Ernest Lluch i Martín

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaErnest Lluch i Martín
Nom original Ernest Lluch
 Diputat al Congrés dels Diputats
Escudo de España (mazonado).svg
1 de juliol de 1977 – 30 de gener de 1989
Circumscripció Barcelona
 Ministre de Sanitat i Consum
Escudo de España (mazonado).svg
3 de desembre de 1982 – 25 de juliol de 1986
President Felipe González
Dades biogràfiques
Naixement 21 de gener de 1937
Vilassar de Mar (Catalunya)
Mort 21 de novembre de 2000(2000-11-21) (als 63 anys)
Barcelona
Sepultura Maià de Montcal, nínxol 174
Alma mater Universitat de Barcelona
Universitat de París
Activitat professional
Ocupació Economista
Ocupador Universitat de Barcelona
Altres dades personals
Partit polític PSPV
PSC
Cònjuge Dolors Bramon i Planes
Premis i reconeixements
Signatura
Modifica dades a Wikidata

Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, 21 de gener de 1937Barcelona, 21 de novembre de 2000) fou un economista i polític català, germà del geògraf Enric Lluch.[1] Doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona, també va estudiar a la Universitat de la Sorbona, a París. Va ser militant del PSC i un dels fundadors del PSPV.

Fou portaveu dels socialistes catalans al Congrés de Diputats i ministre de Sanitat i Consum, nomenat el 1982 per Felipe González; va exercir el càrrec fins al 1986. Va ser assassinat per ETA el 21 de novembre del 2000.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Quan era professor ajudant a la Universitat de Barcelona, va ser expedientat, detingut diverses ocasions i expulsat de la Universitat per la seva activitat política antifranquista. Durant uns anys va ensenyar a la Universitat de València, i fou un dels ponents del I Congrés d'Història del País Valencià.

Formava part del grup conegut com els 10 d'Alaquàs[2] que va ser detingut per la Brigada Político-Social a la població valenciana del mateix nom on havien de constituir el Consell Democràtic del País Valencià que promouria la redacció d'un estatut d'autonomia i la creació d'un govern autònom valencià. El grup va ser processat i se'ls van imputar 3 anys de presó que no van complir per l'indult del 25 de novembre de 1975.

Membre del PSC-Congrés el 15 de juny de 1977 fou elegit diputat encapçalant la llista per Girona de "Socialistes de Catalunya" coalició electoral del PSC-Congrés i la Federació catalana del PSOE, en 1979, realitzada ja la unitat dels socialistes catalans encapçalà novament la llista gironina del PSC essent reelegit.

L'abril de 1980 va ser elegit portaveu dels socialistes catalans al Congrés de Diputats i dos anys més tard, a les eleccions d'octubre de 1982, va ser elegit novament diputat pel PSC, aquesta vegada per Barcelona. Felipe González el va nomenar Ministre de Sanitat i Consum del primer govern socialista, càrrec que ocupà fins al 1986. Com a fita important d'aquest mandat se'l considera oficiosament el pare intel·lectual de la "Ley General de Sanidad" de 1984, on es posen les bases legals de la universalització de l'atenció sanitària.[3]

El maig de 1986 es va retirar de la primera fila política per tornar a la càtedra d'Història de Doctrines Econòmiques de la Universitat Central de Barcelona. El 2 de gener de 1989, va prendre possessió com a rector de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo (UIMP), amb seu central a Santander, i en va aprofondir la descentralització dels cursos d'estiu.

Va destacar com a defensor del diàleg com a eina per aconseguir el respecte pels drets humans, i la pau a Euskadi. El 21 de novembre del 2000 va ser víctima d'un atemptat mortal al garatge de casa seva, a Barcelona, reivindicat per l'anomenat Comando Barcelona de la banda terrorista d'ETA. Fou enterrat al cementiri de Maià de Montcal, en el nínxol 174, poble on tenia una casa on descansava.

Nínxol 174 del cementiri de Maià de Montcal, on és enterrat Lluch

De forma pòstuma fou guardonat l'any 2000 i 2001 amb el Premi Català de l'Any i amb la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya respectivament. L'any 2009 es va celebrar al Palau Robert de Barcelona l'exposició Ernest Lluch, l'esforç per construir un país, organitzada per la Generalitat de Catalunya i la Fundació Ernest Lluch.[4]

Obra[modifica | modifica el codi]

  • El pensament econòmic a Catalunya (1760-1849). Edicions 62, 1973
  • La via valenciana. Editorial Tres i Quatre, 1976 (Premi Joan Fuster d'assaig, 1975)
  • Pensament econòmic a Catalunya.
  • La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració. Edicions 62, 1996
  • Las Españas vencidas del siglo XVIII. Editorial Crítica, 1999
  • L'alternativa catalana (1700-1714-1740).
  • Ramon de Vilana i Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes. Eumo Editorial, 2000

Honors[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Mor el geògraf Enric Lluch». El Periódico de Catalunya, 04-12-2012 [Consulta: 8 novembre 2015].
  2. UCD-Valencia: Estrategias y grupos de poder político de Patricia Gascó Escudero, p. 105
  3. Ley 14/1986, de 25 de abril, General de Sanidad.
  4. «El Palau Robert homenatja a Ernest Lluch en una exposició». Bonart [Girona], núm. 116, juny 2009, p.29. ISSN: 1885-4389.
  5. «Inauguració Ceip Ernest Lluch».

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



Càrrecs públics
Precedit per:
Manuel Núñez Pérez
Ministre de Sanitat i Consum
Espanya

19821986
Succeït per:
Julián García Vargas