França en el món de la postguerra. Va argumentar que tant França com Alemanya tenien un interès conjunt a oposar-se a la dominació anglosaxona del món, i va advertir que «l'aprofundiment de l'oposició entre francesos i alemanys conduiria a la ruïna d'ambdós països, en avantatge de les potències anglosaxones».
Els alemanys van rebutjar les ofertes de Massigli perquè creien que la intenció era enganyar-los perquè acceptessin el Tractat de Versalles sense canvis; a més, el ministre d'Afers Exteriors alemany, el comte Ulrich von Brockdorff-Rantzau, pensava que els Estats Units eren més propensos a reduir la severitat de les sancions que França. (Lloyd George va ser qui finalment va pressionar per aconseguir millors condicions per a Alemanya.)
Enfocament italià
[modifica]
El 1914, Itàlia va romandre neutral malgrat la Triple Aliança amb Alemanya i Àustria-Hongria. El 1915, es va unir als Aliats per obtenir els territoris promesos per la Triple Entesa en el Tractat secret de Londres: Trentino, el Tirol fins al Brenner, Trieste, Ístria, la major part de la costa dàlmata (excepte Rijeka), Vlorë, un protectorat sobre Albània, Antalya (a Turquia) i possiblement colònies a l'Àfrica.[10]
El primer ministre italià Vittorio Emanuele Orlando va intentar obtenir la plena aplicació del Tractat de Londres, tal com havien acordat França i Gran Bretanya abans de la guerra. Tenia el suport popular a causa de la pèrdua de 700.000 soldats i un dèficit pressupostari de 12.000.000.000 de lires italianes durant la guerra, cosa que va fer que tant el govern com el poble se sentissin amb dret a tots aquests territoris i fins i tot a d'altres no esmentats al Tractat de Londres, en particular Rijeka, que molts italians creien que s'havia d'annexionar a Itàlia a causa de la població italiana de la ciutat.
Orlando, que no parlava anglès, va dur a terme negociacions conjuntament amb el seu ministre d'Afers Exteriors, Sidney Sonnino, un protestant d'origen britànic que parlava l'idioma. Junts, van treballar principalment per assegurar la partició de la monarquia dels Habsburg. A la conferència, Itàlia va obtenir Ístria, Trieste, Trentino i el Tirol del Sud. La major part de Dalmàcia va ser donada al Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. Rijeka va seguir sent territori disputat, cosa que va provocar una indignació nacionalista.[11]
Orlando va obtenir altres resultats, com ara la pertinença permanent d'Itàlia a la Societat de Nacions i la promesa dels aliats de transferir la Jubalàndia britànica i la franja francesa d'Aozou a colònies italianes. També es van reconèixer protectorats sobre Albània i Antalya, però els nacionalistes van considerar la guerra com una victòria mutilada, i Orlando finalment es va veure obligat a abandonar la conferència i a dimitir. Francesco Saverio Nitti va ocupar el seu lloc i va signar els tractats.
Hi va haver una decepció general a Itàlia, que els nacionalistes i els feixistes van utilitzar per construir la idea que Itàlia havia estat traïda pels aliats i havia rebutjat el que s'havia promès. Això va ser una causa de l'auge general del feixisme italià. Orlando es va negar a veure la guerra com una victòria mutilada i va respondre als nacionalistes que demanaven una major expansió: «Itàlia avui és un gran estat... a l'alçada dels grans estats històrics i contemporanis. Aquesta és, per a mi, la nostra principal i principal expansió».[11]
Enfocament japonès
[modifica]
El Japó va enviar una gran delegació, encapçalada per l'exprimer ministre, el marquès Saionji Kinmochi. Originalment era una de les cinc grans, però va renunciar a aquest paper a causa del seu escàs interès en els afers europeus. En canvi, es va centrar en dues demandes: la inclusió de la seva Proposta d'Igualtat Racial al Pacte de la Lliga de Nacions i les reclamacions territorials japoneses respecte a les antigues colònies alemanyes: Shantung (inclosa Kiaochow) i les illes del Pacífic al nord de l'equador, les illes Marshall, Micronèsia, les illes Mariannes i les Carolines.[12]
L'antic ministre d'Afers Exteriors, el baró Makino Nobuaki, n'era el cap de facto. El paper de Saionji era simbòlic i limitat a causa del seu historial de problemes de salut. La delegació japonesa es va descontentar després d'haver rebut només la meitat dels drets d'Alemanya i va abandonar la conferència.[12]
Proposta d'igualtat racial
[modifica]Durant les negociacions, el líder de la delegació japonesa, Saionji Kinmochi, va proposar la inclusió d'una clàusula d'igualtat racial al Pacte de la Societat de Nacions el 13 de febrer com a esmena a l'article 21:[13]
| « | La igualtat de les nacions com a principi fonamental de la Societat de Nacions, les Altes Parts Contractants acorden atorgar, tan aviat com sigui possible, a tots els nacionals estrangers dels estats membres de la Societat, un tracte igual i just en tots els aspectes, sense fer cap distinció, ni de dret ni de fet, per raó de la seva raça o nacionalitat. | » |
La clàusula va resultar ràpidament problemàtica tant per a les delegacions americana com per a la britànica. Tot i que la proposta en si era compatible amb la postura britànica d'igualtat nominal per a tots els súbdits britànics com a principi per mantenir la unitat imperial, hi va haver desviacions significatives en els interessos declarats dels seus dominis, en particular Austràlia i Sud-àfrica. Tot i que cap dels dos dominis va poder votar la decisió individualment, es van oposar fermament a la clàusula i van pressionar Gran Bretanya perquè fes el mateix. Finalment, la delegació britànica va sucumbir a la pressió imperial i es va abstenir de votar a favor de la clàusula.[14][15]
Mentrestant, tot i que Wilson era indiferent a la clàusula, hi va haver una resistència ferotge per part del públic americà, i com a president de la Conferència va dictaminar que calia una votació unànime perquè la proposta japonesa fos aprovada. Finalment, el dia de la votació, només 11 dels 17 delegats van votar a favor de la proposta.[14][15] La derrota de la proposta va influir en el gir del Japó, que va deixar de cooperar amb el món occidental i va adoptar polítiques i enfocaments més nacionalistes i militaristes.
Reclamacions territorials
[modifica]La reivindicació japonesa sobre Shantung va enfrontar-se a forts desafiaments per part del grup d'estudiants patriòtics xinesos. El 1914, a l'inici de la guerra, el Japó va prendre el territori que havia estat concedit a Alemanya el 1897 i es va apoderar de les illes alemanyes del Pacífic al nord de l'equador. El 1917, el Japó va fer acords secrets amb la Gran Bretanya, França i Itàlia per garantir la seva annexió d'aquests territoris. Amb la Gran Bretanya, hi va haver un acord per donar suport a l'annexió britànica de les illes del Pacífic al sud de l’equador.[16]
Malgrat una opinió generalment proxinesa de la delegació americana, l'article 156 del Tractat de Versalles va transferir les concessions alemanyes a la badia de Jiaozhou, Xina, al Japó en lloc de retornar l'autoritat sobirana a la Xina. El líder de la delegació xinesa, Lu Zhengxiang, va exigir que s'inserís una reserva abans de signar el tractat. Després que la reserva fos denegada, el tractat va ser signat per totes les delegacions excepte la de la Xina. La indignació xinesa per aquesta disposició va provocar manifestacions conegudes com el Moviment del Quatre de Maig. Les illes del Pacífic al nord de l'equador van passar a ser un mandat de classe C, administrat pel Japó.[16]
Enfocament americà
[modifica]
Fins a l'arribada de Wilson a Europa el desembre de 1918, cap president americà en exercici havia visitat mai el continent. Els Catorze Punts de Wilson de 1918 havien ajudat a guanyar-se molts cors i ments al final de la guerra, no només a Amèrica sinó a tot Europa, inclosa Alemanya, així com els seus aliats i els antics súbdits de l’Imperi Otomà.
La diplomàcia de Wilson i els seus Catorze Punts havien establert essencialment les condicions per als armisticis que havien posat fi a la Primera Guerra Mundial. Wilson considerava que era el seu deure i obligació envers els pobles del món ser una figura destacada en les negociacions de pau. Es van dipositar grans esperances i expectatives en ell perquè complís el que havia promès per a la postguerra. En fer-ho, Wilson finalment va començar a dirigir la política exterior dels Estats Units cap a l'intervencionisme, un moviment que ha rebut una forta resistència en alguns cercles dels Estats Units des de llavors.
Un cop Wilson va arribar, però, va trobar rivalitats i reclamacions contradictòries prèviament submergides.[17] Va treballar principalment per intentar influir tant en els francesos, liderats per Georges Clemenceau, com en els britànics, liderats per David Lloyd George, en el seu tracte amb Alemanya i els seus aliats a Europa i l'antic Imperi Otomà a l'Orient Mitjà. Els intents de Wilson d'obtenir l'acceptació dels seus Catorze Punts finalment van fracassar; França i Gran Bretanya es van negar a adoptar punts específics, així com certs principis bàsics.
Diversos dels Catorze Punts entraven en conflicte amb els desitjos de les potències europees. Els Estats Units no consideraven just ni justificat que l’article 231 del Tractat de Versalles declarés Alemanya l'única responsable de la guerra. (Els Estats Units no van signar tractats de pau amb les Potències Centrals fins al 1921 sota la presidència de Warren Harding, quan es van signar documents separats amb Alemanya, Àustria,[18] i Hongria[19] respectivament.)
A l'Orient Mitjà, les negociacions es van complicar per objectius i reivindicacions contraposades, i pel nou sistema de mandats. Els Estats Units van expressar l'esperança d'establir un món més liberal i diplomàtic, tal com s'estableix als Catorze Punts, en què es respectarien la democràcia, la sobirania, la llibertat i l'autodeterminació. França i Gran Bretanya, en canvi, ja controlaven imperis a través dels quals exercien el poder sobre els seus súbdits arreu del món, i aspiraven a mantenir i expandir el seu poder colonial en lloc de renunciar-hi. Diverses persones, tant a Washington com a l'Orient Mitjà, van sol·licitar mandats americans, ja que identificaven els Estats Units com una potència neutral i no colonial. Es van considerar mandats americans per a Síria, Armènia i l'Imperi Otomà.[20]
A la llum de l’Acord Sykes-Picot, anteriorment secret, i després de l'adopció del sistema de mandat sobre les províncies àrabs de l'antic Imperi Otomà, la conferència va escoltar declaracions de sionistes i àrabs rivals. Wilson va recomanar llavors una comissió d'investigació internacional per determinar els desitjos dels habitants locals. La idea, acceptada primer per Gran Bretanya i França, va ser rebutjada posteriorment, però es va convertir en la Comissió King-Crane, purament americana, que va recórrer tota Síria i Palestina durant l'estiu de 1919 prenent declaracions i mostrant opinions.[17] El seu informe, presentat a Wilson, es va mantenir en secret del públic fins que The New York Times va donar a conèixer la història el desembre de 1922.[21] El Congrés dels Estats Units va aprovar una resolució conjunta prosionista sobre Palestina el setembre de 1922.[22]
Tot i que la intel·lectualitat otomana tenia esperança en l'aplicació de l'idealisme wilsonià a l'Orient Mitjà de la postguerra (especialment des del punt 12 dels Catorze Punts), el 20 de març de 1919, el president Wilson va anunciar el seu suport a la separació d'Istanbul de l'Imperi Otomà.[23]
França i Gran Bretanya van intentar apaivagar Wilson consentint l'establiment de la seva Societat de Nacions. Tanmateix, a causa del fort sentiment aïllacionista als Estats Units i del fet que alguns dels articles de la Carta de la Societat entraven en conflicte amb la Constitució dels Estats Units, els Estats Units mai van ratificar el Tractat de Versalles ni es van unir a la Societat que Wilson havia ajudat a crear per promoure la pau mitjançant la diplomàcia, en lloc de la guerra, i les condicions que poden generar pau.
Enfocament grec
[modifica]El primer ministre grec, Elevthérios Venizelos, va participar a la conferència com a principal representant de Grècia. Es diu que Wilson va situar Venizelos, en primer lloc, per la seva habilitat personal entre tots els delegats a París.[24]
Venizelos va proposar l'expansió grega a Tràcia i Àsia Menor, que havien format part del derrotat Regne de Bulgària i de l’Imperi Otomà; l'Epir del Nord, Imbros; i Bozcaada per a la realització de la Gran Idea. També va arribar a l’acord Venizelos-Tittoni amb els italians sobre la cessió del Dodecanès (a part de Rodes) a Grècia. Per als grecs pòntics, va proposar un estat pòntic-armeni comú.
Com a polític liberal, Venizelos va ser un ferm defensor dels Catorze Punts i de la Societat de Nacions.
Enfocament xinès
[modifica]La delegació xinesa estava encapçalada per Lu Zhengxiang, acompanyat per Wellington Koo i Cao Rulin. Koo va exigir que les concessions d'Alemanya sobre Shandong fossin retornades a la Xina. També va demanar la fi de les institucions imperialistes com l'extraterritorialitat, els guàrdies de legació i els arrendaments estrangers. Malgrat el suport americà i l'aparent esperit d’autodeterminació, les potències occidentals van rebutjar les seves reclamacions, però, en canvi, van transferir les concessions alemanyes al Japó. Això va provocar protestes estudiantils generalitzades a la Xina el 4 de maig, més tard conegudes com el Moviment del Quatre de Maig, que finalment van pressionar el govern perquè es negués a signar el Tractat de Versalles. Així, la delegació xinesa a la conferència va ser l'única que no va signar el tractat a la cerimònia de signatura.
Fites
[modifica]Les principals fites a les quals s'arribaren fou la creació de la Societat de Nacions i els cinc Tractats de Pau amb els països vençuts. Els tractats són els següents:
- Tractat de Versalles, amb Alemanya.
- Tractat de Saint-Germain-en-Laye, de 10 de setembre del 1919, amb Aústria
- Tractat de Trianon, de 4 de juny del 1920, amb Hongria
- Tractat de Neully, de 27 de novembre 1919, amb Bulgària
- Tractat de Sèvres, de 10 d'agost del 1920, amb Turquia.
Referències
[modifica]- ↑ Hymans, Paul. Mémoires (en francès). Institut de sociologie Solvay, 1956, p. 310.
- ↑ Pertierra de Rojas, José Fernando. Las relaciones internacionales durante el periodo de entreguerras (en castellà). Madrid: Akal, 1991, p. 11-14. ISBN 84-7600-587-3.
- ↑ Zara S. Steiner. The Lights that Failed: European International History, 1919–1933. Oxford UP, 2007, p. 481–82. ISBN 978-0199226863.
- ↑ «Documents on Irish Foreign Policy – Volume 1».
- ↑ Akçam, Taner. A Shameful Act. Nova York City: Henry Holt and Company, 2006, p. 226. ISBN 978-0-8050-8665-2.
- ↑ 6,0 6,1 Snelling, R. C. Journal of Imperial and Commonwealth History, 4, 1, 1975, pàg. 15–28. DOI: 10.1080/03086537508582446.
- ↑ Fitzhardinge, L. F. Canadian Historical Review, 49, 2, 1968, pàg. 160–169. DOI: 10.3138/chr-049-02-03 [Consulta: free].
- ↑ Ambrosius, Lloyd E. Journal of American History, 59, 2, 1972, pàg. 341–352. DOI: 10.2307/1890194. JSTOR: 1890194.
- ↑ 9,0 9,1 Trachtenberg, Marc Journal of Modern History, 51, 1, 1979, pàg. 24–55 [p. 42]. DOI: 10.1086/241847. JSTOR: 1877867.
- ↑ Macmillan, ch 22
- ↑ 11,0 11,1 H. James Burgwyn, Legend of the Mutilated Victory: Italy, the Great War and the Paris Peace Conference, 1915–1919 (1993)
- ↑ 12,0 12,1 Macmillan, ch. 23
- ↑ Gordon Lauren, Paul Diplomatic History, 2, 3, 1978, pàg. 257–278. DOI: 10.1111/j.1467-7709.1978.tb00435.x.
- ↑ 14,0 14,1 Shimazu, Naoko. Japan, Race and Equality. Routledge, 1998. ISBN 0-415-17207-1.
- ↑ 15,0 15,1 «Racial Equality Amendment, Japan». encyclopedia.com, 2007. [Consulta: 12 gener 2019].
- ↑ 16,0 16,1 Fifield, Russell. "Japanese Policy toward the Shantung Question at the Paris Peace Conference", Journal of Modern History (1951) 23:3 pàgines 265–272. JSTOR 1872711, reimpressió de fonts primàries japoneses.
- ↑ 17,0 17,1 «US Dept of State; International Boundary Study, Jordan – Syria Boundary, No. 94 – 30 desembre 1969, p. 10». Arxivat de l'original el 27 març 2009.
- ↑ «First World War.com – Primary Documents – U.S. Peace Treaty with Austria, 24 agost 1921». [Consulta: 30 setembre 2015].
- ↑ «First World War.com – Primary Documents – U.S. Peace Treaty with Hungary, 29 agost 1921». [Consulta: 30 setembre 2015].
- ↑ Akçam, 2006, p. 227.
- ↑ Ellis, William «CRANE AND KING'S LONG-HID REPORT ON THE NEAR EAST – American Mandate Recommended in Document Sent to Wilson. PEOPLE CALLED FOR US Disliked French, Distrusted British and Opposed the Zionist Plan. ALLIES AT CROSS PURPOSES Our Control Would Have Hid Its Seat in Constantinople, Dominating New Nations.». The New York Times, 03-12-1922.
- ↑ Rubenberg, Cheryl. Israel and the American National Interest: A Critical Examination. University of Illinois Press, 1986, p. 27. ISBN 0-252-06074-1.
- ↑ Akçam, 2006, p. 228.
- ↑ «Life of Venizelos, with a letter from His Excellency M. Venizelos» p. 21.
