Frederic Marès i Deulovol

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaFrederic Marès i Deulovol Cross of Saint George (Catalan Government Award).svg
Frederic Marès.jpg
Dades biogràfiques
Naixement 18 de setembre de 1893
Portbou (Alt Empordà), Alt Empordà
Mort 16 d'agost de 1991(1991-08-16) (als 97 anys)
Barcelona
Sepultura Cementiri de les Corts (Barcelona)
Nacionalitat Català
Educació Escola de Belles Arts de Barcelona (Escola de Llotja)
Activitat professional
Ocupació escultor
Art escultura, medallística
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Frederic Marès i Deulovol (Portbou, Alt Empordà, 1893 - Barcelona, 1991) fou un escultor i col·leccionista català.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Frederic Marès arribà amb la seva família a Barcelona el 1903. Va assistir a les classes de l'Escola de Belles Arts, escola de la Llotja, on es formà com a escultor i de la qual, més tard, fou professor fins al 1964. Marès començà a treballar al taller de l'escultor modernista Eusebi Arnau. D'aquest període és el seu primer monument a la ciutat de Barcelona, dedicat al canonge Rodó (1919). El 1913 va viatjar a París pensionat per l'Ajuntament de Barcelona.

"Estudi-biblioteca al Museu Frederic Marès"

En aquesta etapa, quan Marès era encara un desconegut, la seva obra se centra tant en la producció de retrats i escultures funeràries, com en l'execució d'una sèrie de nus femenins, peces que permeten adscriure la seva obra dins de les línies més característiques del noucentisme. A finals de la dècada dels anys vint Marès comença a dedicar-se amb preferència a l'escultura commemorativa, ornamental, funerària i a la medallística. També es dedicà a l'escultura de lliure creació, subordinada en el seu cas als encàrrecs de l'escultura pública.

Va participar en nombroses exposicions individuals i col·lectives, fonamentalment a Barcelona i Madrid, però també a diversos països. Durant la Guerra Civil (1936-1939) col·labora amb la Generalitat de Catalunya en la salvaguarda del patrimoni artístic, participa en la protecció de l'edifici del Seminari Conciliar i, posteriorment, en la reconstrucció de la Basílica de Santa Maria del Mar. La postguerra repercutí en gran manera també en els artistes que van haver d'acomodar les seves produccions a la nova situació. En el cas de Marès, això li va suposar deixar de treballar en nous models d'escultura independent, de petit format, per centrar-se gairebé de forma exclusiva en els encàrrecs dels clients institucionals, religiosos o de les grans entitats financeres. Paral·lelament, en disminuir els encàrrecs privats, desapareix la seva obra dels circuits expositius.

Passada la contesa bèl·lica, el 1944 rep l'encàrrec de restaurar les escultures dels panteons reials del Monestir de Poblet i, partir d'aquell moment, executa altres encàrrecs de tipologia funerària.

El seu coneixement de l'escultura el va ajudar a reunir, entre d'altres, una important col·lecció d'aquesta disciplina artística. L'any 1944 va donar les seves col·leccions a la ciutat de Barcelona. Dos anys més tard s'obren al públic les primeres sales del Museu, situat en una part de l'antic Palau Reial dels Comtes de Barcelona, al cor del Barri Gòtic i, el 1948, s'inaugura de forma oficial el Museu Frederic Marès, del qual en va ser el director fins a l'any de la seva mort. En el museu, dividit en dues seccions, la col·lecció d'escultura i l'anomenat Gabinet del col·leccionista, també es pot visitar des de l'any 1996 l'Estudi-biblioteca de Frederic Marès, un espai situat a la segona planta de l'edifici on s'exhibeix la seva pròpia obra donada a l'Ajuntament l'any 1988. Així mateix, la important col·lecció de llibres -era fill d'un llibreter antiquari- es conserva a la Biblioteca de Catalunya. L'any 1983 va cedir la col·lecció de puntes de coixí i treballs d'agulla a la vila d'Arenys de Mar i es va fundar el Museu Marès de la Punta, secció del Museu d'Arenys de Mar. Cal no oblidar que paral·lelament, Marès exercí una notable labor docent, doncs arribà a compaginar la direcció de l'Escola Superior de Belles Arts i de l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona (Escola de la Llotja), i fins i tot la presidència de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

És sebollit al Cementiri de les Corts de Barcelona.

Obra[modifica | modifica el codi]

Escultura commemorativa[modifica | modifica el codi]

La fama de Marès com a escultor està lligada a la seva dedicació a l'escultura monumental. Des de l'inici de la seva carrera artística va mostrar un interès preferent en aquesta vessant escultòrica, els seus primers projectes d'escultura pública són el monument commemoratiu consagrat al canonge Rodó a la plaça homònima del districte de Sant Martí, i el de l'escenògraf Francesc Soler i Rovirosa, a la Gran Via, o el monument a Francesc Layret, a la plaça de Goya. Poc abans de l'inici de la Guerra Civil, el 1935, va realitzar el relleu en honor a Apel·les Mestres al carrer de la Pietat cantonada Carrer del Bisbe.

Acabada la Guerra, Marès mantingué el prestigi de la seva producció commemorativa i començà a rebre noves comandes, com l'estàtua del monument a "la Victòria" encarregada per l'Ajuntament de Barcelona, per a la qual va reciclar un projecte d'abans de la guerra dedicat a la República. El més significatiu, però, és que amplià la seva activitat a altres ciutats del país i de l'estranger. Són obres seves el monument a Alfons Sala, comte d'Ègara, a Terrassa; el monument d'Alfons III a Maó; els dedicats a Josep Maria Quadrado i Joan Benejam a Ciutadella; el monument del Timbaler del Bruc; el dedicat a Joan Maragall a Montserrat; el de Francisco de Goya a Saragossa; el de Damià Campeny a Mataró; el del doctor comte d'Arruga a Madrid; el dedicat a Lluís Vives a Elx; el de Jaume I i Ramon Muntaner a Figueres; el de Minerva a Tossa de Mar; el d'Alexandre de Riquer a Calaf, i, finalment, els monuments de Segundo Ruiz Belvis i José Salvador Brau a Puerto Rico.

Escultura aplicada a l'arquitectura/ escultura decorativa urbana[modifica | modifica el codi]

Barcelona, escultura de bronze a la plaça de Catalunya

A banda d'aquestes obres de caràcter commemoratiu, una part de les produccions més destacades de Marès se situa dins l'àmbit de l'escultura decorativa urbana, com les escultures Barcelona i Emporion, que ornamenten la plaça de Catalunya, o de l'escultura aplicada a l'arquitectura com la façana de l'edifici de La Unión y el Fénix del Passeig de Gràcia o com la decoració, interior i exterior, del Banco de Vizcaya de la plaça de Catalunya, tots ells a Barcelona. Un dels darrers encàrrecs abans de la Guerra Civil fou la imatge del Sagrat Cor de Jesús que coronava el Temple del Tibidabo. De la dècada dels anys quaranta i cinquanta destaquen algunes decoracions d'entitats bancàries com la del Banco Español de Crédito a la Plaça de Catalunya i les del Banco Hispano Americano i el Banco de Vizcaya, ambdues al Passeig de Gràcia. A Madrid realitzà el fris per a la façana de l'edifici del Banco Zaragozano. L'únic projecte d'escultura decorativa urbana en el qual Marès va intervenir durant el període 1939-1991 correspon a un grup ornamental de cérvols, als Jardins de Jaume Vicens Vives, que la immobiliària Colonial va encarregar-li dins la promoció d'un conjunt d'habitatges, serveis i comerços situats a la macroilla dins l'Avinguda Diagonal, Gran Via Carles III i Sabino Arana.

Restauració/ reconstrucció de monuments[modifica | modifica el codi]

Estàtua eqüestre de Ramon Berenguer III, de Josep Llimona, restaurada per Frederic Marès

Després de la Guerra Civil, l'àmplia i nombrosa producció de postguerra de Marès se centrà en tres àmbits: la restauració de monuments, les obres commemoratives oficials i l'escultura religiosa. Dins l'àmbit de la restauració de monuments, sobresurt la recreació de les tombes reials de l'església del monestir de Poblet, iniciada el 1944, però també realitzà altres restauracions d'estàtues commemoratives, com les dedicades al pintor Viladomat i a l'almirall Roger de Llúria, al Passeig de Lluís Companys, o l'eqüestre de Ramon Berenguer el Gran a la plaça del mateix nom de Barcelona. Reproduí així mateix les estàtues destruïdes durant la guerra del monument A Joan Güell i Ferrer (1945), del monument a Antonio López y López (1944) i de la Font de Santa Eulàlia de la Plaça del Pedró (1951). Una de les principals conseqüències artístiques de la intervenció de Marès en la reconstrucció dels panteons reials de Poblet és l'aparició d'una nova tipologia dins la seva producció: la dedicada a les estàtues jacents dels reis, com els encàrrecs posteriors de la tomba del rei Martí, també per a Poblet, les estàtues jacents de Jaume II i Jaume III de la Catedral de Palma, l'estàtua jacent de Jaume I per a Montpeller i la de Sanç de Mallorca de la Catedral de Perpinyà.

Escultura religiosa[modifica | modifica el codi]

Els efectes de la Guerra Civil fan necessari reconstruir bona part del patrimoni religiós malmés durant la contesa, l'Església es converteix en el principal client dels artistes. Marès esdevé un prolífic escultor d'imatgeria religiosa, especialitzat en imatges de marededéus, sants i santes. Destaquen les imatges realitzades per la basílica de Santa Maria del Mar, per l'església de Sant Pere de Figueres o per l'abadia de Montserrat, entre d'altres repartides per tota la geografia catalana. Dins de l'escultura religiosa cal destacar, com a conjunt escultòric, el que va executar per a la reedificació de l'església de Sant Esteve de Parets del Vallès, que li va permetre desplegar un extens programa iconogràfic en el retaule de l'altar, el timpans, frisos i capitells de les portades i altres elements artístics.

Obres destacades[modifica | modifica el codi]

  • 1917 Retrat de Jaume Pahissa. Museu Frederic Marès, Barcelona.
  • 1920-1925 Joventut-Ritme. Museu Frederic Marès, Barcelona.
  • 1924 L'enterrament de Crist. Basílica de Santa Maria del Mar, Barcelona.
  • 1927 Al·legoria de Barcelona. Plaça de Catalunya, Barcelona.
  • 1927 Emporion. Plaça de Catalunya, Barcelona.
  • 1930 Monument a Francesc Soler i Rovirosa. Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona.
  • Cap al 1934 Paravent. Museu Frederic Marès, Barcelona.
  • Cap al 1936 Nu ajagut (Plenitud, Primavera). Museu Frederic Marès, Barcelona.
  • 1936 Monument a Francesc Layret. Plaça de Goya, Barcelona.
  • 1941 Espanya victoriosa o La Victòria (al peu de l'obelisc de Passeig de Gràcia/Diagonal fins al 2011 i actualment al Museu d'Història de Barcelona)
  • 1945 Reconstrucció del Monument A Joan Güell i Ferrer. Gran Via de les Corts Catalanes, Barcelona
  • 1942-1946 Decoració escultòrica. Església parroquial de Sant Esteve de Parets del Vallès.
  • 1947 Estàtues jacents de Jaume II de Mallorca i de Jaume III de Mallorca. Catedral de Palma de Mallorca.
  • 1948 Barcelona a Prim. Barcelona.
  • 1951 Monument al Timbaler del Bruc. El Bruc.
  • 1953 Bust de Mateu Orfila. Carrer de ses Moreres, Menorca.
  • 1953 Crist crucificat. Església parroquial de Sant Pere de Figueres.
  • 1959 Monument a Francisco de Goya. Plaça del Pilar, Saragossa.
  • 1960 Immaculada Concepció. Església parroquial de Portbou.
  • 1967 Cérvols. Jardins de Jaume Vicens Vives i Jardins de Joan Maragall, Palauet Albéniz, Barcelona.
  • 1975 Sant Jordi. Museu Frederic Marès, Palau de la Generalitat de Catalunya i Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona.
  • 1975 Exaltació de la Santa Creu. Altar major de la Catedral de Barcelona.

Col·leccionisme[modifica | modifica el codi]

Marès, però, a més de ser escultor, sentí des de ben jove la passió pel col·leccionisme. A París, ja el 1913 descobrí el món dels antiquaris i de les subhastes, i adquirí les primeres col·leccions. Progressivament va anar enriquint-les i recollint-les al seu taller d'escultura i a casa seva, fins que el 1944 l'Associació dels Amics dels Museus de Catalunya organitzà una exposició amb una selecció de la seva col·lecció a l'Arxiu Històric de la Ciutat, i ell féu pública la voluntat de donar-la a Barcelona.

Com a escultor, s'interessà sobretot per aquesta disciplina, tot reunint una gran col·lecció, especialment d'escultura hispànica dels segles XI al XIX, majoritàriament religiosa i en talla policromada, excepcional perquè permet reconstruir-ne la història a través de les diverses escoles, artistes i tallers. Així mateix, fidel a la tradició vuitcentista, aplegà igualment algunes col·leccions d'arts sumptuàries -mobles, orfebreria, indumentària...-.

La major part de la col·lecció d'escultura va ser adquirida per Frederic Marès en el comerç d'antiguitats espanyol, principalment a antiquaris de Barcelona, Madrid, Valladolid i el nord de la Península. Les circumstàncies socioeconòmiques d'Espanya des dels anys 40 i fins al final dels 60, l'abandonament del món rural i les necessitats econòmiques d'algunes diòcesis van propiciar la venda del seu patrimoni artístic, una venda que en aquells moments era lícita, -realitzada amb l'autorització de les autoritats eclesiàstiques- i va afavorir que una gran quantitat d'obres d'art de caràcter religiós, entre les que abundaven les escultures, es trobessin en el mercat antiquariat.

Al llarg de més de vuitanta anys no sols va aplegar un gran nombre d'objectes d'art, sinó també una nombrosa i diversa col·lecció d'objectes, més de 50.000, fonamentalment del segle XIX, una magna col·lecció de col·leccions, que són testimoni de la vida i els costums del passat: nines, rellotges, ventalls, pipes, naips, daguerreotips, pots de farmàcia, cromos, tinters, puntes i brodats, menús....

Entre aquesta diversitat d'objectes, les puntes i alguns treballs d'agulla van servir per fundar el Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar el 13 de març de 1983. Aquesta col·lecció la va començar al visitar l'any 1914 a Madrid: La Exposición de Lencería y Encajes Españoles de los siglos XVI al XIX organitzada pel Marqués de Valverde.

Distincions[modifica | modifica el codi]

"Enterrament de Crist", obra de Frederic Marès, que es troba a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona (vegeu-ne un detall)

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Josefina Alix Trueba (1985), Escultura Española 1900/1936, Madrid, Ed. El Viso. ISBN 84 7483 4120 (castellà)
  • Núria Rivero, Pilar Vélez (1996), Frederic Marès. El darrer col·leccionista romàntic, "Museu Frederic Marès", Ajuntament de Barcelona, ISBN 84 7609 7980
  • Catàleg d'escultura i medalles de Frederic Marès, Fons del Museu Frederic Marès/4(2002), Barcelona. ISBN 84 7609 972X
  • Frederic Mares (1977. Reimpressions, 2000 i 2006), El mundo fascinante del coleccionismeo y de las antigüedades. Memorias de la vida d'un coleccionista, Barcelona. ISBN 84-7609-930-4

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Frederic Marès i Deulovol Modifica l'enllaç a Wikidata