Rienzi

Rienzi

Estàtua de Cola di Rienzi, de Girolamo Masini, situada prop del Campidoglio, a Roma, on va ser assassinat
Títol original	Rienzi (de)
Forma musical	òpera
Compositor	Richard Wagner
Llibretista	Richard Wagner
Lletrista	Richard Wagner
Llengua	alemany
Creació	1837
Publicació	segle XIX
Gènere	òpera
Parts	5
Catalogació	WWV 48
Personatges	Cola di Rienzi, notari romà, proclamat tribú (tenor) - Josef Tichatschek Irene, la seva germana (soprano) - Henriette Wüst Stefano Colonna, un noble (baix - Georg Wilhelm Dettmer Adriano, el seu fill (mezzosoprano) - Wilhelmine Schröder-Devrient Paolo Orsini, altre patrici (baix) - Johann Michael Wächter Raimondo, legat papal (baix) - Gioacchino Vestri Baroncelli, ciutadà romà (tenor) - Friedrich Traugott Reinhold Cecco del Vecchio, ciutadà romà (baix) - Karl Risse El missatger de la pau (soprano) - Anna Thiele Ambaixadors, nobles, capellans, monjos, soldats, missatgers, poble (cor)
Estrena
Estrena	20 octubre 1842
Escenari	Semperoper (Alemanya)
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu	20 de gener de 1951

Rienzi, der Letzte der Tribunen (WWV 49) (Rienzi, el darrer dels tribuns) és una òpera de Richard Wagner en cinc actes, amb llibret escrit pel mateix compositor basat en la novel·la homònima d'Edward Bulwer-Lytton. El títol s'abreuja habitualment com a Rienzi. Composta entre juliol de 1838 i novembre de 1840, fou estrenada al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden el 20 d'octubre de 1842. A Catalunya s'estrenà al Gran Teatre del Liceu el 20 de gener de 1951.

L'òpera, ambientada a Roma i centrada en la figura de Cola di Rienzo (1313–1354), líder populista de la tardor medieval italiana, narra l'ascens d'un personatge capaç de burlar i derrotar la noblesa, d'ampliar el poder del poble i d'imposar un govern de caràcter popular. Magnànim en els seus inicis, es veu progressivament empès pels esdeveniments a reprimir la rebel·lió nobiliària, fet que provoca un gir en l'opinió pública i fins i tot l'abandó de l'Església, que inicialment l'havia encoratjat. En el seu desenllaç tràgic, la multitud incendia el Capitoli, on Rienzi i els seus partidaris s'han atrinxerat. Rienzi, tercera òpera de Wagner, pertany a la seva etapa primerenca i reflecteix de manera nítida la influència de la grand opéra francesa, situant-se encara lluny del model del drama musical wagnerià, fet que ha generat el rebuig d'alguns wagnerians ortodoxos. El relat gira entorn del poder i de l'ambició política d'aquest tribú del poble que aspirava a restaurar l'Imperi Romà, mentre Wagner el configura com un heroi romàntic, noble i generós, abocat a la destrucció per les conspiracions dels poderosos i per la volubilitat d'una multitud fàcilment manipulable.

S'acostuma a atribuir a Hans von Bülow la cèlebre qualificació de Rienzi com «la millor òpera de Meyerbeer», sentència de to quasi despectiu que al·ludeix a la filiació estilística de l'obra amb la grand opéra francesa. Amb el pas del temps, Wagner mateix en renegà fins al punt de vetar-ne la presència al festival de Bayreuth, decisió que va contribuir de manera notable a la seva marginalització. A causa d'aquest doble condicionant —la crítica irònica i el rebuig explícit del compositor—, Rienzi ha ocupat habitualment una posició perifèrica dins la programació operística, tot i constituir una peça essencial per a comprendre l'etapa formativa de Wagner, raó per la qual manté un interès singular malgrat la seva escassa presència als escenaris.

Origen i context

Wagner inicià la seva trajectòria operística amb Les fades (1834) i La prohibició d'estimar (1836), obres primerenques de clara orientació italianitzant tant en la construcció dramàtica com en el llenguatge musical, i que, en el seu moment, foren acollides amb marcada indiferència pel públic. La tercera peça d'aquest cicle formatiu fou Rienzi, singular dins el catàleg wagnerià per ser l'única òpera que aborda directament un esdeveniment històric concret.

Karl von Holtei, director del teatre de Riga quan va ser contractat Wagner

Entre l'estrena de La prohibició d'estimar i la de Rienzi transcorren sis anys intensos, durant els quals a Wagner li passa de tot. Aquest període explica que la gestació de Rienzi avancés a batzegades i en ciutats diverses. Ell i la seva esposa, Minna Planer, es veuen obligats a abandonar Magdeburg —on havia estrenat La prohibició d'estimar— perquè ja no podia fer front als deutes, i Wagner havia aconseguit una nova oportunitat a Riga, aleshores sota domini rus. Tot i el seu recel envers el món rus, s'hi troba una ciutat sorprenentment acollidora, amb una població germànica nombrosa i fins i tot un teatre alemany, que és el que l'havia contractat com a director d'orquestra. Aquest teatre funcionava gràcies a una junta de protectors que assegurava tant l'estabilitat econòmica com un nivell artístic notable. Al capdavant hi havia el literat Karl von Holtei, que volia envoltar-se de talent jove i per això va apostar per Wagner. Confiava que aportaria un repertori modern i, de fet, ja havia encarregat el material disponible d'Auber, Bellini, Donizetti i Adam perquè el nou director el pogués posar en circulació.

Heinrich Dorn va succeir a Wagner com a mestre de capella del teatre de Riga

Tot semblava indicar que Wagner havia trobat a Riga un lloc adequat com a director, lliure de conflictes amb el teatre i propici per al desenvolupament de la seva activitat compositiva, i inicialment així va ser. Durant els dos anys que hi va romandre, va completar el llibret i va començar esbossos extensos dels dos primers actes de Rienzi destinats a aquest teatre. No obstant això, diverses circumstàncies van tornar la seva estada tempestuosa.

El principal problema va ser la reaparició de Minna Planer en la seva vida, després d'un període de separació. Quan la prima donna es va acomiadar del teatre de Riga, Wagner va proposar eufòricament a Amelia Planer, germana de Minna, que acceptà, i li va comunicar que Minna havia tornat malalta i derrotada; el compositor va consentir que les dues germanes s'instal·lessin a Riga. Durant un curt període, la convivència familiar va ser harmònica.

La situació es va deteriorar quan Amelia es va casar amb el militar rus Carl de Meck, generant conflictes amb Minna. Alhora, el jove director topava amb els gustos més vulgars de Karl von Holtei i amb les crítiques d'Heinrich Dorn, antic amic i protector, que havia assumit la direcció de la música religiosa i considerava desmesurada la partitura de Rienzi. Dorn havia estrenat l'òpera Der Schöffe von Paris, però la relació amb Wagner es va deteriorar. A més, Minna va rebutjar proposicions indegudes de Holtei, fet que el va enfurismar. Per totes aquestes raons, el contracte de Wagner no es va renovar, malgrat que suposava un increment salarial, i el seu lloc fou ocupat per Dorn.

Tanmateix, l'obstacle més greu va ser la manca de pressupost del teatre per a una estrena de gran envergadura, un límit que Wagner no podia superar amb la seva autoritat. Davant d'aquesta impossibilitat, la primavera de 1839 decideix marxar a París, convençut que allà les seves capacitats li obririen totes les portes. La dificultat principal continuava sent econòmica: com finançar el viatge, mentre els creditors havien arribat fins a Riga i li havien retirat el passaport.

El fiord de Sandvika

La ruta fou organitzada per un amic i advocat amb solucions arriscades. El viatge es feu en vaixell amb Minna Planer, el gos Robber i la partitura completada fins al segon acte i el ballet. Una tempesta inesperada els va obligar a desviar-se de la trajectòria prevista, buscant refugi al fiord de Sandvika de Noruega.

Aquest desviament adquirí un paper rellevant en la trajectòria personal i artística de Wagner. Durant l'estada al port per reparar la nau, va explorar els voltants i va observar que els habitants, tot i ser nòrdics, recordaven els alemanys: rossos i amb una llengua propera a la seva encara que incomprensible, mostrant així vincles amb el que ell considerava l'univers germànic. Aquesta experiència li permeté descobrir una concepció de la Germània que marcaria tota la seva obra, entesa com a entitat cultural més que com a nació política. A partir d'aquestes impressions, decidí que la seva següent òpera, Der fliegende Holländer, se centraria en aquest món.

Giacomo Meyerbeer va ajudar a Wagner en la seva estada a París

L'1 d'agost de 1839 emprenen de nou el viatge per mar, però després de quatre dies tranquils una nova tempesta els obliga a fer escala a Anglaterra. A Gravesend abandonen la nau i prossegueixen cap a Londres en un vapor. Allà Wagner envia a la Societat Filharmònica la seva obertura basada en Rule, Britannia! (WWV 42), composta el 1837, però no obté cap resposta. Uns dies més tard, embarquen cap a Boulogne-sur-mer. Allà coneix el compositor alemany i jueu de renom de la grand opéra, Meyerbeer, que rep amb interès la partitura de Wagner i el presenta al pianista Ignaz Moscheles, també present a Boulogne. Aquest els recomana posar-se en contacte amb François-Antoine Habeneck, director de la Societat de Concerts del Conservatori de París, i amb Henri Duponchel, director de l'Opéra, obrint-li així les primeres portes dins del cercle musical parisenc.

A París va fer amistat amb el pintor alemany Ernst Benedikt Kietz, que li va fer aquest retrat amb una imatge que reflectia màxima prosperitat, irònicament

A París Wagner treballa en la composició dels tres últims actes, que finalitza aproximadament un any més tard. Meyerbeer li ofereix una oportunitat laboral, encarregant-li l'adaptació per a piano i cant de l'òpera La favorita de Donizetti. En lloc d'agrair aquest encàrrec, Wagner s'hi ressentí i mantingué una crítica constant envers l'òpera italiana i Donizetti en particular. Això li permetrà a Wagner de sortir de les necessitats més extremes, tot i que, amb la seva dona, portava una vida per sobre de les seves possibilitats. Tenia tants deutes a París que fins i tot va haver d'entrar uns quinze dies a la presó i la Minna es va haver d'exercir per recollir les quantitats que calien per poder sortir de la presó. La misèria es va aguditzar tant que Wagner es va haver de vendre l'argument que ja havia escrit per a Der fliegende Holländer per cinc-cents francs i el va haver de reescriure.

Durant aquest període de misèria i privacions, Wagner desenvolupa una activitat compositiva intensa. En finalitzar Rienzi i havent fracassat en la seva estrena a França, prova sort a Alemanya, especialment a Dresden, on comptava amb amics disposats a impulsar la seva obra als escenaris. La primavera de 1842 representa un punt d'inflexió, ja que aconsegueix que Rienzi s'accepti a Dresden i simultàniament Der fliegende Holländer a Berlín. A Dresden, el principal promotor va ser Wilhelm Fischer, director del cor, mentre que a Berlín sembla que va tenir un paper clau la recomanació de Meyerbeer. El teatre de Dresden començava a consolidar-se amb una reputació de comptar amb instal·lacions modernes, un personal experimentat i un alt nivell tant en la secció musical com en el cor.

Edward Bulwer-Lytton, Wagner es va basar en la seva obra Rienzi, the last of the Roman tribunes

El llibret, escrit pel mateix compositor, es basa en la novel·la Rienzi, the last of the Roman tribunes (1835) d'Edward Bulwer-Lytton, conegut especialment per Els últims dies de Pompeia (1834), i en el drama preexistent de Mary Russell Mitford, Rienzi: A tragedy (1828), tots dos inspirats en una crònica italiana anònima del segle xiv. L'acció se situa a la Roma de mitjan segle xiv, quan els papes residien a Avinyó (1309–1377) i la ciutat havia caigut en una profunda decadència. Cola di Rienzo, home visionari i amb grans ambicions, es rebel·là contra aquesta situació i aspirà a restaurar l'Imperi Romà. Seguint el model polític clàssic, s'erigí en tribú del poble enfrontant-se a la noblesa, especialment les famílies Orsini i Colonna, tot comptant amb el suport intermitent dels papes, fins que va caure en desgràcia davant la plebs i fou assassinat durant una revolta. El 1887, la ciutat de Roma li dedicà una estàtua al peu del Capitoli, al costat de l'escalinata que hi porta, que encara es conserva.

Rienzi constitueix un drama majestuós en cinc actes que encarna l'estil distintiu de la grand opéra francesa, àmpliament desenvolupat per Giacomo Meyerbeer i molt popular a Europa en aquells anys. En aquesta obra, però, Wagner exagera deliberadament tots els trets propis d'aquest estil —temàtica històrica, escenes de gran pompa, cors massius, desfilades militars i entorns grandiloqüents— tal com ell mateix reconeix a Eine Mittheilung an meine freunde: la grand opéra, amb tota la seva magnificència musical i escènica, la seva passió plena d'efectes i de figurants actius al costat de la música, estava davant de mi, i la meva ambició artística em va empènyer no sols a imitar, sinó a superar tots els esdeveniments passats amb una despesa d'energia il·limitada. De fet, Wagner va ser capaç de portar realment a l'extrem tots aquests aspectes de Rienzi, de manera que la primera actuació a Dresden tot el drama, incloent-hi les pauses, va arribar a un temps rècord de sis hores (de fet el compositor més tard hi farà grans retallades en diverses versions, també tractant de dividir la representació en dues nits, però aquesta idea la desestimà immediatament).

Wilhelmine Schröder-Devrient, amiga personal de Wagner i primera mezzo que va interpretar el paper d'Adriano Colonna

Una carta de Wagner adreçada a Frédéric Villot situa amb claredat Rienzi dins de la trajectòria del compositor: «Vull parlar-vos de passada d'una òpera meva que precedeix a Der fliegende Holländer, o sigui Rienzi, òpera on es troba el foc, l'esplendorós esclat de la jovenesa i que va donar-me el meu primer triomf a Alemanya, no solament amb l'estrena reeixida a Dresden sinó també amb les successives representacions en molts altres teatres. Aquesta obra la vaig concebre i executar dominat per un sentit d'emulació engendrat per les impressions que em produïen les òperes heroiques de Spontini i el gènere brillant que es representava en la grand opéra de París, amb obres d'autors com Auber, Meyerbeer i Hálevy. Vaig completar Rienzi durant la primera estada a París, contemplant les esplendors de la grand opéra i sent jo prou presumptuós per concebre el desig, i fins i tot l'esperança, de veure-hi representada la meva obra. En escriure el llibret de Rienzi, vaig cercar un model en què pogués condensar totes les formes acceptades i fins i tot obligatòries dins la grand opéra pròpiament dita».

És especialment curiós que, malgrat que l'òpera ja mostrava una certa influència de l'òpera italiana, el paper d'Adriano Colonna estigui concebut per a una mezzosoprano. A l'estrena, aquest rol fou interpretat per Wilhelmine Schröder-Devrient, íntima amiga de Wagner. I el tenor fou Josef Aloys Tichatschek, un gran amic i alumne de la Schröder-Devrient.

Existeixen tres òperes amb el mateix títol, una del compositor anglès John Barnett (1828), una altra del compositor rus Vladímir Nikítitx Kaixperov (1863) i una tercera del compositor italià Achille Peri (1887).

Història de la composició

Rienzi és la tercera òpera completada per Wagner, i està escrita principalment en un estil de Grand opéra. En el seu assaig de 1860 "Música del futur", Wagner la va anomenar "una obra plena de foc juvenil" que es va inspirar en "l'òpera heroica de Spontini" i la gran òpera parisenca de Daniel Auber, Giacomo Meyerbeer i Fromental Halévy. Les representacions de Rienzi de la màfia, l'ethos liberal associat a l'heroi i la intervenció política d'un clergat reaccionari recorden La vestale de Spontini (1807), La Juive de Halévy (1835) i Les Huguenots (1836) de Meyerbeer. Cada acte acaba amb un conjunt final estès i està ple de solos, duets, trios i escenes de multitud. També hi ha un ballet ampliat a l'acte II segons el format acceptat de la grand opéra. Hans von Bülow va fer broma més tard dient que "Rienzi és la millor òpera de Meyerbeer".

Interior de la primera Òpera de Dresden, on es va estrenar Rienzi el 1842 (esbós contemporani de JCA Richter)

Wagner va començar a redactar l'òpera a Riga el 1837, després de llegir la novel·la de Lytton (tot i que John Deathridge ha argumentat que l'obra de Wagner també té la influència de l'"obra anglesa de gran èxit" de Mary Russell Mitford de 1828, Rienzi). Durant una visita l'any 1839 a la ciutat balneària de Boulogne, Wagner es va acostar a Meyerbeer amb un esborrany parcial de Rienzi, i el compositor ancià va respondre amb ànims. Meyerbeer també va presentar Wagner a Ignaz Moscheles, que també s'allotjava a Boulogne; tal com comenta Ernest Newman, aquesta va ser "la primera trobada de Wagner amb autèntiques celebritats musicals internacionals". Quan l'òpera es va acabar el 1840, Wagner esperava que s'estrenés a l'⁣Òpera Reial de Berlín o a l'⁣Òpera de París.

Diverses circumstàncies, inclosa la seva manca d'influència, ho van impedir. A més, l'esposa de Wagner, Minna, en una carta del 28 d'octubre de 1840 a l'amic de Wagner, Apel, que probablement havia suggerit per primera vegada que Wagner compongués Rienzi, esmenta un pla per interpretar l'obertura a Rienzi "d'aquí a quinze dies", però conté un indici clar que el seu marit acabava de ser ingressat a una presó de deutors. La partitura completa de Rienzi es va completar el 19 de novembre de 1840.

El 1841 Wagner es va traslladar a Meudon, als afores de París, on les lleis del deute es podrien eludir més fàcilment, mentre esperava els avenços per a Rienzi, ja que ja havia escrit al rei Frederic August II de Saxònia, demanant-li que encarregués una producció de l'obra a Dresden.

Baró von Lüttichau (1786–1863), director general de l'Òpera de Dresden des de 1824

Amb el suport de Meyerbeer, es va organitzar una posada en escena de Rienzi a Dresden; Meyerbeer va escriure al director de l'òpera de Dresden, el baró von Lüttichau, que trobava l'òpera "rica en fantasia i de gran efecte dramàtic". Això, amb la proposta d'escenificació de Der fliegende Holländer a Berlín, també defensada per Meyerbeer, va persuadir Wagner de tornar a Alemanya l'abril de 1842. Durant els assajos els intèrprets es van mostrar molt entusiastes; el tenor Tichatschek, en el paper principal, va quedar tan impressionat amb un passatge de l'acte III (més tard esborrat a causa de la durada de l'òpera), que "en cada assaig, cadascun dels solistes va aportar un groschen de plata a un fons que Tichatschek havia començat... Ningú sospitava que el que era una broma amable per a ells era el mitjà per comprar [per a Wagner] un bocí extra de menjar tan necessari."

L'estrena de Rienzi va tenir lloc el 20 d'octubre de 1842 a la nova Òpera de Dresden, dissenyada per l'arquitecte Gottfried Semper i inaugurada l'any anterior. Semper i Wagner es van fer amics més tard a Dresden, una connexió que finalment va portar a Semper a oferir dissenys que es van convertir en la base del Festspielhaus de Wagner a Bayreuth.

La primera actuació de Rienzi va tenir una bona acollida a Dresden tot i que va durar més de sis hores (entreactes inclosos). Una llegenda és que, tement que el públic se n'anés, Wagner va aturar el rellotge damunt de l'escenari. En les seves memòries posteriors, Mein Leben, Wagner va recordar:

Cap experiència posterior m'ha donat sensacions ni de lluny semblants a les que vaig tenir aquest dia de la primera actuació de Rienzi. L'única ansietat massa fundada pel que fa al seu èxit ha dominat tant els meus sentiments en totes les primeres representacions posteriors de les meves obres que mai no vaig poder gaudir-ne realment ni fer-me una idea de la manera com es comportava el públic. [. . . ] Sens dubte, l'èxit inicial de Rienzi estava assegurat per endavant. Però la manera ruidosa en què el públic es va declarar parcialment va ser extraordinària... El públic havia estat força predisposat a acceptar-ho, perquè tots els relacionats amb el teatre havien estat difonent informes tan favorables... que tota la població esperava amb il·lusió el que s'anunciava com un miracle... En tractar de recordar la meva condició aquell vespre, només puc recordar-la com a posseïdor de totes les característiques d'un somni.

Posteriorment, Wagner va experimentar amb donar l'òpera durant dues nits (a proposta de von Lüttichau), i fent retallades per permetre una actuació més raonable en una sola vetllada.

Representacions

Malgrat les reserves de Wagner, Rienzi va continuar sent una de les seves òperes de més èxit fins a principis del segle xx. Només a Dresden, va arribar a la seva actuació número 100 el 1873 i a 200 el 1908 i es va representar regularment al llarg del segle XIX als principals teatres d'òpera d'Europa i més enllà, inclosos els d'Amèrica i Anglaterra el 1878/9. L'⁣estrena a París de Rienzi finalment va tenir lloc el 6 d'abril de 1869 al Théâtre Lyrique sota la batuta de Jules Pasdeloup. L'estrena als Estats Units va tenir lloc el 4 de març de 1878 a l'⁣Acadèmia de Música de Nova York i va ser seguida el 27 de gener de 1879 per la primera actuació del Regne Unit al Her Majesty's Theatre de Londres. L'obertura va ser la primera obra interpretada al concert inaugural de Henry Wood Promenade al Queen's Hall de Londres l'agost de 1895.

Una posada en escena a l'⁣English National Opera de Londres, produïda per Nicholas Hytner el 1983, va situar l'heroi en el context del totalitarisme del segle xx. Una producció de David Pountney a l'⁣Òpera Estatal de Viena el 1999 va situar l'obra en un "futur pròxim". Sobre aquesta producció Pountney va escriure:

Wagner va invertir la realització musical de Rienzi amb l'extravagància sense vergonya i l'exageració sense gust d'un hotel de Las Vegas... només l'ús deliberat i descarat del kitsch podria igualar aquesta egomania musical.

Altres produccions contemporànies han estat rares. Les actuacions es van oferir al Theater Bremen a l'abril/maig de 2009 i a la Deutsche Oper Berlin i l'Oper Leipzig a l'abril/maig de 2010. El juliol de 2013, l'any del bicentenari del naixement de Wagner, les representacions de les tres primeres òperes de Wagner, inclosa Rienzi, van tenir lloc per primera vegada a Bayreuth, a l'⁣Oberfrankenhalle. Aquesta actuació va retallar algunes parts, inclòs el ballet del segon acte. L'estrena de Boston va ser produïda en concert per Odyssey Opera el setembre de 2013 com a actuació inaugural. L'estrena australiana va ser un concert de Melbourne Opera el desembre de 2013, com a part de les celebracions del bicentenari.

Rols

Carl Reißiger, director de la primera actuació de Rienzi

Roles, voice types, premiere cast

Rol	Tipus de veu	Elenc de l'estrena, 20 d'octubre de 1842 Director: Carl Reißiger
Cola Rienzi, notari romà, proclamat tribú	tenor	Josef Tichatschek
Irene, la seva germana	soprano	Henriette Wüst
Stefano Colonna, un noble	bass	Georg Wilhelm Dettmer
Adriano, el seu fill	soprano (en travesti)	Wilhelmine Schröder-Devrient
Paolo Orsini, un altre patrici	bass	Johann Michael Wächter
Raimondo, legat papal	bass	Gioacchino Vestri
Baroncelli, ciutadà romà	tenor	Friedrich Traugott Reinhold
Cecco del Vecchio, ciutadà romà	bass	Karl Risse
El missatger de la pau	soprano	Anna Thiele
Ambaixadors, nobles, capellans, monjos, soldats, missatgers, poble (cor)

Context històric de Rienzi

Quan la vigília de Nadal de 1300 el papa Bonifaci VIII clausurava solemnement el jubileu que durant un any havia atret a Roma milers de pelegrins de tot el món, potser no era conscient que, després d'aquell brillant acte, la ciutat eterna no tornaria a viure unes jornades semblants en molt de temps. En efecte, l'any 1305 la seu pontifícia era traslladada a Avinyó i durant setanta-tres anys (1305-1378), Roma va deixar de ser la capital indiscutible de la Cristiandat. Pel que fa al segon poder amb vocació universal que donava llustre a la ciutat (l'imperi romanogermànic), des de 1220 cap emperador no havia fet el ritual viatge a la ciutat del Tíber per ser coronat. És veritat que tant Enric VII el 1313 com Lluís de Baviera el 1327 van rebre la corona imperial a Roma, però la molt fugaç presència dels dos personatges a la ciutat, lluny de redundar en el seu prestigi, va ser el pretext perquè noves lluites entre els llinatges Orsini i Colonna ensagnessin els seus carrers i les seves places. Per tant, durant les primeres dècades del segle XIV, el relatiu eclipsi dels dos poders universals (papat i imperi) que, d'alguna manera, intervenien decisivament en la vida romana va permetre que el Comune (és a dir, el govern municipal) es convertís en l'única instància de poder capaç de regir el destí de la ciutat.

Com en tantes altres ciutats medievals, a mitjan segle XII s'havia instaurat a Roma un Comune popular, la qual cosa significa que la petita noblesa i el món dels mercaders i artesans havien desbancat del poder l'alta aristocràcia. El principal òrgan del govern municipal, amb residència al Campidoglio, era el Senat, format per un nombre de membres variable segons les èpoques i assistit per un consell, les decisions del qual eren ratificades per un Parlament popular. I, com en altres llocs, tampoc a Roma no va ser fàcil la consolidació del Comune davant l'omnipresent poder pontifici i la no menys tenaç ingerència dels llinatges nobiliaris. Finalment, l'any 1188, es va assolir un acord: el Senat reconeixia la sobirania papal a canvi que el pontífex donés carta de naturalesa al Comune i admetés l'autonomia municipal. Però l'aristocràcia romana estava lluny d'acceptar la nova situació i, com que li resultava difícil enderrocar el Comune, va decidir apoderar-se'n: aprofitant els conflictes entre el papat i l'imperi al llarg del segle XIII, els barons van anar ocupant els ressorts del poder municipal, cosa que al seu torn, va provocar periòdiques i violentes respostes populars. A partir de les últimes dècades d'aquella centúria es va accentuar la virulència dels enfrontaments interns entre les grans famílies aristocràtiques: els Orsini i els Colonna, en primer lloc, però també els Anibaldi, els Savelli, els Conti, els Frangipani, etc.

Per tant, en vigílies del naixement de Cola di Rienzo, la tirania exercida pel govern nobiliari havia sumit la ciutat en l'anarquia més absoluta: els castells i els palaus fortaleses dels barons eren refugi de malfactors que, amb la seva aquiescència, saquejaven els camps i desvalisaven els pelegrins. Així, la manera de viure característica del més pur règim feudal impregnava la política d'aquell Comune romà, abans popular i ara abassegat pels grans llinatges nobiliaris: els barons desviaven a benefici seu els recursos patrimonials del Comune, aplicaven la justícia privada en detriment de l'ordenament jurídic comunal i recorrien directament a la violència per resoldre els conflictes. El desig, ardentment sentit per les capes populars, de canviar aquesta situació insostenible va trobar molt aviat la persona capaç de donar-li forma.

Nicola (o Cola) di Rienzo havia nascut a Roma (1313), fill d'un taverner i una bugadera; pertanyia, per tant, a la capa social de l'anomenat popolo minuto. Educat a la propera ciutat d'Anagni fins als vint anys, va tornar a Roma quan més creixia el clima de desordre provocat pel govern aristocràtic. Va contraure matrimoni amb la filla d'un notari, professió que va acabar exercint ell mateix. En aquests anys de formació, Cola, visitant assidu dels monuments de l'Antiguitat, lector apassionat de Titus Livi, Salusti, Ciceró i Sèneca, i bon coneixedor del dret romà, va anar concebent la idea de retornar a Roma la seva antiga esplendor, sobretot la representada per les figures heroiques de l'època republicana. Aquest ideal s'acompanyava d'una profunda hostilitat envers els nobles, a qui responsabilitzava de la lamentable situació en què es trobava la ciutat. A finals de 1342, el govern popular que momentàniament ocupava el poder al Comune el va enviar com a ambaixador a Avinyó; amb la seva ben provada eloqüència, va descriure davant un commogut Climent VI el dramàtic quadre que oferia Roma sota l'ègida dels barons. Durant la seva estada a la ciutat del Roine, Cola va travar amistat amb Petrarca i mitjançant la seva intercessió, li va ser conferit el càrrec de notari de la cambra capitolina.

De tornada a la ciutat eterna (1344), Cola va mostrar la seva ferma decisió d'expulsar els barons del govern municipal i acabar amb el règim feudal, comptant amb l'ampli consens del partit popular, format per propietaris agrícoles, mercaders i artesans. En els mitjans emprats per divulgar les seves idees i estendre aquell consens queden de manifest l'excepcional talent de Cola i la claredat del seu projecte polític: tenint en compte la gran importància del gest i de l'aspecte visual en la mentalitat medieval, el nostre personatge va expressar el seu ideari per mitjà de complexes i subtils al·legories, pintades als llocs més freqüentats de la ciutat. En aquest mateix sentit, al llarg de tot el moviment revolucionari, s'organitzaren complicades cerimònies i processons, carregades de simbolismes, on Cola, revestit amb la toga o amb una rebuscada indumentària, tindria ocasió de mostrar els seus excel·lents dots d'actor. Va tenir també la gosadia de revelar amb força antelació l'inici del moviment, col·locant a la porta de San Giorgio a Velabro una inscripció on, entre altres coses, s'anunciava que en poc temps, els romans recuperarien el seu antic i bon govern.

Preparada amb cura en reunions a l'Aventino amb els seus partidaris, la revolta va esclatar per fi el 19 i 20 de maig de 1347. Aquest darrer dia, la festivitat de Pentecosta, Cola di Rienzo, que havia passat la vigília resant a l'església de San Angelo in Pescheria, va fer la seva solemne entrada al Campidoglio, armat de cap a peus, envoltat dels seus seguidors i precedit per tres banderes que, junt amb la de Sant Jordi, simbolitzaven la llibertat, la justícia i la pau. Després de pronunciar un hàbil i encès discurs, on descrivia el deplorable estat de Roma per culpa dels barons, va llegir una sèrie de decrets per reformar el govern comunal, que el Parlament popular reunit a la plaça va aprovar per aclamació. Cal dir que el papa va veure en principi amb bons ulls la revolta de Cola perquè contribuïa a minar el poder nobiliari sobre Roma; de fet, el vicari pontifici Raimon (bisbe d'Orvieto) va aprovar amb la seva presència els esdeveniments del 20 de maig. Pocs dies després, Cola va exhumar (i se li atribuí) el vell títol de tribuno, amb plens poders (alguns historiadors els qualifiquen de dictatorials) per canviar profundament el govern municipal. Els barons, antics senadors comunals, van fugir precipitadament i van acabar sotmetent-se al nou règim, tot i que no era un secret per a ningú la ferotge hostilitat dels Colonna, els Savelli i una part dels Orsini. La revolució de Cola di Rienzo havia triomfat sense vessar ni una sola gota de sang.

Les mesures de govern adoptades per Cola constitueixen un dels exemples medievals més lúcids de revolta antifeudal. En aquest sentit, es va desmantellar el poder militar dels barons tant a la ciutat com al camp circundant (contado), mentre la prohibició dels juraments i dels pactes de vassallatge va assestar un cop dur a les nombroses faccions i xarxes clientelars que fragmentaven el teixit social.

El programa de Cola incloïa també altres actuacions en matèria de milícia popular, de política fiscal, d'assistència social, de justícia, etc., algunes molt avançades per la seva època i totes elles encaminades a organitzar un Estat basat en un dret igual per a tots i en l'estricte respecte a les institucions. Moltes d'aquestes mesures es van posar en pràctica amb notable èxit i enmig d'un extraordinari clima d'eufòria popular, manifestat en ocasió de pomposes processons a Sant Joan del Laterà i a Sant Pere.

Fins aquí, la revolta de Cola di Rienzo podria interpretar-se, malgrat les seves audaces propostes, com una de les moltes que va protagonitzar el popolo minuto contra el govern aristocràtic a les ciutats italianes. Però, molt aviat, el moviment va agafar altres direccions i va adquirir molta envergadura. En primer lloc, Cola va voler estendre la revolució més enllà de Roma, així que va enviar cartes a diverses ciutats d'Itàlia central per convidar-les a unir-se al moviment, a més de rebre nombroses adhesions, algunes tan prestigioses com les dels monarques Lluís d'Hongria i Joana de Nàpols. Després va somiar amb una Itàlia lliure i unida, formada per un agregat de ciutats que, seguint l'exemple de Roma, havien acabat amb el règim feudal, idea que compartia, per altra banda, amb el mateix Petrarca. I, finalment, va reivindicar per a la ciutat del Tíber la jurisdicció sobre tot l'orbe i la potestat de nomenar els titulars del Sacre Imperi Romanogermànic. Totes aquestes idees van ser expressades al llarg de les espectaculars jornades de l'1 i 15 d'agost de 1347, on la racionalitat i viabilitat d'algunes d'aquestes propostes es van barrejar amb altres actituds certament extravagants, envoltades, unes i altres, més que mai, d'una estranya atmosfera de simbolismes i enyorances de l'Antiguitat. El dia 1 d'agost, a Sant Joan del Laterà, després de submergir-se en la pila on se suposa que Constantí havia rebut el baptisme, Cola va ser nomenat Cavaller de l'Esperit Sant i, a continuació, va proclamar amb gests simbòlics la sobirania de Roma sobre tot l'orbe i el dret d'aquesta a escollir emperador. No sense una certa inquietud, el vicari papal Raimon d'Orvieto va acceptar acompanyar Cola en el banquet i en les festes populars que van clausurar aquella memorable jornada. L'endemà, un cop va haver concedit a tots els italians la ciutadania romana, el tribú va repartir als representants de 25 comuni anells i banderes com a senytal d'aliança. Però el moment culminant d'aquestes cerimònies va tenir lloc el 15 d'agost, quan Cola va ser coronat no amb una corona, com els emperadors, sinó amb sis, teixides cinc d'elles amb plantes nascudes al peu de l'Arc de Constantí i, com sempre, farcides de simbolismes. Amb la imposició de la darrera corona, de plata, i la col·locació del ceptre i del globus terraqüi a les seves mans, es diria que Cola di Rienzo reivindicava el poder imperial per a ell.

El tribú havia anat massa enllà i els seus enemics s’encarregarien molt bé d'explotar al màxim algunes de les excentricitats de les cerimònies d'agost. El papa Climent VI no va trigar massa a declarar la seva oberta hostilitat envers Cola, sobretot a causa de les iniciatives preses pel tribú respecte a les ciutats que formaven part dels Estats Pontificis. Els barons, per la seva banda, malgrat la seva aparent submissió, no podien oblidar que el règim instaurat per Cola atacava de ple els seus privilegis senyorials i amenaçava la seva pròpia supervivència com a classe social. Una pretesa conjura dels nobles va ser neutralitzada pel tribú per mitjà d'un autèntic psicodrama (diu algun autor) curosament dirigit per Cola durant la primera quinzena de setembre i que és evocat en l'escena tercera de l'acte segon de l'òpera wagneriana. Després d'apressar Stefano Colonna i altres importants barons, va decidir-ne la immediata condemna a mort per, a continuació, en un estudiat cop de teatre, concedir el perdó a les seves atemorides víctimes, atorgar-los buits títols honorífics trets de l'Antiguitat i convidar-los a acompanyar-lo en una cavalcada pels carrers de Roma. Lluny d'apaivagar la noblesa, l'actuació de Cola va fer que Colonna i Orsini es declaressin en oberta rebel·lia contra el tribú i el seu règim. Per altra banda, Climent VI havia cursat ordres al seu legat a Itàlia perquè, per tots els mitjans, fes que Cola renunciés als seus projectes.

Per tant, la ferotge oposició nobiliària i la clara bel·ligerància del pontífex contra el tribú van marcar el principi de la fi de la revolució romana. Des dels seus castells i fortaleses, Colonna i Orsini (units aquesta vegada enfront del govern popular) van obrir les hostilitats depredant la campanya romana segons la tradició més pura de les guerres feudals. Segons que sembla, els seguidors del tribú li van retreure certa manca de decisió i fermesa perquè havia donat temps als barons de condicionar els seus castells i organitzar l'ofensiva. La veritat és que l'exèrcit nobiliari va avançar sobre Roma disposat a apoderar-se'n, però el 20 de novembre de 1347 va ser aturat per les milícies comunals a la porta de San Lorenzo. La mort de Gianni Colonna i la posterior del seu pare Steffano van ser seguides per una espantosa matança de barons: aquella dramàtica jornada van perdre la vida conspicus representants dels llinatges nobiliaris de Roma, especialment de les famílies Orsini i Colonna. Malgrat tot, Cola no va arribar a aprofitar-se de l'èxit i altra vegada va donar mostres d'una preocupant lentitud de reflexos. És veritat que, junt amb la creixent hostilitat del papa, la tebior d'algunes ciutats de la Itàlia central a l'hora de continuar recolzant la causa del tribú va poder influir en la seva manca de decisió. També s'ha invocat, per explicar-la, un predominant tret psicològic de Cola: la seva excessiva confiança en la paraula i en el gest simbòlic, cosa que dificultava el pas a l'acció. Fos com fos, la relativa passivitat del tribú va tenir el doble efecte de descoratjar els seus seguidors i envalentir els nobles. Així, a mitjan desembre de 1347, un cop el legat papal havia publicat l'excomunió de Cola i excitat la rebel·lió contra ell, molt pocs van ser capaços de defensar-lo; de fet, després d'abandonar les insígnies del poder, el tribú es va refugiar al castell de Sant'Angelo enmig d'una indiferència gairebé general. La revolució de Cola di Rienzo amb prou feines havia durat mig any. Mentre el tribú fugia a Nàpols, el legat pontifici va anul·lar tots i cadascun dels decrets aprovats pocs mesos abans i va restablir el govern municipal en la seva antiga forma; com a conseqüència, van tornar els nobles i un Savelli i un Orsini van ser nomenats senadors. Durant els anys immediatament següents, les lluites entre famílies rivals, més violentes que mai, van tornar a ensagnar els carrers de Roma, sense que hi poguessin fer res efímers governs populars com el de Francesco Baroncelli.

Mentre succeïa això a Roma, Cola va iniciar un llarg periple europeu que el portaria, en primer lloc, a entrar en contacte amb els fraticelli del Mont dela Maiella (Abruzzi), on l'antic tribú es va impregnar del profetisme escatològic característic d'aquest moviment franciscà. Després va marxar a Praga (1350) on va intentar convèncer l'emperador Carles IV de la necessitat de prendre el poder a Itàlia. Presoner d'aquest, Cola va ser enviat a Avinyó (1352), on romandria en semicaptivitat durant una mica més d'un any. L'accés al soli pontifici d'Innocenci VI, que tenia el ferm propòsit de restaurar l'autoritat papal a Roma dels barons, va canviar la sort de Cola: considerant-lo, per la popularitat de l'antic tribú a la ciutat, com un bon peó per a la seva estratègia, el nou pontífex el va alliberar de la presó (1353) i el va enviar a Itàlia amb la missió d'imposar ordre a la seu de Sant Pere. Un cop a la península, l'enèrgic legat Gil de Albornoz va nomenar senador el nostre personatge i el va menar a Roma per enfrontar-se a una nova coalició dels Colonna i els Orsini.

D'aquesta manera, l'1 d'agost de 1354, el flamant senador Cola di Rienzo tornaria a posar els peus a la ciutat eterna. Però la seva triomfal entrada s'assemblava molt poc a la inoblidable cerimònia que havia tingut lloc, precisament, el mateix dia set anys enrere i que havia marcat l'àpex del seu poder: en definitiva, Cola tornava a Roma, en aquesta ocasió, no com a representant del popolo minuto sinó com un simple agent del papa sota l'autoritat del legat Albornoz. A més, l'encant i la relativa eufòria dels primers dies es van trencar poc després de la seva tornada: tot i que va dirigir amb energia la lluita contra els Colonna, el seu govern es va transformar en despòtic i arbitrari, acompanyat, a més, de fortes pujades d'impostos indirectes (els més impopulars, perquè afectaven tothom) per mantenir la costosa guerra contra els barons. No va trigar massa a produir-se una insurrecció atiada per aquests, que no va trobar especial resistència entre els seguidors de Cola: una altra vegada la indiferència va acompanyar el final, ara jua per sempre, de l'antic poderós tribú. Final que, per cert, va ser una mica menys heroic que el final que descriu Wagner en el llibret de la seva òpera: el 8 d'octubre de 1354, disfressat de camperol, va fugir del Campidoglio en flames i es va unir als revoltosos que clamaven contra el tirà (o sigui, contra ell mateix); però molt aviat va ser reconegut i portat al cim de la gran escalinata, on seria apunyalat per Cecco del Vecchio. El seu cadàver mutilat va quedar exposat a l'escarni públic molt a prop del palau Colonna, el seu enemic mortal, abans de ser cremat a la plaça del mausoleu d'August. Ens agradaria pensar que les cendres del tribú i senador Cola di Rienzo, apassionat de l'Antiguitat, van ser impulsades pel vent fins a adherir-se als murs de l'edi9fici construït per allotjar les restes del primer emperador d'aquella Roma que havia somiat.

Argument

Obertura

Acte IV, última escena, a l'Òpera de Dresden (1842)

L'òpera s'obre amb una obertura que és una peça de concert molt brillant. Comença amb una sola nota de trompeta (que a l'acte III és la crida de guerra de la família Colonna) i compta amb la melodia de la pregària de Rienzi a l'inici de l'acte IV, que es va convertir en l'ària més coneguda de l'òpera. L'obertura acaba amb una marxa militar.

Acte I

Una via, nel fondo la chiesa del Laterano. A la dreta de la casa de Rienzi, escenografia per a l'acte I de Rienzi (1842).

Fora de la casa de Rienzi, en un carrer de Roma, a prop de Sant Joan del Laterà, de nit.

El patrici Paolo Orsini i els seus partidaris intenten segrestar la germana de Rienzi, Irene. Stefano Colonna, també patrici, però inclinat a donar suport a Rienzi, els ho impedeix. Les dues famílies rivals lluiten entre si. Adriano Colonna (paper gairebé sempre transvestit per a mezzosoprano), fill de Steffano, enamorat d'Irene, la protegeix amb decisió i la gent del poble vol deturar la lluita, però aquesta continua entre els nobles prepotents malgrat els intents del cardenal Raimondo, legat papal, en nom de l'Església, per calmar els ànims. L'aparició eventual de Rienzi (marcada per un canvi dramàtic de la tonalitat, de re a mi bemoll), acompanyat de Baroncelli i Cecco del Vecchio, sufoca el motí, tot retraient la noblesa el seu comportament deslleial i arengant amb passió els presents a favor del restabliment de l'ordre i la llei perquè Roma pugui retrobar la grandesa d'abans. Els nobles, que menyspreen Rienzi i el poble, decideixen continuar la seva baralla el matí següent, extramurs de la ciutat, i surten. Rienzi veu en aquesta decisió l'oportunitat de reduir els nobles i demana als presents, enardits per les seves paraules, que acudeixin l'endemà a defensar la ciutat quan siguin convocats al so de la trompeta. El poble, els amics de Rienzi i el cardenal Raimondo es comprometen a alliberar Roma de la tirania dels nobles. Resten sols Rienzi amb Irene i Adriano i s'inicia el tercet "O Schwester, sprich". Rienzi, davant dels dubtes d'Adriano (entre els arguments patriòtics i la fidelitat a la família) els explica que ha jurat venjar la mort del seu germà, assassinat per un Colonna; El motiu que ara sentim per primera vegada (anomenat per alguns comentaristes motiu de la venjança) és el precedent del motiu de la reminiscència utilitzat al Ring des Nibelungen (L'Anell del Nibelung). Adriano decideix reparar la culpa dels seus i fer-se perdonar davant Rienzi lluitant per Roma, davant l'alegria dels dos germans. Surt Rienzi i Irene i Adriano canten el seu amor en un duet vehement ("Ja, eine Welt voll Leiden", Sí un món de dolors). La trompeta torna a marcar la nota sostinguda del començament de l'obertura, símbol de l'autoritat de Rienzi. Arriba una gentada amb gran excitació i aclamen Rienzi com a alliberador i salvador seu ("Gegrüsst, gegrüsst sei, hoher Tag!"), i se sent després l'orgue i els cants de la basílica de Sant Joan del Laterà. Rienzi encoratja el poble amb un nou i abrandat discurs ("Die Freiheit Roms sei das Gesetz") i una multitud de plebeus, inspirada en els discursos de Rienzi, ofereix a Rienzi la corona; ell s'hi nega, insistint que només desitja ser un tribú del poble romà. Un senat popular serà qui governi l'estat.

Acte II

Una sala al Capitoli

Una refulgent i lírica introducció orquestral anuncia el cor dels missatgers de la pau. Joves patricis vestits de seda blanca que celebren l'èxit de la seva missió per tota Itàlia amb un cant triomfal. Rienzi i els senadors donen gràcies a Déu per les bones notícies i Rienzi, abans de sortir, solemne i amb accents heroics, recorda als nobles que han estat vençuts pel poble i que han acceptat el nou ordre, per la qual cosa estan obligats a obeir la llei igual que els plebeus.

Els nobles, representats principalment pels Colonna i els Orsini, humiliats per la nova situació, conspiren junts contra Rienzi. Entra Adriano sense ser vist i s'horroritza en sentir com els seus decideixen donar mort a Rienzi. Demana que reconsiderin aquesta injustícia, fet que li val el menyspreu dels nobles i la ira del seu pare Steffano. En restar sol, reflexiona, angoixat, sobre l'actitud que ha de prendre.

Entra una processó de ciutadans romans per a assistir a les festes encapçalada pels senadors i nobles (mentre sona una marxa plena de pompa meyerbeeriana) i arriba Rienzi amb Irene, que és aclamat. Acull els ambaixadors estrangers (de Milà, els estats de Llombardia, Nàpols, Baviera, Bohèmia i Hongria) al so d'una altra marxa, presentats per Baroncelli, al qual donen les credencials, i reclama per al poble romà el dret històric a elegir l'emperador germànic, davant la sorpresa dels presents. Abans de començar la festa, Adriano adverteix Rienzi del perill en què es troba.

Es representa un ballet, musicalment proper a l'estil de Minkus, (1826-1917), compositor jueu-austríac de música de ballet, virtuós i professor de violí, que és una al·legoria de la unió de la Roma antiga i la moderna. Aquest ballet de l'acte II és destacable, ja que Wagner va fer un clar intent de fer-lo rellevant per a l'acció de l'òpera (mentre que en la majoria de les grans òperes el ballet era simplement una diversió entretinguda). El ballet de Rienzi preté explicar la història de la "Violació de Lucrècia". Aquesta història (en la qual Tarquinius, l'últim rei de Roma, intenta violar la virtuosa Lucrècia), és paral·lela tant a l'acció de Rienzi (l'atemptat d'Orsini contra Irene) com al seu rerefons (patricis enfront del poble). En la seva forma original, el ballet dura més de mitja hora; en les actuacions i enregistraments moderns, generalment es retalla dràsticament.

Moments abans de la cloenda, Orsini, acompanyat d'altres nobles, s'acosta a Rienzi i intenta apunyalar-lo amb una daga. La cota protectora de malles que porta sota la roba impedeix que el crim s'acompleixi. Rienzi s'indigna de la seva manca d'honor i menyspreu per Roma, i els condemna a mort seguint la voluntat dels senadors i el poble, que reclamen la sentència. Rienzi resta sol [mentre se sent sonar la campana del Capitoli], i entren ara Adriano i Irene per demanar pietat i que no corri més sang. El cant dels monjos que preparen els condemnats i els crits del poble demanant el càstig no impedeixen, tanmateix, que Rienzi es decanti vers la magnanimitat, després de fer jurar els nobles que no hi reincidiran. En el gran concertant final, de gran melodisme i efectisme ("O lasst der Gnade Himmelslicht"), la clemència de Rienzi és lloada per Adriano i Irene, però condemnada com a feblesa pels seus amics Baroncelli i Cecco; els nobles maquinen des d'ara mateix la seva venjança, mentre el poble aclama Rienzi.

Acte III

El Fòrum Romà

Després d'una introducció orquestral, la gran plaça de l'antic fòrum s'omple de ciutadans romans que expressen la seva ira perquè els nobles han aconseguit reunir un exèrcit a les províncies i es preparen a marxar sobre la ciutat. Entra Rienzi i la gent, amb Baroncelli i Cecco al davant, li retreu el seu perdó als nobles, que ara serà la causa de nous vessaments de sang, però finalment respon amb entusiasme al crit de batalla "Santo Spirito Cavaliere!" amb què Rienzi anima el poble a prendre les armes mentre sonen les campanes.

Adriano, sol, inicia una emotiva escena amb una gran ària amb reminiscències musicals weberianes, però que en certa manera anuncia el que serà Tannhäuser, "Gerechter Gott! so ist's entschieden schon!", en la qual manifesta la seva angoixa perquè els seus sentiments estan dividits entre la lleialtat vers el seu pare ia la família i les noves conviccions sobre la nova Roma, a les quals s'afegeix l'amor per Irene. Acaba resant perquè es produeixi una reconciliació entre els enemics.

El so de les trompetes i les campanes, seguit per una vibrant marxa militar, anuncia l'arribada d'una gran processó de senadors i ciutadans armats, clergues i monjos amb estendards, gent del poble, dirigida per Rienzi, que entra vestit amb una armadura, a cavall, i fa una crida patriòtica. El crit de batalla "Santo Spirito Cavaliere!" corejat per la multitud, es va repetint acompanyat per la música d'un himne guerrer, mentre les espases s'entrexoquen damunt dels escuts. Adriano intenta en va dissuadir Rienzi d'entrar en batalla i li demana, també inútilment, ser enviat com a ambaixador davant del seu pare. Rienzi dona el senyal de partir cap a la batalla i els homes surten acompanyats per música militar.

Adriano resta amb Irene i les dones. Vol partir per posar-se al costat del seu pare, sent que la mort el crida, però finalment accedeix als precs d'Irene perquè es quedi i la protegeixi. Les romanes resen a la Verge Maria perquè els concedeixi el triomf, mentre se senten a la llunyania els sorolls de la lluita. Finalment, es pot sentir l'himne victoriós dels romans i retornen els guerrers, exultants, als braços de les seves dones.

Apareix Rienzi per a anunciar el triomf. Els cossos d'Orsini i Colonna, morts, són portats sobre unes lliteres. Adriano acusa Rienzi de la mort del seu pare, el maleeix i promet venjança, però aquest el tracta de foll. Ordena que sonin les campanes i les trompetes per celebrar la victòria i puja amb la seva germana Irene dalt d'un carro triomfal, coronat amb una garlanda de llorer, en un final ple d'efectisme.

Acte IV

Davant l'⁣Església del Laterà

A la gran plaça situada davant la basílica de Sant Joan Laterà, una sèrie de cops de timbal obren l'acte en una atmosfera de misteri i conspiració. Baroncelli, Cecco i altres ciutadans descontents, manipulats pels enemics de Rienzi, comenten notícies i rumors. Deploren l'arrogància de Rienzi que, amb el seu intent d'intervenir en l'elecció de l'emperador germànic, només ha obtingut la ira d'aquest, que ha retirat el seu embaixador de Roma. El nou emperador, a més, és aliat del papa. que, al seu torn, havia estat protector dels Colonna. Sembla que el cardenal Raimondo ha aconseguit també la protecció del papa. Baroncelli afirma que Rienzi havia buscat l'aliança amb els nobles a canvi de cedir la seva Germana Irene al fill de Colonna. La gent demana una evidència d'aquesta traïció i Adriano, sortint del seu anonimat, dona suport a l'acusació. Els conspiradors prometen atacar Rienzi durant les festes de celebració de la victòria que s'han de fer més tard, el mateix dia. Quan estan a punt d'anar-se'n, veuen una processó de sacerdots i monjos, encapçalada, precisament, per Raimondo, que es dirigeix a l'església per a preparar el Te Deum.

Arriba més gent en processó per a la celebració, amb Rienzi, acompanyat per la seva germana, i revestit de festa, mentre sentim una marxa solemne amb els sons brillants del metall. Adriano no s'atreveix a ferir el tribú per por de fer mal a la seva estimada i Rienzi es dirigeix al poble recordant la recuperada llibertat i demanant la seva confiança, en un cant amb accents italians o del Weber més líric. Els conspiradors resten impressionats per la retòrica patriòtica de Rienzi i s'inclinen davant seu i el vitoregen. Se sent ara un cor de sacerdots i monjos que apareixen a l'escala de la basílica laterana, als quals, s'uneix Raimondo, que en una agressiva intervenció, proclama l'excomunió de Rienzi, davant l'horror dels presents. Les portes de l'església es tanquen davant el tribú i la gent parteix espaordida. Tothom l'abandona i Adriano intenta persuadir Irene de partir amb ell, perquè els seus seguidors seran també excomunicats. Irene, fidel, resta abraçada al seu germà.

Acte V

Escena 1: Una habitació al Capitoli

En una sala del Capitoli, després d'una bella i malenconiosa introducció orquestral, Rienzi, sol davant l'altar, demana a Déu que li doni força, en la famosa pregària "Allmächtger Vater", un dels fragments més coneguts de l'òpera on reprèn el solemne i eloqüent tema principal de l'obertura. Quan entra Irene, se li abraça i en un gran duet, molt exaltat, de brillant final, li diu que tothom (Església, poble i amics per als quals havia lluitat) l'ha abandonat i només li resten el cel i ella, i el seu amor apassionat per Roma ("Roma heisst meine braut!"). Irene refusa deixar-lo per Adriano malgrat les seves súpliques. Rienzi surt i entra Adriano ple d'agitació. Se sent a fora com va creixent l'avalot mentre intenta de nou, en un enfrontament ple de tensió, convèncer Irene i fins i tot emportar-se la per la força davant el perill imminent, però ella el rebutja i surt corrents. La plaça del Capitoli s'omple de la multitud ïrada, dirigida per Baroncelli i Cecco. Rienzi i Irene surten a la balconada del palau i el tribú es dirigeix per darrera vegada al poble i li recorda els seus juraments, en un breu i apassionat parlament d'accents heroics ("bedenkt, wer macht'euch gross und frei?"). Els seus antics amics aconsellen la gent no escoltar Rienzi i lapidar-lo amb la seva germana.

Escena 2: El Capitoli està en flames

La multitud cala foc al Capitoli i llança pedres contra els germans abraçats. Adriano, al cap d'un escamot de nobles, intenta deturar la gent i alliberar Irene. Però quan s'acosta al Capitoli, l'edifici s'esfondra i Adriano hi queda sepultat amb Rienzi i Irene!".

Recepció i representacions

El Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden tal com era l'època de l'estrena de Rienzi

Representació de la darrera escena del quart acte, el 1843 al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden

L'estrena tingué lloc el 20 d'octubre de 1842 al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden i obtingué una acollida molt favorable, tot i la durada extraordinària de la funció, que superava les sis hores incloent-hi els quatre intermedis. En aquella primera setmana se'n programaren dues funcions, i la recepció positiva fou tal que l'òpera s'incorporà al repertori estable del teatre, on es mantingué durant anys amb representacions regulars dues vegades per setmana.

Rienzi va ser un èxit immediat i el seu primer èxit real, crucial en la carrera de Wagner, llançant-lo com un compositor a tenir en compte. Va ser seguit, en pocs mesos, pel seu nomenament com a mestre de capella a l'Òpera de Dresden (febrer de 1843), que també li va donar un prestigi considerable. També va rebre elogis de la crítica en altres llocs d'Europa. El jove Eduard Hanslick, que després serà un dels principals adversaris crítics de Wagner, va escriure el 1846 a Viena⁣:

Sóc de la ferma opinió que [Rienzi ] és el millor assolit en la gran òpera en els darrers dotze anys, que és la creació dramàtica més significativa des de Les Huguenots, i que marcarà una època com ho van fer Les Huguenots, Der Freischütz i Don Giovanni, cadascun pel seu respectiu període de la història musical.

Altres comentaris crítics al llarg dels segles han inclòs (a part de la burla de von Bulow sobre que és 'la millor òpera de Meyerbeer'), 'La pitjor òpera de Meyerbeer' (Charles Rosen), 'un atac de xarampió musical' (Ernest Newman) i 'el millor drama musical mai compost' (Gustav Mahler).

Franz Liszt va escriure una "Fantasia sobre temes de Rienzi " (S. 439) per a piano el 1859.

Wagner més tard va percebre Rienzi com una vergonya; en el seu assaig autobiogràfic de 1852, <i>A Communication to My Friends</i>, va escriure "Jo només ho vaig veure en forma de 'cinc actes', amb cinc 'finals' brillants, amb himnes, processons i el xoc musical d'armes". Cosima Wagner va registrar el comentari de Wagner al seu diari del 20 de juny de 1871:

Rienzi em repugna molt, però almenys haurien de reconèixer el foc que hi ha; vaig ser director musical i vaig escriure una gran òpera; el fet que va ser aquest mateix director musical qui els va donar uns fruits secs per trencar, això és el que els hauria de sorprendre.

Així, l'obra ha quedat fora del cànon de Wagner actual, i només es va representar al Festival de Bayreuth l'any 2013, posada en escena per Matthias von Stegmann. Tot i que el compositor ho va negar, es pot observar que Rienzi prefigura temes (relacions entre germans, ordre social i revolució) als quals Wagner havia de tornar sovint en les seves obres posteriors.

Posteriorment, Wagner va arranjar-la per a ser executada en dues sessions, afegint-hi encara un preludi, i també va fer-ne una versió reduïda per a ser interpretada en sessió única. A més de la seva extensió, Rienzi és una obra d'exigència extraordinària: reclama almenys vuit solistes, una orquestra molt més densa del que era habitual aleshores i un cor de més de seixanta cantants.

L'any 1843 hi hagué un contacte especialment profitós: en passar per Dresden, Liszt va expressar el seu desig de veure Rienzi, que en aquells dies no era en cartell. Wagner va facilitar que se'n programés una funció pública extraordinària, fora de temporada, perquè la pogués presenciar. Liszt en va sortir entusiasmat i en va fer una recomanació fervent. A partir d'aquell moment, nombroses personalitats del món musical es van desplaçar a Dresden amb la voluntat de veure aquesta òpera.

Jules Montjauze cantant Rienzi el 1869 al Théâtre Lyrique

Es va presentar per primera vegada a París, al Théâtre Lyrique, el 6 d'abril de 1869 sota la batuta de Jules Pasdeloup. A Itàlia arribà el 1874, al Teatro La Fenice de Venècia, en un moment marcat per l'entusiasme nacional que va seguir la reunificació del país. El seu principal valedor fou Arrigo Boito, que, en revisar el llibret de Simon Boccanegra el 1881, incorporà al final del primer acte una reminiscència de Rienzi inspirada en la música de Wagner.

El Reich va fer una instrumentalització molt marcada de Wagner que, en el cas de Rienzi, encara s'accentuà més, ja que el personatge de Cola di Rienzi era vist com una mena de precedent visionari. El protagonista de l'òpera és un líder populista de la Itàlia medieval que derrota les elits nobiliàries amb la voluntat de retornar el poder al poble. Segons la biografia d'Ian Kershaw, Hitler va assistir a diverses funcions de Rienzi a Viena, i la «revelació» que li va provocar aquesta obra tingué un cert pes en el seu rumb polític; ell mateix admetia davant els seus seguidors que «allà va començar tot».

La pèrdua del manuscrit original —que Winifred Wagner havia regalat a Adolf Hitler, per a qui aquesta era l'òpera preferida, i que es va volatilitzar en acabar la Segona Guerra Mundial—, juntament amb la desaparició de les parts de l'estrena conservades a l'Òpera de Dresden —reduïdes a cendres en l'incendi provocat pels bombardejos de 1945—, i el fet que no existeixi una edició antiga de l'obra completa, fa impossible reconstruir Rienzi tal com Wagner la va concebre i presentar. Els materials de què es disposa per a una edició definitiva provenen de versions ja escurçades en representacions posteriors i sumen unes quatre hores de música. Aquesta situació explica les dificultats que va comportar l'elaboració d'una versió crítica que combinés els materials supervivents amb les notícies sobre les rectificacions que Wagner havia fet. El resultat fou publicat per Schott Music l'any 1976.

Per l'estil insòlit i l'extensió desmesurada, avui dia gairebé no es programa. Tot i l'èxit dels primers anys i el fet que durant un temps fos una de les seves obres més celebrades, el mateix Wagner acabà veient Rienzi com un error de joventut i la rebutjà. Aquesta actitud ha contribuït que quedés fora del cànon del Festival de Bayreuth, on no s'ha representat mai. Avui, les versions de concert —normalment abreujades— són molt més habituals que no pas les produccions escèniques. En canvi, la seva obertura, brillant i molt efectiva, continua sonant sovint en sales de concert.

Durant la dècada del 1980, Nicholas Hytner va signar una producció original de Rienzi a l'English National Opera de Londres, reinterpretant l'acció dins del marc dels totalitarismes europeus del segle xx.

A Catalunya, el Liceu, amb una llarga tradició wagneriana, només ha programat Rienzi en tres ocasions: la primera durant la temporada 1950-1951 amb el destacat Max Lorenz com a tribú; la segona, en versió de concert la temporada 2000-2001 sota la direcció de Sebastian Weigle; i la tercera, també en concert, la temporada 2012-2013. Curiosament, malgrat la limitada presència de l'òpera al Liceu, la primera música de Wagner que s'hi va interpretar fou precisament l'obertura de Rienzi, el 6 de febrer de 1874.

Anàlisi musical

Des d'una perspectiva històrica, Rienzi es destaca com el primer esforç de Wagner per reformar l'òpera clàssica, buscant la integració completa de música, drama, poesia, escenografia i interpretació en una unitat expressiva coherent. L'obra mostra ja rastres del seu estil posterior, però constitueix sobretot el resultat del treball d'un compositor de vint-i-set anys, ple d'impuls i amb idees innovadores que encara no havia aconseguit consolidar plenament.

L'estrena de Rienzi va seguir un llarg recorregut de l'autor buscant acceptació, un repte agreujat per la magnitud inusual de la partitura. Per aquella època, Wagner ja se sentia allunyat de l'obra, probablement perquè començava a emancipar-se de les convencions de l'òpera italiana. Aquesta transformació es percep clarament a El vaixell fantasma, acabada poc després, on es concreten els principis innovadors que havien de sustentar la seva dramatúrgia futura. Malgrat la seva durada extraordinària, Rienzi va triomfar en l'estrena, mentre que L'holandès va ser rebuda amb més fredor, encara que va impressionar positivament algunes figures cabdals de la música alemanya.

Es tracta d'una obra de joventut, marcada pel seu intent de triomfar a París i clarament modelada segons la grand opéra francesa: estructurada en cinc actes, amb escenes corals imponents, diversos solistes, ballets i marxes, seguint l'exemple d'Auber, Spontini i Meyerbeer. Tot i això, encara no reflecteix el model de drama musical wagnerià, fet que ha provocat el rebuig dels wagnerians més estrictes i l'exclusió del Festival de Bayreuth. Malgrat tot, conserva un interès musical propi i constitueix una obra clau per comprendre l'evolució del compositor. Rienzi ofereix un gran fresc de la Roma medieval amb Cola di Rienzi com a protagonista, un líder històric que lluita contra la noblesa corrupta per recuperar la grandesa perduda de la ciutat. L'òpera reflecteix també les idees polítiques del compositor: amic de Mikhaïl Bakunin, lector de la mitologia germànica, membre de la Unió Patriòtica, simpatitzant de les barricades parisenques de 1830 i partidari dels revoltosos saxons de 1848, circumstàncies que eventualment el portarien a l'exili.

El mateix Wagner reconeix la influència decisiva de Spontini i el seu Fernando Cortez en aquesta obra. Teatralment, Rienzi s'inscriu com una continuació de les últimes creacions de Weber, tot i que sense el geni musical i el misteri tel·lúric presents a Der Freischütz i Oberon. També s'hi detecten influències de Meyerbeer, Bellini, de la La flauta màgica mozartiana i fins i tot del Fidelio beethovenià. Així, tot i l'obra es percep com força impersonal, conté gèrmens de leitmotiv, innovacions tímbriques notables, girs melòdics molt característics i una certa tendència al cromatisme que anticipa l'estil wagnerià posterior.

Wagner s'allunyà d'aquest treball, malgrat que Rienzi havia estat l'òpera amb més representacions durant la seva vida. Aquesta actitud no resulta sorprenent, ja que compositors com Puccini i Verdi també es distanciaren de les seves primeres obres, com Le Villi, Edgar o Il corsaro. Tot i això, és possible rastrejar en Rienzi les arrels del Wagner que després desenvoluparia a Tannhäuser. És evident que existeixen notables diferències entre Rienzi i les obres posteriors; per exemple, Rienzi parteix d'un tema històric atractiu, en contrast amb la trama més fantàstica i mitològica de Der Ring des Nibelungen.

Wagner intentava ocultar la influència d'altres mestres com Meyerbeer, però en Rienzi aquesta empremta és evident. També s'hi aprecia un tractament diferent de la veu: segons Dietrich Fischer-Dieskau, en les òperes més conegudes de Wagner «nosaltres els cantants tenim l'honor d'acompanyar l'orquestra», mentre que en Rienzi la línia vocal està clarament sostinguda pels instruments. Curiosament, el compositor gaudia escrivint llargues seccions com el ballet de 38 minuts, sense necessitat d'una imposició externa com la de l'Òpera de París. Tot i la presència de moments tediosos —vent excessivament llarg i potent, cors repetitius o concertati menys inspirats,—, l'òpera conté fragments que revelen el talent d'un autor destinat a convertir-se en una figura monumental de la història musical: l'obertura, l'ària del tercer acte d'Adriano Gerechter Gott, so ist's entschieden schon!, la pregària del cinquè acte de Cola Rienzi Allmächt'ger Vater, blick herab i l'escena final amb la crema del Capitoli.

L'obertura mostra ja un estil clarament «wagnerià», amb els trets distintius del seu llenguatge musical: orquestració densa, desenvolupament lent dels motius melòdics i durada considerable (onze minuts). Està articulada a partir de tres temes principals: el triple toc de trompeta que convoca el poble a la lluita, el solemne i noble motiu de la pregària de Rienzi, i la melodia final del segon acte.

Enregistraments

Les gravacions completes (i les actuacions) de Rienzi són rares, tot i que l'obertura es troba regularment a les emissions de ràdio i els CD recopilatoris. Els talls significatius de la partitura són habituals en les gravacions.

Les gravacions d'àudio inclouen:

• Winfried Zillig dirigint la Sinfonieorchester des Hessischen Rundfunks. Günther Treptow, Trude Eipperle, Helmut Fehn, Erna Schlüter, Rudolf Gonszar, Heinz Prybit. Frankfurt, 1950.
• Josef Krips dirigint l'Orquestra Simfònica de Viena. Set Svanholm, Walter Berry, Christa Ludwig, Alois Pernerstorfer, Paul Schöffler . 1960 (Melodrama).
• Heinrich Hollreiser dirigint la Dresden Staatskapelle . René Kollo, Siv Wennberg, Janis Martin, Theo Adam. 1976 (EMI). (Enregistrament complet de la versió escurçada de Wagner de 1843)
• Edward Downes dirigint la BBC Northern Symphony Orchestra . John Mitchinson, Lorna Haywood, Michael Langdon, Raimund Herincx . 1976 (Ponto POCD1040) (Enregistrament complet i sense tallar de la versió "original" de Wagner de 1842 )
• Wolfgang Sawallisch dirigint l'Orquestra de l'Òpera Estatal de Baviera . René Kollo, Jan-Hendrik Rootering, Cheryl Studer, John Janssen. 1983 (Orfeu d'Oro)
• Sebastian Weigle dirigint la Frankfurter Opern- und Museumorchester. Peter Bronder, Christiane Libor, Falk Struckmann, Claudia Mahnke . 2013 (Oehms Classics)

Les gravacions de vídeo inclouen:

• Philipp Stölzl (director) i Sebastian Lang-Lessing (director) a la Deutsche Oper Berlin, protagonitzada per Torsten Kerl (Rienzi), Camilla Nylund (Irene), Kate Aldrich (Adriano). 2010 (Unitel Classica / Arthaus Musik)
• Jorge Lavelli (director) i Pinchas Steinberg (director) al Toulouse Théâtre du Capitole, protagonitzats per Torsten Kerl (Rienzi), Marika Schönberg (Irene), Daniela Sindram (Adriano). 2013 (Opus Arte)

Bibliografia

• Borchmeyer, Dieter. Drama and the World of Richard Wagner. Princeton University Press, 2003. ISBN 0-691-11497-8. 
• García Pérez, Jesús. «Wagner». A: La Gran Ópera (en castellà). quatre. Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1306-2. 
• Gener, Ramon. Rienzi. Veu i vocalitat. Amics del Liceu, 2012. 
• Péladan, Joséphin; Bonnerot, Jean-Pierre. Le théâtre complet de Wagner: les xi opéras scène par scène, avec notes biographiques et critiques. Slatkine, 1981. ISBN 978-2-05-000181-7. 
• The Cambridge Companion to Grand Opera. Cambridge: Cambridge University Press, 2003. 
• Deathridge, John «Rienzi...A Few of the Facts». The Musical Times, 124, 9-1983, p. 546–549. DOI: 10.2307/962386. JSTOR: 962386.
• Feustel, Gotthard. Episoden aus der Semperoper, 1998. 
• The Cambridge Companion to Wagner. Cambridge University Press, 2008. 
• Gutman, Robert W. Wagner: The Man, His Mind and His Music, 1990. 
• The New Penguin Opera Guide. Nova York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
• Karlsson, Jonas «'In that hour it began'? Hitler, Rienzi, and the Trustworthiness of August Kubizek's The Young Hitler I knew». The Wagner Journal, 6, 2012, p. 33–47.
• Kershaw, Ian. Hitler 1936–1945: Nemesis. Londres: Allen Lane: The Penguin Press, 2000. ISBN 978-0-7139-9229-8. 
• Meyerbeer, Giacomo. H. and G. Becker. Briefwechsel und Tagebücher. III (1837–1845), 1975. 
• Millington, Barry. The Wagner Compendium. Londres: Faber, 1992a. 
• Millington, Barry. «Rienzi, der Letzte der Tribunen». A: Stanley Sadie. The New Grove Dictionary of Opera. Grove Music Online, 1992b. 
• Millington, Barry (1999). "Rienzi: an opera in the grand style", programme notes to EMI Classics recording (Staatskapelle Dresden, Heinrich Hollreiser).
• Newman, Ernest. The Life of Richard Wagner. Cambridge: Cambridge University Press, 1976. 
• Speer, Albert. Spandau: The Secret Diaries. Macmillan, 1976. 
• Strohm, Reinhard «Rienzi and Authenticity». The Musical Times, 117, 9-1976, p. 725–727. DOI: 10.2307/957730. JSTOR: 957730.
• Vaget, Hans Rudolf. «The political ramifications of Hitler's cult of Wagner», 2003. Arxivat de l'original el 18 de juliol 2011. [Consulta: 29 desembre 2009].
• Wagner, Richard. My Life, 1992.