Joachim Murat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Joachim Murat
Joachim Murat
Joachim Murat retratat per François Pascal Simon (1801)
Naixement 25 de març de 1767
La Bastida de Murat, França
Mort 13 d'octubre de 1815(1815-10-13) (als 48 anys)
Pizzo, Itàlia
Ocupació polític, oficial i militar
Període en actiu 1787–1815
Àlies " le roi Franconi "
Lleialtat Regne de França Regne de França
Monarquia Constitucional Francesa Monarquia Constitucional Francesa
França República francesa
França Primer Imperi Francès
Regne de Nàpols Regne de Nàpols
Arma/servei França Grande Armée
Rang Mariscal de l'Imperi
Comandaments Reserva de cavalleria de la Grande Armée
Batalles/guerres Campanya d'Itàlia
Campanya d'Egipte
1800 : Batalla de Marengo
1805 : Batalla d'Austerlitz
1806 : Batalla de Jena
1812 : Batalla de Moskowa
1813 : Batalla de Leipzig
1815 : Batalla de Tolentino
Condecoracions Príncep Imperial
Gran Almirall de França
Gran Àliga de la Legió d'Honor
Duc de Berg i de Clèveris
Rei de Nàpols
Modifica dades a Wikidata

Joachim Murat, (La Bastida de Murat, Òlt, 25 de març de 1767 - Pizzo, Calàbria, Itàlia, 13 d'octubre de 1815) va ser un noble i militar francès al servei del seu cunyat Napoleó, gran Duc de Berg i Cleves, mariscal de França i rei de Nàpols entre 1808 i 1815.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Fill d'un hostaler, va abandonar els seus estudis de teologia per a allistar-se a l'exèrcit, després d'esclatar la Revolució Francesa. Va formar part de la guàrdia constitucional de Lluís XVI i va esdevenir general durant la campanya d'Egipte. Va jugar un paper crucial en la segona batalla d'Aboukir, on va capturar el cap de l'exèrcit enemic després d'haver patit una ferida per arma de foc.

Va participar activament en el cop d'estat del 18 de brumari de l'any VIII de la Revolució Francesa (el que correspondria amb el 9 de novembre de 1799) i es va convertir en comandant de la Guàrdia Consular. Es va casar amb Carolina, germana de Napoleó Bonaparte l'any 1800. El 10 de novembre va ser elegit diputat pel departament d'Olt i Garona. Va substituir Jean-Andoche Junot, Duc d'Abrantes, caigut en desgràcia, com a comandant de la primera divisió militar de París i governador de París, amb 60.000 homes sota el seu comandament. Responsable de la seguretat del govern, va tenir una estreta relació amb Napoleó. A causa de les seues funcions, va ser l'encarregat d'anomenar la comissió militar que hauria de jutjar a Lluís Antoni Enric de Borbó, Duc d'Enghien (el qual ja estava condemnat de bestreta), però s'hi va oposar frontalment.

El 18 de maig de 1804 va ser nomenat mariscal, Gran almirall de l'Imperi, Gran Duc de Berg (una regió alemanya) el 1806 i el 1808 Napoleó el va nomenar rei de Nàpols amb el nom de Joaquim I Napoleó.

Joachim Murat, rei de Nàpols i mariscal de França

Brillant i audaç en l'ocupació de la cavalleria, Napoleó li va deure una part important de les seues victòries en les batalles d'Austerlitz, Jena[1] i Eylau.[2] Durant la campanya de Prússia, l'any 1806, va dur a terme la terrible persecució després de la batalla de Jena i va arribar a capturar la part essencial de l'exèrcit enemic. Aquesta campanya acabaria amb les seues paraules "Le combat cesse faut de combattants"[3] ("El combat s'acaba per falta de combatents").

L'any 1807, a la Batalla d'Eylau, va llançar la càrrega de cavalleria més gran de les guerres napoleòniques, que va involucrar entre 10.000 i 12.000 cuirassers, caçadors, i dragons a fi d'impedir que l'exèrcit rus dividís en dues parts les tropes franceses.[2]

L'1 d'agost de 1808 fou nomenat rei de Nàpols i Sicília,[4] va instaurar una nova constitució[5] i estava al comandament de l'exèrcit francès de Madrid[6] quan va succeir l'Aixecament del 2 de maig que va iniciar la guerra del Francès.

L'any 1812 va participar en la campanya de Rússia i en la batalla de Leipzig,[7] on va lluitar per última vegada per l'emperador.

Va obtenir un acord amb Àustria que li va permetre de mantenir el seu tron de Nàpols. Durant el Govern dels cent dies va trair els seus nous aliats per a intentar sublevar els patriotes italians.

Detenció i afusellament[modifica | modifica el codi]

Derrotat pels austríacs a la batalla de Tolentino va perdre el tron del regne de Nàpols[8] i va fugir a Còrsega després de la caiguda de Napoleó. Durant un intent per reconquistar Nàpols, va ser arrestat a Calàbria i afusellat a Pizzo.

Quan va arribar el moment de l'execució, Murat va caminar amb pas decidit, tranquil i impassible com si es tractés d'un pas de revista ordinari a les tropes. No va acceptar la cadira que li van oferir ni tampoc va consentir que li embenaren els ulls: "J'ai bravé la mort trop souvent pour la craindre" ("He desafiat la mort en massa ocasions per a tenir-li por"). Es va mantenir ferm, orgullós i sense mostrar-se intimidat ni perdre els nervis davant dels soldats. Quan va estar preparat, va besar un vidre de quars ataronjat amb el rostre de la seua esposa gravat i va cridar: "Sauvez ma face, visez à mon cœur, feu!" ("Respecteu-me el rostre, apunteu al cor, foc!").

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Zabecki, David T. Germany at War: 400 Years of Military History (en anglès). ABC-CLIO, 2014, p. 663. ISBN 1598849816. 
  2. 2,0 2,1 (en anglès) The Illustrated Naval and Military Magazine, 7, 1887, pàg. 151 [Consulta: 1 novembre 2015].
  3. Thoumas, Charles. Les grands cavaliers du premier empire (en francès). Berger-Levrault, 1892, p. 202. 
  4. Smith, Digby. Decline And Fall Of Napoleon's Empire (en anglès). Frontline Books, 2005, p. 62. ISBN 1853676098. 
  5. Nafziger, George F. Historical Dictionary of the Napoleonic Era (en anglès). Scarecrow Press, 2001, p. 210. ISBN 081086617X. 
  6. Cayuela Fernández, José Gregorio; Gallego Palomares, José Ángel. La Guerra de la Independencia. Historia bélica, pueblo y nación en España (1808-1814) (en anglès). Universidad de Salamanca, 2008, p. 82. ISBN 8478003347. 
  7. Nicholls, David. Napoleon: A Biographical Companion (en anglès). ABC-CLIO, 1999, p. 173. ISBN 0874369576. 
  8. Lance, Adolphus. The history of Italy from the fall of Venice, up to the eve of the renewed struggle in MDCCCLIX. Struggles for freedom, or, The liberation of Italy (en anglès). Adolphus Lance, 1859, p. 326. 


Precedit per:
Josep I Bonaparte
Rei de Nàpols
18081815
Succeït per:
Ferran I