Miquel de Palol i Muntanyola

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaMiquel de Palol i Muntanyola
Miquel de Palol.JPG
Recital a Alella. Abril 2012.
Naixement 2 d'abril de 1953
Barcelona
Nacionalitat Catalunya
Ocupació arquitecte, poeta, escriptor
Premis
Obra
Primeres obres El jardí dels set crepuscles
Modifica dades a Wikidata

Miquel de Palol i Muntanyola (Barcelona, 2 d'abril de 1953) és un arquitecte, poeta i narrador català, fill de l'arqueòleg Pere de Palol i Salellas i nét del també escriptor Miquel de Palol i Felip. També és l'actual president de l'Associació Col·legial d'Escriptors de Catalunya. La seva primera novel·la en català, El jardí dels set crepuscles, va merèixer l'any de la seva publicació (1989) gairebé tots els premis que s'atorguen en llengua catalana.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Miquel de Palol i Muntanyola va néixer a Barcelona el dia 2 d'abril de l'any 1953, en una casa del carrer Aragó, tot i que visqué a Valladolid fins als 17 anys, on el seu pare, Pere de Palol i Salellas, era catedràtic d'arqueologia i prehistòria a la universitat de la mateixa ciutat. Miquel de Palol tornà a la seva ciutat natal per estudiar arquitectura. Als 19 anys inicià la seva carrera literària com a poeta. En aquest camp, destaca El porxo de les mirades, obra amb la qual obtingué el premi Carles Riba 1982 i el premi Crítica de Serra d'Or.[2]

L'any 1989, Miquel de Palol s'estrenà com a narrador i publicà la seva primera novel·la: El jardí dels set crepuscles, obra amb la qual guanyà cinc premis: Crexells 1989, Premi Crítica Serra d'Or 1990, Premio Nacional de Crítica 1990, Premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya 1990, Premio Ojo Crítico II Milenio de Radio de España. Segons l'autor, El porxo de les mirades i Indiferència són els antecedents naturals d'El jardí dels set crepuscles. El jardí dels set crepuscles està traduït a l'italià, l'alemany, l'holandès i el castellà.

L'any 1994, guanyà el premi Ciutat de Barcelona amb la novel·la Ígur Neblí. L'any 1997, gràcies a El Legislador, obtingué el premi Josep Pla. L'any 1998, guanyà el premi Sant Jordi amb El Quincorn: una història romàntica. El 2006, Palol fou guardonat amb el Premi Joanot Martorell per la novel·la Un home vulgar. L'any 2008 guanya el Premi Mallorca de Narrativa per la novel·la El Testament d'Alcestis i és nomenat Premi Nacional de Literatura el 2010 per la mateixa obra.

L'any 1991, Miquel de Palol deixà de fer d'arquitecte per dedicar-se exclusivament a la literatura i la poesia. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació i revistes científiques i culturals com Tarotdequinze, Serra d'Or, El Pont, Avui, El Triangle, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, El País, ABC, El Mundo, Interviú, El Urogallo, entre d'altres. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català.

El jardí dels set crepuscles[modifica | modifica el codi]

El llibre consta de tres parts. Al llarg de set jornades, set narradors diferents, expliquen, des de punts de vista diferents, la seva versió d'una mateixa història, en el Palau de la Muntanya (l'autor juga així amb els seus propis cognoms: Palol i Muntanyola), un refugi nuclear situat en una serralada que podria molt ben ser als Pirineus o a l'Himàlaia. Els hostes, es refugien d'una guerra nuclear devastadora, el motiu de la qual no és altre que la disputa de la possessió d'una joia de valor i poders incalculables. Aquests set narradors expliquen la història de com la Banca Mir aconseguí aquesta joia, i com la Banca passà a mans de la família Cros. Se'ns narra el conflicte d'interessos al voltant de la Banca i la joia i com la joia fou robada. La tècnica narrativa és molt peculiar. A la història inicial, hi ha els narradors, tots relacionats d'alguna manera o altre amb la família Cros i el seu entorn, que expliquen les històries, i dins d'aquestes històries apareixen nous personatges que expliquen d'altres històries i aquest procés es repeteix successivament fins a vuit vegades, creant així una espècie de joc de nines russes. Però això no és tot, ja que, cada història que s'explica, es fa amb un objectiu molt determinat: el de poder buscar l'aproximació més fidel a la veritat dels fets que envoltaren el robatori de la joia, conèixer la història de la Banca Mir i la dels Cros. És a dir, encara que pugui semblar que cada vegada ens allunyem més de la història inicial, de fet, el que passa és que cada vegada veiem els mateixos fets des de punts de vista diferents. Apareixen els mateixos personatges amb canvis de noms, etc. Per tal de poder seguir el fil de la narració, cal una participació activa del lector, la qual cosa, és el que fa que Palol sigui un escriptor tan genial. El mateix Miquel de Palol afirma que no sap si El jardí dels set crepuscles és la seva millor novel·la però sí que sap que és la novel·la que li ha aportat més satisfaccions.

Grafomàquia[modifica | modifica el codi]

L'any 1993, publicà Grafomàquia. Es tracta del llibre central de l'obra de Miquel de Palol, punt de trobada on es recullen totes les experiències anteriors i conté l'artilleria de les properes, les quals es desenvolupen seguint un procediment coherent i lògic. Grafomàquia explora de manera sistemàtica diferents procediments d'autoreferència i simbolisme, que afecten tant la peça mateixa, com el llibre i com el conjunt de l'obra de l'autor, i que es basen en la música, la geometria, el llenguatge, la filosofia, les matemàtiques, en els enigmes i jocs. El temps és tractat topològicament i s'exploren les diferents possibilitats. La fragmentació del discurs també és important a Grafomàquia, tot i que és una constant en tota l'obra de l'autor (com ja passava amb El jardí dels set crepuscles). Grafomàquia i l'obra de Miquel de Palol en general són hereus d'un gènere procedent dels grecs antics, i que actualment sustenten principalment autors nord-americans. El subtítol de l'obra és ben significatiu: "Grafomàquia, o sigui el contrapunt aplicat a l'escriptura, en 36 invencions seguint diferents procediments formals, en diversos graus d'abstracció, i en els quatre gèneres." Contes en forma de L, en certa manera, segueix el mateix procediment formal de Grafomàquia, tot i que a més a més, en una de les narracions s'obtenen les respostes que van quedar a l'aire a Ígur Neblí i en altres capítols s'expliquen més coses del món de El Troiacord.

Ígur Neblí[modifica | modifica el codi]

La novel·la, que es pot situar en el conjunt de les antiutopies, explica l'ascens social d'Ígur Neblí com a Cavaller amb la posterior conquesta de l'Últim Laberint d'un Imperi amb un ideal panhumanista obsolet. L'Emperador s'amaga i la lluita pel poder aboca l'Imperi a una guerra civil. L'administració totalment burocratitzada i perfectament jerarquitzada no pot evitar el caos permanent i arreu. La justícia i l'economia depenen de paràmetres tan arbitraris com l'atzar i el joc i la sensació d'inseguretat és permanent també per a les classes dirigents. Amb tot, el Cavaller Neblí no pot evitar de pensar que el seu ràpid ascens i els seus èxits formen part d'una planificació estudiada fins al més mínim detall. Un cop superat el Laberint, a conseqüència de la burocràcia, Ígur Neblí no es reintegra al lloc que li correspon com a vencedor de l'últim Laberint i finalment la caiguda de l'heroi és inevitable. A Contes en forma de L, hi ha una prolongació de la novel·la, en la qual es torna a deixar obert el destí del Cavaller Neblí.

El Troiacord[modifica | modifica el codi]

L'any 2001, Palol publicà El Troiacord, novel·la total, novel·la d'idees i obra mestra de la literatura catalana, així com de la literatura occidental. (Vegeu Editorial Moll, Contes en forma de L). Es tracta del projecte literari més ambiciós de l'autor. De fet, Consulta a Ripseu (on Ripseu és un anagrama d'Espriu, fent honor així a Salvador Espriu, amb qui Palol mantingué amistat, explicada a Dos Poetes), es tracta d'un conte filosòfic publicat l'any 1997, el qual és el pòrtic d'entrada a El Troiacord. El Troiacord està format per cinc volums i més de 1.300 pàgines (Tres passos al sud, Una altra cosa, Les ales egípcies, Leandre no s'hi ha negat, El combat amb l'àngel). Tot i que El Quincorn i El legislador van ser publicats abans que El Troiacord, en realitat van ser escrits després. El Quincorn i El Legislador, són dues novel·les que estan molt relacionades amb El Troiacord, tant pel que fa als personatges com per la temàtica. De fet, segons l'autor, El Quincorn podria ser considerat com un sisè volum de El Troiacord. L'any 1992, fou publicat Amb l'Olor d'Àfrica, un recull de contes on hi destaca en especial, sobretot perquè és un dels pilars fonamentals de El Troiacord, un "conte" que l'autor anomena com a Fragments d'una Epifania; discurs d'ingrés a l'Acadèmia de Bones Lletres del Dr. Sebastià Rombí. La majoria de les obres que configuren els Exercicis sobre el punt de vista, no són altra cosa que una extensió del món d'El Troiacord. Hom pot interpretar el conjunt de l'obra de l'autor com una gran novel·la que integra totes les seves obres i personatges. Palol ha creat un univers immens, i cada novel·la és una petita part d'aquest món. El Troiacord fa referències a anècdotes, personatges, històries, objectes i idees de les obres anteriors i posteriors de Palol, com poden ser El jardí dels set crepuscles, Ígur Neblí, Grafomàquia, Contes en forma de L, L'àngel d'hora en hora, El Legislador, etc. Es podria comparar l'obra de Miquel de Palol amb la Comèdia Humana de Balzac. La novel·la El Troiacord explica la història d'uns personatges que conformen un grup de poder importantíssim, o una secta, segons com es miri, i que són descendents i hereus d'antigues lògies que es dedicaven a activitats poc conegudes i que giraven al voltant d'un joc anomenat "Joc de la Fragmentació" i d'una entelèquia metafísica anomenada "El Troiacord". Ja des dels seus inicis estaven envoltades pel secretisme més absolut. És en el conte de Fragments d'una Epifania, discurs d'ingrés a l'Acadèmia de Bones Lletres del Dr. Sebastià Rombí, en què s'expliquen uns fets cabdals per l'esdevenidor de la història, succeïts a finals del segle XVIII i que les seves conseqüències es prolonguen fins al present de la novel·la. Tots els individus relacionats amb el Troiacord conformen un grup molt tancat, del qual és pràcticament impossible sortir-ne un cop algú hi ha entrat, i tenen per objectiu la consecució del Troiacord. L'obra segueix una estructura geomètrica que s'identifica amb un pentàgon estrellat inclòs en un dodecàedre, on cada vèrtex del pentàgon indica una de les diferents escenes de la narració, amb una curiosa relació espai-temps. Aquesta complexitat estructural justifica l'extensió de l'obra, la qual també es pot identificar amb un fractal per la repetició de l'estructura del pentàgon estrellat en una història dins la mateixa novel·la. Amb tot, el Troiacord, un artefacte literari d'alta precisió, defineix un nou concepte de novel·la. (Vegeu Referències)

Exercicis sobre el punt de vista[modifica | modifica el codi]

Després de la publicació de El Troiacord, Miquel de Palol inicià un cicle narratiu anomenat Exercicis sobre el punt de vista, compost per nou obres, de les quals n'hi ha una que avui dia és encara inèdita. Cada obra està identificada amb un gènere diferent:


  • I Les Concessions (Nouvelle)
  • II Un home vulgar (Apòleg)
  • III Contes en forma de L (Figuracions)
  • IV Gallifa (Conte)
  • V Boötes (Novel·la)(Inèdit)
  • VI Dos Poetes (Història)
  • VII Aire Pàl·lid / Palimpsest (Faula)
  • VIII Meditacions des de Catalunya (Estudis)
  • IX El Testament d'Alcestis (Cinta a la Xinesa)

El Testament d'Alcestis[modifica | modifica el codi]

El Testament d'Alcestis és la continuació natural de El Troiacord i està molt vinculat amb el llibre de contes publicat anteriorment El Lleó de Böcklin i sis contes més perquè comparteixen part de les històries narrades a ambdues obres. Si bé els contes del recull són presentats com històries independents entre si, la posició que ocupen dins de El Testament d'Alcestis configura un univers interrelacionat que adquireix una altra dimensió. Per tant, més enllà del valor literari de El Testament d'Alcestis o de El Lleó de Böcklin i sis contes més, Palol ofereix novament un exemple de les possibilitats que proporciona la fragmentació del discurs per un costat i la voluntat unificadora que el caracteritza de l'altra, amb aquest exercici conjunt d'alt valor intel·lectual.

El criteri estructural que té El Testament d'Alcestis, tal com indica el subtítol del llibre, és una triple cinta a 18 sobre el dodecàedre, (això és: tres salts temporals amb 18 personatges, mentre que El Troiacord consisteix en "dues cintes a 20"). De nou, assumeix el model dodecaèdric, aquesta vegada, amb una cinta més que a El Troiacord. La novel·la es desenvolupa durant cinc jornades, i a l'hora de presentar els fets, torna a utilitzar el joc de nines russes, sistema que ja va emprar a El Jardí dels set crepuscles. En el cas de El Testament d'Alcestis, hi ha set nivells (mentre que El Jardí dels set crepuscles n'arriba a tenir vuit). Palol combina l'essència de les seves dues obres magnes anteriors i conclou així un discurs narratiu que començà amb El Jardí dels set crepuscles, que tingué el seu punt àlgid amb El Troiacord i que culmina amb El Testament d'Alcestis.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Poesia[modifica | modifica el codi]

  • Lotus (1a part). Barcelona: Revista Serra d'Or, 1972
  • Lotus (2a part). Girona: El Pont, 1973
  • Delta. Barcelona: El Mall, 1973
  • Llet i vi. Barcelona: l'autor, 1974
  • Arxiu de Poemes independents. Barcelona: Pòrtic, 1975
  • L'Aneguet lleig. Barcelona: l'autor, 1977
  • Quan?. Barcelona: Proa, 1979
  • La flor de l'atzavara de Can Coris (1980)
  • Encara mor aquella primavera. Barcelona: El Mall, 1981
  • Salamó. Palma de Mallorca: Tafal, 1981
  • Rapsòdies de Montcada. València: El Cingle, 1982
  • El porxo de les mirades. Barcelona: Proa, 1983
  • El viatge misteriós. Barcelona: Taller de Picasso, 1983
  • Indiferència. Barcelona: Proa, 1986
  • La nit italiana. València: Gregal, 1986
  • Quintern. Màlaga: Ángel Caffarena, 1992
  • Estudis en menor. Palma de Mallorca: El Cantor, 1995
  • El sol i la mort. Barcelona: Proa, 1996
  • Gralles al galliner. Barcelona: Proa, 1996
  • Nombra y tendrás. Madrid: Visor, 1998
  • Nocturns. Barcelona: Columna, 2003
  • Miquel de Palol. Lleida: Universitat de Lleida, 2002
  • Fot-li, que som catalans! (Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, Julià de Jòdar) Barcelona: L'Esfera dels Llibres, 2005
  • Aire amb cel de fons. Barcelona: Proa, 2012
  • El Llac dels Signes. Barcelona: Proa 2013[3]
  • Dos Cors per una Bèstia. Barcelona: Proa 2015.

Narrativa[modifica | modifica el codi]

  • El jardí dels set crepuscles. Barcelona: Edicions Proa. Primera edició: Biblioteca A tot vent, volums 273/274/275 (I Frixus el boig; II Googol; III La joia retrobada), març de 1989. Reeditat també en un sol volum.
  • Sense compromís de perversitat (amb Maria de la Pau Janer). Barcelona: Tanagra, 1991
  • Les Tres Ties. Barcelona: Destino, 1992 [infantil]
  • Amb l'olor d'Àfrica. Barcelona: Proa, 1992
  • Grafomàquia. Barcelona: Proa, 1993
  • Ígur Neblí. Barcelona: Proa, 1994
  • L'àngel d'hora en hora. Barcelona: Proa, 1995
  • El legislador. Barcelona: Destino, 1997
  • Consulta a Ripseu. Barcelona: Proa, 1997
  • La fortuna del senyor Filemó. Barcelona: Cruïlla, 1997 [infantil]
  • La Venus del Kilimanjaro (amb Xavier Moret). Barcelona: Cruïlla, 1998 [juvenil]
  • Contes per vells adolescents. Barcelona: Proa, 1998
  • El Quincorn: una història romàntica. Barcelona: Proa, 1999
  • El Troiacord. Barcelona: Columna, 2001 (El Troiacord consta de cinc volums, els títols dels quals són: Tres passos al sud, Una altra cosa, Les ales egípcies, Leandre no s'hi ha negat, El combat amb l'àngel)
  • Tancat per vacances (2003) (amb Sebastià Alzamora, Lluís Calvo, Gemma Lienas, Andreu Martín, Isabel Olesti, Eva Piquer, Maria Mercè Roca, Care Santos i Lluís Maria Todó)
  • Les concessions. Barcelona: Columna, 2004 (Tots els Ets i Uts havia de ser el títol d'aquesta obra, però per motius aliens a la voluntat de l'autor, el llibre es va publicar amb el títol de Les concessions.)
  • Contes en forma de L. Palma de Mallorca: Moll, 2004
  • Gallifa. Barcelona: Columna, 2006
  • Un home vulgar. Barcelona: Edicions 62, 2006
  • El Lleó de Böcklin i sis contes més. Lleida: Pagès editors, 2006
  • Aire pàl·lid/Palimpsest. Barcelona: Columna, 2007
  • El Testament d'Alcestis. Barcelona: Editorial Empúries, 2009

Assaig/Prosa de no ficció/Fotografia[modifica | modifica el codi]

  • Descubrir España (1999)
  • L'artista al seu taller II: fotografies de Francesc Serra (2002)
  • Quadern de treball: La fortuna del senyor Filemó
  • Els proverbis. Barcelona: Ara Llibres, 2003
  • La poesia en el boudoir. Barcelona: Columna, 2003
  • Jacint Verdaguer. Barcelona: Edicions Omega, 2003
  • Antologia de Verdaguer (2003)
  • Dos poetes. Barcelona: Columna, 2006
  • Fot-li més que encara som catalans! (Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, Julià de Jòdar) Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006
  • Invocacions (amb Valentí Gómez). Barcelona: Ara Llibres, 2007
  • Meditacions des de Catalunya. Barcelona: Columna, 2011

Obra traduïda al castellà[modifica | modifica el codi]

  • El Jardín de los Siete Crepúsculos (1992)
  • Las tres tías (1992)
  • Entre las hélices (traducció de Amb l'Olor d'Àfrica) (1993)
  • Igur Neblí (1994)
  • El Ángel de hora en hora (1997)
  • La fortuna del señor Filemón (1998)
  • Grafomaquia (1998)
  • La Venus del Kilimanjaro (2004)
  • El legislador
  • El Quincornio (2001)
  • Jacint Verdaguer (2002)
  • Invocaciones (2008)
  • Un Hombre Vulgar (2009)

Obra traduïda a l'italià, holandès, alemany i francès[modifica | modifica el codi]

  • De Tuin der Zeven Schemeringen (Traducció a l'holandès de El jardí dels set crepuscles)
  • Igur Nebli (Traducció a l'holandès de Ígur Neblí)
  • Im Garten der sieben Dämmerungen (Traducció a l'alemany de El jardí dels set crepuscles)
  • Il giardino dei sette crepuscoli (Traducció a l'italià de El jardí dels set crepuscles)
  • Un uomo qualunque (Traducció a l'italià d'Un home vulgar)
  • Phrixos le fou, (Jardin des sept crépuscules)

Premis literaris[modifica | modifica el codi]

Obres dramàtiques representades[modifica | modifica el codi]

  • Selima (Lleida: L'Escorxador, 2000)

Selima, un conte del recull Contes per vells adolescents, va constituir, l'any 2000, el llibret d'una òpera del compositor Albert Sardà, estrenada a Lleida i interpretada pel grup Sitges 94.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Article publicat al diari Avui, el 22/02/2002, per Hèctor López Bofill: «Miquel de Palol: el més gran (entre molts petits)».
  • Article publicat a El País, el 31/01/02, per Ponç Puigdevall: «Una èpica intel·lectual».
  • Article publicat al diari Avui, el 24/01/02, per Manel Ollé: «Un megàlit dreçat al futur».
  • Article publicat a El País, el 05/11/01, per Xavier Moret.
  • Article publicat a La Vanguardia, el 21/12/01: «Un bello sacrificio».
  • Article publicat a La Vanguardia, el 21/12/01, per Julià Guillamon: «Palol sin medida».

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «L’escriptor Miquel de Palol és un dels convidats a les trobades literàries ‘Meeting’ de Saint-Nazaire». Institut Ramon Llull [Consulta: 19 novembre 2015].
  2. «Miquel de Palol i Muntanyola». web. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 10 març 2016].
  3. Juanico, Núria. De Palol, amb la ploma esmolada i sense embuts. Ara. 6-12-13
  4. (català) Miquel de Palol s'endú el Premi Nacional de Literatura amb "El testament d'Alcestis"
  5. Nopca, Jordi «La bèstia de Miquel de Palol guanya els jocs florals». Diari Ara, 07-05-2015, pàg. 42.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]