Rienzi

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Rienzi
Estàtua de Cola di Rienzi, de Girolamo Masini, situada prop del Campidoglio, a Roma, on va ser assassinat
Estàtua de Cola di Rienzi, de Girolamo Masini, situada prop del Campidoglio, a Roma, on va ser assassinat
Títol original Rienzi, der Letzte der Tribunen
Compositor Richard Wagner
Llibretista Richard Wagner
Llengua original Alemany
Època composició Juliol de 1838 - novembre de 1840
Gènere Grand Opéra
Actes Cinc
Estrena absoluta
Data estrena 20 d'octubre de 1842
Escenari Hofoper de Dresden
Director Carl Gottlieb Reissiger
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 20 de gener de 1951
Personatges i creadors
Modifica dades a Wikidata

Rienzi, der Letzte der Tribunen[1] (WWV 49) (Rienzi, el darrer dels tribuns) és una òpera de Richard Wagner en cinc actes, amb llibret escrit pel mateix compositor basat en la novel·la homònima d'Edward Bulwer-Lytton. Composta entre juliol de 1838 i novembre de 1840, fou estrenada al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden el 20 d'octubre de 1842. A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu el 20 de gener de 1951.

Rienzi, la tercera òpera de Wagner, és una obra de joventut, molt influïda per la grand opéra francesa, lluny encara del que serà el model del drama wagnerià, motiu pel qual ha estat rebutjada pels wagnerians d'estricta observança. El tema central és el poder, l'ascens i la caiguda del personatge històric Cola di Rienzi (1313–1354), que aspirà a reconstruir l'Imperi Romà i s'erigí en tribú del poble amb l'oposició de la noblesa i el suport intermitent dels papes. Un líder popular italià, Rienzi va reeixir en el seu enfrontament amb la noblesa, substituint el poder nobiliari per un govern popular. Inicialment magnànim, es va veure forçat pels esdeveniments a massacrar els nobles, que havien organitzat una revolta per a derrocar-lo. El poble i l'Església, que en un principi li havien donat suport, després el van abandonar. Al final, el poble va calar foc al Capitoli, on Rienzi i els seus fidels s'havien atrinxerat. Wagner convertí Rienzi en un heroi romàntic, generós i magnànim, que vol retornar el poder al poble i la grandesa a la pàtria, finalment destruït per la intriga dels poderosos i la ignorància d'una multitud voluble i mesquina.[2]

S'atribueix a Hans von Bülow la definició gairebé pejorativa de Rienzi com «la millor òpera de Meyerbeer». Amb el temps, Wagner la va repudiar i va arribar a prohibir-ne la representació al festival de Bayreuth. Per aquest doble estigma, és aquesta una òpera que sempre ha transitat pels marges del circuit musical i que, en canvi, es torna imprescindible per acostar-se a Wagner malgrat les poques vegades que es representa.[3]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Wagner va començar la seva producció operística amb Les fades (1834) i La prohibició d'estimar (1836), òperes de joventut, amb esquema i so italianitzants que van ser rebudes molt fredament pel públic. La tercera d'aquesta trilogia d'aprenentatge va ser Rienzi, única òpera en la qual el compositor aborda un fet històric específic.

Karl von Holtei, director del teatre de Riga quan va ser contractat Wagner

Entre l'estrena de La prohibició d'estimar i la de Rienzi, passen sis anys en els quals a Wagner li passa de tot i per això la creació d'aquesta última va passar per diverses fases i es va gestar en diferents ciutats. Primer ha de marxar amb la seva esposa, Minna Planer, de Magdeburg, on havia estrenat La prohibició d'estimar, perquè no podia pagar els deutes i ja havia trobat feina a Riga, que en aquell moment pertanyia a l'imperi rus. Wagner temia el caràcter rus, però es va trobar amb una ciutat acollidora, amb una enorme població germànica i fins i tot hi havia un teatre alemany, que és el que el va contractar com a director de l'orquestra. El teatre estava sostingut per una junta de protectors que permetia mantenir-lo econòmicament i a una envejable alçada artística. Al seu front hi havia el literat Karl von Holtei, que va contractar a Wagner desitjós de comptar amb gent jove. Esperava d'ell un repertori modern i havia encarregat el material disponible d'Auber, Bellini, Donizetti i Adam.[4]

Heinrich Dorn va succeir a Wagner com a mestre de capella del teatre de Riga

Tot semblava encaixar perquè Wagner hagués trobat un lloc digne com a director, sense problemes amb el teatre i adequat per desenvolupar les seves activitats com a compositor. I així va ser al principi. Durant els dos anys que va estar a Riga va acabar el llibret complet i va començar amplis esbossos dels dos primers actes de Rienzi per aquest teatre. Però diverses circumstàncies van fer que el seu pas per Riga també fos tempestuós.[4] El pitjor va ser la reaparició de Minna en la seva vida (feia un temps que s'havien separat). Quan la prima donna es va acomiadar del teatre de Riga, ell va proposar eufòric a Amelia Planer, germana de Minna, que fou acceptada. Aquesta li va comunicar que Minna havia tornat derrotada i malalta, i el compositor va acceptar que vinguessin les dues germanes a Riga. Durant una curta temporada hi va haver un bon clima a la família.[5] De seguida Amelia es va casar amb el militar rus Carl de Meck i varen sorgir desavinences entre les dues germanes. Mentrestant, la manera de treballar del jove director i els seus criteris de qualitat varen xocar amb els gustos més vulgars de Holtei. També va entrar com a director de música religiosa un antic amic i protector Heinrich Dorn, el qual trobava desproporcionada la partitura de Rienzi. D'aquest compositor, va dirigir l'estrena de l'òpera Der Schöffe von París, però la seva relació va anar a pitjor. Per acabar-ho de complicar, Minna va rebutjar proposicions deshonestes de Holtei, negativa que el va enfurismar. Per tot, no se li va renovar el contracte que anava a suposar una pujada important de sou i el seu lloc el va ocupar el mateix Dorn.[5]

Però segurament l'entrebanc més important va ser que el teatre no tenia prou pressupost per fer una estrena grandiloqüent i Wagner no tenia prou poder per a imposar una estrena d'aquesta envergadura. Davant la negativa, la primavera de 1839 torna a optar per la fugida i decideix marxar a París perquè creu que allà amb la seva categoria se li han d'obrir totes les portes. La principal dificultat tornava a ser econòmica: d'on treure els diners pel viatge. A més els creditors havien arribat fins a Riga i havien aconseguit que se li retirés el passaport.[6]

El fiord de Sandvika

La ruta la planifica un amic i advocat amb arriscades solucions. La fa en vaixell, ell, Minna, el gos Robber, i la partitura de la qual ja havia acabat fins al segon acte i el ballet. Una gran tempesta els fa desviar de la ruta i es refugien al fiord de Sandvika de Noruega.[7]

Aquest desviament és molt important en la vida i en l'obra de Wagner. Durant l'estada a aquest port per arranjar la nau, Wagner va aprofitar per visitar la rodalia i va poder observar que la gent del país, tot i ser nòrdics, semblen alemanys. Són rossos i parlen una llengua que és similar a la seva encara que no sigui intel·ligible, és a dir, que tenen punts de contacte amb el qual ell creu que és el món germànic. Descobreix la seva Germània que tindrà present en tota la seva carrera, com a entitat cultural més que com a nació unitària. Llavors decideix que la següent òpera (L'holandès errant) aniria entorn d'aquest món.[7]

Giacomo Meyerbeer va ajudar a Wagner en la seva estada a París

Finalment, l'1 d'agost de 1839 tornen a embarcar però al cap de quatre plàcids dies una altra tempesta els obliga a fer port a Anglaterra. A Gravesend varen abandonar el vaixell i van agafar un vapor fins a Londres. Allà va enviar la seva obertura basada en Rule, Britannia! (WWV 42) escrita el 1837 a la Societat Filharmònica, però no va rebre resposta. Al cap de pocs dies varen embarcar per arribar a Boulogne-sur-mer,[8] on va visitar al compositor més cèlebre de la grand opéra, el compositor alemany i jueu Meyerbeer. A aquest li va agradar la partitura que li va ensenyar Wagner i el va presentar al pianista Ignaz Moscheles que també estava a Boulogne i li va donar una recomanació per visitar François-Antoine Habeneck, director de la Societat de Concerts del Conservatori de París, i per a Henri Duponchel, director de l'Opéra.[9]

A París va fer amistat amb el pintor alemany Ernst Benedikt Kietz, que li va fer aquest retrat amb una imatge que reflectia màxima prosperitat, irònicament

A París compon els tres últims actes que acaba un any més tard.[10] Meyerbeer li va poder oferir feina, concretament el va posar d'adaptador de la versió de piano i cant de l'òpera de Donizetti La favorita. Wagner en comptes d'agrair-ho se'n va ressentir sempre, i sempre va parlar malament de l'òpera italiana i de Donizetti en concret.[11] Això li permetrà a Wagner de sortir de les necessitats més extremes, tot i que, amb la seva dona, portava una vida per sobre de les seves possibilitats. Tenia tants deutes a París que fins i tot va haver d'entrar uns quinze dies a la presó i la Minna es va haver d'exercir per recollir les quantitats que calien per poder sortir de la presó. La misèria es va aguditzar tant que Wagner es va haver de vendre l'argument que ja havia escrit per a L'holandès errant per cinc-cents francs[12] i el va haver de reescriure.[13]

Richard va desenvolupar en aquesta època de misèria i privacions una activitat compositiva considerable. Un cop va acabar Rienzi, i havent perdut totes les esperances de representar-la a França, ho va intentar a Alemanya, especialment a Dresden, on tenia amics que lluitaven per veure-la als escenaris. I el gran moment li va arribar la primavera de 1842 i per partida doble, en ser-li acceptades Rienzi a Dresden i L'holandès errant a Berlín. El principal mitjancer a Dresden hauria sigut Wilhelm Fischer, el director del cor, i a Berlín sembla que va ser decisiva la recomanació de Meyerbeer.[14] El teatre de Dresden començava a tenir fama de tenir unes instal·lacions adequades, personal veterà, alt nivell dels músics i del cor.[15]

Edward Bulwer-Lytton, Wagner es va basar en la seva obra Rienzi, the last of the Roman tribunes

El llibret del mateix compositor està basat en la novel·la Rienzi, the last of the Roman tribunes (1835) d'Edward Bulwer-Lytton, autor conegut sobretot per Els últims dies de Pompeia (1834), i el drama previ de Mary Russell Mitford Rienzi: A tragedy (1828), partint tots dos d'una crònica italiana anònima del segle XIV.[2] L'acció se situa a la Roma de mitjan segle XIV, quan els papes residien a Avinyó (1309-77) i la ciutat «eterna» havia caigut en una gran decadència. Cola di Rienzo, home visionari i de gran ambició, es rebel·là contra aquesta decadència i aspirà a reconstruir l'Imperi Romà. Seguint el model polític clàssic, s'erigí en tribú del poble –amb l'oposició de la noblesa, les grans famílies dels Orsini i els Colonna, i el suport intermitent dels papes–, fins a caure en desgràcia davant la plebs i ser assassinat en una revolta. El 1887 la ciutat de Roma erigí en memòria seva una estàtua al peu del Capitoli, al costat de l'escalinata que hi porta, que encara podem veure.[2]

Rienzi és un drama imponent en cinc actes que reflecteixen l'estil característic de la Grand Opéra francesa, ja àmpliament utilitzat pel compositor Giacomo Meyerbeer i que tenia en aquests anys un gran èxit a tot Europa. En aquest treball, però, les característiques d'aquest estil (el tema històric, les freqüents escenes de grandesa i entorns, els enormes cors, les desfilades militars, etc.) són deliberadament exagerades per Wagner en tots els aspectes, com ell mateix declara a Eine Mittheilung an meine freunde: la grand opéra amb tota la seva pompa musical i escènica, la seva passió plena d'efectes i de figurants, actius al costat de la música, estava davant de mi, i la meva ambició artística em va empènyer no sols a imitar, sinó a superar tots els esdeveniments passats amb una despesa d'energia il·limitada.[16] De fet, Wagner va ser capaç de portar realment a l'extrem tots aquests aspectes de Rienzi, de manera que la primera actuació a Dresden tot el drama, incloent-hi les pauses, va arribar a un temps rècord de sis hores (de fet el compositor més tard hi farà grans retallades en diverses versions, també tractant de dividir la representació en dues nits, però aquesta idea la desestimà immediatament).

Wilhelmine Schröder-Devrient, amiga personal de Wagner i primera mezzo que va interpretar el paper d'Adriano Colonna

Una carta del compositor adreçada a Frédéric Villot fixa ben bé el lloc just que se li ha d'assenyalar dins de la producció wagneriana: «Vull parlar-vos de passada d'una òpera meva que precedeix a L'holandès errant, o sigui Rienzi, òpera on es troba el foc, l'esplendorós esclat de la jovenesa i que va donar-me el meu primer triomf a Alemanya no solament quan s'estrenà amb gran èxit a Dresden sinó també després, representada successivament en molts altres teatres. Aquesta obra vaig concebre-la i executar-la dominat per un sentit d'emulació engendrat en mi per les impressions que em produïen les òperes heroiques de Spontini i el gènere brillant que es representava en la Grand Opéra de París, d'on m'han arribat obres que porten el nom d'Auber, de Meyerbeer i de Hálevy. Vaig acabar Rienzi durant la primera estada a París, tenint a la vista les esplendors de la grand opéra i essent jo prou presumptuós per a concebre el desig i fins a l'esperança de veure-hi representada la meva obra. Quan escrivia el llibre de Rienzi, vaig cercar un llibre d'òpera en què pogués aglutinar totes les formes admeses i fins i tot obligatòries en la grand opéra pròpiament dita».[17]

És un fet molt curiós que, rebent la influència ja una mica tronada de l'òpera italiana, el personatge d'Adriano Colonna està destinat a una mezzosoprano. A l'estrena el va cantar Wilhelmine Schröder-Devrient, una gran amiga de Wagner.[15]

Existeixen tres òperes amb el mateix títol, una del compositor anglès John Barnett (1828), una altra del compositor rus Vladímir Nikítitx Kaixperov (1863)[18] i una tercera del compositor italià Achille Peri (1887).[19]

Representacions[modifica | modifica el codi]

El Semperoper tal com era l'època de l'estrena de Rienzi
Representació de la darrera escena del quart acte, el 1843 al Teatre Reial de la Cort de Dresden

Finalment es va poder estrenar el 20 d'octubre de 1842 al Teatre Reial de la Cort de Dresden i va rebre una molt bona acollida,[20] malgrat la seva durada: més de sis hores, tot comptant els quatre intermedis. Es van fer dues representacions en una setmana.[21] A Dresden, l'òpera va quedar en el repertori permanent, i es va representar durant molt de temps dues vegades per setmana.[20]

L'èxit va confirmar Wagner com a director de l'Òpera de Dresden.[7] Posteriorment, Wagner va arranjar-la per a ser executada en dues sessions, afegint-hi encara un preludi,[22] i també va fer-ne una versió reduïda per a ser interpretada en sessió única. A més de la durada, Rienzi és molt difícil de representar per la seva grandiloqüència, amb un mínim de vuit solistes, una orquestra molt més densa de què s'acostumava a fer a l'època, amb un cor de més seixanta cantants.[13]

L'any 1843 hi va haver un contacte molt positiu, quan Liszt va passar per Dresden i va manifestar el seu interès per veure representada Rienzi, òpera qua no estava en cartell els dies que ell havia de romandre a la ciutat. Wagner va propiciar que es fes una representació pública especial per a ell, fora de temporada. Liszt es va mostrar encantat i la va recomanar especialment. A partir de llavors van ser moltes les personalitats musicals que es dirigiren a Dresden per sol·licitar veure aquesta òpera.[23]

Jules Montjauze cantant Rienzi el 1869 al Théâtre Lyrique

Es va representar per primera vegada a París, al Théâtre Lyrique, el 6 d'abril de 1869 sota la direcció de Jules Pasdeloup.[21] A Itàlia es va estrenar al Teatro La Fenice de Venècia el 1874, en el despertar de l'entusiasme de l'esperit nacional que va seguir amb la reunificació italiana. El promotor va ser Arrigo Boito, que quan va revisar el llibret de Simon Boccanegra el 1881, va introduir una reminiscència de Rienzi al final del primer acte inspirat en la música de Wagner.[24]

El Reich va fer una instrumentalització de Wagner que s'accentuà amb Rienzi perquè el personatge de Cola de Rienzi fou una mena d'antecedent personal i visionari. I és que el personatge central de l'òpera és un líder populista de la Itàlia medieval que va derrotar a les classes nobles per donar-li el poder al poble. Està documentat en la biografia de Ian Kershaw que Hitler va assistir a diverses funcions de Rienzi a Viena i que la «revelació» de l'òpera va tenir certa influència en el seu destí polític: «Allà va començar tot», va confessar als seus afins el futur genocida.[25]

La desaparició del manuscrit original (Winifred Wagner l'havia regalat a Adolf Hitler, ja que n'era l'òpera favorita, i es perdé en acabar la Segona Guerra Mundial) i de les parts de l'estrena (conservades a l'Òpera de Dresden, van perdre's en l'incendi provocat pels bombardejos de 1945), i l'absència d'una edició antiga de l'obra completa fa que sigui impossible reconstruir l'obra wagneriana tal com es va concebre i presentar: els materials per a l'edició definitiva es basen en les versions ja retallades en representacions posteriors i arriben a les quatre hores de música. Així s'expliquen les dificultats que van suposar realitzar una versió crítica amb l'amalgama dels materials supervivents i amb la notícia de les rectificacions que va fer Wagner. Va ser publicada per la casa Schott Music el 1976.[25]

A causa del seu estil atípic i la seva durada, avui dia s'interpreta rarament. Malgrat l'èxit inicial i que va ser una de les seves òperes més populars, el mateix Wagner va considerar Rienzi com un fracàs i la va rebutjar. Això ha fet que no formi part del «cànon» del Festival de Bayreuth i mai no s'hi hagi representat. Les representacions en versió de concert més o menys retallades s'imposen a les produccions escèniques. En canvi, s'utilitza amb molta freqüència l'espectacular obertura.

En la dècada del 1980, Nicholas Hytner va dirigir una enginyosa producció de Rienzi a l'English National Opera de Londres, situant l'acció en el context dels totalitarismes europeus del segle XX.

Si ens centrem en Catalunya, el Liceu, un teatre de tanta tradició wagneriana, només ha ofert aquesta òpera en tres ocasions al llarg de la seva història: la primera va ser la temporada 1950-1951 amb el gran Max Lorenz en el rol del tribú; la segona, la temporada 2000-2001 en versió concert sota la direcció de Sebastian Weigle; i la tercera, la temporada 2012-2013, de nou en versió concert. Tanmateix, és curiós observar que tot i la poca presència de Rienzi al Liceu, la primera música de Wagner que es va interpretar al coliseu de La Rambla fou, precisament, l'obertura de Rienzi. Va ser el 6 de febrer de 1874.[26]

Argument[modifica | modifica el codi]

Acte I[modifica | modifica el codi]

Cola Rienzi interpretat per Josef Tichatschek, el 1843
Irene interpretada per Henriette Wüst

A la Roma del segle XIV, a l'època de les lluites entre les grans famílies patrícies dels Colonna i els Orsini, Paolo Orsini intenta raptar Irene –germana de Rienzi– però ho impedeixen Stefano Colonna –també patrici, però destinat a recolzar Rienzi– i el seu fill Adriano, aquest enamorat d'Irene, que aconsegueix que el poble es congregui a la plaça. Cola di Rienzi, funcionari pontifici partidari de la sobirania del poble –que té el suport del cardenal Raimondo– apareix i exhorta els romans a resistir la tirania dels nobles i inflama la gent, alhora que desperta l'entusiasme d'Adriano. Rienzi refusa el títol de rei però accepta el de tribú del poble i rep el jurament de fidelitat dels nobles.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Els patricis intriguen contra Rienzi i tramen el seu assassinat. Adriano s'horroritza en assabentar-se'n. Orsini intenta apunyalar Rienzi. Condemnats a mort, els conjurats contra Rienzi se salven gràcies a la intervenció d'Adriano. Però quan trenquen la seva promesa de vassallatge, el poble s'aixeca i els mata.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Els patricis han reclutat un exèrcit per marxar sobre Roma. El poble està alarmat. Rienzi els guia a la victòria sobre els nobles però durant aquest procés el pare d'Adriano, Stefano, resulta mort. Adriano jura venjança, però Rienzi el menysprea.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

El poble és inconstant i, manipulat pels enemics de Rienzi, s'aixeca contra ell. Fins i tot Adriano intenta assassinar-lo, però flaqueja quan Rienzi arriba amb Irene. El poder pontifici tem també que el prestigi de Rienzi no el perjudiqui i l'excomunica. Adriano adverteix Irene del perill cada vegada més gran que corre el seu germà.

Acte V[modifica | modifica el codi]

Irene va a trobar Rienzi al Capitoli i el troba en oració. Rienzi suggereix a Irene que busqui la seguretat fugint amb Adriano, però aquesta refusa aquesta opció i resta al costat del seu germà Rienzi mentre el poble incendia el palau. Adriano es llença a les flames i mor amb els dos germans.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Des del punt de vista històric, Rienzi té una importància capital en ser el primer intent de Wagner de renovar l'òpera clàssica buscant la fusió de totes les arts en una rigorosa unitat expressiva. Per al compositor alemany, música i drama havien d'assolir un perfecte assemblatge al qual havien de sumar-se la poesia, els decorats i la representació. Malgrat que els coneixedors de Wagner hi veuen indicis del futur estil de l'autor, Rienzi és un intent fallit d'un impulsiu jove de vint-i-set anys amb noves idees.[27] L'estrena de Rienzi va tenir lloc després dur pelegrinatge de l'autor sense aconseguir la seva acceptació a causa de les insòlites dimensions de la partitura. Wagner se sentia ja per llavors totalment estrany a aquesta òpera, potser perquè havia pogut deslligar-se plenament dels lligams de les fórmules de l'òpera italiana. Això és evident en El vaixell fantasma, acabada ja en aquells dies, expressió aconseguida dels postulats profundament renovadors en què anava a fonamentar la seva ambiciosa dramatúrgia. Per això, malgrat la seva desusada extensió, Rienzi va constituir un èxit memorable en l'estrena i L'holandès va ser acollida fredament, tot i la favorable impressió que va causar a algunes personalitats rellevants de la música alemanya.[27]

Es tracta d'una obra de joventut, que intentà en va estrenar-la a París i d'aquí el model francès en què s'inspira, molt influïda per la grand opéra, i per tant consta dels cinc actes de rigor, grans escenes corals, uns quants solistes, ballets, marxes, etc. seguint les obres d'Auber, Spontini i Meyerbeer.[2] Encara no mostra el model del drama wagnerià, i per aquest fet ha estat rebutjada pels wagnerians d'«estricta observança» i no s'inclou al festival de Bayreuth. Tanmateix, té un interès musical intrínsec innegable i també és una peça interessant per comprendre l'evolució del músic.

Rienzi, un gran fresc de la Roma medieval, té com a personatge central la figura històrica del revolucionari tribú Cola di Rienzi, que lluita contra la corrupta noblesa i tracta de tornar a Roma el seu perdut esplendor. Hi trobem reflectides les idees del Wagner polític, amic de Bakunin, lector de la mitologia germànica, soci de la Unió Patriòtica, simpatitzant amb les barricades parisenques de 1830 i decidit partidari dels revoltosos saxons, el 1848, per la qual cosa es veurà obligat a prendre el camí de l'exili.[27]

El mateix Wagner confessa deure molt en aquesta obra a Spontini i el seu Fernando Cortez. Des del punt de vista teatral, Rienzi és una continuació de les últimes creacions de Weber, però sense el talent musical i el misteri tel·lúric de què fan gala les millors pàgines de Der Freischütz i Oberon. Hi ha també influències de Meyerbeer, Bellini, de La flauta màgica mozartiana i fins i tot del Fidelio beethovenià. Per això es pot dir que Rienzi és una obra impersonal en el seu conjunt, encara que hi hagi gèrmens de leitmotiv, valentes troballes tímbriques, girs melòdics molt personals i certa tendència al cromatisme característic de l'art wagnerià posterior.[27]

El mateix Wagner va prendre la seva distància amb aquest treball, tot i que fou l'òpera que havia registrat més actuacions durant la seva vida. Però això no era gens estrany. Puccini i Verdi es varen distanciar de moltes de les seves primeres òperes, com Le Villi, Edgar, i Il corsaro. Encara que el Wagner de Tannhäuser tingui les arrels detectables en Rienzi.[28] Per descomptat que entre aquesta i les següents hi ha força diferències, per començar, Rienzi té un tema històric interessant com a tema en lloc de la faula ximple de L'anell del nibelung.[28] Wagner no volia que el públic sàpigués que el mestre va seguir els exemples d'altres compositors, com Meyerbeer. Després hi ha el tractament de la veu humana. Dietrich Fischer-Dieskau va dir una vegada que en les òperes més conegudes de Wagner «nosaltres els cantants tenim l'honor d'acompanyar l'orquestra», mentre que en Rienzi la línia vocal és recolzada pels instruments. També és realment massa horrible d'admetre que el mestre fins i tot gaudia escrivint un llarg ballet de 38 minuts sense l'excusa que l'Òpera de París li obligués. És cert que hi ha alguns moments tediosos en l'òpera quan la secció de vent bufa massa llarg i massa fort, quan els cors es repeteixen o quan la inspiració melòdica dels concertati cedeix,[28] però a Rienzi trobem moments que ens anuncien que estem davant d'un compositor que val la pena i que esdevindrà un monstre de la història de la música. Alguns d'aquests moments són: la coneguda obertura, l'ària del tercer acte Gerechter Gott, so ist's entschieden schon! d'Adriano, la pregària del cinquè acte Allmächt'ger Vater, blick herab de Cola Rienzi o l'escena final amb la crema del Capitoli.[29]

L'obertura ja és netament «wagneriana», inclou tots aquells elements característics de la música de Wagner com ara el llenguatge orquestral, la densitat, la intervenció d'elements melòdics que lentament es van desenvolupant, o la llargada (onze minuts).[7] Està construïda sobre la base tres dels temes principals: el triple toc de trompeta que crida al poble a la lluita, el solemne i noble de la pregària de Rienzi, i la melodia en què acaba el segon acte.[20]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Els enregistraments complets (i les interpretacions completes) de Rienzi són rars, tot i que l'obertura se sol interpretar com a peça de concert i es troba en discos recopilatoris. Tots els enregistraments importants de l'òpera contenen talls significatius de la partitura.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. El títol se sol abreujar com Rienzi
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Ressenya de l'òpera». Liceu de Barcelona. [Consulta: 6 desembre 2015].
  3. Verdú, Daniel. «El Real estrena ‘Rienzi’, la obra repudiada por Wagner» (en castellà). El País. [Consulta: 6 desembre 2015].
  4. 4,0 4,1 García Pérez, 1989, p. 65.
  5. 5,0 5,1 García Pérez, 1989, p. 66.
  6. García Pérez, 1989, p. 67.
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Alier, Roger. «Històries de l'òpera: Bicentenari Verdi i Wagner. "Rienzi" de Richard Wagner (I)». Catalunya Ràdio. [Consulta: 6 desembre 2015].
  8. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Radio Clasica. [Consulta: 6 desembre 2015].
  9. García Pérez, 1989, p. 69.
  10. «Ressenya de la música» (en castellà). hagaselamusica.com. [Consulta: 6 desembre 2015].
  11. Alier, Roger. «Històries de l'òpera: Bicentenari Verdi i Wagner. "Rienzi" de Richard Wagner (II)». Catalunya Ràdio. [Consulta: 6 desembre 2015].
  12. García Pérez, 1989, p. 73.
  13. 13,0 13,1 Alier, Roger. «Històries de l'òpera: Bicentenari Verdi i Wagner. "Rienzi" de Richard Wagner (III)». Catalunya Ràdio. [Consulta: 6 desembre 2015].
  14. García Pérez, 1989, p. 74.
  15. 15,0 15,1 García Pérez, 1989, p. 76.
  16. cit. "Gesammelte Schriften und Dichtungen", Lipsia, 1871-73 - vol. IV, p. 319
  17. Péladan; Bonnerot, 1981, p. 18.
  18. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 28, segona part, pàg. 3363 (ISBN 84-239-4582-0)
  19. Enciclopèdia Espasa Volum núm. 43, pàg. 797 (ISBN 84-239-4543-X)
  20. 20,0 20,1 20,2 García Perex, 1989, p. 80.
  21. 21,0 21,1 Péladan; Bonnerot, 1981, p. 5.
  22. Corfield Godfrey, Paul. «Ressenya del disc dirigit per Sebastian Weigle» (en anglès). Musicweb. [Consulta: 7 desembre 2015].
  23. García Perex, 1989, p. 97.
  24. Borchmeyer, 2003, p. 60.
  25. 25,0 25,1 Amón, Rubén. «Rienzi, Hitler, Wagner» (en castellà). El Mundo. [Consulta: 7 desembre 2015].
  26. Gener, 2012, p. 195.
  27. 27,0 27,1 27,2 27,3 Ruíz Tarazona, Andrés. «"Rienzi", el alumbramiento de un genio» (en castellà). El País. [Consulta: 8 desembre 2015].
  28. 28,0 28,1 28,2 Neckers, Jan. «WAGNER: Rienzi» (en anglès). Opera Today. [Consulta: 7 desembre 2015].
  29. Gener, 2012, p. 194.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Rienzi Modifica l'enllaç a Wikidata