Isabel-Clara Simó i Monllor
 | |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement |
4 abril 1943 (76 anys) Alcoi | ||
2016 – ← Francesc Parcerisas i Vázquez | |||
| Activitat | |||
| Ocupació | Periodista i escriptora | ||
| Família | |||
| Cònjuge | Xavier Dalfó i Hors | ||
|
Premis
| |||
 | |||
Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, Alcoià, 4 d'abril de 1943) és una escriptora, periodista i política valenciana.[1] És considerada una de les autores modernes més importants de la literatura catalana. Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, el 1993 va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge; el 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària, i el 2001 li van atorgar el Premi Andròmina de narrativa per Hum... Rita!: l'home que ensumava dones i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També ha estat distingida amb el XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira per El meu germà Pol.
Té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandès i el suec.[1]
Contingut
Biografia[modifica]
Isabel-Clara Simó és llicenciada en filosofia per la Universitat de València[2] en periodisme i doctorada en filologia romànica.[1] Va exercir de professora a Bunyol i a l'IES Ramon Muntaner de Figueres, ciutat on van néixer els seus fills, i també a l'IB Sant Josep de Calassanç de Barcelona. Va passar al periodisme el 1972 com a directora del setmanari Canigó i col·laborà habitualment en diversos mitjans de comunicació. En els seus contes i novel·les ha creat uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives, com La Nati (1991), Raquel (1992), els d'Històries perverses (1992) o els de T'imagines la vida sense ell? (2000). Obres com Júlia (1983) o D'Alcoi a Nova York (1987) han estat ambientades a Alcoi, la seva ciutat natal.[3] La seva novel·la El mossèn (1987), sobre Jacint Verdaguer, va ser adaptada a la ràdio per Catalunya Ràdio.[4]
Ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premi Sant Jordi 1993 per La salvatge. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 1999 és distingida amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria. El recull de relats Dones (1997) ha estat objecte d'una adaptació cinematogràfica l'any 2000. De publicació més recent són llibres com L'home que volava en el trapezi (2002) o la recopilació dels seus articles apareguts al diari Avui, amb el títol d'En legítima defensa. També s'ha de parlar de l'èxit de crítica i públic de l'obra teatral Còmplices, portada a l'escena per Pep Cortès.
El 1993 guanyà el Premi Crítica Serra d'Or de narració per Històries perverses. L'any 2001 li és atorgat el premi Andròmina pel llibre Hum... Rita!: L'home que ensumava dones, i el 2004, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat d'assaig per En legítima defensa. L'any 2007 va conquerir el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira amb l'obra El meu germà Pol.
Com a periodista, va exercir de directora del setmanari Canigó, va ser columnista al diari Avui i ara al Punt Avui. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
El 2008 va ser distingida amb els Premis Joan Coromines[5] que atorga la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) a persones i col·lectius que han destacat pel seu compromís en la normalització de la llengua catalana, la cultura i la nació.
L'any 2009 va rebre el Premi Trajectòria en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Segons l'organització, aquest guardó reconeix l'extensa obra de l'escriptora i la seva implicació en la defensa de la llengua. Van completar la cita literària una glossa a l'homenatjada de l'exrector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Carles Solà, i una lectura de poemes inèdits de l'autora per part de l'actor Jordi Boixaderas.[6] El 2013 també va ser reconeguda per l'Ajuntament d'Alcoi amb la concessió de la medalla d'or de la ciutat i el nomenament com a filla predilecta.[3]
L'any 2016 se li va atorgar la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats. A la tardor, va esdevenir la nova degana de la Institució de les Lletres catalanes, en substitució de Francesc Parcerisas.[7]
El 2017 va rebre el Premi d'Honor de les lletres catalanes.[8]
Obra publicada[modifica]
Entre les seves més de quaranta obres cal destacar:[1]
Novel·la[modifica]
Narrativa[modifica]
|
Altres[modifica]Teatre
Obres dramàtiques representades
Poesia
Estudis literaris
Textos autobiogràfics
Investigació i divulgació
|
Premis i reconeixements[1][modifica]
- Víctor Català, 1978: És quan miro que hi veig clar
- Crítica del País Valencià, 1985: Ídols
- Crítica Serra d'Or de Literatura i Assaig, 1993: Històries perverses
- Sant Jordi, 1993: La salvatge
- València de Literatura-narrativa, 1994: La innocent
- Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa, 1999: El professor de música
- Premis Octubre-Andròmina de narrativa, 2001: Hum... Rita! : L'home que ensumava dones
- APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català), 2002
- Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig, 2004: En legítima defensa
- Ciutat d'Alzira de novel·la, 2007: El meu germà Pol
- Premi Joan Coromines, 2008
- Crítica dels Escriptors Valencians d'assaig, 2009: Adéu Boadella
- Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català, 2009
- Pompeu Fabra, 2009
- Joanot Martorell de narrativa de Gandia, 2010: Amor meva
- Ciutat d'Alcoi de teatre, 2011: La visita
- Memorial Jaume Fuster de l'AELC, 2013: a la trajectòria i al conjunt de la seva obra
- Medalla d'Or de la ciutat d'Alcoi, 2013
- Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats, 2016
- Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, 2017[8]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Qui és qui. Simó Monllor, Isabel-Clara». web de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 11 novembre 2013].
- ↑ «Isabel-Clara Simó i Monllor». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ 3,0 3,1 «Alcoi concedirà la medalla d'or a Isabel-Clara Simó». VilaWeb, 09-02-2013 [Consulta: 9 febrer 2013].
- ↑ «Les millors radionovel·les i les estrenes cinematogràfiques de la setmana, amb Bunyol i Auberni». El suplement, 03-09-2016 [Consulta: 24 setembre 2016].
- ↑ «Isabel-Clara Simó guanya el Premi Joan Coromines pel seu compromís en la defensa de la cultura catalana».
- ↑ «Isabel-Clara Simó rep emocionada el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre a Sant Cugat». Cugat.cat Diari, 10 març del 2009.
- ↑ «Isabel-Clara Simó, nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes». Ara.cat.
- ↑ 8,0 8,1 Nopca, Jordi «Isabel-Clara Simó guanya el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017». Diari Ara, 17-01-2017 [Consulta: 17 gener 2017].
- ↑ Paüls, Lena; Miàs, Josep. «Isabel Clara Simó». Autors i autores. Associació d'escriptors en llengua catalana (AELC).
- ↑ Maigí, Raül «Conflictes entre mares i filles». El Punt, 3 desembre del 2010.
- ↑ Almenar, Salvador «Isabel-Clara Simó reivindica "els oblidats de la història"». Ara, 07-02-2013.
- ↑ Rodríguez, Tere «Herois de l'invisible». El Punt Avui, 6 febrer del 2013, pàg. 47.
- ↑ «Isabel-Clara Simó, la revolta dels invisibles». VilaWeb, 6 febrer del 2013.
- ↑ Játiva, Juan Manuel «Entre Volterà i Amsterdam». El País, 06-02-2013.
- ↑ «Isabel-Clara Simó da voz en "Els Invisibles" a quienes han estado ignorados». Las Provincias, 05-02-2013.
Enllaços externs[modifica]
 |
Vegeu texts en català sobre Isabel-Clara Simó i Monllor a Viquitexts, la biblioteca lliure. |
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isabel-Clara Simó i Monllor |
- Paüls, Lena; Miàs, Josep. «Isabel-Clara Simó i Monllor». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
- «Simó,Isabel-Clara». Corpus literari de la Ciutat de Barcelona.
- «Isabel-Clara Simó Monllor». Fitxa biobibliogràfica. Grup 62.
- «Isabel-Clara Simó». Biobibliografia. Edicions Bromera.
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Matthew Tree Ella ve quan vol |
Premi Andròmina de narrativa 2001 |
Succeït per: Vicent Usó i Mezquita Crònica de la devastació |
.svg)
