Charles Pierre Baudelaire
 (1863)  | |
| Nom original | (fr) Charles Baudelaire |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (fr) Charles-Pierre Baudelaire 9 abril 1821 París |
| Mort | 31 agost 1867 (46 anys) París |
| Causa de mort | Causes naturals (Sífilis ) |
| Sepultura | Cementiri de Montparnasse, 6 |
| Dades personals | |
| Religió | Catolicisme |
| Formació | Liceu Louis-le-Grand Lycée Saint-Louis |
| Activitat | |
| Camp de treball | Poesia |
| Ocupació | poeta, crític literari, traductor, crític, escriptor, assagista, traductor, crític d'art, periodista |
| Activitat | 1844 – 1866 |
| Gènere | Elegia i decadentisme |
| Moviment | Simbolisme |
| Influències | |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Família | |
| Cònjuge | cap valor |
| Parella | Jeanne Duval |
| Pares | Joseph François Baudelaire i Caroline Archimbaut-Dufays Baudelaire Aupick |
Premis | |
Signatura  | |
      | |
Charles-Pierre Baudelaire (París, 9 d'abril del 1821 - 31 d'agost del 1867) va ser un poeta,[1] crític i traductor francès. Fou un dels poetes més influents del segle xix i se l'anomenà "el poeta maleït" a causa de la seva vida de bohèmia i dels seus excessos.[2]
Biografia[modifica]
Infància[modifica]
Va néixer a París el 9 d'abril del 1821. El seu pare, Joseph-François Baudelaire (antic preceptor, pintor i cap del despatx de la Cambra dels Pars), va ser qui li va ensenyar les primeres lletres. La seva mare, Caroline Archimbaut-Dufays (filla d'emigrants francesos a Londres durant la revolució del 1793), que no arribava als 30 anys quan va néixer Charles-Pierre, li va ensenyar l'anglès. Quan Baudelaire va néixer, Joseph tenia ja seixanta anys i un fill d'un matrimoni anterior: Claude-Alphonse.
Baudelaire va ser criat per la serventa de la família, Mariette, que malgrat la poca informació que se'n té, va haver de tenir un gran pes sobre la família. Baudelaire la recorda en un poema aparegut en Les flors del mal.
| « |
|
» |
Joseph-François Baudelaire va morir l'any 1827, quan Charles tenia només sis anys, i deixà una petita herència. Durant la seva infància li agradava jugar al Jardí de Luxemburg, com mostra una carta amorosa que va escriure a Cécile Desoër amb només vuit anys, la primera conservada de la seva correspondència.[3] La seva mare es va casar per conveniència amb Jacques Aupick, un dels seus veïns de quaranta anys, que va arribar a ser general comandant de la plaça Fort de París, i que probablement havia estat el seu amant. Això va tenir un gran impacte emocional sobre Baudelaire, que ho va viure com un abandonament. Mai no va arribar a tenir una bona relació amb Aupick.
Després de les jornades revolucionàries del 1830, Aupick va ser ascendit a tinent coronel gràcies a la seva participació en la campanya d'Algèria. Dos anys més tard, fou nomenat cap de l'Estat Major i tota la família es va traslladar a Lió, on van romandre quatre anys, durant els quals Baudelaire va estudiar al Collège Royal de Lió (de l'ambient del qual no guardaria bons records). Però Baudelaire s'avorria i es va escapar del seu "empresonament".
La seva mare, impregnant-se de la personalitat d'Aupick, s'anà tornant cada vegada més rígida i puritana. El 1836, el seu marit va ser ascendit a general de l'Estat Major. Tornaren a París, on Baudelaire va ser internat en el Collège Louis-le-Grand durant dos anys i mig. Allà llegí Sainte-Beuve, Chenier i Musset, els quals més tard criticarà. Va aconseguir el títol de batxiller superior, però per una falta encara desconeguda, fou expulsat.
Joventut i bohèmia[modifica]
El 1840, es matriculà en la Facultat de Dret. Començà a freqüentar la joventut literària del Barri Llatí i feu nous amics, com ara Gustave Le Vasseur i Ernest Prarond. També inicià una amistat amb Gérard de Nerval, Sainte-Beuve, Théodore de Banville i Balzac. Va intimar amb Louis Menard, que es dedicava a la taxidèrmia i a la vivisecció d'animals.
Adoptà una vida despreocupada, amb baralles constants amb la seva família a causa de la seva addicció a les drogues i als ambients bohemis que freqüentava. Visitava prostíbuls i mantingué relacions amb Sarah, una prostituta jueva del Barri Llatí, que era calba. Ell la denomina "La Louchette" ("la guenya"). Probablement, ella li va contagiar la sífilis. En Les flors del mal, escrigué un poema en el qual es refereix a Sarah i que potser fou escrit en el moment en què va deixar de veure-la tan sovint i reinicià les seves relacions amb Jeanne Duval.
| « | Une nuit que j'étais près d'une affreuse Juive,
Comme au long d'un cadavre un cadavre étendu, Je me pris à songer près de ce corps vendu A la triste beauté dont mon désir se prive.
com un cadàver estès al costat d'un altre, pensava al costat d'aquell cos venut, en la trista bellesa de la qual el meu desig es priva). |
» |
La seva conducta horroritzava la seva família. El seu padrastre, descontent amb la vida liberal i tot sovint llibertina que portava, pel fet que no volgués entrar a la carrera diplomàtica, tractà de distanciar-lo dels ambients bohemis de París. El març del 1841, un consell de família l'envià a Bordeus per tal que embarqués cap als mars del Sud. Durant el trajecte, que va durar divuit mesos, va viatjar fins a Calcuta, en companyia de comerciants i oficials de l'exèrcit.
Altra vegada a França, s'instal·là a la capital i recuperà els seus antics costums desordenats. Començà a participar en els cercles literaris i artístics, i va escandalitzar tot París amb les seves relacions amb Jeanne Duval, una preciosa mulata que l'inspiraria en algunes de les seves poesies més brillants i controvertides. Va destacar aviat com a crític d'art. Bona mostra del seu treball com a crític són Curiositats estètiques -recopilació pòstuma de les seves apreciacions- i L'art romàntic (1868) -obra que va reunir tots els seus treballs de crítica literària. També va ser pioner en el camp de la crítica musical. Baudelaire va traduir autors com E.T.A. Hoffmann i Edgar Allan Poe.
Últims anys[modifica]
Compromès a causa de la seva participació en la revolució de 1848, la publicació de Les flors del mal, el 1857, acabà de desencadenar la violenta polèmica que es va originar al voltant de la seva persona. Els poemes del llibre foren considerats «ofenses a la moral pública i als bons costums»; per consegüent, el processaren.
Tot i així, ni l'ordre de suprimir sis dels poemes ni la multa de tres-cents francs que li varen imputar n'impediren la reedició el 1861. En aquesta nova versió, van aparèixer uns trenta-cinc texts inèdits. D'aquesta època, també són els Petits poemes en prosa (1869), Paradisos artificials (1858-1860) i altres obres.
El 1864, va viatjar a Bèlgica i residí dos anys a Brussel·les. Allà va intentar guanyar-se la vida fent conferències d'art, però no va tenir èxit. La sífilis que patia li causà el primer conat de paràlisi (1865) i els símptomes d'afàsia i hemiplegia que arrossegaria fins a la mort van aparèixer el 1866, quan va patir un atac a l'església de Saint-Loup de Namur. La seva mare el traslladà urgentment a una clínica de París, on va mantenir-se sense parlar, tot i que va restar lúcid fins a la seva mort, a l'agost de l'any 1867. Moltes de les seves obres van ser publicades després de la seva mort. Charles Baudelaire és considerat el pare i el profeta de la poesia moderna.
Influència[modifica]
És un dels poetes decadents més famosos, però abans del segle xx, quan la seva obra va ser revaloritzada, era considerat per molts com un addicte a les drogues i un autor molt vulgar. És famós per la seva crítica de la poesia "útil". Pensava que la poesia només era acceptable com a forma de bellesa pura i superior, però mai per ensenyar res ni per incloure-hi cap missatge polític.
Fou per alguns la crítica i la síntesi del romanticisme; per a d'altres, el precursor del simbolisme. També es considera que és el pare del decadentisme. Tothom considera que és un dels precursors més importants de la literatura i la poesia moderna del segle xx. La seva poesia i la seva crítica literària han tingut una profunda influència en les generacions posteriors, tant a França com a tot arreu. La seva oscil·lació entre allò sublim i allò diabòlic, allò alt i allò baix, l'ideal i l'avorriment es correspon amb un nou esperit i una nova percepció de la vida moderna. A més, va establir per a la poesia una estructura basada en "correspondències", imatges sensorials que representen la vida espiritual de l'ésser humà modern, idea que desenvolupa en el poema que inicia Les flors del mal. El simbolisme, que va avançar el camí cap a una poesia autònoma, és deutor d'aquesta idea de Baudelaire.
Obres[modifica]
- Le Salon de 1845 (1845)
- Le Salon de 1846 (1846)
- Le Salon de 1859 (1859)
- Journaux intimes (1851-1862)
- Les Paradis artificiels (1860)
- Curiosités esthétiques (1868)
- Réflexions sur quelques-uns de mes contemporains (1862)
- Richard Wagner et Tannhaüser à Paris (1862)
- Le Peintre de la vie moderne (1863)
- L'œuvre et la vie d'Eugène Delacroix (1863)
- Mon cœur mis à nu (1864)
- L'art romantique (1869)
- La Fanfarlo (1847)
- Du vin et du haschisch (1851)
- Les Fleurs du mal (1857)
- Fusées (1867)
- Petits poèmes en prose o Le Spleen de Paris (1862)
Vegeu també[modifica]
Referències[modifica]
- ↑ «Charles Pierre Baudelaire». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Charles Pierre Baudelaire». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Serina, Florent (2021). "À propos d’une lettre inédite de Charles Baudelaire enfant". Romantisme 3 (193), pp. 139-147. https://doi.org/10.3917/rom.193.0139. Veure una versió en castellà de la carta a "El amor de infancia de Baudelaire: carta inédita". Consultat el 29 de setembre de 2021.
