Josep Andreu i Abelló

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Andreu i Abelló
Nom original Josep Andreu
 Diputat al Parlament de Catalunya durant la Segona República
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
1932 – 1934
 President del Tribunal de Cassació durant la Generalitat republicana
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
1936 – 1939
 Diputat al Congrés dels Diputats[1]
Escudo de España (1977-1981).svg
30 de juny de 1977 – 2 de gener de 1979
 Senador per Barcelona[2]
Escudo del Senado de España.svg
1 de març de 1979 – 14 de juliol de 1986
 Diputat al Parlament de Catalunya
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg
10 d'abril de 1980 – 20 de març de 1984
President Jordi Pujol i Soley
Dades biogràfiques
Naixement 8 de novembre de 1906
Montblanc
Mort 4 de gener de 1993(1993-01-04) (als 86 anys)
Madrid
Sepultura Cementiri de Reus
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Ciutadania Espanya
Activitat professional
Ocupació Advocat, i polític
Altres dades personals
Partit polític Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1976)
Partit Socialista de Catalunya-Congrés (1976-1978)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1978-1993)
Modifica dades a Wikidata

Josep Andreu i Abelló (Montblanc, 8 de novembre de 1906 - Madrid, 31 de maig de 1993 fou un advocat i polític català.[3] Era fill d'una família de propietaris de terres, i tenia per germans Carles Andreu i Abelló i Antoni Andreu i Abelló. Fou President del Tribunal de Cassació durant la Generalitat republicana. Com a parlamentari elegit el 1977 fou membre de la Comissió dels Vint que redactà l'avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Segona República i Generalitat republicana[modifica | modifica el codi]

Va estudiar dret a Barcelona, però un cop fou advocat va exercir a Reus,[3] on tingué com a passant a Josep Solé i Barberà. Va militar a les Joventuts Nacionalistes i al Foment Nacionalista Republicà del qual va ser president a Reus el 1930. El 1931 va participar en la fundació d'ERC.[3]

El 1932 fou diputat per Tarragona i va participar en l'aprovació de l'Estatut. El 1934 actuava com un dels advocats defensors dels processats pels Fets del 6 d'octubre.

El 1936 fou nomenat President de l'Audiència Territorial de Catalunya i del Tribunal de Cassació[3] (on va contractar com a secretari al seu amic Poblet i Guarro). Quan l'abril del 1937 la Generalitat va impulsar la gran investigació dels crims comesos des de l'inici de la guerra i la revolució, Andreu i Abelló va crear un tribunal especial per jutjar aquests casos i el posà sota la direcció de Joan Bertran de Quintana. La investigació va fer aflorar nombrosos assassinats i s'identificaren els mateixos assassins: Dos dels anarquistes processats més importants foren Dionís Eroles i Aurelio Fernández, els quals foren cessats dels càrrecs del poder després dels Fets de Maig. Poc després, el 2 d'agost de 1937 Josep Andreu i Abelló patí un atemptat contra la seva vida, les investigacions posteriors assenyalaren Eroles com a inductor de l'intent d'assassinat però no es va arribar a provar.[4]

D'aquesta etapa cal dir també que fou president del Club Natació Reus Ploms (1934-1939).

Trajectòria durant el franquisme[modifica | modifica el codi]

El 1939 va marxar a l'exili amb el president Lluís Companys, primer a París, després a Mèxic (via Nova York), establint-se finalment a la ciutat de Tànger (Marroc)[5] el 1949. Allà va fundar i presidir el BIM (Banc Immobiliari del Marroc), després BIMM (Banc Immobiliari i Mercantil del Marroc),[6] i va treballar en la clandestinitat contra la dictadura franquista.

Va tornar a Catalunya el 1964 i va ser detingut o multat diverses vegades per la seva militància antifranquista. Va ser conseller a Banca Catalana. Va participar en la Coordinadora de Forces Polítiques, i a mitjans dels anys setanta promovia també l'Assemblea de Catalunya fent-ne el discurs inaugural.[3] El 1976 va abandonar ERC i es va afiliar al Partit Socialista de Catalunya-Congrés i el 1978, després el del procés d'unficació, al Partit dels Socialistes de Catalunya.

L'etapa democràtica[modifica | modifica el codi]

Fou elegit diputat del PSC per la circumscripció de Barcelona en les primeres eleccions democràtiques després del franquisme de 1977, i reelegit el 1979,.[3] El 1977 actuava de president de l'Assemblea de Parlamentaris. L'any 1978 presidí[7] la Comissió dels Vint, que al parador de Sau, Masies de Roda redactà l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979. A l'any següent la Comissió dels 21, que va negociar-ne l'aprovació.

Entre el 1979 al 1986 fou senador (dues legislatures). I entre 1980 i 1984 ho fou al Parlament de Catalunya.[3] El 1984 va abandonar tots els càrrecs polítics.

Entre el 1977 i el 1985 fou el president de l'Ateneu Barcelonès.[3]

Morí el 31 de maig de 1993 a Madrid, després d'una llarga malaltia. Fou enterrat a Reus.

Fons personal[modifica | modifica el codi]

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Josep Andreu i Abelló, principalment sobre la seva activitat política a l'exili d'entre la qual cal destacar la relacionada amb el govern de la República a Mèxic i amb la JARE (Junta d'Auxili als Republicans Espanyols). També fruit de l'activitat política d'Andreu i Abelló cal remarcar la documentació relacionada amb el Parlament de Catalunya (Projecte d'Estatut d'Autonomia i Assemblea de Parlamentaris). Del conjunt de documentació que inclou el fons és especialment interessant la correspondència, procedent de diverses personalitats polítiques com ara Pere Bosch i Gimpera, Carles Pi Sunyer, Lluís Companys, Josep Tarradellas, entre d'altres.[8]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Fitxa del Congrés dels Diputats
  2. Fitxa del Senat
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Diccionari d'Història de Catalunya; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6; p. 44
  4. P. Preston, 2012: p. 405
  5. del Pino, Domingo. «Los catalanes y Tánger» (en castellà). Revista Afkar Ideas, 06-12-2001. [Consulta: 11 juny 2011].
  6. Fuentes, Juan Francisco. Luis Araquistáin y el socialismo español en el exilio, 1939-1959 (en castellà). Biblioteca Nueva, 2002. ISBN 8470309676. 
  7. Article d'Andreu Mayayo "Els parlamentaris (i la parlamentària) de la Comissió dels vint" al Monogràfic: "Vint anys de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Balanç i persepectives" Barcelona 1999
  8. «Josep Andreu». Arxiu Nacional de Catalunya. [Consulta: Juliol 2013].

Bibliografia referenciada[modifica | modifica el codi]

 Enllaços externs[modifica | modifica el codi]