Josep Andreu i Abelló

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Andreu i Abelló
Nom original Josep Andreu
Escudo del Senado de España.svg  Senador al Senat espanyol 

28 octubre 1982 - 14 juliol 1986
Circumscripció: Barcelona


Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Diputat al Parlament de Catalunya 

10 abril 1980 - 20 març 1984
Circumscripció: Barcelona


Escudo del Senado de España.svg  Senador al Senat espanyol 

1 març 1979 - 17 novembre 1982
Circumscripció: Barcelona


Escudo de España (mazonado).svg  Diputat al Congrés dels Diputats 

30 juny 1977 - 2 gener 1979
Circumscripció: Barcelona


 President de l'Ateneu Barcelonès 

1977 - 1985
Andreu Brugués i Llobera - Jordi Maragall i Noble
 President de l'Ateneu Barcelonès 

1936 - 1939
Josep Pous i Pagès - Ignasi Maria Despujol i de Sabater
 President del Tribunal de Cassació 

1936 - 1939
Santiago Gubern i Fàbregas - eliminació càrrec →
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Diputat al Parlament de Catalunya 

1932 - 1934
Circumscripció: Tarragona

Dades biogràfiques
Naixement 8 de novembre de 1906
Montblanc
Mort 31 de maig de 1993 (86 anys)
Madrid
Activitat professional
Ocupació Polític i advocat
Altres dades
Partit polític Esquerra Republicana de Catalunya (1931–)
Partit dels Socialistes de Catalunya
Foment Nacionalista Republicà
Germans
Modifica dades a Wikidata

Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 8 de novembre de 1906 - Madrid, 31 de maig de 1993 fou un advocat i polític català.[1] Era fill d'una família de propietaris de terres, i tenia per germans Carles Andreu i Abelló i Antoni Andreu i Abelló. Fou President del Tribunal de Cassació durant la Generalitat republicana. Com a parlamentari elegit el 1977 fou membre de la Comissió dels Vint que redactà l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979.

Biografia[modifica]

Segona República i Generalitat republicana[modifica]

Va estudiar dret a Barcelona, però un cop fou advocat va exercir a Reus,[1] on tingué com a passant a Josep Solé i Barberà. Va militar a les Joventuts Nacionalistes i al Foment Nacionalista Republicà del qual va ser president a Reus el 1930. El 1931 va participar en la fundació d'ERC.[1]

El 1932 fou diputat per Tarragona i va participar en l'aprovació de l'Estatut. El 1934 actuava com un dels advocats defensors dels processats pels Fets del 6 d'octubre.

El 1936 fou nomenat president de l'Audiència Territorial de Catalunya i del Tribunal de Cassació[1] (on va contractar com a secretari al seu amic Poblet i Guarro). També fou president de l'Ateneu Barcelonès des de finals de 1936 fins al 1939. Quan l'abril del 1937 la Generalitat va impulsar la gran investigació dels crims comesos des de l'inici de la guerra i la revolució, Andreu i Abelló va crear un tribunal especial per jutjar aquests casos i el posà sota la direcció de Joan Bertran de Quintana. La investigació va fer aflorar nombrosos assassinats i s'identificaren els mateixos assassins: Dos dels anarquistes processats més importants foren Dionís Eroles i Aurelio Fernández, els quals foren cessats dels càrrecs del poder després dels Fets de Maig. Poc després, el 2 d'agost de 1937 Josep Andreu i Abelló patí un atemptat contra la seva vida, les investigacions posteriors assenyalaren Eroles com a inductor de l'intent d'assassinat però no es va arribar a provar.[2]

D'aquesta etapa cal dir també que fou president del Club Natació Reus Ploms (1934-1939).

Trajectòria durant el franquisme[modifica]

El 1939 va marxar a l'exili amb el president Lluís Companys, primer a París, després a Mèxic (via Nova York), establint-se finalment a la ciutat de Tànger (Marroc)[3] el 1949. Allà va fundar i presidir el BIM (Banc Immobiliari del Marroc), després BIMM (Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc),[4] i va treballar en la clandestinitat contra la dictadura franquista.

Va tornar a Catalunya el 1964 i va ser detingut o multat diverses vegades per la seva militància antifranquista. Va ser conseller a Banca Catalana. Va participar en la Coordinadora de Forces Polítiques, i a mitjans dels anys setanta promovia també l'Assemblea de Catalunya fent-ne el discurs inaugural.[1] El 1976 va abandonar ERC i es va afiliar al Partit Socialista de Catalunya-Congrés i el 1978, després el del procés d'unficació, al Partit dels Socialistes de Catalunya.

L'etapa democràtica[modifica]

Fou elegit diputat del PSC per la circumscripció de Barcelona en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme de 1977, i reelegit el 1979,.[1] El 1977 actuava de president de l'Assemblea de Parlamentaris. L'any 1978 presidí[5] la Comissió dels Vint, que al parador de Sau, Masies de Roda redactà l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. A l'any següent la Comissió dels 21, que va negociar-ne l'aprovació.

Entre el 1979 al 1986 fou senador (dues legislatures). I entre 1980 i 1984 ho fou al Parlament de Catalunya.[1] El 1984 va abandonar tots els càrrecs polítics.

Entre el 1977 i el 1985 tornà a ser el president de l'Ateneu Barcelonès.[1]

Morí el 31 de maig de 1993 a Madrid, després d'una llarga malaltia. Fou enterrat a Reus.

Fons personal[modifica]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Josep Andreu i Abelló, principalment sobre la seva activitat política a l'exili d'entre la qual cal destacar la relacionada amb el govern de la República a Mèxic i amb la JARE (Junta d'Auxili als Republicans Espanyols). També fruit de l'activitat política d'Andreu i Abelló cal remarcar la documentació relacionada amb el Parlament de Catalunya (Projecte d'Estatut d'Autonomia i Assemblea de Parlamentaris). Del conjunt de documentació que inclou el fons és especialment interessant la correspondència, procedent de diverses personalitats polítiques com ara Pere Bosch i Gimpera, Carles Pi Sunyer, Lluís Companys, Josep Tarradellas, entre d'altres.[6]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 44
  2. P. Preston, 2012: p. 405
  3. del Pino, Domingo. «Los catalanes y Tánger» (en castellà). Revista Afkar Ideas, 06-12-2001. [Consulta: 11 juny 2011].
  4. Fuentes, Juan Francisco. Luis Araquistáin y el socialismo español en el exilio, 1939-1959 (en castellà). Biblioteca Nueva, 2002. ISBN 8470309676. 
  5. Article d'Andreu Mayayo "Els parlamentaris (i la parlamentària) de la Comissió dels vint" al Monogràfic: "Vint anys de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Balanç i persepectives" Barcelona 1999
  6. «Josep Andreu». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol 2013].

Bibliografia referenciada[modifica]

 Enllaços externs[modifica]