Josep Vicenç Foix i Mas

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Quill and ink transparent.svg
Josep Vicenç Foix i Mas (J.V. Foix)
Josep Vicenç Foix i Mas.jpg
Naixement 28 de gener de 1893
Sarrià
Mort 29 de gener de 1987 (94 anys)
Barcelona
Sepultura Cementiri de Sarrià (Barcelona)
Nacionalitat Catalunya
Ocupació Poeta, Periodista, Assagista
Període en actiu Avantguardes
Nom de ploma signava J.V. Foix
Gènere poesia
Obra
Moviment Surrealisme[1]
Obres notables Sol i de dol (1936), Les irreals omegues (1949)
Guardons
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1973; Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya, (1981); Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984)
Modifica dades a Wikidata
Obra realitzada el 2002 al paviment de la Via Augusta a Sarrià sobre un cal·ligrama de J.V. Foix publicat el 1920 a la revista La Cònsola[2]

Josep Vicenç Foix i Mas, conegut com a J.V. Foix (Sarrià, 28 de gener de 1893 - Barcelona, 29 de gener de 1987) fou un poeta, periodista i assagista català, un dels més destacats de les avantguardes literàries catalanes.

Biografia[modifica | modifica el codi]

La pastisseria Foix, el negoci familiar de la família de Josep Vicenç Foix.

Va néixer el 28 de gener de 1893 a l'antic poble de Sarrià, població que avui en dia és un barri de Barcelona. Fill de Josep Foix i Ribera, pastisser originari d'Els Torrents (al Solsonès), i de Paulina Mas i Rubinat, de Manresa. Inicià els estudis de dret a la Universitat de Barcelona, però els abandonà al segon curs per continuar el negoci de la pastisseria familiar alhora que iniciava el seu interès per la lectura de clàssics com Lord Byron, Dante Alighieri o Charles Baudelaire.[3]

A principis del segle XX entra en contacte amb els intel·lectuals barcelonins de l'època i especialment amb els poetes Josep Maria López-Picó, Salvat-Papasseit, Carles Riba, Joaquim Folguera i Josep Carbonell i Gener, que evoca a les proses autobiogràfiques de Catalans de 1918 [4] Gràcies a Joaquim Folguera, l'any 1916 entra a participar en La Revista on publica els primers poemes (1917) i hi fa col·laboracions articulístiques sobre art, literatura i, fent estela del periodisme, interessant-se al mateix temps pel moviment artístic avantguardista, tant literàriament com pictòrica.[3]

Va ser també l'animador de la revista sarrianenca La consola (1919-1920), on inserí ja algun cal·ligrama. Va ser redactor de L'amic de les arts (1926-1928) de Sitges, i de Quaderns de Poesia (1935-1936), on figuren els seus principals textos teòrics sobre l'avantguarda.[5] Fou amic de Dalí,[6] Miró, Éluard i García Lorca. En finalitzar la guerra civil espanyola, en el moment de la consolidació de l'objecte surrealista, va retornar al negoci familiar, deixant a un costat per un temps les seves inquietuds artístiques.[7] També es va dedicar a recopilar la seva obra poètica i va continuar donant suport als joves artistes d'avantguarda, entre ells Joan Brossa que sempre agraí el seu mestratge tècnic.

Fou un home solitari, fins que a l'estiu de 1931 es casà amb Victòria Gili i Serra, de 22 anys, filla de l'editor Lluís Gili. Se separaren el 1948, sense fills. Victòria morí el 1982.[8]

El 25 de maig de 1962 es va convertir en membre de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva obra va adquirir més popularitat arran de la musicalització del seu poema "És quan dormo que hi veig clar" pel cantautor Joan Manuel Serrat.

L'any 1961 rebé el Premi Lletra d'Or per la seva obra de 1960 Onze Nadals i un Cap d'Any i el 1985 el Premi de la Crítica de poesia catalana per Cròniques de l'ultrason. Al llarg de la seva vida va rebre diverses distincions, entre les quals destaquen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1981) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (1984). Aquell mateix any, el Parlament de Catalunya el va proposar per al Premi Nobel de Literatura.

Des de l'any 1988 és consultable a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca personal. L'altra és propietat de la Fundació J. V. Foix, així com el seu arxiu.

Obra[modifica | modifica el codi]

Tant la seva poesia com la seva prosa són un miratge sensual del paisatge i el caràcter català. A través de la identificació entre el significat, el mot substrat, la paraula, forma, cal·ligrafia i la terra, J.V. Foix va aconseguir una poesia autèntica, no falsejada. En la seva vida, on es va formar en els ambients noucentistes, va rebre la seva rigorosa exigència en el domini de la llengua catalana. I gràcies a aquesta autenticitat fixada en la seva terra, emprant totes les formes de la llengua, amb independència del seu origen o moment històric, per donar testimoni de la seva riquesa.[9] Tot i no ser un surrealista, emprava les eines que aquest moviment li donava en les seves investigacions poètiques,[10] i durant tota la seva vida, el poeta va estimar la juxtaposició d'imatges folles en colors violents, molt sovint de tints onírics, com per exemple "Gertrudis", però mai d'un intel·lectualisme rectangular, sòlid i inflexible.

La seva obra, allargada durant seixanta anys, és temàticament molt variada, redactada en tres estils diferents: els poemes en prosa, els sonets com Sol i de dol, i els poemes en vers com Les irreals omegues, estils que va treballar simultàniament.[11] Tot i així, el punt central en literatura, allò que la construeix i la diferencia de la pastisseria: la forma, la paraula, es manté igual. El seu estil no varia. És un estil difícil de comprendre: el seu lèxic no és vast, però sí oblidat. Molts dels seus poemes reclamen la lectura simultània d'un diccionari. Els desficis simbolistes de "Gertrudis", les bromes prosístiques de la seva última edat, el misticisme del recull final del "Sol i de dol" (segurament la porció més perfecta de la poesia catalana); tots respiren a través dels mateixos porus.

J.V. Foix és un autor preocupat per la qualitat del seu llenguatge i per les exigències del seu estil. Les paraules que fa servir són curtes, dures, curulles de ressonàncies acolorides, molt sovint intraduïbles. Intraduïbles a la resta de llengües, però, sobretot, intraduïbles al llenguatge estàndard, massificat i periodístic. Aquest valor musical compensa un cert automatisme en la factura de parelles adjectiu-nom, on l'adjectiu deixa de ser únic per al nom, descriptor necessari, i cau en la buidor (per exemple: so extrem, creença extrema. En canvi, el famós "pintar extrem" dels moderns està ple de sentit).

Les seves obres més importants son els poemaris Sol i de dol i Les irreals omegues, i la prosa Cròniques de l'ultrason,[12] i la més coneguda és, probablement, el poemari "Sol i de dol". El poeta tanca en la forma noble del sonet i la llengua pedrenca del segle XIII les imatges i els sentiments més moderns, de tal forma que aconsegueix la identificació i l'intercanvi dins el temps i entre els segles.

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Poesia[modifica | modifica el codi]

Prosa poètica[modifica | modifica el codi]

Retrats literaris[modifica | modifica el codi]

  • 1965: Catalans de 1918

Articles periodístics[modifica | modifica el codi]

  • 1969: Els lloms transparents
  • 1971: Mots i maons, o a cascú el seu
  • 1985: Obres completes III (articles entre 1921 i 1936)

Rutes literàries[nota 1][modifica | modifica el codi]

La ruta literària de Josep Vicenç Foix[13] es desenvolupa principalment en dos indrets de Catalunya, els quals van ser molt significatius durant la vida de l'autor i que, conseqüentment, es veuen representats en la seva obra poètica: el barri de Sarrià (Barcelona) i Port de la Selva. La Fundació J. V. Foix,[14] entitat que es constitueix l'any 1991, amb la seu a Barcelona, teixeix un seguit de rutes literàries amb l'objectiu de preservar i difondre l'obra del poeta surrealista, així com la relació que va tenir amb aquests diferents espais de Catalunya.

El barri de Sarrià és l'escenari més significatiu del poeta, ja que és on neix, passa gran part de la seva vida i, finalment, mor als noranta-quatre anys, en el cim del seu prestigi literari. Aquesta ruta literària per Sarrià[15] uneix punts on el poeta va viure situacions quotidianes i que tenen relació amb la seva obra, a través de descripcions o amb referències explícites.

Es tracta d'un trajecte circular, que comença i acaba a la casa natal de J. V. Foix, al Carrer Major número 57 de Sarrià, lloc on també hi ha la pastisseria Foix, el negoci familiar que el poeta es veu obligat a tirar endavant a causa de la mort del seu pare i que, conseqüentment, el va allunyar de la seva activitat periodística i cultural. Tanmateix, durant la ruta es visiten indrets de la ciutat com ara el Carrer de la Creu, a la cantonada de Clos de Sant Francesc; el Centre Excursionista “Els Blaus”, el Carrer de Bonaplata, el Monestir de Pedralbes, la Plaça del Monestir, el Passeig de la Reina Elisenda, el Pont del Passeig, la Plaça de Sarrià i el Carrer Hort de la Vida. A més, durant el recorregut, s'intenta posar en escena el visitant, fent lectures de poesies vinculades amb aquests diferents llocs del barri.

Per altra banda, Port de la Selva és un altre punt de referència en la trajectòria literària de J. V. Foix, ja que esdevindrà una font d'inspiració, fins al punt que el poeta hi compra una casa de pescadors a segona línia de mar. Hi va per primera vegada l'any 1924, atret pel que n'escriuen Josep M. De Segarra, Alexandre Plana i Josep Pla, i, a partir de llavors, es converteix en la seva destinació els mesos d'estiu i un escenari que desencadenarà nombrosos poemes.

Aquesta ruta literària per Port de la Selva[16] comprèn un recorregut de 2'5 km, amb el qual el visitant pot descobrir diferents escenaris que van ser presents en el procés creatiu del poeta. Comença a l'inici del passeig de Port de la Selva, el paisatge més clàssic del poble, i passa per el Monòlit de l'Avinguda de J. V. Foix, el Cafè de la Marina, l'Hotel Comerç, l'Església de Nostra Senyora de les Neus, el Mol de la Timba, la Plaça Pol Nadal i Mallol, el Moll d'en Pere Pi, la Casa de Foix, el Port de Reig, les Clisques i, finalment, la platja de La Tamariua. Complementàriament, també es fan lectures de poesies de Foix[17] que parlen de la gent, l'entorn, les cales, les cases, etc., que tant el van fascinar d'aquest poble, així com l'empremta del pas del temps.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Aquest apartat forma part d'un Viquiprojecte, fet per estudiants de l'assignatura de Cultura Contemporània de la carrera de Comunicació Cultural (Universitat de Girona), amb l'objectiu de fomentar la literatura catalana i donar a conèixer obres d'autors, vinculant-los amb el territori que els va inspirar, o bé hi van desenvolupar un procés creatiu.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. J.V. Foix: premio nacional de las letras españolas (en castellà). Anthropos Editorial, 1989, p. 63. ISBN 8476581661. 
  2. Fabre, J., Huertas, J.M., Altaió, V. - Crònica i comentari sobre el Poema de Catalunya al web de l'Ajuntament de Barcelona
  3. 3,0 3,1 Corretger i Olivart, Josep Maria. «Notes biogràfiques: Josep Vicenç Foix» (en català). Lo Càntich. Associació de Relataires en Català, N.13. Dilogia, 2011, Gener-Febrer de 2012. ISSN: 2014-3036 [Consulta: 15 juny 2012].
  4. Foix, J. V.. Catalans de 1918. Barcelona: Edicions 62, 1965. 
  5. «Teatre d'Avantguarda». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012. [Consulta: 27 octubre 2012].
  6. Santamaria de Mingo, Vicent. «J. V. Foix i els simulacres. Entre la literatura i la teoria del coneixement.». Miscel·lània Joaquim Molas, 5. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, LX. Publicacions de l'Abadia de Montserrat [Barcelona], 2010, pàg. 181-196.
  7. Salvo Torres, Ramon. «Els poemes de pedra, l'escultura visual de J.V. Foix: La via perduda de l'objecte surrealista». A: Poemes de pedra. Punctum, 2006, p. 25. ISBN 849348024X. 
  8. J.V. Foix (en castellà). Anthropos Editorial, 1989, p. 39. ISBN 8476581661. 
  9. Veny i Clar, Joan; Veny-Mesquida, Joan R. «Aproximació a la llengua literària de J. V. Foix: notes sobre el lèxic». A: Llengua literària i traducció, 1890-1939: II Simposi sobre traducció i recepció en la literatura catalana contemporània. Punctum, 2009, p. 173. ISBN 8493737135. 
  10. J.V. Foix: premio nacional de las letras españolas (en castellà). Anthropos Editorial, 1989, p. 65-66. ISBN 8476581661. 
  11. J.V. Foix: premio nacional de las letras españolas (en castellà). Anthropos Editorial, 1989, p. 65. ISBN 8476581661. 
  12. Sardà, Zeneida. Retrats. L'Abadia de Montserrat, 2007, p. 139. ISBN 8484159302. 
  13. «Fundació J. V. Foix» (en català). Espais Escrits. [Consulta: 19 juny 2015].
  14. «Fundació J. V. Foix» (en català). Fundació J. V. Foix. [Consulta: 19 juny 2015].
  15. «J.V. Foix a Sarrià» (en català). Espais Escrits. [Consulta: 19 juny 2015].
  16. «J. V. Foix i el Port de la Selva: 25 anys sense somnis» (en català). Espais Escrits. [Consulta: 19 juny 2015].
  17. «Ruta Foix al Port de la Selva» (en català). Mapa Literari Català 2.0. [Consulta: 19 juny 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]