Les irreals omegues
| Tipus | poemari  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Josep Vicenç Foix i Mas |
| Llengua | català |
| Publicació | Barcelona , 1949 |
| Dades i xifres | |
| Gènere | poesia |
| Parts | 13 poemes |
Les irreals omegues és el segon llibre de poemes publicat per J.V. Foix el 1949 i difereix completament de l'anterior, Sol i de dol, en què dominava el classicisme. Aquí el que domina és l'art del trobar clus trobadoresc i l'hermetisme de la poesia de tots els temps.[1] És una poesia retoricada, de sintaxi perfecta, escrita en vers lliure però en què predomina el decasíl·lab i l'alexandrí,[2] que serveixen més a l'esperit lleugerament narratiu del poemari.
El llibre comença amb dues citacions de Ramon Llull que fan d'advertència per a la lectura: la primera remet als orígens de la llengua literària catalana i al camí de la creació del real al fantàstic; la segona recorda que cal un esforç per tal d'entendre.[3]
Els tretze poemes es caracteritzen per tenir un títol llarg, sovint un poema en prosa escrit en majúscules, cada un d'ells amb una estructura interna diferent.[4] El contingut són experiències viscudes abans de la Guerra Civil o al principi d'aquesta, en la joventut del poeta, i reflexions pròpies del poeta tant d'abans com de després de la guerra. La imatgeria és molt onírica i simbolista i desplega idees de forma narrativa, tot i ser poemes lírics.[5]
És considerat un dels llibres més importants de l'autor.[6]
Referències[modifica]
- ↑ J.V. Foix: premio nacional de las letras españolas (en castellà). Anthropos Editorial, 1989, p. 64. ISBN 8476581661.
- ↑ Ortin, 1981, p. 83.
- ↑ Carbonell, Manuel. Història de la literatura catalana. vol.9. Ariel, 1987, p. 395-398.
- ↑ Ortin, 1981, p. 82.
- ↑ Ortin, 1981, p. 90.
- ↑ Sardà, Zeneida. Retrats. L'Abadia de Montserrat, 2007, p. 139. ISBN 8484159302.
Bibliografia[modifica]
- Ortin, Marcel «Sobre Les irreals omegues, de J. V. Foix: la densitat expressiva». Quart Creixent, 2, 1981.