Prima donna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Renata Tebaldi

Prima donna (en italià 'primera dona') és, en l'àmbit de l'òpera, la paraula en italià que s'usa per designar la primera cantant, dona que desenvolupa els papers principals i que generalment és soprano.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

Adriana Basile (1580-1640)

El terme prima donna es va començar a usar a les companyies d'òpera per a designar-ne la cantant principal, és a dir, la dona que interpreta el paper principal en una producció d'una companyia. La paraula està ja escrita en una carta de l'any 1610, a la qual el cardenal Ferran I Gonzaga de Màntua escriu al seu pare, Vicenç I Gonzaga, lloant la qualitat de cant de la cantant, i també compositora i música, Adriana Baroni-Basile, coneguda com «la Bella Adriana».[1]

El plural de prima donna és, com en italià, prime donne. La paraula corresponent per al masculí és el de primo uomo, normalment un tenor.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Històricament, les prime donne han estat motiu de certes rivalitats entre els aficionats a l'òpera, que es dividien en «clubs» contraris que recolzaven una cantant per sobre d'altres. Una de les rivalitats més famoses va ser la que va haver-hi entre els admiradors de Maria Callas i els de Renata Tebaldi, malgrat l'amistat que hi havia entre totes dues.

A Barcelona, al segle XIX, durant l'època de gran rivalitat entre el Teatre de la Santa Creu i el del Liceu, segons unes cartes, sembla que hi va haver partidaris del Liceu que xiulaven les actuacions de la prima donna a la Santa Creu, encara que fossin interpretacions brillants.[2]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • H. Rosenthal, J. Warrack, The Concise Oxford Dictionary of Opera, Oxford University Press, 1979. pàg. 398. ISBN 019311321X (anglès)
  • Susan Rutherford, The Prima Donna and Opera, 1815-1930, Cambridge University Press, 2006. ISBN 052185167X (anglès)
  • Lanfranco Rasponi, The Last Prima Donnas, Knopf, 1982. ISBN 0879100400 (anglès)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Vincent Agrech, Diapason, número de juliol-agost de 2014, pàg. 18 (francès)
  2. Jaume Radigales i Babí, Els orígens del Gran Teatre del Liceu (1837-1847), editat per L'Abadia de Montserrat, 1998. ISBN 9788484150022 (català)