Xavier Rubert de Ventós

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaXavier Rubert de Ventós Creu de Sant Jordi 1984
Xavier Rubert de Ventós.jpg
Xavier Rubert de Ventós
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España (mazonado).svg
11 de novembre de 1982 – 23 d'abril de 1986
Circumscripció Barcelona
 Diputat al Parlament Europeu
Europarl logo.svg
1 de gener de 1986 – 18 de juliol de 1994
Dades biogràfiques
Naixement 1 de setembre de 1939 (1939-09-01) (77 anys)
Barcelona
Alma mater Universitat de Barcelona
Ocupació Filòsof
Ocupador Universitat de Barcelona
Premis
Modifica dades a Wikidata

Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1 de setembre de 1939) és filòsof[1] i professor universitari, catedràtic d'estètica a l'ETSAB, Escola d'Arquitectura de Barcelona, de la Universitat Politècnica de Catalunya, escriptor i polític català.

Participà en la resistència antifranquista com a membre del Front Obrer Català i fou expulsat de la seva càtedra de la Universitat de Barcelona mitjançant un expedient administratiu per 'abandono de càtedra' quan l'any 1975 hagué d'exiliar-se a París per amenaces dels falangistes. Molt actiu en la vida pública catalana, col·labora habitualment en diversos mitjans de televisió, ràdio i en la premsa escrita.[2]

Fundà amb Eugenio Trías Sagnier el Col·legi de Filosofia (1976), grup que renovà la filosofia catalana en la Transició democràtica espanyola i que alhora enllaçava amb la tradició republicana de Joaquim Xirau. Les seves obres, especialment centrades en l'àmbit de l'estètica en un primer període, i en la filosofia política a partir de 1982, gaudeixen de reconeixement internacional, com ho demostra el fet d'haver estat traduït al castellà, l'anglès, l'italià i l'alemany. Amic de la infància de Pasqual Maragall, amb qui milità a la clandestinitat al Front Obrer de Catalunya.

Ha estat membre del Partit dels Socialistes de Catalunya i parlamentari a Madrid (1982-1986) i a Estrasburg (1987-1994).[1] A novembre de 2012 va signar un manifest públic en el qual donava suport a la candidatura de Convergència i Unió a les eleccions al Parlament de Catalunya.[3] Fou un dels impulsors del Setè Congrés de l'International Council of Societies of Industrial Design.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

La vida de Rubert de Ventós es pot dividir en tres fases: la primera, fins al 1982, abraça el període de formació filosòfica i la carrera acadèmica; a la segona, fins al 1994, trobem la vida parlamentària, i la tercera, des del 1994, ve marcada pel retorn a la vida universitària i altres activitats socials i polítiques.[2]

Formació[modifica | modifica el codi]

La primera fase inclou els anys de formació, la lluita clandestina, l'activitat docent a Barcelona i als Estats Units, juntament amb la publicació de les seves obres sobre estètica, cultura, moral i filosofia general.[2]

El 1961 es va llicenciar en Dret[1] a Barcelona, segons la tradició familiar, i el 1962 va cursar el darrer any de Filosofia[1] a Madrid, per vocació. Aquí va ser deixeble d'Aranguren,[1] en qui reconeix un dels seus mestres. Durant aquests anys va participar en la lluita clandestina al costat de Pasqual Maragall al FOC. Va ser detingut tres cops i arran de les seves activitats va haver de fugir a França uns mesos, ja cap al final de la dictadura, per evitar ser novament detingut i maltractat.[2]

Va pujar en un ambient on la cultura catalana amb prou feines sobrevivia en cercles reduïts. En aquests, però, va rebre la influència del grup d'intel·lectuals de qui es considera hereu (Calsamiglia, el seu pare Joan Rubert, Jordi Maragall), deixebles al seu torn de Xirau, i més enrere encara de Scheler.[2]

Acabats els estudis, inicialment va exercir de professor a la Universitat de Barcelona i a l'Autònoma, i des del 1973 ha ocupat la plaça de catedràtic d'Estètica a l'Escola d'Arquitectura. Ocasionalment ha efectuat estades a diverses universitats dels EUA (Cincinnati, Harvard, Berkeley) i també a Mèxic i Caracas. També dins d'aquesta etapa funda amb Eugenio Trías, Antoni Vicens i Jordi Llovet el Col·legi de Filosofia, l'any 1976.[1] Una iniciativa que el 1982 es va ampliar amb altres filòsofs com Pere Lluís Font, Jaume Casals, Miquel Morey, Josep Ramoneda i altres.[2]

Al Col·legi, va exercir el que possiblement va ser el seu únic magisteri filosòfic a Barcelona i és d'aquí, més que no pas de l'Escola d'Arquitectura, d'on van sortir els seus deixebles: Norbert Bilbeny, Mercè Rius o Ramon Alcoberro. Al Col·legi s'oferien cursos oberts de filosofia sobre un tema prèviament triat, ja fos l'amor, la frontera o el coneixement; i els textos que es produïen es van publicar en diversos llibres col·lectius entre el 1978 i el 1987.[2]

Parlamentari[modifica | modifica el codi]

A la segona etapa, des del 1982 fins al 1994, entra en la política activa com a parlamentari, primer al Congrés i després al Parlament europeu.[1] Fruit de l'experiència, publica un seguit d'obres sobre els vells problemes d'identitat d'Espanya, sobre els nous reptes de la identitat d'Europa i també sobre les misèries de la vida parlamentària. Entre aquests darrers, trobem El cortesà i el seu fantasma, el seu llibre més cruel, àcid i ferotge.[2] Va ser també des del Parlament Europeu que va proposar la creació del premi biennal d'arquitectura contemporània Mies van der Rohe.[cal citació]

Docent[modifica | modifica el codi]

En la tercera, des del 1994 fins a l'actualitat, reprèn l'activitat docent i inicia la incursió en altres àmbits socials o filosòfics (Déu, l'independentisme, migracions...). En particular destaca la seva concepció d'un independentisme no nacionalista, entès com una manera no visceral de resoldre la relació Espanya-Catalunya.[2]

Pensament[modifica | modifica el codi]

Malgrat la diversitat d'interessos de Rubert de Ventós (acadèmic, polític, literat, crític, filòsof), hi ha un tret comú en la seva obra, un mantra que adopta fórmules diferents d'acord amb les preguntes que aborda i els estímuls que les susciten. Aquest factor comú és la desconfiança pel pensament abstracte i per tot allò que bloqueja la percepció real de les coses.

Rubert de Ventós el denomina 'principi de dissonància', entès com una 'dissonància' existent entre les abstraccions, que es nodreixen de la captura d'experiències, i les vivències, que es resisteixen a ser-ne captives.[2]

Obra[modifica | modifica el codi]

Però si hi ha una activitat que Rubert de Ventós ha mantingut continuadament, aquesta ha estat la d'escriptor. Tot al llarg de la seva trajectòria ha publicat a un ritme constant una obra que suma més de trenta títols, d'autor únic la majoria i alguns en col·laboració; en espanyol i en català, i alguns traduïts a l'anglès, l'italià i l'alemany. Sense entrar en el contingut, es pot afirmar que Rubert de Ventós és, com a escriptor, un dels grans prosistes del país. Una qualificació merescuda pel seu estil 'circular' i aforístic, i per la seva tasca com a creador de llenguatge, de noves expressions que ja van unides al seu nom: lara-sí-queisme', la 'modernositat', el 'jo com a joguina'... En les seves obres, el llenguatge simplement no neix de les idees sinó que es fa notar frase rere frase, està sempre en primer pla i, en tot cas, són les idees les que neixen del llenguatge. De vegades, peca de preciosista i potser per excés, però això tampoc no ha d'estranyar en un professor destètica'; sobretot, això no afecta l'autenticitat del discurs.

Totes les seves obres sorgeixen del que li 'passa', no del que 'creu' o 'pensa'.Començant per la posició filosòfica de Rubert de Ventós, pot considerar-se, ras i curt, com a 'pensament feble', sense entrar aquí en la qüestió erudita de si es va anticipar o no a posar nom a la cosa. Que va estar entre els primers dins del postmodernisme, en són testimoni tant les diverses fórmules que utilitza com el sentit general del seu pensament. Per deixar, doncs, que les coses se'ns apropin, ens diu: 'Cal tenir una actitud més aviat feble que no pas forta.'Com s'ha indicat abans, la seva experiència iniciàtica va ser la dissonància entre abstraccions i vivències. A 'Per què filosofia?' posa com a màxima el 'nescire aude!' (atreveix-te a ignorar), la pregunta infantil 'per què?' o 'la importància de veure-hi fosc'. Aquest punt de vista, però, no té res de natural en un adult i requereix vigilància i coratge davant les rutines mentals. Tanmateix, és l'única manera d'accedir a allò que és real. Només 'aprenem' quan som capaços dignorar' el que sabem. Únicament sentim els objectes quan afluixem el volum de les normes. Solament som 'vulnerables a la demanda' si podem 'veure sense voler entendre'. Els rituals del sentit comú pels quals percebem, sentim i pensem, viuen 'entotsolats' dins l'eterna repetició d'ells mateixos i fan impossible copsar laltra cara' de la realitat, sempre singular. L'experiència real és estètica, superficial, única i original. La seva categorització és conceptual, essencial, universal i gastada. Paradoxalment, una 'experiència real' és inexperta per definició, inesperada: és real allò que 'sempre apareix disposat a refutar les nostres hipòtesis'.

Però per accedir a l'altra cara de les coses no n'hi ha prou de desactivar el que 'sabem'; a més, ens hem de trobar en un estat dalteració' propens a l'altre, per poder donar a l'objecte l'espai necessari per existir. Aquest estat no és un punt de vista 'teòric', distant, sinó que té color emocional, una intimitat amb l'objecte que ve facilitada per l'amor o la nostàlgia: perquè l'amor ajuda a construir aquest coneixement individual i, encara més, és el motor del coneixement del que és individual. També el plaer sexual té aquest efecte d'esmicolar lego'. L'amor i el plaer sensual esborren la línia divisòria entre observador i objecte, dissolen els límits del jo i confonen percepció i sentiment. I el més important, són necessaris per veure'ns lliures del dolor de viure com a individualitats.Tot el que s'ha dit de l'esquematisme del sentit comú, Rubert de Ventós ho aplica a l'art en la seva trilogia sobre estètica. Començant per la crítica de l'art d'avantguarda, del 1963, amb el seu 'entotsolament' o aïllament respecte al món al seu voltant, hi denuncia el 'feixisme de la novetat'. Però la crítica s'estén, més enllà de l'abstracció i el pur formalisme, a l'art realista del Renaixement. D'aquí, desemboca en un art 'implicat' en la societat i el món artificial creat per la tècnica (1968), per abordar finalment l'art en un marc més general encara i que inclou totes les seves formes: el 'puritanisme'. L'art purità sotmet l'art a un deure ètic i integra totes les formes, gèneres i estils, inclòs l'avantguardista (1974).Pel que fa a la moral, sorprenentment, sosté que és la seva autèntica passió filosòfica. Si ha escrit sobre les coses de l'art, és perquè són coses 'interessants', però que no l'afecten. En canvi, les coses de la moral el toquen en el viu, i no pas com a moralista, sinó com a persona consternada pel mal, per la violència causada en nom d'ideals. 'El meu judici sobre això no és una cosa que hagi pensat, és una cosa que em passa.' El lema d'aquesta actitud moral és el 'minimalisme' quant als principis. La possessió de principis morals forts causa en el subjecte moral el mateix efecte que els conceptes sobre les vivències: impossibiliten copsar el que tenen d'original, actuen sobre l'empatia com els anestèsics sobre el dolor. Així, de la mateixa manera que defensa un pensament feble, postula també una moral feble, no del jugador sinó de la 'joguina', una 'ètica sense atributs' ni principis, que pot aplanar la dificultat de deixar-nos guiar pel que cada persona necessita. El corol·lari n'és aquest jo entès com a 'joguina' o 'girell'. Això comporta el risc de ser instrumentat, però fa viable el canvi en tant que mantenir els principis és una hipocresia.Com a conclusió, cal dir que la filosofia de Rubert de Ventós no és sistemàtica. No hi ha cap tractat d'estètica o moral. Hi ha reflexions inspirades en la gran perspicàcia amb què observa el present, i hi veu el que hi ha de nou, que és el més difícil d'apreciar. Tampoc no hi ha una teoria del coneixement ni una ontologia; tanmateix, totes les seves obres tenen un 'aire de família', una font comuna que és el principi de dissonància apuntat al començament del text. Amb això s'ha guanyat el dret a ocupar un lloc en el nostre panorama filosòfic.[2] ls límits del jo i confonen percepció i sentiment. I el més important, són necessaris per veure'ns lliures del dolor de viure com a individualitats.Tot el que s'ha dit de l'esquematisme del sentit comú, Rubert de Ventós ho aplica a l'art en la seva trilogia sobre estètica. Començant per la crítica de l'art d'avantguarda, del 1963, amb el seu 'entotsolament' o aïllament respecte al món al seu voltant, hi denuncia el 'feixisme de la novetat'. Però la crítica s'estén, més enllà de l'abstracció i el pur formalisme, a l'art realista del Renaixement.

D'aquí, desemboca en un art 'implicat' en la societat i el món artificial creat per la tècnica (1968), per abordar finalment l'art en un marc més general encara i que inclou totes les seves formes: el 'puritanisme'. L'art purità sotmet l'art a un deure ètic i integra totes les formes, gèneres i estils, inclòs l'avantguardista (1974).Pel que fa a la moral, sorprenentment, sosté que és la seva autèntica passió filosòfica. Si ha escrit sobre les coses de l'art, és perquè són coses 'interessants', però que no l'afecten. En canvi, les coses de la moral el toquen en el viu, i no pas com a moralista, sinó com a persona consternada pel mal, per la violència causada en nom d'ideals. 'El meu judici sobre això no és una cosa que hagi pensat, és una cosa que em passa.' El lema d'aquesta actitud moral és el 'minimalisme' quant als principis. La possessió de principis morals forts causa en el subjecte moral el mateix efecte que els conceptes sobre les vivències: impossibiliten copsar el que tenen d'original, actuen sobre l'empatia com els anestèsics sobre el dolor. Així, de la mateixa manera que defensa un pensament feble, postula també una moral feble, no del jugador sinó de la 'joguina', una 'ètica sense atributs' ni principis, que pot aplanar la dificultat de deixar-nos guiar pel que cada persona necessita.

El corol·lari n'és aquest jo entès com a 'joguina' o 'girell'. Això comporta el risc de ser instrumentat, però fa viable el canvi en tant que mantenir els principis és una hipocresia.Com a conclusió, cal dir que la filosofia de Rubert de Ventós no és sistemàtica. No hi ha cap tractat d'estètica o moral. Hi ha reflexions inspirades en la gran perspicàcia amb què observa el present, i hi veu el que hi ha de nou, que és el més difícil d'apreciar. Tampoc no hi ha una teoria del coneixement ni una ontologia; tanmateix, totes les seves obres tenen un 'aire de família', una font comuna que és el principi de dissonància apuntat al començament del text. Amb això s'ha guanyat el dret a ocupar un lloc en el nostre panorama filosòfic.[2]

Català[modifica | modifica el codi]

Castellà[modifica | modifica el codi]

  • 1963 El arte ensimismado[1]
  • 1969 Teoría de la sensibilidad (traducció del català)
  • 1971 Moral y nueva cultura [1]
  • 1973 Utopías de la sensualidad y métodos del sentido[1]
  • 1974 La estética y sus herejías[1]
  • 1975 Ensayos sobre el desorden[1]
  • 1979 Oficio de Semana Santa[1] (traducció del català per Jordi Llovet)
  • 1980 De la Modernidad. Ensayos de filosofía crítica[1]
  • 1984 Filosofía y/o Política
  • 1984 Las metopías: metodologías y métodos de nuestro tiempo
  • 1986 Europa y otros ensayos
  • 1986 Moral (reedició de Moral y nueva cultura, 1971)
  • 1987 El Laberinto de la Hispanidad[1]
  • 1990 ¿Por qué filosofía? (traducció del català)
  • 1991 El cortesano y su fantasma (traducció del català)
  • 1993 Manías, amores y otros oficios
  • 1994 Nacionalismos. El laberinto de la identidad[1]
  • 1996 Ética sin atributos (reedició de Moral, 1986)
  • 1998 Crítica de la modernidad (reedició de "De la modernidad", 1986)
  • 1999 De la identidad a la independencia (traducció del català)
  • 2000 Dios, entre otros inconvenientes
  • 2014 La batalla del amor contra el deseo (amb Apuleu i Xita Rubert)[6]

Premis[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 1,20 1,21 1,22 1,23 «Xavier Rubert de Ventós». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 «Xavier Rubert de Ventós». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juny 2013].
  3. Ara. «Un manifest signat per progressistes dóna suport a Mas de cara a les eleccions del 25-N», 08-11-2012.
  4. Montserrat Serra (text) Jordi Carreño (imatge). «Xavier Rubert de Ventós: 'Ja no els aguanto'». Vilaweb, 18-01-2016. [Consulta: 10 desembre 2012].
  5. «Dimonis íntims». Editorial 62. [Consulta: 10 desembre 2012].
  6. Apuleyo, Xita Rubert i Xavier Rubert de Ventós. La batalla del amor contra el deseo. Barcelona: MILENIO, 2014. ISBN 978-84-9743-636-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]