Pere Pi-Sunyer i Bayo

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaPere Pi-Sunyer i Bayo
Pere Pi-Sunyer i Bayo.png
Retrat de Pere Pi-sunyer i Bayo
Escudo del Senado de España.svg  Senador al Senat espanyol 

26 juny 1986 - 25 juliol 1988
Escudo del Senado de España.svg  Senador al Senat espanyol 

27 juny 1984 - 23 abril 1986
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Diputat al Parlament de Catalunya 

17 maig 1984 - 4 abril 1988
Circumscripció: Barcelona


Escudo del Senado de España.svg  Senador al Senat espanyol 

5 juny 1980 - 31 agost 1982
Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Diputat al Parlament de Catalunya 

10 abril 1980 - 20 març 1984
Circumscripció: Barcelona


Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Conseller d'Ensenyament i Cultura 

5 desembre 1977 - 8 maig 1980
← nou càrrec - Joan Guitart i Agell, Max Cahner i Garcia
Dades biogràfiques
Naixement 25 de juliol de 1918
Barcelona
Mort 6 de maig de 2001 (82 anys)
Barcelona
Alma mater The New School
Universitat Cornell
Activitat professional
Ocupació Polític, economista i professor
Altres dades
Partit polític Convergència Democràtica de Catalunya
Esquerra Democràtica de Catalunya
Pare August Pi i Sunyer
Germans
Parents
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Pere Pi-Sunyer i Bayo (Barcelona, 25 de juliol de 1918 - Barcelona, 6 de maig de 2001) fou un economista i polític català, fill d'August Pi i Sunyer, germà de Cèsar Pi-Sunyer i Bayo i nebot de Carles Pi i Sunyer.[1]

El 1939 s'exilià amb la seva família a Veneçuela. El 1944 es graduà en economia a la Universitat Cornell (EUA), i féu estudis de postgrau a la New School for Social Research de Nova York fins al 1946. Es casà amb Maria Teresa Peyrí Macià, néta de Francesc Macià.

Activitat empresarial[modifica]

Treballà a l'Editorial MacMillan de Nova York fins al 1949 quan tornà a Veneçuela el 1948, on fou professor adjunt en la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat Central de Veneçuela (1948-1963), economista del Banc Central de Veneçuela, assessor de la Creole Petroleum Company i membre del Consell Nacional d'Economia de Veneçuela el 1958. Alhora, fou un dels dirigents de la comunitat catalana com a president del Centre Català de Caracas i de Solidaritat Catalana, entitat creada pels grups polítics catalans a l'exili per a cobrir el buit del Consell Nacional de Catalunya. El 1963 marxà a Nova York, on dirigí els estudis econòmics iberoamericans a la companyia Standard Oil. El 1967 s'establí a Madrid, on fou director del Departament Industrial del Banco Urquijo, càrrec que des del 1969 ocupà a Barcelona.

Activitat política[modifica]

Interessat per la política, formà part de la reunió constituent de l'Assemblea de Catalunya el 1971 com a membre d'Esquerra Democràtica de Catalunya, partit que més tard s'integraria dins Convergència Democràtica de Catalunya. El 1977 fou nomenat Conseller d'Ensenyament i Cultura de la Generalitat Provisional presidida per Josep Tarradellas, i el 1978 va signar el decret que permetia l'ensenyament oficial i generalitzat del català a l'escola.[1]

A les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980 fou escollit diputat per la província de Barcelona. Jordi Pujol li va oferir de seguir en el càrrec, però la va refusar. Fou designat senador per la Generalitat de Catalunya del 1980 al 1988. Ha estat assessor del Centre de Relacions Autonòmiques de la Generalitat de Catalunya i vcoal de l'Ateneu Barcelonès (1985-1989). El 1989 fou nomenat president del Comitè Executiu de la Comissió Amèrica i Catalunya 1992 i el 1990 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.[1]

Obres[modifica]

  • Del Vell i del Nou Món (1992)

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 «Pere Pi-Sunyer i Bayo». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica]



Càrrecs públics
Precedit per:
Restabliment de la Generalitat
Conseller d'Ensenyament i Cultura
Senyal de la Generalitat de Catalunya

19771980
Succeït per:
Joan Guitart i Agell, conseller d'Educació
Max Cahner i Garcia, conseller de Cultura