Esposalles

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
La Proposició, de William-Adolphe Bouguereau

Les esposalles o l'esposori és el període entre una proposta de matrimoni i el matrimoni en sí, que comença amb la cerimònia de casament. Durant aquest període, es diu que els membres de la parella són nuvis, promesos o compromesos. La durada depèn en gran manera de les normes culturals o de l'acord de les parts implicades.

Hi ha molts acords o supòsits informals fets per ambdues parts en un compromís en entorns moderns, en els quals s'espera que qualsevol de les parts reafirmi els punts forts dels seus vincles amb l'altra, per mantenir l'amor i la calidesa que s'havia apreciat de l'altra. Això es pot sol·licitar en qualsevol moment, sense expectatives de gratitud ni de reciprocitat, atès l’amor mutu i la comprensió que van afavorir el seu compromís en el primer moment.

Origen[modifica]

Els orígens del europeus en la pràctica del matrimoni es troben a la llei jueva (Torah), exemplificada per primera vegada per Abraham, i esbossada al darrer tractat talmúdic de Naixim (Dones), on el matrimoni consisteix en dos actes separats, anomenats erusin (o kiddushin, que significa santificació), que és la cerimònia del compromís, i nissu'in o chupah, la cerimònia definitiva del matrimoni. Erusin canvia l'estatus interpersonal de la parella, mentre que nissu'in provoca les conseqüències legals del canvi d'estatus. Tanmateix, en el Talmud i en altres fonts del dret jueu també hi ha un procés, anomenat Kidush, que correspon al que es diu compromís. Casar-se sense aquest acord es considera immoral.[1]

A l'Antiga Grècia el contracte fet davant del testimoni era només verbal.[2] La donació de l'anell de compromís va ser aportat del judaisme a la llei romana del matrimoni.[3]

Referències[modifica]

  1. Kaplan, Rabbi Aryeh. Made in Heaven, A Jewish Wedding Guide. New York / Jerusalem: Moznaim Publishing, 1983. 
  2. Norman Bancroft Hunt, Living in Ancient Greece, Infobase Publishing, 2008, p.44
  3. Philippe Ariès, Paul Veyne, eds., A History of Private Life: From pagan Rome to Byzantium, Harvard University Press, 1992, p.467