Història del pensament econòmic

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

La història del pensament econòmic és la branca de l'economia que estudia la història dels esforços intel·lectuals per comprendre i explicar els fenòmens comuns de la naturalesa. És a dir, és la disciplina que tracta del procés cronològic del naixement, desenvolupament i canvi de les distintes idees i diferents economies en diverses societats, mostrant la contribució del pensament econòmic dominant a l'economia moderna.

Període preclàssic[modifica]

Es troben poques idees econòmiques en el pensament antic. En efecte, als primers autors preclàssics no els interessava els mercats atès que tenien relativament poca importància en les activitats diàries de la població. Així, els pensadors xinesos, grecs, àrabs i escolàstics no van analitzar l’economia com una disciplina independent. Els interessava més aviat qüestions molt més àmplies i filosòfiques. Tot i així, les seves idees sobre alguns fenòmens econòmics han servit de base per a pensadors posteriors.[1]

El pensament xinès[modifica]

La majoria dels escrits xinesos sobre economia són, més aviat, reflexions sobre l’administració pública dins de models ètics que no pas estudis estrictament científics. No obstant això, l’obra de Guan Zhong destaca perquè surt del motlle administratiu. Va ser un polític de l’estat de Qi durant el període de Primavera i Tardors.

La teoria més important que emet és sobre “allò lleuger i allò pesat”. Amb aquests termes intenta descriure la llei de l’oferta i la demanda. Així, Guan Zhong sosté que quan el diner és pesat el seu preu puja, mentre que quan és lleuger el seu preu baixa. Per aturar aquestes fluctuacions proposava a l’Estat de comprar bens quan el diner fos pesat i vendre bens quan fos lleuger.[1]

El pensament grec[modifica]

Els autors més destacats són Aristòtil i Plató; sent “La República” l’obra més important del segon. Tot i així, es poden citar altres autors com Xenofont i la seva obra “Oeconomicus” o Demòcrit que havia defensat la divisió del treball i incentivat la propietat privada com a element d’activació econòmica. Aristòtil és important per la influència que ha exercit en les idees econòmiques durant el període de l’escolasticisme.[1]

Es produeixen dues visions diferents sobre la ciutat ideal entre Aristòtil i Plató. Plató afirma que la classe governant no pot tenir accés a la propietat privada, sinó que ha de tenir propietat comunitària. Aristòtil, per contra, creu que la propietat privada compleix una funció útil en la societat. Tanmateix, condemna la cerca del benefici atès que diferencia les necessitats del desig. Per necessitat hom cerca el benefici, sent aquest el cas, es tractaria d’una pràctica natural, mentre que la cerca del benefici per desig ja no l’és.[1]

El pensament àrab[modifica]

Els estudis islàmics medievals examinen les qüestions econòmiques en el context més ampli de les seves idees religioses. Vist que es considerava que totes les activitats humanes estaven interrelacionades i sotmeses al govern de la llei divina, era difícil formular un model econòmic analític. Així doncs, Abu Hamid al-Ghazali escriu enfocat en temes religiosos encara que en els seus escrits es pot apreciar com se n’adona de la necessitat de posar una moneda en circulació que vingui a substituir la barata. Fou teòleg, filòsof, jurista i mestre sufí. Ibn Khaldun, per la seva banda, descriu un primer cicle de desenvolupament, fet que el porta a tocar temes com la demografia, l’oferta, la demanda, els preus, els bens, les excedències agregades o la formació de capital. Fou historiador, filòsof i polític d’origen andalusí.[1]

Escolasticisme[modifica]

Sant Tomàs d’Aquino és l’autor més rellevant de l’escolasticisme. Com al món islàmic, les qüestions econòmiques les aborda des d’un punt de vista religiós. En el seu intent per adaptar-se als incipients canvis econòmics de l’època, St. Tomàs d’Aquino aborda qüestions com la propietat privada i els conceptes de preu just i usura.

Els seus escrits són un intent de conciliar la doctrina cristiana amb l’activitat econòmica. Així mira de justificar els beneficis de la propietat privada. Pren les idees del pensament grec. Sosté que si el comerciant contribueix al benestar públic i si els seus preus són justos, de manera que el comprador com el venedor surten beneficiats, el comerciant actua correctament. Condemna, però, els interessos per usura.[1]

Precursors del pensament econòmic clàssic[modifica]

Mercantilisme[modifica]

Vegeu també: Mercantilisme

El mercantilisme no és una escola de pensament econòmic, però un conjunt de propostes econòmiques desarticulades entre elles. Els mercantilistes són comerciants o funcionaris de les companyies colonials. Tanmateix, el pensament mercantilista trenca amb la doctrina religiosa i fa abandonar l’economia de l’àmbit moral per esdevenir una ciència. Els autors més destacats són francesos o anglesos: Thomas Mun (1571-1641) responsable de “England's Treasure by Foreign Trade” i membre de la Companyia Britànica de les Índies; Jean-Baptise Colbert (1619-1683) fou ministre de les finances del rei Lluís XIV de França.[1]

El mercantilisme va aparèixer en una època de canvis socials, religiosos i polítics. El Renaixement va posar l’home al centre de l’univers. La Reforma protestant va promoure l’individualisme i l’afany de lucre. L’estalvi i la vida austera van propiciar l’acumulació de riquesa. Els excedents que es realitzaven al camp van promoure el comerç. Així va caure poc a poc el feudalisme per donar pas a l’estat-nació.[1]

El mercantilista busca augmentar el poder de la nació i per això elabora recomanacions de caràcter proteccionista. L’objectiu és obtenir una balança comercial favorable mitjançant el comerç. Per això, creu que cal incentivar les exportacions i protegir el comerç interior a través d’aranzels. Així, s’aconsegueix augmentar les reserves en or, un dels corrents del mercantilisme (=bullionisme). El mercantilista propicia la unificació dels feus en un estat-nació i recomana mantenir controlat el comerç exterior, fet que implica mantenir un exèrcit i declarar la guerra als altres estats.[1]

Fisiocràcia[modifica]

Tableau Économique de Quesnay
Vegeu també: Fisiocràcia

La fisiocràcia té com a principal autor a François Quesnay. François Quesnay (1694-1774) fou metge cirurgià, metge del rei Lluís XV de França, secretari general de l’Acadèmia de cirurgia i autor del Tableau Économique, o “quatre econòmic”, és a dir, la primera representació esquemàtica de l’economia. El pensament de Quesnay ha tingut força influència vist que l’un dels seus deixebles, Anne Robert Jacques Turgot, treballà pel compte de Lluís XV en tant que inspector de finances i com a tal va abolir els gremis dels artesans. Responsable de la cèlebre frase “lassez faire, laissez passer” ambdós representen la primera escola de pensament econòmic de la història.[1]

Inspirat per la Il·lustració i pel seu ofici, Quesnay creu que l’economia es regeix per les mateixes lleis de la naturalesa. De fet, fisiocràcia prové del grec i significa “govern de la natura”. Per als fisiòcrates, la terra és la font de la riquesa perquè genera alguna cosa nova i és la que fa circular afegits dins l’economia. Així doncs, l’estat no ha d’intervenir per modificar-la, és a dir, la fisiocràcia s’oposa al mercantilisme adoptant les idees liberals del “laissez faire, laissez passer”.[1]

El “Tableau Économique” de Quesnay presenta l’economia com un sistema, un quadre general. S’hi veu representat el circuit econòmic el qual admet l’existència de tres classes: la classe productiva (l’agricultor), la classe estèril (mercaders, comerciants i artesans) i aquells que viuen de la renta (noblesa i clergat). Basant-se en aquest circuit, Quesnay demostra que és la terra, és a dir, l’agricultor qui genera riquesa dins l’economia, raó per la qual aconsella el liberalisme i l’abolició del sistema feudal per tal de recaptar els imposts amb més facilitat allà on hi ha riquesa.[1]

Economia clàssica[modifica]

William Petty va escriure al segle XVII diferents texts sobre economia moderna. Va parlar amb Quesnay d'anatomia i de fisiologia social, van estudiar la renta mitjançant les classes socials de la mateixa manera que la sang entre els diversos òrgans del cos humà. Petty distingia dos factors de producció: el treball i la terral "el treall és el pare... de la riquesa i la terra és la seva mare".

Adam Smith[modifica]

Adam Smith va desenvolupar teorias dels sentiments en el seu llibre La Teoria dels Sentiments Morals publicat al 1759: els individus es mouen per interès individual, amor propi, havent lloc per a l'empatia. Smith va buscar la manera de rebatre les idees de Thomas Hobbes (autor de Leviatan) i de Bernard Mandeville. Per a Mandeville, la prosperitat pública és el resultat del comportament dels vicis.

Fundador de l'economia com a ciència, Smith va escriure el llibre La Riquesa de les Nacions, considerat el primer tractat sobre economia política i text fundacional de l'economia clàssica. Les seves aportacions a la teoria van ser àmplies, i entre elles destaca la diferenciació entre peu i valor d'ús de bens. Va considerar que la tendència natural de l'home a enriquir-se és beneficiosa per al conjunt de la societat, que la divisió del treball i l'especialització porten el creixement a la producció. El seu concepte de mà invisible postula que el creixement i el desenvolupament són processos naturals provinents de l'ambiió de l'home per enriquir-se i que l'Estat no hauria d'intervenir-hi. Així, quan més lliure sigui la competència, millor serà per al conjunt de la societat.

Smith aplica un paper a l'Estat. L'Estat desenvolupa un paper fundacional, important en la defensa i la justícia i en el finançament d'obres i institucions públiques que no poden portar a terme els individus. La Riquesa de les Nacions ha inspirat la resta dels economistes clàssics per a formular posteriors teories.

David Ricardo[modifica]

La seva obra més important, Principis d'economia política i tributació, constitueix l'exposició més madura i precisa de l'economia clàssica; en el prefaci afirma que "el principal problema de l'economia política és determinar les lleis que regulen la distribució".

D'entre les seves contribucions destaca especialment la teoria de l'avantatge comparatiu, que defineix els avantatges del comerç internacional i en essència és una ampliació de la divisió del treball proposada per l'Adam Smith. També se li atribueix la idea que afirma que el salari real dels treballadors romandrà proper al nivell de subsistència encara que hi hagi intents d'incrementar-los, coneguda com la llei de ferro dels salaris, basada a la vegada en les idees de Thomas Malthus.

Thomas Malthus[modifica]

En Principis de l'economia política, publicat l'any 1820, va explicar l'atur basant-se en la insuficiència de la demanda. Així, va criticar la llei de mercats de J. B. Say, segons la qual tota oferta genera la seva pròpia demanda. Aquesta llei afirma que els problemes de l'ofert a(costs) són la raó fonamental de les crisis econòmiques. Al contrari, Thomas Malthus explica que el problema fonamental de l'economia és la carència de demanda efectiva. És un dels primers autors que té una teoria sobre l'atur.

Economia marxista[modifica]

Vegeu també: Economia marxista

Karl Heinrich Marx va ser un filòsof, economista polític, sociòleg i revolucionari alemany. Marx va tractar una gran varietat de temes i és conegut, sobretot, per la seva anàlisi de la història en termes de lluita de classes, resumida en l'encapçalament del Manifest comunista: «la història de totes les societats és la història de la lluita de classes». Marx va ser el pare teòric del socialisme marxista i del comunisme, i junt a Friedrich Engels, és considerat una figura històrica clau per a entendre la societat i la política contemporània.

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Landreth i Colander. Historia del pensamiento económico (en castellà). Mc Graw Hill.