Isabel-Clara Simó i Monllor

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaIsabel-Clara Simó i Monllor
Isabel-Clara Simó - 001.jpg
(2008)
Nom original(ca) Isabel-Clara Simó
Biografia
Naixement4 abril 1943
Alcoi
Mort13 gener 2020 (76 anys)
Barcelona
Causa de mortCauses naturals (Esclerosi lateral amiotròfica)
Lloc d'enterramentCementiri d'Alcoi[1] 
 7è Degana de la Institució de les Lletres Catalanes 

2016 – 2020 (mort en el càrrec)
← Francesc Parcerisas i Vázquez
Activitat
OcupacióPeriodista i escriptora
PartitSolidaritat Catalana per la Independència
Família
CònjugeXavier Dalfó i Hors
Modifica les dades a Wikidata

Isabel-Clara Simó i Monllor (Alcoi, Alcoià, 4 d'abril de 1943 - Barcelona, 13 de gener de 2020)[2] fou una escriptora, periodista i política valenciana.[3] És considerada una de les autores modernes més importants de la literatura en català. Ha estat guardonada en múltiples ocasions. Entre altres distincions, el 1993 va rebre el Premi Sant Jordi de novel·la per La salvatge; el 1999 li va ser concedida la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària, i el 2001 li van atorgar el Premi Andròmina de narrativa per Hum... Rita!: l'home que ensumava dones i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També ha estat distingida amb el XIX Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira per El meu germà Pol.

Té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l'italià, el neerlandès i el suec.[3]

Biografia[modifica]

Isabel-Clara Simó és llicenciada en Filosofia per la Universitat de València[4] en Periodisme i doctorada en Filologia romànica.[3] Va exercir de professora a Bunyol i a l'IES Ramon Muntaner de Figueres, ciutat on van néixer els seus fills, i també a l'IB Sant Josep de Calassanç de Barcelona. Va passar al periodisme el 1972 com a directora del setmanari Canigó i col·laborà habitualment en diversos mitjans de comunicació. En els seus contes i novel·les ha creat uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives, com La Nati (1991), Raquel (1992), els d'Històries perverses (1992) o els de T'imagines la vida sense ell? (2000). Obres com Júlia (1983) o D'Alcoi a Nova York (1987) han estat ambientades a Alcoi, la seva ciutat natal.[5] La seva novel·la El mossèn (1987), sobre Jacint Verdaguer, va ser adaptada a la ràdio per Catalunya Ràdio.[6]

Ha estat guardonada, entre d'altres, amb el premi Sant Jordi 1993 per La salvatge. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 1999 és distingida amb la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria. El recull de relats Dones (1997) ha estat objecte d'una adaptació cinematogràfica l'any 2000. De publicació més recent són llibres com L'home que volava en el trapezi (2002) o la recopilació dels seus articles apareguts al diari Avui, amb el títol d'En legítima defensa. També s'ha de parlar de l'èxit de crítica i públic de l'obra teatral Còmplices, portada a l'escena per Pep Cortès.

Isabel-Clara Simó rep el Premi Trajectòria de mans de Josep Maria Castellet. A la dreta, Carles Solà; al fons, Jordi Boixaderas i Albert Pèlach

El 1993 guanyà el Premi Crítica Serra d'Or de narració per Històries perverses. L'any 2001 li és atorgat el premi Andròmina pel llibre Hum... Rita!: L'home que ensumava dones, i el 2004, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat d'assaig per En legítima defensa. L'any 2007 va conquerir el Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira amb l'obra El meu germà Pol.

Com a periodista, va exercir de directora del setmanari Canigó, va ser columnista al diari Avui i ara al Punt Avui. Va ser delegada del Llibre del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

El 2008 va ser distingida amb els Premis Joan Coromines[7] que atorga la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) a persones i col·lectius que han destacat pel seu compromís en la normalització de la llengua catalana, la cultura i la nació.

L'any 2009 va rebre el Premi Trajectòria en el marc de la Setmana del Llibre en Català. Segons l'organització, aquest guardó reconeix l'extensa obra de l'escriptora i la seva implicació en la defensa de la llengua. Van completar la cita literària una glossa a l'homenatjada de l'exrector de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), Carles Solà, i una lectura de poemes inèdits de l'autora per part de l'actor Jordi Boixaderas.[8] El 2013 també va ser reconeguda per l'Ajuntament d'Alcoi amb la concessió de la medalla d'or de la ciutat i el nomenament com a filla predilecta.[5]

L'any 2016 se li va atorgar la Medalla d'Honor de la Xarxa Vives d'Universitats. A la tardor, va esdevenir la nova degana de la Institució de les Lletres catalanes, en substitució de Francesc Parcerisas.[9]

El 2017 va rebre el Premi d'Honor de les lletres catalanes.[10]

El 7 d'agost de 2019 l'escriptora faria saber públicament la lluita que mantenia contra una malaltia.[11][12] Moriria el 13 de gener de l'any 2020 a causa d'aquesta malaltia a l'edat de 76 anys.[2][13]

Obra publicada[modifica]

Entre les seves més de quaranta obres cal destacar:[3]

Novel·la[modifica]

  • Júlia. Barcelona: La Magrana, 1983
  • Ídols. Barcelona: La Magrana, 1985
  • T'estimo, Marta. Barcelona: La Magrana, 1986
  • El secret d'en Toni Trull. Barcelona: Barcanova, 1986
  • El mossèn. Barcelona: Plaza i Janés, 1987
  • Els ulls de Clídice. Barcelona: Ed. 62, 1990
  • La veïna. Barcelona: Àrea, 1990
  • Una ombra fosca com un núvol de tempesta. Barcelona: Àrea, 1991
  • La Nati. Barcelona: Àrea, 1991
  • El Mas del Diable. Barcelona: Àrea, 1992
  • Raquel. Barcelona: Columna, 1992 [juvenil]
  • La salvatge. Barcelona: Columna, 1994
  • La innocent. Barcelona: Columna, 1995
  • Joel. Barcelona: Columna, 1996[14]
  • El professor de música. Barcelona: Columna, 1998
  • De nom, Emili. Barcelona: Columna, 1998
  • El gust amarg de la cervesa. Barcelona: Columna, 1999
  • T'imagines la vida sense ell? Barcelona: Columna, 2000
  • Hum... Rita!: L'home que ensumava dones. València: Eliseu Climent / 3i4, 2001
  • L'home que volava en el trapezi. Barcelona: Columna, 2002
  • Adéu-suau. Barcelona: Ed. 62, 2006
  • Dora diu que no. Alzira: Bromera, 2006 [juvenil]
  • El caníbal. Barcelona: Columna, 2007
  • El meu germà Pol. Alzira: Bromera, 2008
  • Amor meva. Barcelona: Ed. 62, 2010[15]
  • Un tros de cel. Alzira: Bromera, 2012
  • Els invisibles. Barcelona: Amsterdam, 2013[16][17][18][19][20]
  • La vida sense ell (nova versió de T'imagines la vida sense ell?). Alzira: Bromera, 2013
  • L'amant de Picasso. Alzira: Bromera, 2015
  • Jonàs. Barcelona: Edicions 62, 2016

Narrativa[modifica]

  • És quan miro que hi veig clar. Barcelona: Selecta, 1979
  • Bresca. Barcelona: Laia, 1985
  • Alcoi-Nova York. Barcelona: Ed. 62, 1987
  • Històries perverses. Barcelona: Ed. 62, 1992
  • Perfils cruels. Barcelona: Ed. 62, 1995
  • Dones. Barcelona: Columna, 1997
  • En Jordi i la sargantana. Barcelona: Columna, 1999 [infantil]
  • Contes d'Isabel: antologia. Barcelona: Columna, 1999
  • Sobre el nacionalisme (Carta al meu nét). Barcelona: Columna, 2000
  • Estimats homes (Una caricatura). Barcelona: Columna, 2001
  • En legítima defensa. Barcelona: Columna, 2003
  • Angelets. Barcelona: Ed. 62, 2004
  • Adéu Boadella. Barcelona: Mina, 2008
  • Homes. Alzira: Bromera, 2010
  • Tota aquesta gent. Barcelona: Edicions 62, 2014

Altres[modifica]

Teatre

  • ... I Nora obrí la porta. Barcelona: Revista Entreacte, 1990
  • Còmplices. Alzira: Bromera, 2004
  • La visita. Alzira: Bromera, 2012

Obres dramàtiques representades

  • Dona i Catalunya. Institut Francès, 1982
  • Dones. Mite-les. Barcelona: Teatre Regina, 1999
  • Còmplices. Pep Cortès, Granollers: Teatre de Ponent, 2003

Poesia

  • ABCDARI. Alcoi: Marfil, 1995
  • El conjur. Barcelona: Ed. 62, 2009

Estudis literaris

  • Si em necessites, xiula. Barcelona: Ed. 62, 2005

Textos autobiogràfics

  • Els racons de la memòria. Barcelona: Ed. 62, 2009

Investigació i divulgació

  • El món de Toni Miró. València: Ed. de la Guerra, 1989

Premis i reconeixements[3][modifica]

Referències[modifica]

  1. [1]
  2. 2,0 2,1 «S'ha mort l'escriptora Isabel-Clara Simó». Vilaweb, 13-01-2020 [Consulta: 13 gener 2020].
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Qui és qui. Simó Monllor, Isabel-Clara». web de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 11 novembre 2013].
  4. «Isabel-Clara Simó i Monllor». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  5. 5,0 5,1 «Alcoi concedirà la medalla d'or a Isabel-Clara Simó». VilaWeb, 09-02-2013 [Consulta: 9 febrer 2013].
  6. «Les millors radionovel·les i les estrenes cinematogràfiques de la setmana, amb Bunyol i Auberni». El suplement, 03-09-2016 [Consulta: 24 setembre 2016].
  7. «Isabel-Clara Simó guanya el Premi Joan Coromines pel seu compromís en la defensa de la cultura catalana».
  8. «Isabel-Clara Simó rep emocionada el Premi Trajectòria de la Setmana del Llibre a Sant Cugat». Cugat.cat Diari, 10 març del 2009.
  9. «Isabel-Clara Simó, nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes». Ara.cat.
  10. Nopca, Jordi «Isabel-Clara Simó guanya el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017». Diari Ara, 17-01-2017 [Consulta: 17 gener 2017].
  11. Garrigós, Jordi «Isabel-Clara Simó revela que pateix una malaltia: "Estic fumuda"». Diari Ara, 12-08-2019 [Consulta: 13 gener 2020].
  12. Cóppulo, Sílvia «Isabel-Clara Simó, escriptora, lluitadora i feminista. En homenatge». Catalunya Ràdio, 07-08-2019 [Consulta: 13 gener 2020].
  13. «Mor l'escriptora Isabel-Clara Simó als 73 anys». 3/24, 13-01-2020 [Consulta: 13 gener 2020].
  14. Paüls, Lena; Miàs, Josep. «Isabel Clara Simó». Autors i autores. Associació d'escriptors en llengua catalana (AELC).
  15. Maigí, Raül «Conflictes entre mares i filles». El Punt, 3 desembre del 2010.
  16. Almenar, Salvador «Isabel-Clara Simó reivindica "els oblidats de la història"». Ara, 07-02-2013.
  17. Rodríguez, Tere «Herois de l'invisible». El Punt Avui, 6 febrer del 2013, pàg. 47.
  18. «Isabel-Clara Simó, la revolta dels invisibles». VilaWeb, 6 febrer del 2013.
  19. Játiva, Juan Manuel «Entre Volterà i Amsterdam». El País, 06-02-2013.
  20. «Isabel-Clara Simó da voz en "Els Invisibles" a quienes han estado ignorados». Las Provincias, 05-02-2013.
  21. Nopca, Jordi «Isabel-Clara Simó guanya el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2017». Diari Ara, 17-01-2017 [Consulta: 17 gener 2017].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Isabel-Clara Simó i Monllor


Premis i fites
Precedit per:
Matthew Tree
Ella ve quan vol
Premi Andròmina de narrativa
2001
Succeït per:
Vicent Usó i Mezquita
Crònica de la devastació