Alfabet fonètic internacional

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a l'ús de l'AFI en la Viquipèdia, consulteu Ajuda:AFI o Ajuda:AFI pel català

L'alfabet fonètic internacional és un alfabet fonètic usat per lingüistes per representar acuradament i de forma unívoca cada un de la completa varietat de sons (fonemes o realitzacions d'aquests) que l'aparell vocal humà pot produir. Està format per una notació normalitzada per a la representació fonètica de les llengües. La majoria dels seus símbols són els de l'alfabet llatí, en minúscula i majúscula, o en deriven, per addició d'elements, rotació o inversió. Alguns altres són de l'alfabet grec, harmonitzats amb l'alfabet llatí i, finalment, alguns no semblen estar relacionats amb cap alfabet.

Va ser desenvolupat pels foneticistes britànics i francesos sota els auspicis de l'Associació Fonètica Internacional, creada a París el 1886 (ambdós, l'organització i l'escrit fonètic, són coneguts en català com a AFI). L'alfabet ha tingut nombroses revisions en la seva història, incloent algunes majors codificades per la Convenció de la IPA (anglès: International Phonetic Alphabet) a Kiel (1989); la revisió més recent és la de 1993, posada al dia el 1996.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Els valors de cada signe idèntic al de l'alfabet llatí en la majoria de casos corresponen a l'ús anglès. El principi general és usar un sol símbol per a un segment parlat, evitant combinacions de lletres (com el dígraf <ny> en l'ortografia catalana).

Els símbols corresponents a lletres llatines modificades sovint corresponen a un fonema similar. Per exemple, totes les consonants retroflexes tenen el mateix signe que l'equivalent a les consonants alveolars, excepte un ganxet a la dreta a la part de baix.

Els diacrítics poden ser combinats amb els signes AFI per transcriure fonemes lleugerament modificats o articulacions secundàries. També hi ha signes especials per als suprasegmentals com l'accent o el to.

Quan els caràcters de l'AFI són enmig d'un altre text, estan separats de la resta amb dues barres inclinades o amb claudàtors ("[" i "]"). Els lingüistes usen claudàtors quan donen un transcripció fonètica ajustada, mentre que les barres inclinades denoten una transcripció fonològica.

L'AFI permet que els símbols s'adaptin a circumstàncies específiques per simplificar la notació quan es consideri convenient, si s'expliquen els valors que els donen unes regles que acompanyen el text. Per exemple, atès que [t] representa en anglès l'oclusiva alveolar sorda, aleshores el diacrític que indica articulació endarrerida hi representa un so postalveolar o palatoalveolar. Per contra, atès que [t] en català representa l'oclusiva dental sorda, una articulació més avançada que l'anglesa, aleshores el diacrític per a indicar endarreriment hi representarà una variant alveolar.

Vegeu en els desplegables de la barra de navegació de baix molts dels símbols.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

  • (català) IECAT
  • (català) consonants del català central, a la UAB.
  • (català) vocals del català central, a la UAB.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Antoni I. Alomar, Pràctiques de transcripció fonètica, Documenta Balear, S.L., Palma, 2003. ISBN 84-95694-61-1.
  • Eulàlia Bonet, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró, Manual de transcripció fonètica, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 1997. ISBN 978-84-490-1073-6
  • Joaquim Viaplana i Maria Pilar Perea (ed.), Textos orals dialectalitzats del català sincronitzats. Una selecció, Barcelona, 2003. ISBN 84-477-0864-0.