Llac Maracaibo
(es) Lago de Maracaibo  | ||||
| ||||
| Tipus | Llac | |||
|---|---|---|---|---|
| Localització | ||||
| País de la conca | Veneçuela | |||
| Entitat territorial administrativa | Maracaibo (Veneçuela) | |||
| Localització | Maracaibo | |||
| ||||
| Afluent | ||||
| Efluent | Golf de Veneçuela | |||
| Dades i xifres | ||||
| Altitud | 0 m | |||
| Profunditat | 60 m | |||
| Mida | 67 ( ) × 99 ( ) km | |||
| Superfície | 13.210 km² | |||
| Monument històric nacional de Veneçuela | ||||
| Mesures i indicadors | ||||
| Volum | 280 km³ | |||
El llac Maracaibo és una gran entrada d'aigua del mar Carib a la conca de Maracaibo, al nord-oest de Veneçuela.
Algunes fonts el consideren el llac natural més gran d'Amèrica del Sud, amb una superfície aproximada de 13.280 quilòmetres quadrats, una llargada de 210 quilòmetres i una amplada de 121 quilòmetres. D'altres fonts es resisteixen a definir-lo com a tal perquè la major part de l'aigua que rep és d'origen oceànic. El llac també rep aigua dolça a través de diversos rius que hi desemboquen, sent el més important el riu Catacumbo.
El llac és en general poc profund, excepte a la part sud, i està envoltat de terres baixes pantanoses. Inicialment s'hi prohibia la circulació d'embarcacions de més de 4 metres de profunditat. Amb els anys s'han anat creant canals que permeten la circulació d'embarcacions de fins a 11 metres de profunditat.[1] És una zona amb una concentració molt alta d'activitat elèctrica a causa del xoc tèrmic entre l'aire de les muntanyes amb la humitat del llac, que afavoreix el fenomen de convecció.[2][3][4]
El 24 de juliol de 1823 la flota colombiana de Simón Bolívar liderada per José Prudencio Padilla hi va vèncer l'esquadró espanyol d'Ángel Laborde i Navarro, guanyant la independència de Veneçuela.[5]
El llac Maracaibo és una regió productora de petroli molt prolífica, que representa uns dos terços de la producció total veneçolana de petroli. L'any 1917 es va perforar el primer pou i actualment la zona d'explotació petrolera té una extensió d'uns 105 quilòmetres al llarg de la riba oriental. Inicialment els propietaris de la indústria eren inversors estrangers, principalment estatunidencs, britànics i holandesos, però l'any 1975 es va nacionalitzar. També s'hi extreu gas natural.[1] L'extracció de petroli ha generat alguns problemes mediambientals a causa de les filtracions, amb un impacte negatiu en l'ecosistema aquàtic i de retruc, en l'activitat pesquera de la zona i la salut de la població.[6][7]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 «Lake Maracaibo | Facts & Oil» (en anglès). [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ «The Maracaibo beacon | Earthdata» (en anglès). [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ «Lake Maracaibo: Earth's Principal Lightning Hotspot». [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ Davies, Ella. «The most electric place on Earth» (en anglès). [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ «Battle of Lake Maracaibo | Summary» (en anglès). [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ «Ni azul ni dulce: el lago más grande de Venezuela es una bomba de tiempo» (en castellà). [Consulta: 17 agost 2021].
- ↑ «Lake Maracaibo: polluted by a permanent black tide» (en anglès). [Consulta: 17 agost 2021].
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llac Maracaibo |