Le Monde

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de publicacions periòdiquesLe Monde
Le Monde.svg
Modifica el valor a Wikidata
EmbeTattoohand1968.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Tipusdiari i diari en línia Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
Llenguafrancès Modifica el valor a Wikidata
Data de publicació18 desembre 1944 Modifica el valor a Wikidata
FundadorHubert Beuve-Méry, Christian Funck-Brentano i René Courtin Modifica el valor a Wikidata
Lloc de publicacióParís Modifica el valor a Wikidata
EstatFrança Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Format de periòdicberlinès Modifica el valor a Wikidata
Periodicitat1 dia Modifica el valor a Wikidata
Editor en capMarie-Pierre Lannelongue Modifica el valor a Wikidata
EditorialSociete Editrice Du Monde Modifica el valor a Wikidata
Ideologiasocioliberalisme Modifica el valor a Wikidata
Nominacions i premis
Premis
Identificadors
ISSN0395-2037, 1284-1250 i 2262-4694 Modifica el valor a Wikidata
OCLC1758539 Modifica el valor a Wikidata

Lloc weblemonde.fr Modifica el valor a Wikidata
RSS  Modifica el valor a Wikidata Hemeroteca  Modifica el valor a Wikidata
Facebook: lemonde.fr Twitter: lemondefr Mastodon: lemonde@social.bitcast.info Instagram: lemondefr Youtube: UCYpRDnhk5H8h16jpS84uqsA Modifica el valor a Wikidata

Le Monde és un diari vespertí[1] francès fundat per Hubert Beuve-Méry el 1944. És el diari de pagament més llegit a França (2,87 milions de lectors el 2022).[2]

Història[modifica]

La primera entrega de Le Monde va aparèixer el 18 de desembre del 1944. El 19 de desembre només tenia una sola pàgina. Le Monde succeeix el diari Le Temps, del qual recupera el seu format i la presentació. El general Charles de Gaulle és un element motor d'aquesta presentació de Hubert Beuve-Méry, el qual va crear una societat de responsabilitat limitada amb un capital de 200.000 francs repartits en 200 accions. El seu fundador maldà per mantenir la independència econòmica i editorial del diari.[3][4]

El 1951 es va crear la Societat de redactors, que des de 1968 fou una de les dues societats d'empleats i d'executius. Els assalariats del diari mantenien l'ocupació central dins la gestió rotativa. L'any 80 i 90 el diari va patir certes dificultats financeres. El 1994 va canviar el seu estatut de SARL pel de societat anònima amb un directori i un consell de vigilància.

Des de 1985, la primera plana del diari mostrava una caricatura d'actualitat dibuixada sovint per Plantu. L'arribada de Plantu, qui va publicar íntegrament un reportatge d'acusació al president dels Estats Units Bill Clinton en el cas Lewinsky, va sorprendre alguns lectors. No obstant això, altres van trobar aquesta publicació molt interessant, ja que posava en evidència el caràcter conservador i moralista de la justícia americana.

L'any 2009 una editorial del diari va criticar la fanfarroneria del president de la República, Nicolas Sarkozy. Diverses publicacions controlades per empresaris, amics personals del president (Vincent Bolloré, Arnaud Lagardère i Bernard Arnault), van deixar d'utilitzar les impressores de Le Monde.[5] Mancat d'aquests importants ingressos, el diari va començar a cercar el suport dels seus accionistes, però BNP Paribas, el banc tradicional del diari, el deixà a l'estacada. Al president del banc (Michel Pébereau) no li havia agradat que el diari el cités en una enquesta sobre el capitalisme a la francesa.[5] Així doncs, sense recursos ni ajuts econòmics, el diari es va posar a la venda i al final de 2010 va tenir lloc un punt d'inflexió històric: els periodistes del diari van deixar de ser els seus accionistes de referència i van passar a ser controlats per tres empresaris francesos (Pierre Bergé, mort el 2017, Xavier Niel i Matthieu Pigasse), amb una Societat de cartera anomenada Le Monde libre (LML).[6][7]

El 15 de desembre de 2010, els nous propietaris destituïren al director de la publicació (Éric Fottorino) per divergeències amb l'accionariat, i nomenaren en lloc seu, i de forma interina, a Louis Dreyfus.[8][9] El 7 de febrer de 2011, el consell de supervisió del grup Le Monde nomenà a Érik Izraelewicz com a redactor en cap i director del rotatiu, decisió que es ratificà el 10 de febrer amb un 74% dels vots dels periodistes.[10][11]

El 2020 l'anomenat pôle d'indépendance, (format bàsicament per periodistes, lectors, quadres, empleats i accionistes minoritaris) controlava el 25,4% del capital de l'editora del diari i el 72,5% en poder de LML, amb Xavier Niel, Matthieu Pigasse i el grup Prisa. A l'abril del 2021 les accions de Xavier Niel va ser transferides a un fons de dotació (Fons per l'independència de la premsa), estatutàriament inaccessibles, per no ser venudes a un nou accionista sense l'aval del Pol d'independència.[7]

Poc després de fer els setanta-cinc anys, el gener del 2020 Le Monde i les altres capçaleres del grup (Télérama, L'Obs, La Vie, Courrier International) van inaugurar nova seu al 13è districte de París, davant del Sena i al costat de l'estació d'Austerlitz, un paral·lelepípede de 23.000 m2, set plantes i un auditori per 200 persones.[12] L'edifici va ser dissenyat per l'estudi d'arquitectura noruec Snøhetta, responsables entre d'altres de l'Òpera d'Oslo, en col·laboració amb la firma francesa SRA.[13][14]

Direcció[modifica]

Redacció en cap[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Natalie Nougayrède, primera dona en dirigir Le Monde». Comunicació 21, 08-03-2013. [Consulta: 26 novembre 2022].
  2. «Presse Quotidienne Nationale». Alliance pour les Chiffres de la Presse et des Médias. [Consulta: 26 novembre 2022].
  3. Greenhouse, Steven; Times, Special To the New York «Hubert Beuve-Mery, 87, Dies; Founded Le Monde» (en anglès). The New York Times, 08-08-1989. ISSN: 0362-4331.
  4. «L’histoire du « Monde », 75 ans de combats pour l'indépendance» (en francès). Le Monde.fr, 11-02-2021.
  5. 5,0 5,1 Halimi, Serge «Vingt années qui ont changé Le Monde». Le Monde diplomatique, 59, 700, juillet 2012, p. 16.
  6. « Les actionnaires du Monde valident son rachat par le trio “BNP” », L'Express, 2 novembre 2010.
  7. 7,0 7,1 «« Le Monde », une indépendance éditoriale totale et absolue» (en francès). Le Monde.fr, 27-01-2021 [Consulta: 26 novembre 2022].
  8. «Eric Fottorino révoqué de la présidence du directoire du groupe Le Monde» (en francès). LeMonde.fr, 15-12-2010. [Consulta: 23 febrer 2014].
  9. «Eric Fottorino n'est plus le patron du groupe le Monde» (en francès). Liberation.fr, 15-12-2010.
  10. «Érik Izraelewicz, un journaliste spécialiste de l'économie à la tête du "Monde"» (en francès). LeMonde.fr, 11-02-2011. [Consulta: 6 octubre 2012].
  11. Editorial de Le Monde de dimarts 15 de febrer de 2011
  12. Flurin, Richard. «Le nouveau siège du Groupe Le Monde se livre en images – in interiors» (en francès), 17-12-2020. [Consulta: 26 novembre 2022].
  13. «Sede de Le Monde, París» (en castellà). Arquitectura Viva. [Consulta: 26 novembre 2022].
  14. Giner, Juan Antonio. «La nueva sede del Grupo Le Monde» (en castellà), 07-02-2021. [Consulta: 26 novembre 2022].
  15. «Pierre Jeantet élu patron du Monde par les salariés» (en francès). LeFigaro.fr, 14-10-2007. Arxivat de l'original el 28 de juny 2007. [Consulta: 31 d’agost 2012].
  16. «Une nouvelle équipe de direction de la rédaction au « Monde »» (en francès). Le Monde.fr, 15-12-2020.
  17. «Sylvie Kauffmann est nommée directrice de la rédaction du Monde» (en francès). LeMonde.fr, 19-01-2010. [Consulta: 25 gener 2018].
  18. 18,0 18,1 «Caroline Monnot succèdera à Luc Bronner à la direction de la rédaction du « Monde »» (en francès). Le Monde.fr, 07-10-2020 [Consulta: 26 novembre 2022].

Bibliografia[modifica]

  • Eveno, Patrick. Le journal Le monde: une histoire d'indépendance (en francès). Odile Jacob, 2001. ISBN 978-2-7381-0946-0. 
  • Eveno, Patrick. Histoire du journal « Le Monde » 1944-2004 (en francès). ALBIN MICHEL, 2015-11-01. ISBN 978-2-226-33469-5. 
  • Fottorino, Éric. Mon tour du "Monde" (en francès). Editions Gallimard, 2014-10-22. ISBN 978-2-07-255228-1. 
  • Greilsamer, Laurent. Hubert Beuve-Méry: 1902-1989 (en francès). Fayard, 1990. ISBN 978-2-213-02509-4. 
  • Guillamet, Jaume. Història del periodisme: Notícies, periodistes i mitjans de comunicació. Universitat de València, 2018-11-19. ISBN 978-84-370-9573-8. 
  • Jeanneney, Jean-Noël; Julliard, Jacques. «Le Monde» de Beuve-Méry ou le Métier d'Alceste (en francès). Seuil (reedició digital FeniXX), 1979. ISBN 978-2-02-126095-3. 

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Le Monde